Category: Varis

Dia de full san francisco, just abans de marxar. Hem deixat el cotxe al Yerbabuena, i hem pujat per Market street fins al Ferry Building. Just per veure com acabaven de tancar el mercat. Després hem fet per California, travessant el districte financer fins a l’entrada de Chinatown. Abans d’entrar a china town hem menjat en unr estaurant de fusió oriental força més net que no pas els que hi ha a la chinatown de debò! Hem travessat chinatown fins a North Beach (el barri italià) i d’allà fins a Lombard Street. Es curiós perquè si et perds pel mig dels carrers no turístics de san francisco, apenes s’hi veuen turistes, però a la que t’acostes a llocs singulars (com les painted ladies o lombard street) n’està ple! Finalment hem anat a Fishermans wharfs, on hem pogut constatar dues coses, que el pont seguia sense veure’s (el dia anterior haviem intentat fer la foto però hi havia boira), i que de foques en queden poques. Per tornar al cotxe hem agafat el tramvia fins al Ball Park (estadi de beisbol) on hem coincidit amb l’ambientillo de final de partit.

D’ahir estavem reventats, així que ens hem llevat tard, hem esmorzat amb la calma i hem sortit cap a San Francisco on hem arribat quasi a la hora de dinar. Abans de anar a dinar sushi, hem passat per les painted laides i el Alamo parc, un dels llocs emblemàtics de la ciutat. El lloc de sushi no era emblemàtic, però estava Japantown, on resideixen els habitants d’orígen japonès, i on hi ha un centre comercial on m’ha semblat veure coses que només veia a japó! El sushi, boníssim! Tornant al cotxe hem passat per la casa de la serie de padres forzosos, on la diana s’ha fet una foto.

Abans de tornar a Palo Alto però, hem fet una mini caminadeta de gordos per el Muir Woods, una de les poques reserves de Redwoods que queden en aquella zona de california.

Finalment hem anat a sopar per Palo Alto una bona hamburguesa, on hem pogut copsar l’ambientillo estudiantil de la ciutat / vila.

Pel primer dia a San Francisco, voliem fer el triangle Hashbury Haight, Castro, Mission. Va resultar però que al carrer dels hippis (que l’últim cop que vaig anar de hippie ja li quedava poc) hi havia un festival de música, amb botigues al carrer i llocs de menjar. Un bon plan, però potser no el més encertat per un nen petit! ja que els hippies hi havien tornat i hi havia alguns personatges interessants, a part de música forta i borratxos pel carrer!

Així doncs vam tornar al cotxe, passar per Twin Peaks i mirar d’aparcar a Mission, que tot i ser complicat ho vam aconseguir. Aparcar a San Francisco té la seva gràcia, perquè has de llegir un munt de senyals diferents, i les condicions canvien a cada carrer! La idea era menjar a Hashbury St, però com que hi havia tanta gent i vam haver de sortir per potes, ens estavem morint de gana, així que vam entrar a la primera taqueria que vam veure mes o menys neta de fora. Per desgràcia el burrito el vam estar menjant fins a la nit i no hi havia lavabo! Sortosament vam trobar un cafè davant de Dolores Park on vam poder fer un cafè, relaxarnos i canviar el pobre arnau!

Després de la volteta per Castro, de tornada cap a Palo Alto.

Yosemite son les muntanyes altes mes properes a San Francisco, però per arribar-hi hi ha unes 4h ben bones! El paisatge fins a l’entrada del parc es força secot, però amb molts arbres fruiters (i paradetes de fruita al costat de la carretera), una mica com la plana de Lleida. Poc abans de l’entrada del parc es poden veure els efectes de un incendi de fa uns anys que va arribar fins més enllà de l’entrada. Un dels paisatges més impressionants de Yosemite, és Mariposa Grove, un bosc de sequoies, que porta uns anys tancat per restauració, aixi doncs que ens vam haver de conformar amb el Tuolomne Grove, un grup de 5-6 sequoies que es troba a l’entrada nord del parc. Tot i així, la majestuositat d’quests arbres deixa bocabadat només que n’hi hagi un. Com a punt interessant, hi ha una sequoia que es va perforar per fer passar una diligència l’any 1868.

