Category: Nürnberg

I perquè la Sara no em foti més bronca, al final penjo les fotografies de quan van venir el Sergi, la Sara, el Cristian la Deby i el Guillem a veure’m a Nürnberg. Les fotos estan aqui, i el post de la seva estada aqui.

Gràcies altre cop a tots 5 per haver fet tants km per acabar dormint com a sardines en aquella habitació!

Degut a problemes amb l’anterior servidor, es van perdre totes les galeries de fotografies. Després d’un temps finalment he tornat a recuperar amb mes o menys encert les gal·leries a excepció de la de dinamarca del maig, que m’esperaré a tenir les fotos del sergi per ajuntar-les.

Mentrestant, aqui teniu la llista de galeries que fan referència només a l’estada a Nürnberg:

Primeres passejades per Nürnberg
Augsburg
Marc a Nürnberg
Bamberg
Habitacio Nürnberg
Nord de Baviera i Frankfurt
Blau Nacht
Stuttgart
Sergi a Nürnberg
Núria a Nürnberg

També com a extra les fotos de la setmana a dinamarca al gener:
Fotografies – Post relacionat amb les fotografies

Ma germana ha fet un petit video de Dachau, la música que sona és de “el hundimiento”.

Per cert, el títol fa referència a l’anterior post sobre Dachau.

D’altra banda, només tinc ganes d’acabar el PFC i veure quines portes s’obren o es tanquen. Un dia d’aquests el penjaré perquè algun friki li dongui una ullada.

Havia començat com una película. Despedida del Maciej al tren aturat a l’estació de Nürnberg, sota la llum de la lluna i les estrelles, a les 4 de la nit, després, desde la finestra del tren, i el moviment del tren com a símbol inequívoc de que les coses s’allunyen de forma lenta però constant. El cap per fora la finestra, com a les películes, i el compartiment per sis persones, com a les películes. I això que no considero que la meva vida sigui de película. Vaig posarme còmode, i em vaig disposar a dormir les dues hores i escaig de tren fins a Stuttgart.

Em vaig despertar disposat a sortir amb les 5 maletes (dues de grans, la bossa de l’ordinador, una bossa de ma i una petita motxilla). Vaig agafar el carro i cap al S-Bahn per anar cap a l’aeroport. Mitja hora esperant, i sense haver pixat perquè hi havia uns tios una mica rarillos al costat del lavabo, no es que tingui manies, però amb 5 maletes no es té gaire agilitat davant de res. Agafo el S-Bahn i mitja hora mes, eren les 8 quan arribava a la terminal i allà comença el calvari. I la cosa va seguir sent de película però de suspense i por…. #fis#

Mirem els actors:

Xavi: Estudiant erasmus que no sabia encara si volia marxar i que havia dormit dues hores en tota la nit.
Noia maca amb ungles lletges del mostrador: Primer agradable, després passant de tot. Les ungles eren horribles, li direm NMUL o Mulan per facilitar la comprensió.
Jefa de la Mulan: En realitat eren dos, una mes jefa i l’altre menos jefa, però les dues igual de bordes i amargades. Li direm la Jefa.
Familia de pijos: en potència, amb els seus jerseis burberris al coll a lo pijo. I la filla pija. Tota la familia era pija vaja.

Primer el Xavi es dirigeix al mostrador on Mulan factura l’equipatge, li diu que té sobrepes i que ha de pagar, el Xavi respon que per això sta la Visa (amb les paraules màgiques: “is possible Visa?”). Mulan que no es tonta i es fixa en les coses veu que el Xavi s’està intentant fer l’espavilat amb el equipatge de ma i veu el tongo, li diu que porta massa equipatge de ma, Xavi li diu que es una impressora i un ordinador, a lo que la dona diu, ves a preguntar a la Jefa. La jefa cobra el sobreequipatge i li diu el Xavi que vagi a pesar el equipatge de ma. El Xavi torna a pesar-ho a la Mulan i després de pesar-ho, parla amb la Jefa per telèfon i li diu al Xavi que ha de facturar la impressora, deixar-la a stuttgart fent de florero o donar-la a algú que vagi a Barcelona o que parli amb la Jefa. El Xavi va a veure a la Jefa per intentar parlar-ho, i després de pensar li diu a la Jefa que vol facturar la impressora, a lo que la Jefa li diu, “No, no volem assumir la el risc de dur una impressora a bord, es trencarà i l’haurem de pagar”, a lo que el Xavi li respon “me la sua tres pobles, jo vull fer arribar la bossa a Barcelona”, “No, no agafarem la impressora ni com equipatge de ma ni com equipatge facturat”. Amb això que la familia de pijos passa per allà, i quan el Xavi intenta explicar-lis el problema per demanar-los que es facin càrrec de la impressora, la Jefa el comença a esbroncar en alemany i anglés, acusant-lo de delinqüent. Finalment el Xavi decideix enviar la impressora per correu. Treu la caixa on estava la impressora i posa l’ordinador a la bossa per dur només una bossa d’equipatge de ma, abans però, treu la clau anglesa de la caixa de la impressora pq tingui el pes perquè costi més barat (si, a la caixa de la impressora tb hi havia les eines de la bici). I amb tot això es recorda de que encara no ha pixat, pixa, i es dirigeix a l’avió …. No senyors no s’ha acabat, al control d’entrada li detecten la clau anglesa i l’amable controlador li diu, que no la pot pujar i s’inicia un diàleg de besugs:

