Benvinguda

Aquest és el blog de Xavier Orduña, on parlaré de temes que m'interesen o em preocupen. Gràcies per la visita.

Site search

Categories

September 2015
M T W T F S S
« Aug    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Archive

Innsbruck

Com que el dia d’avui amençava amb pluja, ahir a la nit ja havia caigut una bona tempesta, ens hem llevat amb la calma. Però com que de bon matí hi havia sol, ens hem espavilat per pujar al Nockspitze, un impressionant cim que es veu desde tots els racons de Innsbruck i que a part de tenir una estació d’esqui a la seva falda, es un lloc que els habitants d’aqui sovintejen. La vista desde dalt, es més que impressionant, veient Innsbruck al fons de la vall i el munt de muntanyots que l’envolten. I evidentment la creu i el llibre de visites a dalt.

Després de dutxarnos a l’apartament hem anat fent via cap a la ciutat, i tot el nostre objectiu era menjar fora del centre en un restaurant recomanat, donat que era 15 de Agost hem hagut d’anar a menjar pel centre. El centre de Innsbruck es eminentment turístic, suposo que venen a carretades amb autocar, els pugen a algun dels miradors amb telefèric i els duen a una altra banda. La gran atracció es la teulada daurada, un balcó que es troba al centre mateix de la ciutat i que té la particularitat que es daurat. La catedral també es força impressionant, i molt menys freqüentada per turistes. Te un quadre de Cranach, però està posat a dalt de l’altar i molt amunt, així que costa bastant de veure. El que si que es força impressionant es la Hofkirche, un mausoleu que l’emperador Maximilà I es va fer construir per esser-hi enterrat.

Després de acabar de donar una volta pel centre i veure que si sorties del centre estricte, la ciutat ja es tornava més normal i veies molta més gent que semblava autòctona hem fet cap a l’apartament.

Stubaital

Avui ha estat el torn del Stubaital, que es troba a uns 40m de Innsbruck. De mig matí hem anat a la estació de informació de un dels pobles, hem comprat el mapa topogràfic amb les excursions de la regió i ens hem dirigit a un altre poble d’on sortia un telecabina. Aquest cop però, com que s’havia fet tard i ja estavem una mica cansat dels entrepans de cada dia, hem decidir integrarnos més i dinar en un dels Hütte, que es com es diuen els refugis aqui.

Així que després de caminar fins al Burgstall, i veure una bona vista de tota la zona hem fet via cap a un dels refugis on hem fet un dinar de forquilla i ganivet. De fet, fins i tot de postre hem demanat un pastís sacher! I el millor es que ens ha costat menys de 14 Euros! Venint de suissa ens semblava impossible. El cert es que si que es nota que ens trobem en un país no tant ric com Suissa, i que les coses estan a una escala més raonable per al que estem acostumats.

Després de quedarnos sols a la zona (quan vam començar a dinar pràcticament volien tancar la cuina) i baixar just quan faltaven 30 minuts perquè tanquessin el telecabina mentre una tempesta ens queia a sobre, vam anar a donar una volta per els dos pobles de la zona, Neustift i Fulpmes.

Abans de tornar cap a l’apartament vam pujar fins al glaciar de la vall, i de baixada vam visitar una cascada enorme que justament la noia de informació s’habia oblidat de esmentarnos! Vam sopar a Neustift i vam anar cap a l’apartament.

Ötztal

Innsbruck es la capital del Tirol, i desde allà es poden anar per les diverses valls, cada una amb les seves estacions d’esqui, glaciars i cims que sobrepassen amb facilitat els 3.000 metres. Nosaltres avui hem anat a la vall de Ötz, famosa perquè al seu glaciar s’hi va trobar fa uns anys un home prehistòric congelat en un dels glaciars. Les excursions que es poden fer te les indiquen sense cap problema a les oficines de informació, i fins i tot et donen mapes topogràfics amb els caminets ben indicats. En la nostra tònica de muntanya assistida, vam agafar un telecabina que ens va situar a 2100 metres i desde allà vam començar a pujar el Grieskloge (2.900m). El primer tros de l’ascenció semblava fàcil, però els últims 200m de desnivell van ser a base de cables i pius enganxats a la paret. Un petit detall dels mapes topogràfics austríacs es que t’indiquen on hi ha vies ferrates, llocs amb escales, etc i llocs on als pirineus hauriem de grimpar, aqui posen tot de cables per a que et puguis agafar.

