Category: Varis

Si be durant el dia d’ahir el paisatge va ser bonic però no va impressionar, avui hem anat de menys a mes de forma molt clara. La idea inicial al principi del viatge era anar a Askja, un volcà al mig de la illa on et pots banyar a dintre, però ja ens havien avisat de que estava tancat i que a la zona hi havia hagut pluges fortes així que hem redissenyat la ruta per passar el més a prop possible del volcà sense posar en risc la nostra integritat, i el més important la del cotxe! Després de preguntar a 2 llocs per l’estat de les carreteres hem començat la ruta. Abans però, hem pogut veure com arribava el ferry de dinamarca, tot ple de jeeps, 4×4 i similars, alguns preparats fins a l’inimaginable! De fet, n’ hi havia que et preguntaves, primer on ho havien comprat i després que en feien la resta de l’any d’aquests trastos!

La primera parada de la ruta era un petit paratge boscós, plé de bolets on hem donat una volteta sota el xirimiri. El paisatge tot i no se impressionant, sorprenia perquè bàsicament era com caminar pel penedès, una vegetació més aviat mediterrània que no pas atlàntica! Després de fer un últim check de l’estat de les carreteres hem seguit la ruta. La segona parada era una cascada enmig d’unes columnes de basalt. Aqui hem començat a caminar, però el xirimiri s’ha convertit el pluja i vent, així que un cop hem vist la cascada, hem tornat cap al cotxe.

Aleshores si, hem anat a continuar per la carretera 901 fins a una de les preses més grans del país (sinó la més gran). El temps no acompanyava gens, boira, pluja, però després de pujar una especie de coll de muntanya, hem pogut veure el paisatge erm que ens esperava. La carretera encara era asfaltada, i buscavem el desviament que convertia la 910 en F1910 (carretera només apta per a 4×4) però no hi havia manera de trobar-lo i segons el mapa ja l’haviem passat. Finalment, ens hem trobat una caravana de francesos que ens han indicat el camí, i aleshores si, hem començat una pista de pràcticament 100 km que ens ha portat per paratges pràcticament lunars, camps de lava, petits rius per creuar i pluja, vent i sol a intervals irregulars. Tot i que si que hem començat a anar cap al desvio de Askja, hi havia un riu força ample, i com que també era tard, difícilment hi arribariem i també voliem anar amb temps a Myvatn, hem girat cua i hem anat cap al llac Myvatn. Abans però, encara ens esperaven 40km de pista en mig de un paratge desolador, una plana enorme amb només unes muntanyes al final. També cal afegir aqui que aqui a les pistes es pot córrer fàcilment, que son pistes treballades, ben senyalitzades molts cops i on es poden agafar els 70km/h fàcilment. Finalment ens hem incorporat a la carretera de circumvalació i al cap d’uns km hem arribat al llac.

Allà hem vist la petita cabana de fusta on dormiriem la nit, hem deixat les maletes i ens hem anat a uns banys termals a veure la posta de sol! Després de dutxarnos com deu mana als banys (a la caseta de fusta només hi ha un llit i una estufa (però tampoc escalfa gaire), hem fet un sopar frugal i hem anat a dormir. Algú ens havia dit que aqui feia molta calor, segons l’agència de meteorologia estem a 1 grau ….

El dia d’avui era una mica extrany, el nostre objectiu era arribar a Seydisfjordur, que estava a uns 300 km de Hofn, tot recorrent els fiords de l’est (a l’oest també hi ha fiords). No hi havia cap parada en particular, així que xino xano hem anat fent tot admirant el paisatge. Els fiords d’aqui son diferents als fiords potser més coneguts de Noruega, les parets no son tant verticals i la carretera els bordeja completament enlloc de passar per sobre. Les muntanyes de dalt semblen de fet, més aviat innaccessibles!

Tampoc hem pogut sortir gaire del cotxe, perquè feia molt molt de vent, tant que un parell de cops que he obert la porta del cotxe, se l’ha endut el vent i ha fet un clec fort! Sort que s’ha aguantat allà on era! Entre les curiositats del itinerari hi havia una col·lecció de pedres que havia fet una tal Petra durant molts anys de la seva vida, i que ara s’havia convertit en un obligat punt de pas i parada. Quan hem parat nosaltres, ens hem apropat curiosament per veure exactament en què consistia, però quan hem vist parar un bus carregat de turistes hem marxat cames ajudeume! On si que hem parat i hem pogut visitar tranquilament el museu ha estat a Reyfjordur, on hi havia el museu de la segona guerra mundial de islàndia. Islàndia com a tal no va participar a la guerra, ja que els americants i britànics la van envair ben aviat per evitar que els alemanys també ho fessin, però el museu explicava de forma molt gràfica com era la vida a les barraques dels soldats aliats, una mica per sobre la guerra submarina contra els convois aliats i algunes històries i anècdotes de coses que havien passat en aigues Islandeses.