Controlador: no pots dur la clau anglesa a l’avio.
Xavi: guai, tira-la a la basura.
C: segur? no la vols donar a un amic?
X: no tinc cap amic ara mateix aqui, tira-la.
C: una llàstima, no la vols enviar per correu.
X: m’es igual, tira-la. Ja m’en compraré una.
C: però segur que vols que la tiri?
X: el meu avió surt en 10 minuts, te la regalo si tanta pena et fa tirar-la. però si us plau deixeume ja en pau!!!!!

….

I ja per acabar un cop està a punt de pujar a l’autobus per anar a l’avió li criden l’atenció, l’equipatge de ma es massa gran (molt observador també el noi …) i li diuen, s’ha de facturar, el Xavi diu que hi ha el portàtil, doncs cap problema, pilla’t el portàtil i dona’m la bossa que li poso una etiqueta i la dones a l’entrada de l’avió. Així que ja teniu el Xavi finalment entrant l’avió i passejant-se amb un ordinador (que no funciona perquè li ha petat la memòria). Finalment el vol s’enlaira. El Xavi assaboreja el suc de multifruites (pobret es adicte al suc multifruites) i les galetes de xocolata i s’adorm. L’avió aterra, les maletes han arribat be i la impressora arribarà una setmana més tard per correu…. Fosa a negre i ….

Fun is over.

Les coses sembla que tornen al seu ordre imperturbable, a Alemanya torna a ploure i a fer fred per les nits i jo sembla que torno cap a casa. Però abans, he aprofitat per fer les últimes bojeries amb la companyia del Sergi, la Sara, el Guillem, el Cristian i la Deborah. El Sergi va prometre que m’els duria, i fins aquí han arribat, només faltava un llacet i una enganxina que posés, "felicitats", llàstima que el meu aniversari no és fins al Març, espero que no es tracti d’un regal avançat!

Però no va ser fàcil, la pluja va fer acte de presència cada dia i amb diferents intensitats i vam haver de solucionar alguns problemes logístics: primer calia mouren’s a tots 6, per això vam buscar-li un germanet al 307, un Mitsubishi Colt de lloguer, tot blavet i monicu que tot i que requeria una mica d’imaginació a la hora d’adelantar es va portar com un campió tots els dies. I d’altra banda calia posar a dormir 6 persones a la meva habitació, això ho vam solucionar convertint l’habitació en un gran llit, 2 matalassos individuals i un inflable de matrimoni i apa, la festa! al menjador tampoc hi cabiem de meravella, però la primera nit vam organitzar un sopar per a 9 persones, el rècord d’aquella cuina crec. També s’ha de dir però que els del sud tenim certa tendència natural a cridar i fer xivarri, i això a la chinesa gran li va sentar fatal, i ens va donar el toc d’alerta un parell de cops, de totes formes em va sorpendre que els ho va dir a la resta i no a mi. Seré mig alemany i estaré calladet ja?

Solucionats els problemes logístics només calia moure’s! Primer va ser una volta per Nürnberg, amb Dokuzentrum, 3 im Weckla i Biergarten inclòs. Per sort aquell dia va acompanyar mínimament el bon temps. A destacar les hores a les que vam acabar anant pel món, així que tampoc ens havia de sorprendre trobar-nos el supermercat tancat.