Una altra particularitat dels cims austríacs es una creu enorme a dalt del cim (enganxada amb cables o com sigui), un llibre de visites i un segell amb el nom i alçada del cim. El que és evident es que per aquesta gent, la muntanya forma part de la seva vida en una dimensió mai vista.

Després de baixar del cim, i baixar a la vall amb el telecabina, vam donar una volta pel poble de Sölden, que dona nom a la estació d’esqui on estavem. Allà es podia veure com les rebaixes estaven a l’ordre del dia, i que els venedors austríacs negocien sense miraments i t’estan a sobre per a que compris! Finalment vam pujar una carretera fins a 2.800m d’alçada, per veure un dels glaciars, que ja es veia que no era tant espectacular com els que haviem trobat a suissa.

Zurich i Liechenstein

Tot i que haviem d’anar a dormr a Innsbruck, de camí passavem per dos llocs singulars: la ciutat de Zürich i el Principat de Liechenstein. Zurich es la capital econòmica de Suissa, i això es nota de sobres. D’entrada té molts més edificis al voltant del centre, moltes més entrades i molt més tràfic. Les botigues són de primer ordre (marques que ni sabia que existien, però que pel preu de les sabates deuen ser de alto standing) i es veu molta més animació autòctona molt més enllà del turisme. Només per posar un exemple, tant a Bern com Luzern, va ser impossible trobar una botiga de mapes i una de modelisme, a Zürich les vam trobar totes dues.

Els preus, tot i seguir essent desorbitats, es poden tolerar millor perquè hi ha moltes més opcions a la hora de menjar, pizzes, kebaps, asiàtic …. Ben al centre i amb un munt de terrasses que omplen els carrers. Només hi vam estar dues hores, però crec que van ser suficients per veure que allò era una ciutat com deu mana.

De camí cap a Innsbruck, vam parar al Principat de Liechnestein, un país amb 30.000 habitants (i unes 60 o 70 mil empreses) que te la fama de ser el més ric d’europa per càpita. La sensació després de passar-hi i passejar-hi una estona, es que si be la gent que hi viu no té pinta de morirse de gana, tampoc crec que lliguin els gossos amb llonganisses. Veus pagesos amb els seus tractors, i si be si que veus algún que va amb un bon cotxe, la majoria tampoc son molt nous. La capita es Vaduz, on viuen unes 5.000 persones, i per on vam donar un volt. Molts carres no hi ha com us podeu imaginar, i el centre està ple de turistes que suposo que feien el freak com nosaltres. Schaan, el poble més gran del país, ja tenia una pinta una mica més de poble amb més animació més enllà dels turistes freaks o els empresaris que van a muntar empreses opaques. Però no ens enganyem tampoc era la alegria de la huerta.

Finalment vam entrar a Àustria, pen-últim país del nostre periple pels alps, on tot ja té preus acceptables, la gent sembla més normal, i no tens aquella sensació de pobre i estar envoltat de turistes constantment.

Luzern

Luzern (altrament coneguda com “Lucerna”) és una ciutat força turística. Ens havien dit que amb un sol dia n’hi havia prou per veure el més important, així que vam dormir les nits anterior i posterior a un airbnb de la ciutat. De bon matí vam baixar en bus a la ciutat (estavem als afores), bàsicament perquè els parkings suissos poden costar més de 4 Fr a l’hora, i realment ho tenen muntat perquè no tinguis cap lloc on aparcar el cotxe. El bus ens va deixar a la estació principal, i d’allà vam anar a informació a confirmar el què calia veure, i ens van donar una guia amb un petit planol que duia un itinerari, així que ens vam disposar a seguirlo.

Una de les coses més importants de la ciutat són els ponts de fusta que travessen el riu, ponts que s’han cremat força cops però que mantenen l’escència i unes miniatures pintades a l’interior. N’hi ha dos, un més conegut, més a prop de la estació i l’altre més cap a dintre la ciutat, a mi em va agradar més el segon ja que es notava la fusta més antiga. L’itinerari visitava una església (on tot i ser de les principals de la ciutat es podia veure la feina dels nens de la parròquia) i una escultura d’un lleó adormit. El lleó és un homenatge als soldats suissos que van defensar un palau durant la revolució francesa … Posteriorment el itinerari s’endinsava al centre de la ciutat, on es podien veure com combinaven edificis antics i tipicament suissos amb botigues noves i de marca per finalment pujar fins a dalt la muralla.

