Sota la pluja de Baviera

Les coses sembla que tornen al seu ordre imperturbable, a Alemanya torna a ploure i a fer fred per les nits i jo sembla que torno cap a casa. Però abans, he aprofitat per fer les últimes bojeries amb la companyia del Sergi, la Sara, el Guillem, el Cristian i la Deborah. El Sergi va prometre que m’els duria, i fins aquí han arribat, només faltava un llacet i una enganxina que posés, "felicitats", llàstima que el meu aniversari no és fins al Març, espero que no es tracti d’un regal avançat!

Però no va ser fàcil, la pluja va fer acte de presència cada dia i amb diferents intensitats i vam haver de solucionar alguns problemes logístics: primer calia mouren’s a tots 6, per això vam buscar-li un germanet al 307, un Mitsubishi Colt de lloguer, tot blavet i monicu que tot i que requeria una mica d’imaginació a la hora d’adelantar es va portar com un campió tots els dies. I d’altra banda calia posar a dormir 6 persones a la meva habitació, això ho vam solucionar convertint l’habitació en un gran llit, 2 matalassos individuals i un inflable de matrimoni i apa, la festa! al menjador tampoc hi cabiem de meravella, però la primera nit vam organitzar un sopar per a 9 persones, el rècord d’aquella cuina crec. També s’ha de dir però que els del sud tenim certa tendència natural a cridar i fer xivarri, i això a la chinesa gran li va sentar fatal, i ens va donar el toc d’alerta un parell de cops, de totes formes em va sorpendre que els ho va dir a la resta i no a mi. Seré mig alemany i estaré calladet ja?

Solucionats els problemes logístics només calia moure’s! Primer va ser una volta per Nürnberg, amb Dokuzentrum, 3 im Weckla i Biergarten inclòs. Per sort aquell dia va acompanyar mínimament el bon temps. A destacar les hores a les que vam acabar anant pel món, així que tampoc ens havia de sorprendre trobar-nos el supermercat tancat.

L’endemà tocava excursió a Ingolstadt, on està la central de Audi, després de llevar-nos "aviat" i anar a buscar el cotxe de lloguer (on amablement ens van convidar a un cafè) i menjar-nos els 100 i algo kilòmetres que hi ha fins allà, ens van rebre a la fàbrica. On vam poder observar tot el procés de fabricació dels audis A3 i A4. Després de 2 hores caminant per dins la fàbrica, vam fer una volta ràpida al museu i vam anar a menjar, perquè es feia tard i calia anar fins a Regensburg. Trobar el lloc per menjar no va ser tant fàcil, per no tenir mapa de la ciutat vam acabar en un carreró sense sortida al casc antic. Però tot es va solucionar, vam trobar el parking que buscavem i apa, a menjar i altre cop al cotxe! Regensburg estava trist, malgrat ser dia de cada dia, ja eren les 7 i pico (vam aprofitar per anar al súper) i la pluja no acompanyava gaire. Però be, volteta per veure que es tracta de la ciutat més al nord d’itàlia, salsitxa amb xucrut de rigor i cap a Nürnberg, perquè l’endemà tocava München!

Entrar a Müchen no es tant fàcil com pot semblar, però finalment vam arribar a temps de veure els monigots ballant a dalt de la torre de l’ajuntament. I després a donar una volta pel centre i pels parcs. El menjar el vam solucionar alguns amb una pizza i altres amb coses del súper, però tots menjant assentats en un banc al costat d’una església. Misteriosament el temps es va aguantar i no va ploure en cap moment. Però mentre estavem a la torre de l’ajuntament es veia en la llunyania una tempesta violenta, amb els seus núvols grisos, i es sentia el vent que precedeix a la tempesta. Ves per on em va agradar aquella situació. La tornada però va ser apoteòsica, no vam recordar què passa a la sortida de les grans ciutats els divendres a la tarda, bàsicament vam fer el pagès!

Dissabte vam desestimar d’anar als alps o al bosc bàvar perquè el temps no acompanyava gaire, així que vam anar a la vall de l’Almüth, on per sort el sol ens va acompanyar bastant. I vam poder veure castells, la vall i algun poblet d’aquests típics alemanys. També fins i tot vam poder menjar a la gespa al costat d’un riuet. Això si, acompanyats per vespes, perquè si una cosa toca la moral aquí són les vespes, MAI n’havia vist tantes! I malgrat sembla que no facin res, vulguis que no sempre hi ha aquest pànic irrefrenable. La gràcia d’aquell dia era arribar a les 7 a la festa de despedida de la Marion a la que estavem convidats, a les 7:40 arribavem a casa i comencavem a fer les truites de patates que volia dur (una amb ceba i l’altra sense), a les 8:10 acabem les truites i a les 8:20 entravem a casa seva. Dos rècords en un, el d’arribar tard i el de fer dues truites amb menys temps, i deu ni do com de bones van quedar!