Finalment hem arribat a Seydisfjordur, un poble amb casetes mones (de acer corrugat i colorit) enclavat enmig d’un fiord. Aqui es on atraca el ferry que ve de dinamarca (que triga 2 dies i que es el que fa que et trobis molts alemanys i francesos amb uns 4×4 impressionants) i també hi ha un parell de indústries pesqueres. De fet, ens hem fixat que les dues indústries, cada una tenia el seu vaixell de pesca. Aqui hem passejat pel centre i hem anat amb el cotxe i després a peu cap a la sortida del fiord, just amb el temps de veure com el temps es tornava a esclarir una mica. Voliem preguntar el tema de la carretera per endisarnos cap a l’interior, però el visitor center obre de 8 a 16, i tanca dissabtes i diumenges. Tot uns senyors.

El dia s’ha llevat amb sol cap a l’oest i nuvolots cap a l’est, i haviem d’anar cap a l’est! Però com que el temps a islàndia canvia ràpidament no ens ha preocupat. Just sortir del lloc de dormir hem parat al museu dedicat al volcà que va entrar en erupció recentment i que va bloquejar tots els aeroports d’Europa. La visita, curta, i bàsicament centrada en un vídeo de 20 minuts es molt interessant ja que ho ensenya tot desde la prespectiva d’una familia que fa més de 100 anys que conrea la terra que està just a sota el volcà. Sorprèn veure com tot i l’erupció la vida continua, i que només quan un núvol de cendra fa que la foscor ho envaixi tot els evaqüen.

Al cap de 140 km hem parat a Skatafell, una de les llengues del Vatnajokull (el glaciar més gran d’Europa) que arriba quasi fins al mar. Allà hi ha un parc nacional, amb camins molt ben marcats i on hem fet una excursioneta que ens ha donat una prespectiva molt bona, tant de la llengua del glaciar, com de la vasta extensió de terra volcànica que hi ha entre la carretera i el mar. Desde la carretera ni endevines el mar, només veus una enorme extensió a banda i banda que no s’acaba.

Finalment, abans d’arribar a Hofn, hem parat a Jokulsarlon, on una de les llengues del glaciar si que arriba al mar i es veu com els blocs de gel trencats van fent el seu camí cap al oceà atlàntic. Potser el lloc no era molt sorprenent, però el dia s’havia arreglat, i a l’aigua es reflexava el cel entre els cubitos enormes. Una de les imatges per acabar el dia.

Be el dia s’ha acabat sopant a Hofn, els famosos escamarlans, llagostes, o crustacis de nom sense determinar!

Doncs el dia s’ha aixecat fatal. Vents forts i pluja lateral. Però com que a la recepció del refugi ens han recomanat fer una excursió més planeta, no ens hem tirat enrere i hem caminat 13 km sota la pluja i el vent. La vista però es impressionant, canviar entre camps de lava per acabar veient un llac al fons d’un cràter val la pena!

Després de caminar, i dinar un entrepà de salmó fumat (cada dia hem menjat salmó ….) teniem una decisió a prendre, o be tornar per la pista on haviem vingut o seguir endavant per una pista amb més de 20 rius, 3 d’ells més amples i profunds. Hem esperat un moment a la cruïlla, i a la que ha passat un 4×4 normalet hi hem anat darrere. El cert es que el paisatge es molt desolat, i amb la pluja semblava tal cual que estiguessis a Jurasic Park, així que anar els primers km en companyia sempre donava més tranquilitat. Els rius al final no han estat tant complicats, bloqueig, reductora i xino xano fins arribar a l’altra banda. Això si, creuar un riu de tranquilament 25m de ample, fa respecte!!! Després de 80 km de pujades, baixades, rius i unes vistes que amb boira ja eren copsadores, hem arribat a la carretera de circumvalació. On ens hem incorporat per anar cap al lloc on dormiem.