Després de veure la muralla vam dinar en un lloc que tenia trampa de menú, això vol dir que el menú valia 22 (prou barat pels estàndards suissos) però faltaven la beguda i el cafè, total: 30 euros per persona …. Com que feia molta calor, vam decidir que fariem tarda de museus abans de continuar veient els carrers que ens quedaven. Primer va ser el torn de la col·lecció Rosengard, que té quadres de Picasso i Paul Klee principalment. La col·lecció, malgrat ser petita estava molt be, i incloïa una serie de fotografies dels artistes en la seva vida privada que t’ajudaven a contextualitzar millor les obres. Després va ser el torn del museu dels transports! Jo hi havia anat de molt petit, i el recordava enorme i ple de coses, i si, es gran, i té molts trens, i algunes de les atraccions encara estaven allà, però ja no em va semblar tant gran. Això si, molt recomanable per veure com va influir en la tecnologia dels trens el fet que suissa fos un dels primers paisos a electrificar línies de tren i que tingués el repte de haver de travessar muntanyots contínuament.

Quan el sol ja havia baixat, vam acabar de veure els carres i el centre, places amb fonts, i rellotges a les torres, tot encantador i bastant ple de turistes (de totes procedències). I abans de sopar vam anar a prendre una cervesa en un Bar “guarro”, mira si era guarro que la cervesa petita valia 5 Fr. A la hora de sopar, vam decidir repartirnos una pizza i fer un yogur amb cereals de postre al lloc on dormiem.

Interlaken II

La baixada del Rotstockhutte va ser molt maca, quasi 3h de caminar entre bosquets i veient cascades i muntanyots entre els núvols, fins arribar a Stachelberg, on vam agafar un Bus postal (un bus normal, però aqui sembla que els porti correus…) fins a Lauterbrunen on teniem el cotxe.

D’allà vam conduir fins a Grindelwald, un poble “germà” de Lauterbrunnen, però molt més turístic, més gran i una mica més agobiant. Aixòs i, d’allà sortien molts més telefèrics i telecabines a diferents cims. Nosaltres voliem fer una petita travessa desde First fins a Bussalp, però el dia no acompanyava gens (no es veia absolutament res pels núvols) i s’havia fet tard així que vam tornar marxa enrere, i vam tornar a agafar el telecabina per baixar fins a Grindelwald.

D’allà, xino xano, i per carretera fins a Luzern, on vam descansar, sobretot ens vam dutxar, i ens vam preparar per l’endemà un dia de ciutat ben intens!

Interlaken I

El dia no es va llevar gaire agraciat, però voliem veure la cara nord de l’Eiger i els cims del costat, el Monch i la Jungfrau. Així que vam deixar el cotxe a Lauterbrunen, i d’allà vam agafar un tren que ens va dur a Wengen. Un altre poble lliure de cotxes desde on vam agafar un telefèric que ens va dur a dalt del Mänlichen. Desde allà el nostre objectiu era baixar fins a Älpingen, i tornar en tren fins a Lauterbrunen però es va posar a ploure i vam haver de tornar desde Kleine Scheidegg. Aqui es on s’ajunten els trens que venen de Lauterbrunen i de Grindelwald i desde on s’agafar el famós tren de la Jungfrau, un tren cremallera que arriba fins al mirador que es troba a 3.500m. La enorme quantitat de turistes que feien el recorregut era esfereidora, més i tot sabent que el tren per pujar desde kleine Scheidegg fins a dalt val uns 100 euros per persona!

Va ser curiós que quan vam venir a suissa fa molts anys, justament vam pujar amb un telecabina que ens duia a dalt del Mänlichen i que vam tornar en tren desde Kleine Schediegg fins a Grindelwald! Això si, aquell cop el recordo assolellat i ple de gent!

Un cop a lauterbrunen, després de dinar, ens vam carregar les motxilles a l’esquena, amb el sac i el necessari per dormir al Rotstockhutte, un refugi de muntanya ben apartat. El camí fins allà també el vam fer assistits de telefèrics i trens, i desde el poble de Mürren 2h de caminar entre la boira. El paisatge deuria ser molt maco, però amb prou feines vam veure el refugi quan hi vam arribar …

L’experiència de un refugi suís va ser interessant, no hi havia dutxa, la beguda no estava inclosa en el sopar (l’aigua de l’aixeta valia 2 Francs el litre) i enlloc de mantes hi havia nòrdics! Com que la aigua del voltant no es potable per la quantitat de vaques que hi ha, tenies dret a 1l de aigua o a 1l de marschtee, una especie de infusió de gust dubtós que inclús buscant per internet no he acabat de trobar que era. Això si, mirant refugis tots ho incloïen. Els preus, tenint en compte el país no eren gaire cars: 70 Fr mitja pensió, i els horaris com a casa, a les 6:30 a sopar i a les 10 al llit.