Diumenge era dia de relax, així que cap a Franken Jura després de despertar-se tard i prendre’s les coses amb calma. Això si, acompanyats per la pluja tot el dia. Es va anar aguantant mentre visitavem potenstein, la vall del riu pegnitz, dinavem en un restaurant super autèntic (a 1.5 euros el mig litre de cervesa) i començavem a visitar Bamberg. Però a la meitat de la visita, la pluja ens va fer marxar corrents del poble, i mira que és preciós quan no plou, però allò va ser massa i vam marxar corrents cap al cotxe i cap a Nürnberg, per començar a preparar les coses per la seva tornada.

Be, no se’m donen gaire be els resums, però aquesta es la història i així els l’hem explicada, potser ha sortit un post una mica gran i llarg, però que no reflexa ni de bon tros la ilusió que m’ha fet que m’hagin vingut a veure :)! Això m’obligarà a anar-los a visitar allà on ells vagin! Ja només em queda desitjar-los que el viatge de tornada que stan fent ara els vagi de meravella i que ens veiem ben aviat!

#fis#

Crueltat Mullada

Dachau, Mauthausen, Flossenburg, Auschwitz, Buchenwald, Treblinka, Mittelbau, Ravensbrück, …. i altres noms. Ressonen en la consciència de la humanitat, o si més no en la consciència que té temps per pensar-hi i que hi vol pensar. I es possible que ressonin de forma eterna, com a mostra de l’horror que l’home mai s’havia pogut imaginar. Però que malgrat tot, ha existit, existeix i per sort o desgràcia (mai es bo jutjar a la lleugera) seguirà existint.

Si, sembla que al final s’ha decidit a ploure, fa més fresqueta i cau aigua del cel, acompanyada de llamps i trons. I si, al final he anat a un camp de concentració. Dachau és un poble que es troba al costat de München i on es va construir el primer camp de concentració de l’Alemanya nazi. No es tractava d’un camp d’extermini com Auschwitz, principalment era un camp de presoners però no li faltava la càmara de gas per eliminar de forma neta, eficient i també cruel, a aquells presoners polítics o poc afectes al règim que ja no eren aptes per a treballar, i que d’una forma o una altra van trobar a la fi aquell tros de pau i llibertat que anhelaven perquè el món en què vivien ja no els podia girar més l’esquena. El treball us farà lliures, Arbeit macht frei, això deia la porta d’entrada, una mostra més de la racionalitat i bogeria que movia el moviment nacionalsocialista alemany.

Visitar un camp de concentració és una experiència força depriment, i si plou i el cel es gris les paraules no surten i el silenci queda com una forma més de recordar aquells que van ser empresonats, torturats, maltractats, obligats a treballar i exterminats, però també als que van alliberar quan ja semblava que tot s’havia acabat i als botxins alguns per la seva crueltat, i altres per la seva ignorància. Però no crec que hagi de ser així, crec que se n’ha de parlar, de reflexionar, de buscar-ne les raons i fer el possible perquè no es repeteixi.

Potser ha quedat lleugerament demagògic el post, què li farem, per un moment que he trobat per penjar-lo, ja el jutjareu vosaltres. Demà marxa la Núria, amb qui hem donat voltetes x aqui i fins i tot ens hem pres la molèstia d’anar a fer una birreta a München, i demà també arriben el Sergi, la Sara, el Guillem, el Cristian i la Deborah, de moment per ells ja he reservat el dijous una visita a la fàbrica de Audi, ens en relagaran un :P? I per acabar, fer-vos notar que he posat una tira de fotos, perquè algú ja m’havia dit que faltaven fotos, concretament sé de la Deborah, a qui dono records si llegeix això, i a la Tamara, una simpàtica austríaca a la qual dono ànims a seguir llegint en català.

#fis#

Bichitus del Danubi

Ho havia de fer, era indispensable, banyar-me al Danubi i ho he fet! El dia ha començat amb calor, com cada dia, hem agafat alguna cosa al Anker (molí vell austríac per entendre’ns), un cacaolat de mig litre i un suc de taronja per menjar al metro mentre anavem cap al Danubi. I un cop allà, he fet el pas, m’he ficat dins del Danubi, i podia sentir com els Bacteris de ciutats com Amsterdam, Nürnberg, Regensburg, Viena, Bratislava, Budapest, Sofia …. se m’anaven adhering al cos. Per sort després hem anat a un parell de piscines amb clor per desinfectar-nos tot el que puguessim. Abans d’anar a casa a dutxar-nos ens hem aprofitat de la oferta del peix a meitat de preu d’una taverna grega per passar una mica la gana.