L’endemà tocava excursió a Ingolstadt, on està la central de Audi, després de llevar-nos "aviat" i anar a buscar el cotxe de lloguer (on amablement ens van convidar a un cafè) i menjar-nos els 100 i algo kilòmetres que hi ha fins allà, ens van rebre a la fàbrica. On vam poder observar tot el procés de fabricació dels audis A3 i A4. Després de 2 hores caminant per dins la fàbrica, vam fer una volta ràpida al museu i vam anar a menjar, perquè es feia tard i calia anar fins a Regensburg. Trobar el lloc per menjar no va ser tant fàcil, per no tenir mapa de la ciutat vam acabar en un carreró sense sortida al casc antic. Però tot es va solucionar, vam trobar el parking que buscavem i apa, a menjar i altre cop al cotxe! Regensburg estava trist, malgrat ser dia de cada dia, ja eren les 7 i pico (vam aprofitar per anar al súper) i la pluja no acompanyava gaire. Però be, volteta per veure que es tracta de la ciutat més al nord d’itàlia, salsitxa amb xucrut de rigor i cap a Nürnberg, perquè l’endemà tocava München!

Entrar a Müchen no es tant fàcil com pot semblar, però finalment vam arribar a temps de veure els monigots ballant a dalt de la torre de l’ajuntament. I després a donar una volta pel centre i pels parcs. El menjar el vam solucionar alguns amb una pizza i altres amb coses del súper, però tots menjant assentats en un banc al costat d’una església. Misteriosament el temps es va aguantar i no va ploure en cap moment. Però mentre estavem a la torre de l’ajuntament es veia en la llunyania una tempesta violenta, amb els seus núvols grisos, i es sentia el vent que precedeix a la tempesta. Ves per on em va agradar aquella situació. La tornada però va ser apoteòsica, no vam recordar què passa a la sortida de les grans ciutats els divendres a la tarda, bàsicament vam fer el pagès!

Dissabte vam desestimar d’anar als alps o al bosc bàvar perquè el temps no acompanyava gaire, així que vam anar a la vall de l’Almüth, on per sort el sol ens va acompanyar bastant. I vam poder veure castells, la vall i algun poblet d’aquests típics alemanys. També fins i tot vam poder menjar a la gespa al costat d’un riuet. Això si, acompanyats per vespes, perquè si una cosa toca la moral aquí són les vespes, MAI n’havia vist tantes! I malgrat sembla que no facin res, vulguis que no sempre hi ha aquest pànic irrefrenable. La gràcia d’aquell dia era arribar a les 7 a la festa de despedida de la Marion a la que estavem convidats, a les 7:40 arribavem a casa i comencavem a fer les truites de patates que volia dur (una amb ceba i l’altra sense), a les 8:10 acabem les truites i a les 8:20 entravem a casa seva. Dos rècords en un, el d’arribar tard i el de fer dues truites amb menys temps, i deu ni do com de bones van quedar!

Diumenge era dia de relax, així que cap a Franken Jura després de despertar-se tard i prendre’s les coses amb calma. Això si, acompanyats per la pluja tot el dia. Es va anar aguantant mentre visitavem potenstein, la vall del riu pegnitz, dinavem en un restaurant super autèntic (a 1.5 euros el mig litre de cervesa) i començavem a visitar Bamberg. Però a la meitat de la visita, la pluja ens va fer marxar corrents del poble, i mira que és preciós quan no plou, però allò va ser massa i vam marxar corrents cap al cotxe i cap a Nürnberg, per començar a preparar les coses per la seva tornada.

Be, no se’m donen gaire be els resums, però aquesta es la història i així els l’hem explicada, potser ha sortit un post una mica gran i llarg, però que no reflexa ni de bon tros la ilusió que m’ha fet que m’hagin vingut a veure :)! Això m’obligarà a anar-los a visitar allà on ells vagin! Ja només em queda desitjar-los que el viatge de tornada que stan fent ara els vagi de meravella i que ens veiem ben aviat!

#fis#

Dachau, Mauthausen, Flossenburg, Auschwitz, Buchenwald, Treblinka, Mittelbau, Ravensbrück, …. i altres noms. Ressonen en la consciència de la humanitat, o si més no en la consciència que té temps per pensar-hi i que hi vol pensar. I es possible que ressonin de forma eterna, com a mostra de l’horror que l’home mai s’havia pogut imaginar. Però que malgrat tot, ha existit, existeix i per sort o desgràcia (mai es bo jutjar a la lleugera) seguirà existint.