Grimselpass

Aquest cop si que haviem d’agafar el cotxe per anar a la següent parada: Interlaken. I per arribar-hi vam passar per el “grimselpass”, un coll de muntanya de més de 2.000m que només està obert a l’estiu. El nombre de cotxes que passaven per allà era enorme, però el nostre objectiu era pujar un petit cim que es trobava a prop del coll: el Sidelhorn, quasi 3.000 m i una magnífica vista sobre els glaciars i les muntanyes del voltant.

Tal i com he dit anteriorment, la gent es concentra molt allà on es pot arribar en cotxe, però 1km més enllà ja no hi ha quasi gent. Nosaltres durant la pujada al cim ens vam trobar la gent suficient per no semblar que anavem sols. Una altra cosa a remarcar dels camins suissos es l’enorme quantitat de cartells i marques que hi ha. De fet les marques son enormes, uns 30 per 40 cm, ben pintades 2 franges vermelles envolant una blanca.

Malgrat l’alçada, la calor no ens havia abandonat, així que quan vam ser de nou al cotxe, ens vam posar el banyador (aquest cop si) i ens vam donar un banyet en un llac que hi havia al mateix coll. Aigua gelada però que et deixava com nou!

Finalment, abans d’arribar a Interlaken vam passar per el Rosenlauital, la vall on hi ha una cascada que es on neix el riu Ar, el mateix al que ens vam banyar a Berna.

Bern

Davant les complicacions que ens havia posat la nostre hoste del AirBnB de Berna, vam decidir quedar-nos una nit més a la caseta on estavem a Staldenried. Malgrat que entre Berna i Staldenried hi ha uns muntanyots infranquejables, els suissos, que son molt espavilats s’han dedicat a foradar les muntanyes per fer-hi passar trens. Tant trens de passatgers, com trens on poses el cotxe. Així que aprofitant que haviem comprat la targeta de descompte del 50% vam anar a Berna amb tren (de passatgers). A uns 15m del poble on erem hi havia l’estació i amb una hora ens plantavem al centre de la ciutat. Anar en cotxe directament ens hagués dut unes 2h i mitja.

Ja arribant a Berna, desde el pont que travessava el riu, vam veure un parell de persones nedant pel riu i ho vam trobar graciós, però sense donar-li importància … Un cop a l’estació, vam anar a informació, vam demanar el mapa de rigor i vam començar a rondar pels carrers de Berna: la capital federal de Suissa. La ciutat no es gaire gran, però el centre està situat en un meandre del riu, elevat i ple de carrerons empedrats i cases mones. Els comerços, fins i tot les grans superfícies, estan molt ben integrats en el paisatge. La calor es feia cada cop més forta, i mentre estaven en un dels extrems del centre, vam veure un lloc del riu on hi havia alguns banyant-se i vam decidir que després de menjar i fer la visita del parlament, ens banyariem!

La visita al parlament va ser molt interessant, sorprenent la importància que donen a cada un dels “cantons” (estats de la federació), tant amb la representació dins les sales del parlament com en l’edifici en si. Es veu que fins fa poc, tots els suissos podien entrar al parlament per la porta principal, ja que es considera que el poble es el màxim sobirà. Respecte al tema de les llengues, hi ha 2 cambres, en una cada cantó esta representat per 2 membres (el consell dels estats)  i tothom ha d’entendre les 3 llengues que es parlen al país (francès: 20%, italià: 8% i alemany). A l’altra cambra la representació depen del nombre d’habitants (Consell nacional) i hi ha traducció simultània. Us deixo un vídeo del Consell dels Estats: https://www.youtube.com/watch?v=zsh3Gqk7FOU.