A la tarda hem tornat a caminar i hem trobat llocs més amagats i que l’altre dia no vam veure, esglesies petites, esglesies mig tortes i sinagogues. A part de pastisseries de carrers pijos, una plaça amb un monument buit als jueus morts i un monument a la pesta. Els meus peus, pobres, ja s’estan immunitzant i m’està recordant a quant la Matagalls-Montserrat (per cert, públicament desde aqui demano voluntaris per acompanyarme en l’edició d’aquest any :P).

Finalment hem anat a menjar a un lloc del centre amb bona companyia i després cap a l’ajuntament, on ens hem pres una beguda boníssima a base de una especie de licor de gerds, vi blanc i gerds (i alguna cosa més que no he estat capaç de descobrir) mentre manteniem una agradable conversa entre alemany, castellà i català i escoltant la òpera de fons, si es que a Àustria, hi ha classe.

I ara a dormir, que demà toca matinar perquè el tren haig d’agafar (heu vist? ara faig una mica de rima i tot!).

#fis#

Sol, Llagues, Suor i Arxius

Tinc els peus destrossats, plens de llagues, avui hem seguit descobrint Viena ja que encara ens quedaven força coses per veure. Així que després d’un magnífic esmorzar anglès hem agafat el metro i cap al Castell de Schönbrunn, on tot i que no hem pogut veure els esquirolets, ens hem tornat a dutxar amb els aspersors, hem fet escalada (no veiéssiu com pujava allò) i hem admirat unes precioses vistes d’on es dedicaven a estiuejar els emperadors austríacs. Potser si el fregao de la guerra de successió hagués sortit com volien els nostres avantpassats, ara hi hauria una senyera al costat de la bandera austríaca. Qui sap.

Després del castell, la meva excel·lent guia ha caigut a casa d’una petita indisposició i m’he quedat jo sol però amb ganes de destrossar-me els peus, instints massoques que m’han dut caminant fins a l’arxiu de la resistència austríaca durant la segona guerra mundial, passant això si per carrers menys turístics però no amb menys vida. Reconeixeu-ho, ho trobaveu a faltar, el meu apunt bèl·lic del viatge, oi que si? doncs no us defraudaré, primer he visitat l’exposició permament on he trobat escrit de que tenien referències de la participació de voluntaris austríacs al bàndol republicà, així que ho he demanat al jove de la recepció i m’ha enviat cap a dalt, cap a l’arxiu, on m’ha rebut una dona gran que m’ha fet omplir un paper, fotocopiar el passaport i m’ha passat a un noi jove, que m’ha ensenyat alguna cosa (per no dir molt poc) i m’ha dit que era una pena que l’home que havia fet de brigadista no estigués, he dit que el pròxim cop que vingués a Wien els passaria a veure, oi tant, amb lo simpàtics que eren per ser austríacs :P!.

Tornant cap al Sol he baixat cap al Belvedere, per admirar les obres de Klimt, tenia gana, m’estava morint, però no trobava cap puesto de menjar mínimament ràpid (alias kebap, salsitxeria o pizzeria rapida) així que he seguit bevent aigua i mirant obres d’art fins que he sortit, i aleshores ja em començava a trobar malament i tirant cap a veure el senyor Strauss (bé, l’estàtua) no parava de buscar menjar, finalment, un bon rato després de saludar a Herr Strauss he trobat un kebap, i he dit, o ara o mai, així que m’he posat alguna cosa a l’estòmac. Després de pet cap a les cases de coloraines, la Hundertwasser, una casa que recorda lleugerament a Gaudí, mai se sap, potser el fantasma de Gaudí ronda per Wien per la quantitat de tramvies que hi ha. Ja no podia gaire més, així que he agafat un tramvia, he canviat a una parada plena de tramvies, he tornat a canviar i finalment he arribat a la Tigergasse, on m’esperava la meva guia plena d’energia per durme a menjar unes excelents salsitxes amb formatge.

Després de les salsitxes i de seguir demostrant de que no se menjar de forma polida, defectes que tenim alguns, hem tornat cap al lloc de botellón pijo (alias Museums Quartier) on m’he deleitat amb una conversa de dones despotricant de tot fill de veí :P! I amb tot, segueixen duent-nos pel mal camí, però, què fariem sense elles?

Dutxeta abans de anar a dormir, i a passar calor al llit, que potser demà toca refrescar-se al Danubi!