Cap al vespre vam anar cap a Fish Camp, on teniem un hotel/motel un pel depriment. Quan al 2008 vam venir a Yosemite, no hi havia molta gent i els preus de l’allotjament eren raonabes, aquest cop hem pagat 150 dolars per una habitació petita i fosca a l’entrada del parc. De fet ens pensavem que a Fish Camp hi hauria algun restaurant, però pel que es veu no deuria ser temporada alta, perquè hi havia moltes coses tancades. I vam haver de sopar en un altre hotel.

Per ser el primer dia sencer que estavem, deu ni do el que hem fet. Poc jetlag i moltes ganes de sortir! Així que seguint les recomanacions del nostre guia Local hem anat fins a Año Nuevo State Park (a mig camí entre Santa Cruz i San Francisco), una colònia de elefans marins. Després de pgar els 10 dolars de rigor, aparcar el cotxe i caminar 2-3 km hem arribat a dues platges plenes de elefans marins! resposant tranquilament a la sorra! Una bona sorpresa que no ens esperavem pas. Suposo que els europeus estem menys acostumats a veure bitxos grans en estat salvatge (més enllà de vaques, porcs i cavalls).

Depsrés de menjar unes costelles de porc boníssimes en una cerveseria al costat de la carretera, hem tornat a Palo Alto, on ens han fet un petit tour per les les oficines de Google. Abans de acabar el dia, haviem però d’anar a buscar una manteta d’activitats per l’arnau, així com menjar pel cap de setmana. Després de mirar al Walmart, hem acabat comprant la manteta d’acviitats i una trona al Ikea. Per mi, el exemple més gran del nivell de globalització actual, perquè una cosa es poder beure una coca cola o menjar un mcdonnals a qualsevol lloc del mon, però que que les cases tinguin els mateixos mobles (perquè els IKEA estan organitzats EXACTAMENT igual a tot arreu del mon) ja vol dir que la globalització ha entrat a les llars!

Aquesta nit hem dormit a Tivat, una ciutat que combina les urbanitzacions a lo bruto d’alguns llocs de costa amb un port hiper pijo. Però el que realment atreu a molts visitants d’arreu del mon (en creuer, bus, avió o el que faci falta) es la badia de Kotor i les seves rodalies. La badia es un fiord que s’endinsa a la terra i que crea un paisatge que recorda als fiords de Noruega. Muntanyes escarpades, i mar a baix. Amb la diferència que aqui fa tanta calor que tothom es banya (de fet et munten una platja, restaurant o el que faci falta amb molts pocs metres d’espai), les aigues sou prou cristalines i està ple de turistes sobretot de paisos balcànics o eslaus: Sèrbia, Bòsnia, Rússia, Eslovènia, Lituània, Polònia, …. Això si, amb cotxe croat som pocs.

Hem intentat anar a Kotor (el poble principal) de bon matí però estava tant ple de turistes (hi havia un creuer atracat al minúscul port) que hem decidit anar a banyarnos una mica més amunt i després visitar el poblet de Perast. Fins ara ningú ens havia insistit per a comprar o utilitzar serveis turístics, avui ha estat el primer cop i de forma insistent! Com es nota que el 90% de la riquesa prové dels serveis! Perast era un poble minúscul, però amb 17 esglésies i 16 palaus amagats entre les cases. I dues illes just davant, suposem, plenes de turistes …

Després hem anat a donar la volta completa a la badia i ens hem desviat per veure dels pocs (per no dir els únics) mosaics romans del país. On el guia ens ha explicat en perfecte castellà tota la història de la vila romana. Per acabar ens ha indicat la carretera que haviem d’agafar per veure la vista de la badia sencera. Hem pujat i de baixada per tallar la distància, hem agafat el ferry que ens portava a 10 minuts de l’apartament. 4.5 euros de ferry per substituir el que en altres paisos faria un pont (4 ferrys que donen servei sense parar formen part de la ruta transadriàtica, que recorre tots els balcans al costat del mar).

Un cop reposats a l’apartament, hem pogut anar cap a Kotor, aquest cop si, amb molta més tranquilitat i amb prou llum per veure les esglésies ortodoxes, pujar una mica per la muralla, i sopar tranquilament en un dels carrerons de pedra. Kotor es molt recomanable, un casc antic amb carrerons i casetes de pedra. Llàstima del munt de botigues de souvenirs, moda i restaurants que tant et serveixen una pizza com un plat de musclos o un estofat de carn. El que queda clar però es que hi ha 2 Montenegros, el del sopar d’ahir per 15 euros, i del del sopar d’avui de 60 euros (i podriem haver gastat molt més). Cosa que xoca, sobretot quan avui hem descobert que el sou mitjà es menor als 500 euros nets al mes.

