Crueltat Mullada

Dachau, Mauthausen, Flossenburg, Auschwitz, Buchenwald, Treblinka, Mittelbau, Ravensbrück, …. i altres noms. Ressonen en la consciència de la humanitat, o si més no en la consciència que té temps per pensar-hi i que hi vol pensar. I es possible que ressonin de forma eterna, com a mostra de l’horror que l’home mai s’havia pogut imaginar. Però que malgrat tot, ha existit, existeix i per sort o desgràcia (mai es bo jutjar a la lleugera) seguirà existint.

Si, sembla que al final s’ha decidit a ploure, fa més fresqueta i cau aigua del cel, acompanyada de llamps i trons. I si, al final he anat a un camp de concentració. Dachau és un poble que es troba al costat de München i on es va construir el primer camp de concentració de l’Alemanya nazi. No es tractava d’un camp d’extermini com Auschwitz, principalment era un camp de presoners però no li faltava la càmara de gas per eliminar de forma neta, eficient i també cruel, a aquells presoners polítics o poc afectes al règim que ja no eren aptes per a treballar, i que d’una forma o una altra van trobar a la fi aquell tros de pau i llibertat que anhelaven perquè el món en què vivien ja no els podia girar més l’esquena. El treball us farà lliures, Arbeit macht frei, això deia la porta d’entrada, una mostra més de la racionalitat i bogeria que movia el moviment nacionalsocialista alemany.

Visitar un camp de concentració és una experiència força depriment, i si plou i el cel es gris les paraules no surten i el silenci queda com una forma més de recordar aquells que van ser empresonats, torturats, maltractats, obligats a treballar i exterminats, però també als que van alliberar quan ja semblava que tot s’havia acabat i als botxins alguns per la seva crueltat, i altres per la seva ignorància. Però no crec que hagi de ser així, crec que se n’ha de parlar, de reflexionar, de buscar-ne les raons i fer el possible perquè no es repeteixi.

Potser ha quedat lleugerament demagògic el post, què li farem, per un moment que he trobat per penjar-lo, ja el jutjareu vosaltres. Demà marxa la Núria, amb qui hem donat voltetes x aqui i fins i tot ens hem pres la molèstia d’anar a fer una birreta a München, i demà també arriben el Sergi, la Sara, el Guillem, el Cristian i la Deborah, de moment per ells ja he reservat el dijous una visita a la fàbrica de Audi, ens en relagaran un :P? I per acabar, fer-vos notar que he posat una tira de fotos, perquè algú ja m’havia dit que faltaven fotos, concretament sé de la Deborah, a qui dono records si llegeix això, i a la Tamara, una simpàtica austríaca a la qual dono ànims a seguir llegint en català.

#fis#