#fis#

Curs intensiu de monarquia austríaca

Els que em coneixeu sabeu que no sóc molt donat a la monarquia, però aquí em teniu com un campeón fent un curs intensiu de monarquia austríaca. I es que aquesta gent ho tenien ben muntat, desde una emperadriu (Maria Teresa) que tenia 16 fills per començar a casar-los de forma indiscriminada, passant per algun Joseph que altre, seguint per un rebesnet (Franz Joseph) que es va casar amb una pobra desgraciada anorèxica (alias Sísi) que li feia la vida impossible, cosa que el pobre home no podia acceptar, me la va enviar al palau d’estiu i va dedicar els diners que gastava en gelocatils a fer coses per al poble austríac. El fill se li va suicidar, no se sap perquè, i al nebot, m’el van matar a Sarajevo, cosa que va desencadenar el primer fregao mundial.

A part del curs sobre monarquia també ens hem dedicat a patejar-nos bona part del centre, amb el Rathaus, el parlament, la Karlskirche (davant de la qual m’he mullat els peus), la biblioteca, el palau, la església dels agustins (on estan els cors dels emperadors) i els caputxins (on estan els cossos dels emperadors), el danubi, el prater (noria gegant construïda el 1890) situat en un parc d’atraccions que pel matí competeix en afluència amb Terra Mítica, les torres de defensa antiaèria de la segona guerra mundial i una àmplia passejada per tramvies, metros i parcs.

Una cosa està clara, aqui s’hi respira aire imperial, el que en algunes coses no acaba de ser gaire clar, si imperi austrohúngar o imperi otomà. Una altra cosa que està clara, és que a Zara saben fer les coses, vas al centre de la ciutat (just davant de la catedral) i te’n trobes un, com si estiguesis a casa. La llàstima es que les dependentes deuen parlar alemany i les ofertes també estan en alemany, però vaja, a pesar de que parlin diferent, mes o menys ens entenem, sort tinc de que l’Ariadna m’acompanya i m’ajuda amb la traducció austríac-alemany.

I ja per acabar, un petit apunt gastronòmic, el platerot de botifarra negra esparracada amb patates mig bullides a un preu irrisori (5.5) rivalitza amb la tarta sacher que es fa al famós hotel sacher.#fis#

Botellon amb classe

Si es fa un botellón es fa amb classe!

Ja sóc a Wien (Viena) ciutat de emperadrius, emperadors, austríacs i austríaques, després de un viatge en tren molt entretingut de de 5 hores (el post del tren el penjaré després). El primer contacte amb Wien ha estat el viatge en metro fins a la residència de la Tigergasse on hem deixat els paquets per anar a fer un botellón pijín. Abans però, calia posar alguna cosa a l’estòmac i ens hem aturat a un dels múltiples Donners que floreixen com bolets per degustar evidentment un donner amb excés de pebre (a pesar de les indicacions de l’amable població semi-local).

Tornant al tema del botellón que és el que interessa als nostres estimats morbosos lectors, així, si es fa un botellón, es fa amb classe, res de places porcoses, mal iluminades i sentats en bancs guarros, si es fa botellón es fa en una plaça entre dos museus (si t’emborratxes que sigui de cultura), amb una especie de sofas durs on et pots estirar-sentar i amb uns garitos amb cervesa a 3 euros i amb la possibilitat de beure vi, no estariem parlant però del vi de garrafa que es fa servir pel calimotxo.

I ja per acabar, dir que els austríacs duen la festa al cos, se’ls veu, de moment Wien la podriem descriure com una ciutat plàcidament tranquila, clar que potser hi té a veure el fet de que fos diumenge per la nit, potser. Esperem que la brisa que corre els animi dema per la nit.#fis#

La més gran aventura mai explicada

Per dur a terme aquesta aventura van ser necessaris 20 litres de cervesa, 5 dies, 1 càmara digital, un ford Ka, 40 salsitxes, 4 pots de fideus bolognesa magi, esparadrap, topionic, 3 kilos de pasta, 2 creps, 1 Bayern ticket, un tros de porc senglar i l’etiqueta dels calçotets del Sergi.

Feia calor, molta calor, però desafiant el sol i la ja mencionada fins a la sacietat calor, vaig anar cap a l’aeroport a recollir el Sergi, ell em va demanar que a les 4 volia tenir cervesa a la sang, cap problema, a les 3 estavem sentats en un biergarten amb mig litre de cervesa cada un i un suculent entrepà de carn de porc adobada a la graella. Després de la parada vam anar a deshidratarnos donant una volta per Nürnberg fins que va ser l’hora d’anar a sopar, que ens havien convidat. I després de pet cap al spacepub, que era dia tranquil i on vam star jugant al futbolin de franc i bevent cervesa barata fins que ja es va fer tard. L’endemà tocava dokuzentrum!