La baixada del Rotstockhutte va ser molt maca, quasi 3h de caminar entre bosquets i veient cascades i muntanyots entre els núvols, fins arribar a Stachelberg, on vam agafar un Bus postal (un bus normal, però aqui sembla que els porti correus…) fins a Lauterbrunen on teniem el cotxe.

D’allà vam conduir fins a Grindelwald, un poble “germà” de Lauterbrunnen, però molt més turístic, més gran i una mica més agobiant. Aixòs i, d’allà sortien molts més telefèrics i telecabines a diferents cims. Nosaltres voliem fer una petita travessa desde First fins a Bussalp, però el dia no acompanyava gens (no es veia absolutament res pels núvols) i s’havia fet tard així que vam tornar marxa enrere, i vam tornar a agafar el telecabina per baixar fins a Grindelwald.

D’allà, xino xano, i per carretera fins a Luzern, on vam descansar, sobretot ens vam dutxar, i ens vam preparar per l’endemà un dia de ciutat ben intens!

El dia no es va llevar gaire agraciat, però voliem veure la cara nord de l’Eiger i els cims del costat, el Monch i la Jungfrau. Així que vam deixar el cotxe a Lauterbrunen, i d’allà vam agafar un tren que ens va dur a Wengen. Un altre poble lliure de cotxes desde on vam agafar un telefèric que ens va dur a dalt del Mänlichen. Desde allà el nostre objectiu era baixar fins a Älpingen, i tornar en tren fins a Lauterbrunen però es va posar a ploure i vam haver de tornar desde Kleine Scheidegg. Aqui es on s’ajunten els trens que venen de Lauterbrunen i de Grindelwald i desde on s’agafar el famós tren de la Jungfrau, un tren cremallera que arriba fins al mirador que es troba a 3.500m. La enorme quantitat de turistes que feien el recorregut era esfereidora, més i tot sabent que el tren per pujar desde kleine Scheidegg fins a dalt val uns 100 euros per persona!

Va ser curiós que quan vam venir a suissa fa molts anys, justament vam pujar amb un telecabina que ens duia a dalt del Mänlichen i que vam tornar en tren desde Kleine Schediegg fins a Grindelwald! Això si, aquell cop el recordo assolellat i ple de gent!

Un cop a lauterbrunen, després de dinar, ens vam carregar les motxilles a l’esquena, amb el sac i el necessari per dormir al Rotstockhutte, un refugi de muntanya ben apartat. El camí fins allà també el vam fer assistits de telefèrics i trens, i desde el poble de Mürren 2h de caminar entre la boira. El paisatge deuria ser molt maco, però amb prou feines vam veure el refugi quan hi vam arribar …

L’experiència de un refugi suís va ser interessant, no hi havia dutxa, la beguda no estava inclosa en el sopar (l’aigua de l’aixeta valia 2 Francs el litre) i enlloc de mantes hi havia nòrdics! Com que la aigua del voltant no es potable per la quantitat de vaques que hi ha, tenies dret a 1l de aigua o a 1l de marschtee, una especie de infusió de gust dubtós que inclús buscant per internet no he acabat de trobar que era. Això si, mirant refugis tots ho incloïen. Els preus, tenint en compte el país no eren gaire cars: 70 Fr mitja pensió, i els horaris com a casa, a les 6:30 a sopar i a les 10 al llit.

Davant les complicacions que ens havia posat la nostre hoste del AirBnB de Berna, vam decidir quedar-nos una nit més a la caseta on estavem a Staldenried. Malgrat que entre Berna i Staldenried hi ha uns muntanyots infranquejables, els suissos, que son molt espavilats s’han dedicat a foradar les muntanyes per fer-hi passar trens. Tant trens de passatgers, com trens on poses el cotxe. Així que aprofitant que haviem comprat la targeta de descompte del 50% vam anar a Berna amb tren (de passatgers). A uns 15m del poble on erem hi havia l’estació i amb una hora ens plantavem al centre de la ciutat. Anar en cotxe directament ens hagués dut unes 2h i mitja.