Abans però, hem passat per uns penyasegats prop de Vik (on creiem que en la llunyania hem vist frailecillos) i la cascada de Skogar (Skogafoss), que podriem definir-la com la cascada perfecta! Una llengua d’aigua que es precipita de forma completament vertical 60 metres avall. Hem caminat una mica més remuntant el riu (aprofitant que havia deixat de ploure) i finalment hem agafat el cotxe i cap al lloc de dormir! Per cert, estem dormint just a sota del volcà de nom impronunciable que va fer erupció el 2010.

Paisatges impressionants i senzillament indescriptibles. Això es el que es pot trobar a Landmannalaugar, el centre d’un Parc Nacional situat al sud de la illa. Per arribar allà cal conduir durant 40 km per una pista forestal només apta per a 4×4 i creuar 4 rius. Al principi fa respecte això de passar el riu, i de fet al primer hem deixat passar un Bus (si, hi ha busos que van per aquestes pistes ….) per veure quina alçada tenia el riu. Un cop allà però veus que hi ha molta gent amb un Grand Vitara. Tot i que la idea inicial era dormirhi amb tenda (i per això vam comprar unes rampoines a reykjavic), al final hem trobat lloc al refugi i sort d’això, perquè a la tarda nit s’ha girat un vent i un plugim …

Com a excursió ens hem endinsat 12 km al parc nacional, primer passant per un dipòsit de lava, després per unes zones de colors espectaculars, un riu termal i finalment una zona erma, grisa i desolada fins arribar a un cim. La tornada ha estat llarga, però compensada per un bany en una zona termal al costat del refugi, llàstima que a la hora de sortir feia un fred que pelava! Els refugis aquí son refugis, tenen calefacció, una cuina, però els banys son fora (compartits amb el munt de tendes del campament) i apenes hi ha electricitat. De fet, el refugi està calent tot l’any perquè hi ha aigua calenta que surt de la terra. Com a petites diferències amb els refugis dels pirineus catalans, aquí cada habitació te les seves taules, pots entrar la motxilla i la cuina es comuna a totes les habitacions. En aquest refugi en concret, la caseta de informació i recepció estava separada. Aqui o portes menjar, o no menges, no hi ha pas servei de menjador! Demà, aviam com s’aixeca el dia!

L’objectiu d’avui era simple: Aconseguir esmorzar en menys temps que el dia anterior, llogar el cotxe, fer la compra pels dies que teníem cuina, comprar un ventolín i fer 200km tot visitant el conegut “círculo Dorado”. L’esmorzar ha estat molt mes ràpid, entrepà de salmó, cafè i pasta. El lloguer del cotxe, ha trigat una mica més, però com que hem agafat un taxi (el bus pasava cada mitja hora) per anar a buscarlo encara hem guanyat temps. I el ventolín, aquí ha estat complicat. No us oblideu mai la medicació a casa, si no acabareu com jo, plorant perquè us venguin “droga dura” en una farmàcia , i finalment acabant al metge perquè en 10 segons a la consulta et dongui la recepta per comprar-la. La compra ha estat més entretinguda, amb algun moment com el que hem intentat preguntar si només hi havia llet fresca, i efectivament només hi havia llet fresca. Hem acabat comprant salmó, rosbiff, i altres delicatessen locals.

El cercle daurat es un seguit de 3 atraccions turístiques que son el bo i millor de la illa, tot ben a tocar de la capital per tal que els tour operadors no hagin d’anar gaire lluny. El primer es el Pingvelir, el lloc on els primers víkings van fer el seu parlament, que dius, no hi havia llocs mes arrecerats oi? Que just a la falla entre les dues plaques tectòniques? Allà hem seguit les indicacions del llibre de excursions que havíem trobat i ens ha sorprès! Al cap de 20 minuts ja erem ben lluny de la gent i enmig de la natura. El segon es EL geiser, es a dir, el autèntic! Aquell que ha donat nom a la resta. El géiser en si no va, el van atascar uns turistes a base de tirar-hi pedres, però al costat n’hi ha un prou espectacular que surt ben puntual cada 5 minuts! Finalment està Gullfoss, una cascada impressionant, que cau en una falla i desde on es veu un dels imponents glaciars de la illa.

Com a punt afegit del dia, dir que a Islàndia tens 3 tipus de carretera: asfaltada, de grava i pista. De moment només hem fet asfaltada i grava, demà provarem la pista. La gent condueix tranquil·lament, no et trobes cotxes i la llum del sol aguanta fins passades les 11 de la nit.