Algun dia dedicaré un post al dokuzentrum, perquè es visita obligada, igual que el castell i el biergarten del wohrder wiese. Després del dokuzentrum a dinar, perquè a la tarda ens esperava cosa fina, aniriem a un kirchweih! Primer de tot definir kirchweih, és el que aquí en diriem festa major, una carpa, amb música i gent menjant i bevent. Amb la diferència que aqui no son nenazes i van directament amb la mass o gerra de litre. Després de donar deu mil voltes pel poble en questió (vam haver d’agafar un tren, i després un autobús), travessar un bosc i preguntar diverses vegades, vam trobar la carpa, on ens vam fotre ni més ni menys que 2 litres de cervesa, 2 entrepants de salsitxes i 1 plats de patates fregides (cada un). Per després tornar molt contentillos cap a casa passant pel bosc, l’autobús i el tren.

Dissabte va ser dia més calmat, vam anar a Ingolstadt, on està la central i museu de Audi, vam fer el imbècil un ratet amb cotxes que valien entre 30.000 i 100.000 euros (el més barat era el TT) fins que ens vam cansar i vam tornar cap a la plaça de l’ajuntament, on vam trobar un lloc on menjar-nos un suculent estofat de porc senglar, el lloc entranyable i l’amo simpàtic! Després de donar una volta per el poble, vam tirar cap a casa, parant abans a un poble on haviem de canviar de tren i buscant al poble en questió una festa major que hi havia anunciada. Per cert, al viatge d’anada unes noies que feien una despedida de soltera li van tallar l’etiqueta dels calçotets al Sergi, apunt graciós!

Diumenge tocava Regensburg, ciutat encantadora, de la qual em treuré el diploma de guia oficial, tot i ser diumenge, vam enganxar una festa o alguna cosa similar i l’animació era general i festiva. Per anar-hi vam utilitzar el super Ford Ka que la Marion i la Kim havien llogat el cap de setmana, riures, somriures i barreja de llengües (català, anglès, francès i alemany) a la ciutat més al nord de Itàlia. Nit de relax, sopar lleuger acompanyat de cervesa.

Dilluns dia de relax, recorregut per alguna cerveseria, escriure postals, tranquilitat, …, i després d’un dinar també lleuger acompanyat de cervesa, caipirovska a les 7 de la tarda i cap a casa la Kim i la Marion per sopar i després anar al Blaueradler, local de referència, on et deixes clavar a gust 3.20 euros per la cerveseta per l’ambient que ofereix. No de gent, si no ambient oriental en si.

I dimarts, comprar alguna coseta, i uns ous ferrats amb salsitxes de Nürnberg, i de pet cap a l’aeroport, a seguir passant calor un i altre.

Així que tingui una mica més de temps penjaré les fotos!

I el temps sembla que s’aturi

Ara mateix em trobo en un punt entremig entre Ansabach i Nürnberg teclejant el portàtil sobre la taula d’un tren com si fos un executiu més que enllesteix la feina que sap que havia d’acabar abans de tenir la reunió amb el client. Però ara estic pràcticament sol. Ara mateix Alemanya està paralitzada, s’està jugant el partit de semifinals que decidirà si Itàlia o Alemanya juguen la famosa final a Berlín. Vinc de Suttgart, i allà semblava que tothom fos partícip de l’alegria i la xerinola que ho impregnava tot. Grans i petits, nois i noies havien sortit al carrer en una mostra de devoció per una selecció rarament vista per mi. Però ara al tren estic sol, la lluna brilla a la meva dreta i il·lumina els boscos mentre els últims raigs de sol donen un toc vermellós als arbres de l’esquerra, i amb certa celeritat m’acosto al meu destí.

El tren està pràcticament buit, només tinc un noi al costat que sembla que hagi vingut de la tintoreria i un home darrere que davant la lleugera confusió que hi ha hagut abans de que sortís el tren perquè anava amb retard, em vigila i em parla en anglès per tal que arribi sa i estalvi a Nürnberg. Avui ha estat un dia de trens, un dia curiós, primer l’avió fins a Stuttgart, després al tren que em duia de l’aeroport a Stuttgart he trobat una noia que feia el viatge Gràcia – Nürnberg seguint els meus passos, però amb un tren unes hores abans, també he parlat amb una madrilenya que m’ha explicat com anar al museu de Mercedes i finalment he menjat un entrepà de salsitxa, uns maultaschen i he vist una pel·lícula mentre anava en tren.

I sembla que el temps s’aturi, a pesar de notar el característic moviment del tren que es dirigeix tot veloç cap a la segona part de l’aventura.

#fis#

Hipocresia

Com si d’un programa de fidelitat comercial es tractés ha entrat en vigor el carnet per punts. Està implantat a quasi tot europa, i diuen que redueix la siniestralitat, que està a uns nivells que fa glaçar la sang. Però sincerament jo sóc escèptic. Implantar el carnet per punts ha costat calerons, però molts menys que arreglar les carreteres. Moment aleatori: ahir a la carretera de Manresa a Solsona, tinc un cotxe davant i decideixo adelantar-lo, hi ha espai, veig la senyal de permís adelantar, la línia discontínua en questió i començo la maniobra. Escassos segons més tard, quina és la meva sorpresa quan veig que estic a l’altra banda de una DOBLE discontínua. Que evidentment creuo per acabar la maniobra. Quants punts se m’han restat? Quants punts s’haurien de restar a la Tura per deixar les carreteres així?