Ja arribant a Berna, desde el pont que travessava el riu, vam veure un parell de persones nedant pel riu i ho vam trobar graciós, però sense donar-li importància … Un cop a l’estació, vam anar a informació, vam demanar el mapa de rigor i vam començar a rondar pels carrers de Berna: la capital federal de Suissa. La ciutat no es gaire gran, però el centre està situat en un meandre del riu, elevat i ple de carrerons empedrats i cases mones. Els comerços, fins i tot les grans superfícies, estan molt ben integrats en el paisatge. La calor es feia cada cop més forta, i mentre estaven en un dels extrems del centre, vam veure un lloc del riu on hi havia alguns banyant-se i vam decidir que després de menjar i fer la visita del parlament, ens banyariem!

La visita al parlament va ser molt interessant, sorprenent la importància que donen a cada un dels “cantons” (estats de la federació), tant amb la representació dins les sales del parlament com en l’edifici en si. Es veu que fins fa poc, tots els suissos podien entrar al parlament per la porta principal, ja que es considera que el poble es el màxim sobirà. Respecte al tema de les llengues, hi ha 2 cambres, en una cada cantó esta representat per 2 membres (el consell dels estats)  i tothom ha d’entendre les 3 llengues que es parlen al país (francès: 20%, italià: 8% i alemany). A l’altra cambra la representació depen del nombre d’habitants (Consell nacional) i hi ha traducció simultània. Us deixo un vídeo del Consell dels Estats: https://www.youtube.com/watch?v=zsh3Gqk7FOU.

Després de la visita al parlament, vam anar a comprar uns calçotets i calces de recanvi (no duiem banyador) i ens vam anar a banyar al riu. Però quina va ser la nostra sorpresa de veure el munt de gent (sobretot locals) que baixaven pel riu amb bosses estanques (suposo duent a sobre la roba, cartera i mòbil …) així que després de dubtar-ho una mica, vam anar a una botiga d’esports a comprar una bossa estanca i ens vam quasi 2 hores ben bones baixant pel riu (ho vam fer dos cops …).

Finalment vam estar una estona veient un festival d’artistes al carrer i menjant alguna coseta de llocs ambulants (a uns preus desorbitats) abans d’agafar el tren de tornada.

Avui tocava cim! I un 3400! Ens hem llevat ben de matí (no especificarem hora), i hem agafat el cotxe per anar fins a Täsch, el poble on s’ha de deixar el cotxe per agafar un tren que et porta fins a Zermatt. Desde el poble de Zermatt, tot i ser tant o més turístic que Chamonix, la gent està molt més repartida perquè desde allà tens moltes opcions. Fins a un total de 3 grups de telefèrics, cremalleres o funiculars per anar a 3 zones a caminar. Nosaltres hem pujat un funicular i posteriorment una cabina per arribar fins a 2500m (Zermatt està a 1600). D’allà hem començat l’ascenció al Oberrothorn, un cim de 3.400m d’alt desde on es podia apreciar tota la vall, el Matterhorn (o Cervino), així com una gran multitud de cims de més de 4.000m d’alçada.

A dalt ens hem menjat un bon entrepà de perni amb pa amb tomàquet (davant la sorpresa dels locals) i hem anat baixant amb la calma. Com que hi ha tantes opcions, la gent es dispersa i malgrat anar veient gent caminant, en cap moment es agobiant, sinó més aviat agradable. I a la hora de agafar els telefèrics de tornada, hem decidit prescindir del primer tram i seguir el camí de les marmotes fins al funicular. De marmota no n’hem vist ni una, però el camí era agradable (i quina sorpresa, es veia el Matterhorn) i ens ha fet descobrir un llac on ens hem mullat els peus abans de baixar cap a Zermatt.

Volta de rigor a Zermatt per comprovar que es un lloc turístic, on es combinen expedicionaris del gel i escaladors, gent que camina, i turistes xinesos i àrabs sense cap intenció de moure’s del poble (això si, carregant un munt de maletes) i hem agafat el tren de nou. Això si, els hotels i restaurants tenen pinta de ser “de pobres”.