Si, sembla que al final s’ha decidit a ploure, fa més fresqueta i cau aigua del cel, acompanyada de llamps i trons. I si, al final he anat a un camp de concentració. Dachau és un poble que es troba al costat de München i on es va construir el primer camp de concentració de l’Alemanya nazi. No es tractava d’un camp d’extermini com Auschwitz, principalment era un camp de presoners però no li faltava la càmara de gas per eliminar de forma neta, eficient i també cruel, a aquells presoners polítics o poc afectes al règim que ja no eren aptes per a treballar, i que d’una forma o una altra van trobar a la fi aquell tros de pau i llibertat que anhelaven perquè el món en què vivien ja no els podia girar més l’esquena. El treball us farà lliures, Arbeit macht frei, això deia la porta d’entrada, una mostra més de la racionalitat i bogeria que movia el moviment nacionalsocialista alemany.

Visitar un camp de concentració és una experiència força depriment, i si plou i el cel es gris les paraules no surten i el silenci queda com una forma més de recordar aquells que van ser empresonats, torturats, maltractats, obligats a treballar i exterminats, però també als que van alliberar quan ja semblava que tot s’havia acabat i als botxins alguns per la seva crueltat, i altres per la seva ignorància. Però no crec que hagi de ser així, crec que se n’ha de parlar, de reflexionar, de buscar-ne les raons i fer el possible perquè no es repeteixi.

Potser ha quedat lleugerament demagògic el post, què li farem, per un moment que he trobat per penjar-lo, ja el jutjareu vosaltres. Demà marxa la Núria, amb qui hem donat voltetes x aqui i fins i tot ens hem pres la molèstia d’anar a fer una birreta a München, i demà també arriben el Sergi, la Sara, el Guillem, el Cristian i la Deborah, de moment per ells ja he reservat el dijous una visita a la fàbrica de Audi, ens en relagaran un :P? I per acabar, fer-vos notar que he posat una tira de fotos, perquè algú ja m’havia dit que faltaven fotos, concretament sé de la Deborah, a qui dono records si llegeix això, i a la Tamara, una simpàtica austríaca a la qual dono ànims a seguir llegint en català.

#fis#

Per dur a terme aquesta aventura van ser necessaris 20 litres de cervesa, 5 dies, 1 càmara digital, un ford Ka, 40 salsitxes, 4 pots de fideus bolognesa magi, esparadrap, topionic, 3 kilos de pasta, 2 creps, 1 Bayern ticket, un tros de porc senglar i l’etiqueta dels calçotets del Sergi.

Feia calor, molta calor, però desafiant el sol i la ja mencionada fins a la sacietat calor, vaig anar cap a l’aeroport a recollir el Sergi, ell em va demanar que a les 4 volia tenir cervesa a la sang, cap problema, a les 3 estavem sentats en un biergarten amb mig litre de cervesa cada un i un suculent entrepà de carn de porc adobada a la graella. Després de la parada vam anar a deshidratarnos donant una volta per Nürnberg fins que va ser l’hora d’anar a sopar, que ens havien convidat. I després de pet cap al spacepub, que era dia tranquil i on vam star jugant al futbolin de franc i bevent cervesa barata fins que ja es va fer tard. L’endemà tocava dokuzentrum!

Algun dia dedicaré un post al dokuzentrum, perquè es visita obligada, igual que el castell i el biergarten del wohrder wiese. Després del dokuzentrum a dinar, perquè a la tarda ens esperava cosa fina, aniriem a un kirchweih! Primer de tot definir kirchweih, és el que aquí en diriem festa major, una carpa, amb música i gent menjant i bevent. Amb la diferència que aqui no son nenazes i van directament amb la mass o gerra de litre. Després de donar deu mil voltes pel poble en questió (vam haver d’agafar un tren, i després un autobús), travessar un bosc i preguntar diverses vegades, vam trobar la carpa, on ens vam fotre ni més ni menys que 2 litres de cervesa, 2 entrepants de salsitxes i 1 plats de patates fregides (cada un). Per després tornar molt contentillos cap a casa passant pel bosc, l’autobús i el tren.

Dissabte va ser dia més calmat, vam anar a Ingolstadt, on està la central i museu de Audi, vam fer el imbècil un ratet amb cotxes que valien entre 30.000 i 100.000 euros (el més barat era el TT) fins que ens vam cansar i vam tornar cap a la plaça de l’ajuntament, on vam trobar un lloc on menjar-nos un suculent estofat de porc senglar, el lloc entranyable i l’amo simpàtic! Després de donar una volta per el poble, vam tirar cap a casa, parant abans a un poble on haviem de canviar de tren i buscant al poble en questió una festa major que hi havia anunciada. Per cert, al viatge d’anada unes noies que feien una despedida de soltera li van tallar l’etiqueta dels calçotets al Sergi, apunt graciós!