He vist moltes carreteres, desde les carreteres del desert del Marroc, fins a les pulcres autopistes alemanes, les solitàries carreteres noruegues o les interminables nacionals canadenques. I em pregunto, per a què serveix la senyalització de les carreteres espanyoles? Les senyals no tenen credibilitat, senyals de limit 60 amb curves de 90 graus i limit de 30 amb les curves de montmeló, zones d’adelantar nomes aprofitables per cotxes amb més de 200 cv i conductors agressius, ferms en mal estat, autopistes amb forats i cartells de pobles que apareixen i desapareixen……..

I desenganyemnos, això seguirà així pels segles dels segles, perquè una cosa que no han tingut en compte ni el Clos ni la Tura es que la quantitat de diners que es poden treure d’un conductor reincident està limitada pel nombre de punts, i les esperances de la resta de conductors de veure les carreteres arreglades quedaran esvaïdes per la falta de finançament.

Xavi al volant

#fis#

Nekane, Alejandro, Belinda, Miquel (post bilingue)

Quan et mous pel mon veus coses noves, sents noves olors, escoltes sorolls que no havies escoltat mai i també coneixes gent. Gent amb la qual intercanvies moments fugaços. Intercanvies paraules, mirades, diners i shawarmes. Però també coneixes amics d’amics que estan lluny del teu àmbit. Amics que per uns dies o unes hores fas teus, amb qui comparteixes experiències i rius fins a no poder més. I saps que tot té una fi, però que en aquest cas la fi està més pròxima però no ho vols pensar i segueixes rient, sabent que potser no els tornes a veure mai més.

A les meves visites a Reading i Copenhague he conegut als quatre personatges que protagonitzen el titol, durant unes hores que no han arribat a un dia sencer, en alguns casos només algun sopar, però que m’han fet venir ganes de quedarme allà on era. Però som qui sóm i tenim el que tenim, i qui sap si m’aguantarien més dies, així que de moment cal guardar el bon record, les fotos si n’hi han i les ganes de tornar-los a veure a qualsevol lloc del mon en un temps no tant llunyà.

Gràcies

Cuando te mueves por el mundo ves cosas nuevas, nuevos olores, escuchas sonidos que nunca antes havias oído y también conoces gente. Gente con la cual intercambias momentos fugaces. Intercambias palabras, miradas, dinero y shawarmas. Pero tambien conoces amigos de tus amigos que estan lejos de tu ámbito. Amigos que por unos dias u horas haces tuyos, con quienes compartes experiencias y ríes hasta no poder mas. Y sabes que todo tiene un fin, pero en este caso el fin está aún más próximo, pero no lo quieres pensar, y sigues riendo, sabiendo que quizás no los vuelves a ver nunca más.

Durante mis visitas a Reading y Copenhague conocí a los quatro personajes que protagonizan el título, durante unas horas que no llegaron a un dia entero, en algunos casos solo una cena, pero me dieron ganas de quedarme donde estava. Pero somos quienes somos y tenemos lo que tenemos, y quien sabe si ellos me soportarian mucho tiempo más, así que de momento nos quedamos con los buenos recuerdos, las fotos si las hay y las ganas de verlos en qualquier lugar del mundo en un tiempo no tan lejano.

Gracias

#fis#

Conspiració

Permeteu-me que us il·lumini, vaig a destapar una conspiració! Una conspiració entre els fabricants de impressores, grapes i clips. M’explico. Tothom es queixa de que quan et compres una impressora, el verdader negoci està en la tinta. Mentida! Això es completament fals: quan utilitzes la impressora, els fulls queden per defecte escampats sobre la taula, i aleshores la gent pensa, posarem un clip. Aqui ja tenim el primer participant de la conspiració, el fabricant de clips, però alerta, no us penseu que treuen benefici! Els clips han estat especialment dissenyats perquè el lector dels fulls impresos arribi a la conclusió de que no es poden llegir còmodament els fulls enganxats amb un clip i que per tant s’han de grapar els fulls. I aquí és on està la conspiració, les impressores i els clips es fabriquen amb la única finalitat de engreixar les arques dels fabricants de grapes. És més, fixeu-vos que a tot arreu venen grapes i no a tot arreu venen grapadores (estudi fet a alemanya que relataré a continuació), és a dir, que et passeges per diverses botigues buscant la grapadora en questió i mentrestant, intenten estimular la teva fam consumidora.

