Ja som a Podgorica! La capital actual de Montenegro (fins a l’any 1992 es deia Titograd). Abans d’entrar en detalls sobre la capital, us explicaré el camí que hem fet per arribar fins aqui! Desde Kotor hem agafat la carretera que pujava per la paret que voreja el fior a més de 1000 metres, on hem entrat al parc nacional de Lovcen. Lovcen es la muntanya negra que dona nom al país, es veu desde el mar i sempre ha estat un símbol especial per als montenegrins. Diuen que aqui van resistir els eslaus davant de la conquesta de l’imperi otomà. Una de les grans atraccions del parc es un mausoleu dedicat a un poeta i filòsof de nom impronunciable i oblidadís que va tenir una influència important. El mes surrealista del mausoleu (a part de estar a 1700 m d’alçada) es que es va acabar de construir l’any 1974 i que recorda a les estàtues socialistes que es poden trobar en altres països amb aquesta òrbita.
Donat que era un parc nacional, hem volgut fer una excursió que duiem apuntada en un llibre, no sense abans passar pel punt de informació. Doncs allà ens han dit que l’excursió era ideal per embarassades i que si anavem molt lents trigariem 1.5h. Mentida! A part de que no tenien mapes per endur, hem trigat força més i el final era molt perdedor (tot i haver-nos dit que estava molt marcat). Sort que ho hem arreglat amb un molt bon dinar a base de menjar típic. Com a curiositat, dir que les marques dels camins son tipus àustria/suissa, i els cartells son similars (en algun lloc hem vist que part ho havia finançat una associació austríaca). També es curios veure quin concepte tenen de parc nacional, on no falta brutícia i on et pots trobar uns pneumàtics al mig del camí.
De camí cap a Podgorica, abans hem parat a Cetinje (l’antiga capital de quan Montenegro estava governada per prínceps). Una ciutat d’uns 15.000 habitants, amb 1 carrer principal i uns edificis preciosos on hi havia les antigues embaixades. Aquest cop més que a Kotor o Tivat (on es barrejaven lo cutre amb lo pijo), aquí es barregen lo cutre i deixat amb lo chic i modernillo.
Finalment hem entrat a Podgorica, la capital del país on no arriba cap autopista (de fet no hi ha cap autopista al país). On et trobes venedores de fruita a la entrada i tot i semblar una ciutat occidental normal, quan la mires dos cops, veus que no, que hi ha algunes coses que no quadren: la gent pel carrer, botigues obertes fins tard, aceres aixecades, semafors penjant … El carrer mateix on tenim l’apartament, al principi semblava Torre Baró, però quan t’ho miraves dos cops veies que la gent tenia aparcats els seus Audi o BMW davant de les cases.