Diumenge tocava Regensburg, ciutat encantadora, de la qual em treuré el diploma de guia oficial, tot i ser diumenge, vam enganxar una festa o alguna cosa similar i l’animació era general i festiva. Per anar-hi vam utilitzar el super Ford Ka que la Marion i la Kim havien llogat el cap de setmana, riures, somriures i barreja de llengües (català, anglès, francès i alemany) a la ciutat més al nord de Itàlia. Nit de relax, sopar lleuger acompanyat de cervesa.

Dilluns dia de relax, recorregut per alguna cerveseria, escriure postals, tranquilitat, …, i després d’un dinar també lleuger acompanyat de cervesa, caipirovska a les 7 de la tarda i cap a casa la Kim i la Marion per sopar i després anar al Blaueradler, local de referència, on et deixes clavar a gust 3.20 euros per la cerveseta per l’ambient que ofereix. No de gent, si no ambient oriental en si.

I dimarts, comprar alguna coseta, i uns ous ferrats amb salsitxes de Nürnberg, i de pet cap a l’aeroport, a seguir passant calor un i altre.

Així que tingui una mica més de temps penjaré les fotos!

Ara mateix em trobo en un punt entremig entre Ansabach i Nürnberg teclejant el portàtil sobre la taula d’un tren com si fos un executiu més que enllesteix la feina que sap que havia d’acabar abans de tenir la reunió amb el client. Però ara estic pràcticament sol. Ara mateix Alemanya està paralitzada, s’està jugant el partit de semifinals que decidirà si Itàlia o Alemanya juguen la famosa final a Berlín. Vinc de Suttgart, i allà semblava que tothom fos partícip de l’alegria i la xerinola que ho impregnava tot. Grans i petits, nois i noies havien sortit al carrer en una mostra de devoció per una selecció rarament vista per mi. Però ara al tren estic sol, la lluna brilla a la meva dreta i il·lumina els boscos mentre els últims raigs de sol donen un toc vermellós als arbres de l’esquerra, i amb certa celeritat m’acosto al meu destí.

El tren està pràcticament buit, només tinc un noi al costat que sembla que hagi vingut de la tintoreria i un home darrere que davant la lleugera confusió que hi ha hagut abans de que sortís el tren perquè anava amb retard, em vigila i em parla en anglès per tal que arribi sa i estalvi a Nürnberg. Avui ha estat un dia de trens, un dia curiós, primer l’avió fins a Stuttgart, després al tren que em duia de l’aeroport a Stuttgart he trobat una noia que feia el viatge Gràcia – Nürnberg seguint els meus passos, però amb un tren unes hores abans, també he parlat amb una madrilenya que m’ha explicat com anar al museu de Mercedes i finalment he menjat un entrepà de salsitxa, uns maultaschen i he vist una pel·lícula mentre anava en tren.

I sembla que el temps s’aturi, a pesar de notar el característic moviment del tren que es dirigeix tot veloç cap a la segona part de l’aventura.

#fis#

Ho sabeu, detesto bastant el futbol desde el punt de vista de l’espectador, i també sabeu que si hagués sabut que Alemania era seu del mundial, ho hagués retrassat la meva visita o hagués buscat un altre lloc possiblement. Però be, aqui estem i es questió de copsar l’ambient.

Diumenge tocava partit, Mexico – Iran. Va guanyar Mèxic, però abans de que comencés el partit, vaig sortir a veure l’ambient. I quin ambientàs mare meva. Mig mèxic estava a Nürnberg (i això tenint en compte que de normal tenim la desena part), vestits tots de verd, amb barrets mexicans comprats a les rambles i amb un munt de banderes penjades al coll o pintades per tot el cap. Els iranians però eren menys nombrosos però tenien més classe. És la veritat, suposo que només venien els que realment tenen diners i els veies passejant-se amb descapotables, mercedes, bmw i d’altres elements snobs. El més particular de tot plegat era que Iran i Mèxic tenen la mateixa bandera però capgirada, així que a primer cop d’ull no s’apreciava la diferència, fins que veies un explícit IRAN escrit a la bandera. Si a això li sumes que tots dos grups d’aficionats estaven torrats (de pell malpensats!) doncs podriem dir que al final qui va guanyar va ser mierxainco i tots contents. Sorprenent també la quantitat de policia que hi havia per tot arreu. Qualsevol feia quelcom de sospitós.

Dijous toca festa, venen els anglesos, compraré provisions, una escopeta de perdigons i em tancaré a casa. S’ha d’anar en compte, l’últim cop que van venir en massa van deixar el 90% de la ciutat destruida.

Ja em diràs de què ens serveix tenir una de les banderes més originals si tampoc tenim selecció.

#fis#