Solució? Tornar a la ploma i el tinter o enganxar els fulls recient impresos amb pritt.

Tot això ve a cap perquè l’altre dia vaig veure que no podia tenir els fulls dispersats i vaig sortir a buscar la grapadora encara que plogués, ploure va parar de ploure, però la grapadora tampoc la vaig trobar i em vaig conformar amb uns clips comprats a la Deutsche Poste. Això després de patejarme tot un carrer comercial i estar 30 minuts fora de casa. 3 setmanes més tard, he vist que els clips em duien pel mal camí i he sortit corrents a buscar una grapadora, eren les 5.10 i no podia perdre temps (aquí a les 6 la vida s’acaba). Així que a pesar de ploure he sortit. I al final, ves per on ha diluviat. He arribat ben xop 30 minuts més tard però amb la grapadora (després d’especificar al venedor, que faria be de vendre’m també grapes). I la gent del carrer encara deu pensar que al noi que anava sota el diluvi amb la bici li faltava quelcom al cap.

#fis#

Sang i fetge

Desenganyem-nos. En teoria "Frühling" és primavera en alemany, però es completament fals, la primavera no existeix a Alemanya. Us dirè perquè, fa dos o tres setmanes, quan a Barcelona després d’una agradable primavera van començar a entrar a l’estiu i ja estaven a 30 graus, aqui em plantejava anar amb guants i per descomptat em posava la meva jaqueta tècnica (la mateixa que faig servir per anar a esquiar …). I de cop i volta, sense previ avís, 30 graus. La calor és insuportable, treus el acp per la finestra i l’aire crema. Això si, la humitat és nula i no sues, cosa que fa que la situació sigui encara més extranya, i per postres estava encostipat.

Però be, el que importa de debó és la sang i el fetge, oi que si? Doncs aquesta nit a la meva habitació hi ha hagut sang i fetge. Durant tot el dia d’ahir vaig tenir la finestra oberta sense pensar en les conseqüències, i quan me n’anava a dormir veig que la meva habitació està plena de tots els bitxos imaginables que hi puguin haver, desde mosquits, una especie de coses petites saltarines, una cosa similar a microescorpins voladors, cuquets raros, … Així que vaig decidir que preferia dormir sol (més val sol que mal acompanyat) i em vaig dedicar a tacar les parets de sang amb l’ajuda d’un exemplar de diari humorístic (l’ABC) fins que vaig estar segur que podia dormir sense despertarme amb picades extranyes.

Ho sento, sóc cruel i, malgrat que alguns em considereu pagesot sigui pel meu tarannà o pel meu accent, em dedico a matar pobres animalons inofensius. Però tranquils, quan baixi a Barcelona la setmana vinent em compraré una cosa d’aquelles elèctriques per fer-los fora i estalviar-los el patiment.

#fis#

Redibuixant el mapa del món

Acceptem-ho, el mapa del món es redibuixable. Avui estava omplint un formulari d’aquests per donar-me d’alta en un servei i mentre buscava el meu "estimat" estat per la "S", m’he trobat amb "Serbia – Montenegro", allà, un element en un formulari. I m’ha sobtat. És de tots ben sabut que Montenegro és ja un estat independent (i amb el qual s’han fet múltiples comparacions amb Catalunya), i em pregunto, què passarà amb tots els formularis de tot internet que tenen una entrada equivocada? Perquè, anant més enllà, que se’n fa de tot allò que està imprés o escrit? A qui pertany la història de Serbia-Montenegro? A Serbia? o a Montenegro?

La història d’Europa els últims 15 o 20 anys ens ha demostrat que és possibe redibuixar fronteres on havien existit divisions fa dècades o segles, i que per algunes raons militars, polítiques o econòmiques es van intentar esborrar. Potser estareu pensant, ostres, al xavi li ha sortit la vena nacionalista, doncs mira, pot ser, quant surts a fora i et topes en un mundial en què tothom està orgullós del seu país-estat, penses, ostres, i jo que soc, kas naranja o kas limón? Jo senzillament el que vull és que em tornin els calers. Siguem realistes, la gent viu en un territori, però el territori s’ha de dividir en porcions per tal de poder-ne gestionar l’economia i per tant és questió d’escollir el territori en funció de la geografia, del sentiment nacional, de la llengua o del color dels calçotets. No hi ha nacionalista més nacionalista que el que no tolera els nacionalismes dins de la seva concepció de nació. I com que jo no vull semblar nacionalista, tolero tota divisió internta de Catalunya, plantejantme aleshores quin és el límit de la divisió i preguntantme també, què es Catalunya. Tenint en compte que si ens dividim a l’infinit, tendiriem al capitalisme pur i dur perquè cada u gestionaria la seva riquesa, i tampoc vull que se’m titlli de capitalista.