La capital de Islàndia dona la sensació de ser una ciutat petita. De fet hi viuen poc més de 200.000 habitants (una tercera part de la població de la illa). I el centre encara dona la sensació de ser més petit. Són bàsicament dos carrers comercials que desemboquen en una avinguda i un carrer que s’allarga fins al port. Pots creuar de punta a punta del centre de la ciutat en menys de 20 minuts! Això si, si et paresis a totes les botigues que hi ha de roba, I entresis a provarte els modelitos que s’hi exposen, no acabaries mai! Hi ha també cafès, oberts fins tard, que a partir de certes hores, posen personal de seguretat a l’entrada I es converteixen en pubs. I on la happy hour es de 5 a 8.

Com a atraccions turístiques no n’hi ha gaires, alguns museus, una esglèsia moderna de gust dubtós I una cosa sorpenent, el parlament! Un edifice petit I força centric, apenes vigilat que es on es decideix el futur del país. Aqui va ser on fa uns anys hi va haver el munt de protestes, I tot I que a la television semblaven molta gent, per la mida de la plaça, deuria ser proporcional a la població del país.

De museus en vam veure 3, tots prou interessants, un on es ressegueix la història del país, un altre on s’explica el passat mariner i finalment un que es el primer assentament conegut de la ciutat (algo així com el Born a la islandesa) que van trobar mentre volien construir un edifici. També hi havia un museu sobre les sagues, que explica les sanguinàries històries dels llinatges islandesos, però estàvem saturats de tants museus.

El temps es va aguantar força, especialment la llum del sol, que sempre queda un petit remanent!

Avui tocava San Francisco tot el dia! Enlloc d’agafar la 101, he fet un tros del Camino Real perquè volia passar per un parell de centres comercials aviam si trobava mapes i material freak de muntanya. No hi ha hagut sort i he enfilat directe cap a San Francisco. Un cop allà he anat a una zona que no estigués al centre, i he aparcat al cotxe on semblava que no em podien posar cap multa. Tot i així, una amable autòctona m’ha dit que posés les rodes girades si no volia tenir una multa de 8 dòlars …

D’allà he anat caminant fins a Ashbury Haights, el carrer dels hipis, on després de passejar una mica he demanat un bol de noodles per dinar. Era impossible acabarse’l, i allà s’ha quedat el caldo … Un cop dinat, com que no havia conseguit el meu objectiu, i seguint les recomanacions d’algu que porta un temps de San Francisco, he anat a una botiga d’esports que hi ha a tocar del golden gate. Tampoc allà he trobat mapes, però la caminada de 10 km fins allà ha estat impressionant. He pujat fins a dalt de tot i tornat a baixar, veient de badia a mida que anava baixant.

Com bonament he pogut, he tornat en bus al cotxe, i he anat a una altra botiga d’Esports, on si que tenien els mapes (a part de un munt de coses freaks), i que podriem definir com un Decathlon a l’americana.

A la hora de sopar m’han dut primer a donar una volta per Castro, i a menjar un super-burrito a Mission. Boníssim el concepte i boníssim el burrito. Haurem d’importar-lo perquè es força més variat que el durum al que estem acostumats! San Francisco es molt diferent als pobles com Palo Alto, es una ciutat com deu mana, amb bars, restaurants, vida al carrer, i també una mica de desordre i brutícia, que tampoc fan gaire mal. Així que hem acabat el dia amb una cervesa en un bar anònim qualsevol però d’aquests que un s’hi troba a gust.

El segon dia de estar al parc de Sequoia només vam tenir temps per fer una petita excursió a la roca del Moro. Segons el panell informatiu, moro es com se li diu a un tipus de cavall… però be, el més important no es la toponímia, sinó la vista en aquest cas. Després de deixar el cotxe en un parking, el camí fins a la roca del Moro es un passeig planer ple de Sequoies i Redwoods, arbres gigantescos altre cop. I es que per molt que els hagués vist ahir, cada cop que veia una sequoia, tornava a pensar, que no era possible que un arbre fos tan ample!! El castanyer del cuc es queda curt!

Al final del itinerari, i després de 300 esglaons, s’arriba a una plataforma sobre d’una roca, des d’on es divisa bona part de la Sierra Nevada i la plana fins a l’oceà. La boira però que plana sobre la costa, no deixa veure amb gaire definició.

El camí de 5 hores de tornada, a part de la magnífica vista de la baixada cap a la plana i un punt desde on es veia el Kings Canyon, tampoc tenia res de curiós.