Malgrat ser suissa i estar a 1200m, la temperatura és agradable, així que hem fet una cervesa amb les vistes, mentre es ponia el sol i finalment hem sopat també a la terrassa.

Sabeu què es la “polenta alla valdostana”? doncs una guarrada! Una especie de farinetes amb formatge fos per sobre …. Això es el que hem dinat avui després de intentar infructuosament de pujar a un cim desde el coll du Petit saint Bernard. Al final ens hem conformat amb un llac, però la pluja que queia ens demanava un plat calent i consistent. Així que aprofitant que erem a Itàlia, hem aparcat l’embotit que duiem de casa i hem parat a un refugi com deu mana. Abans de intentar l’excursió haviem pujat al glaciar de la Grande Motte, una de les zones on es pot esquiar a l’estiu, be, li diuen esquiar però fins i tot jo ho vaig veure massa dramàtic. Sort que el noi de la recepció de l’hotel ja m’havia tret la idea del cap, si no també hagués estat jo allà arrossegantme per el glaç.

Després de menjar com deu mana, vam baixar poc a poc, curva rere curva, fins a Aosta, capital italiana del MontBlanc. Sembla mentida que Aosta i Chamonix estiguin separades només uns km … L’ambient es completament diferent, molt més distès, i malgrat també ple de turistes (no tant però) semblava tot molt més assequible. Restaurants, gelateries, cafès, un teatre romà …. una petita ciutat amagada darrere un munt de edificis lletjots dels afores.

L’entrada a suissa la vam fer pel túnel del Gran Saint Bernard, on a part de retenirnos uns minuts més del compte a la aduana (i comprar la vignette), no va tenir cap altra trasbals. Hagués estat be pujar pel coll, però s’havia fet tard i haviem d’anar a dormir a Staldenried, un poble dalt de la muntanya a la carretera que va cap a Zermatt.

La idea inicial era recorrer tots els fiords occidentals, un per un, sobretot la part de dalt, però ahir revisant les excursions i la guia hem vist que el més interessant estava a la part de baix, concretament als penyassegats de Latrabjarg, una de les zones de cria de ocells més gran del mon. Allà estan de abril a mitjans d’agost la gran majoria dels 6 milions de Puffins (frailecillos) que viuen a la illa. Així que hem fet l’equivalent a un Barcelona – Madrid (390 km en 6 hores) per anar al penyassegat. De fet la carretera feia molt de iuiu, curves tancades en carretera de terra que havies de passar a menys de 50 km/h. Els últims 60 km han estat dramàtics però ha valgut molt la pena! Els puffins es veien desde pràcticament l’aparcament, tranquils descansant i deixant-se fotografiar. Nosaltres hem aprofitat per fer una excursió fins a un punt més alt dels penyassegats desde on es veia la península de snaefells i la badia següent. Puffins com a tal, només n’hem vist prop de l’aparcament, però durant tot el camí hem vist desenes sinó centenars de ocells que anaven i venien dels penyassegats que s’aixecaven entre 300 i 450m sobre el nivell del mar.

La sorpresa final del dia ha estat trobar una bassa d’aigua calenta, molt amagada dels turistes on hi havia un parell de joves autòctons prenent un bany mentre fumàven. Suposo que bàsicament perquè es el que está estrictament prohibit a la resta de piscines!

També cal afegir que quan hem posat benzina a mig matí, hem aprofitat per entrar al super-benzinera-forn-bar-restaurant a fer una pasta i un cafè!

Actualització: en català Puffin o frailecillo es diu “Fraret”!

La part nord de Islàndia no es tant diferent al que estem acostumats a veure, però no per això es menys impressionant. El paisatge recorda més als pirineus, muntanyes nevades i valls d’orígen glacial, amb la diferència que el mar està ben a prop! La idea era sortir de Akureiry i anar fins a Osar, provant de fer alguna excursió per la península de Trollaskagi. Una cosa que s’ha de tenir en compte, es que es festa dilluns i dimarts a Islàndia, i que a Akureiry estaven de festa grossa. De fet, hi havia atraccions de fira com en qualsevol poble i hi havia un concert muntat. No es que sigui un gran promotor de l’alcohol a les festes, però hi havia un concert i no venien cervesa!!!! També s’ha de dir que l’ambient era una mica fredot (qui volia ja s’havia portat el beure) i que hi havia la gent amb els cotxets.