Així doncs que cal trobar l’equilibri entre tots els factors que poden decidir una frontera o una línia de gestió econòmica, i això ens han demostrat que els polítics, almenys els d’aquest estat, no ho saben fer. A qui cal recorrer doncs? Jo per si de cas, no votaré el 18 de Juny, no per què no vulgui, si no perquè se m’ha passat.

#fis#

Integració

Siguem realistes, quan anem a un país extranger hem de fer tot el possible per integrar-nos. Doncs be, anem per bon camí. Aquests dies a Erlangen, un poble que està a uns 25 km de Nürnberg s’hi fa el Bergkirchweih (dit rapidament Berg), per als que no sapigeu alemany Berg és "muntanya", així que aquesta festa consisteix en convertir una muntanya sencera (les tenen baixes aquí no cregueu) en una especie de Bar gegant. De fet, la definició no és bar, la definició es Biergarten. Un Biergarten es un lloc on serveixen cervesa i menjar lleugerament greixós i pesat (però bo) en unes taules de unes 10 persones. Normalment hi ha un grup que toca música internacional i alemana prou famosa. Al Biergarten no s’hi va amb collonades, s’ha de demanar la Mass, que ve a ser una gerra (que val 5 euros que et tornen quan tornes la gerra) amb un litre de cervesa.

Doncs be, donada la definició, he de dir que hi he nat dos cops, divendres i dilluns. Calia realment anar a beure cervesa un dilluns per la tarda? Si, només per veure l’ambient. Que procedirem a explicar. El Modus operandi d’un Biergarten és el següent.

#fis#

– Es busca un lloc. Si s’arriba aviat no hi ha problema. I la gent s’asseu.

– Es demana la Mass de rigor. I es comença a beure a poc a poc.

– La música comença a sonar. Cançons més que conegudes de Bon Jovi, etc, … També posen cançons alemanes que evidentment encara no conec (tot i que començo a coneixer).

– Veus com la resta d’alemanys comencen a pujar-se sobre els bancs i les taules i comencen a ballar, saltar i cridar.

– No ho pots resistir, i finalment t’acabes aixecant tot el grup, et puges de peus sobre la taula i comences a saltar i a cridar.

– El cantant en questió es cansa, canta una cantarella que diu "am prooosi, am prooosi, …" o alguna cosa similar i deixa de cantar. I la gent s’asseu.

Aquesta seqüència es repeteix uns 3 cops fins que finalment es tanca la barraca. Són les onze, però estàs suat i es com si haguessis anat de concert però sobre una taula.

El divendres passat però, alemanya va guanyar contra costa-rica (crec) i aleshores a les 8 van pujar tots els alemanys que havien estat veient el partit vestits per a la ocasió i entonant coros alemans. Espectacular. Ahir dilluns no va haver clares alusions a la pàtria germana, però l’ambient també era collonut. Em quedo però amb l’avi que va aguantar fins al final al centre del meollo.

De moment no penjaré fotos, intentaré posar un video al youtube aquest. Aviam què tal se’m dona.

Prost!


Banderes poc originals

Ho sabeu, detesto bastant el futbol desde el punt de vista de l’espectador, i també sabeu que si hagués sabut que Alemania era seu del mundial, ho hagués retrassat la meva visita o hagués buscat un altre lloc possiblement. Però be, aqui estem i es questió de copsar l’ambient.

Diumenge tocava partit, Mexico – Iran. Va guanyar Mèxic, però abans de que comencés el partit, vaig sortir a veure l’ambient. I quin ambientàs mare meva. Mig mèxic estava a Nürnberg (i això tenint en compte que de normal tenim la desena part), vestits tots de verd, amb barrets mexicans comprats a les rambles i amb un munt de banderes penjades al coll o pintades per tot el cap. Els iranians però eren menys nombrosos però tenien més classe. És la veritat, suposo que només venien els que realment tenen diners i els veies passejant-se amb descapotables, mercedes, bmw i d’altres elements snobs. El més particular de tot plegat era que Iran i Mèxic tenen la mateixa bandera però capgirada, així que a primer cop d’ull no s’apreciava la diferència, fins que veies un explícit IRAN escrit a la bandera. Si a això li sumes que tots dos grups d’aficionats estaven torrats (de pell malpensats!) doncs podriem dir que al final qui va guanyar va ser mierxainco i tots contents. Sorprenent també la quantitat de policia que hi havia per tot arreu. Qualsevol feia quelcom de sospitós.

Dijous toca festa, venen els anglesos, compraré provisions, una escopeta de perdigons i em tancaré a casa. S’ha d’anar en compte, l’últim cop que van venir en massa van deixar el 90% de la ciutat destruida.

Ja em diràs de què ens serveix tenir una de les banderes més originals si tampoc tenim selecció.

#fis#