La primera parada ha estat a Dalvik, on hem intentat trobar el lloc de informació però hem vist que diumenge no obrien. Ole tu! Tampoc estava obert el super, que obria de 12 a 15. De fet, no hi havia ningú al carrer. Així que hem anat a fer una excursioneta a un lloc que estava sota un glaciar i hem tornat més tard al poble. I vet-ho aqui! com que el super ja estava obert, ja estava tot animat! La gent comprava, prenia cafè, anava amunt i avall. …. El super actuava bàsicament com a catalitzador de l’activitat! Hem continuat amunt, per vorejar la península, i hem parat en un poble on també estaven de festa. Que malgrat feia ventet i fred, la gent anava de campo i playa total! Allà hem penjat mentre veiem l’espectacle local del guitarrista i els pallassos. La del lloc de informació de akureiry, ens havia dit que anessim a la piscina que hi havia a Hofsos, que era feta per l’home però d’orígen geotermal. Hi hem anat, i repeteixo el que havia dit abans, per ells això es calor, però nosaltres estavem com a dos pollitos pelats de fred a la piscina! No hem durat gaire!

La sorpresa final del dia ha estat al hostel on dormiem, davant d’un estuari i desde el qual es veiem les foques. De fet tot i que es veien desde la mateixa habitació, hem baixat a la platja a veure-les de més a prop. I bàsicament feien la foca, tumbades al sol esperant que es fes fosc!

Avui el dia si que era ben asolellat i hem pogut aprofitar per fer les excursions que voliem fer ahir. Primer hem anat al poble de Husavik, centre de sortida dels vaixells que van a veure balentes i lloc amb una benzinera i un super, que era just el que necessitavem! De fet buscàvem un museu de cotxes, però ens han dit que estava molt més avall. L’objectiu principal del dia era fer 4 excursions pels voltants del llac Myvatn, concretament un camp de lava, uns sortidors de vapor i un volcà. El camp de lava ha estat molt impressionant, principalment perquè es veia la forma que feia la lava, com si just s’hagués acabat de solidificar feia res! Els sortidors de vapor (a la guia posa “solfataras”) eren curiosos, però el més soprenent ha estat pujar a la muntanya del costat i veure-ho desde dalt, juntament amb la vista de tota l’extensió de terreny volcànic i el llac. La pujada al volcà era l’excursió més llarga del dia, primer un camí mes o menys planer per un camp de lava que havia agafat unes formes curioses i finalment pujar al cràcter d’un volcà de nom impronunciable. La pujada en si ha estat dura, però la vista del cràter i dels voltants valia molt la pena!

En aquest punt només ens quedava passar pel museu de cotxes i arribar al lloc de dormir i podria semblar que el dia ja poc més ens sorprendria, doncs no! El museu de cotxes ha resultat ser dues naus industrials plenes a vessar (més de 100) de cotxes restaurats dels anys 50, 60, 70 i 80. Es podia trobar desde jeeps willys, land rovers, una de les primeres california, cadillacs, volvos, trabants, renaults …. Una col·lecció de cotxes que havien circulat per islàndia, donats al museu i restaurants durant l’hivern. Per no oblidar-se del munt de cartells, matrícules, detalls i recreacions que encara feien el museu més sorprenent!

El lloc de dormir el tenim a Akureyri, la segona ciutat de l’illa (amb 17.000 habitants) que més aviat sembla un poblet costaner. El lloc on estem dormint es barat barat, però ho hem compensat amb un bon sopar que incloïa sopa del dia i balena a la brasa! Per si fos poc, ahir el pany del maleter va deixar de funcionar (i hem hagut de treure i posar les maletes per la porta del costat) i el del lloguer de cotxes ens va dir que el truquessim quan fóssim a Akureyri. Això hem fet, i just quan anavem a sentar-nos al restaurant, ens han tornat la trucada per dirnos que un “smart mechanic” venia a ajudar-nos. Hem desmuntat el pany, hem lligat la porta amb unes cintes de baca que duia a la bossa (no comments) i mentre ell arreglava el pany nosaltres hem anat a sopar. Quan ha tornat del taller, m’ha recollit les claus per posar el pany i després me les ha tornat. Tot molt de poble però ja va altre cop la porta, cosa que és d’agraïr!