Després de la visita al parlament, vam anar a comprar uns calçotets i calces de recanvi (no duiem banyador) i ens vam anar a banyar al riu. Però quina va ser la nostra sorpresa de veure el munt de gent (sobretot locals) que baixaven pel riu amb bosses estanques (suposo duent a sobre la roba, cartera i mòbil …) així que després de dubtar-ho una mica, vam anar a una botiga d’esports a comprar una bossa estanca i ens vam quasi 2 hores ben bones baixant pel riu (ho vam fer dos cops …).

Finalment vam estar una estona veient un festival d’artistes al carrer i menjant alguna coseta de llocs ambulants (a uns preus desorbitats) abans d’agafar el tren de tornada.

Aletschgletscher

El dia d’avui l’hem dedicat a observar amb atenció el Aletschgletscher, el glaciar més gran dels Alps i segurament de l’Europa continental (els de Islàndia son molt més grans encara). Fa 23 km de llarg i ocupa 120 km2! La forma més fàcil de veure’l es anant a Betmeralp, un poble lliure de cotxes al que només s’hi pot arribar en telefèric, d’allà es pot agafar un telecabina que et porta a un mirador del glaciar. Nosaltres però no en teniem prou i desde allà vam començar a caminar vorejant el glaciar fins a un refugi. Un cop al refugi vam començar l’ascenció al Eggishorn, una muntanya de quasi 3.000m amb una vista espléndida sobre la regió i el glaciar. Com molts dels cims de la zona, hi havia a prop un telefèric que ens va estalviar els més de 1.000m de desnivell, i ens va deixar al mateix nivell de Betmeralp on vam agafar un altre telefèric per anar fins al cotxe.

El que es pot veure a suissa (i que hem corroborat més tard) es que si be els telefèrics permeten a gent gens preparada acostar-se a la muntanya, a la que t’escapes una mica de les zones pròximes als telefèrics i cabines pots gaudir tranquilament de la muntanya. I al final acabes fent prous km i metres de desnivell, però t’estalvies llargues aproximacions. Aproximacions que potser al pirineu es van amb pistes de terra, aquí es fan amb telefèric, aprofitant l’enorme infraestructura desplegada per a l’esquí.

La gran majoria d’estacions d’esqui, tot i no ser molt grans, posen en marxa alguns telefèrics i miradors per tal de aprofitar el gran nombre de turistes que s’acosten a les muntanyes.

Una altra cosa curiosa de la regió del Valais (wallis en alemany) són els venedors de préssecs ambulants! En trobes a cada poble 3 o 4, punts de venda tipus remolc amb la mateixa inscripció a tots: “Wallis Aprikose”. I el cert es que tot i que la fruita es cara, la de la regió es bona, especialment pomes i préssecs. Això si, una coliflor val 4 FR i un carbassó 2.5!

Zermatt i Oberrothorn

Avui tocava cim! I un 3400! Ens hem llevat ben de matí (no especificarem hora), i hem agafat el cotxe per anar fins a Täsch, el poble on s’ha de deixar el cotxe per agafar un tren que et porta fins a Zermatt. Desde el poble de Zermatt, tot i ser tant o més turístic que Chamonix, la gent està molt més repartida perquè desde allà tens moltes opcions. Fins a un total de 3 grups de telefèrics, cremalleres o funiculars per anar a 3 zones a caminar. Nosaltres hem pujat un funicular i posteriorment una cabina per arribar fins a 2500m (Zermatt està a 1600). D’allà hem començat l’ascenció al Oberrothorn, un cim de 3.400m d’alt desde on es podia apreciar tota la vall, el Matterhorn (o Cervino), així com una gran multitud de cims de més de 4.000m d’alçada.

A dalt ens hem menjat un bon entrepà de perni amb pa amb tomàquet (davant la sorpresa dels locals) i hem anat baixant amb la calma. Com que hi ha tantes opcions, la gent es dispersa i malgrat anar veient gent caminant, en cap moment es agobiant, sinó més aviat agradable. I a la hora de agafar els telefèrics de tornada, hem decidit prescindir del primer tram i seguir el camí de les marmotes fins al funicular. De marmota no n’hem vist ni una, però el camí era agradable (i quina sorpresa, es veia el Matterhorn) i ens ha fet descobrir un llac on ens hem mullat els peus abans de baixar cap a Zermatt.

Volta de rigor a Zermatt per comprovar que es un lloc turístic, on es combinen expedicionaris del gel i escaladors, gent que camina, i turistes xinesos i àrabs sense cap intenció de moure’s del poble (això si, carregant un munt de maletes) i hem agafat el tren de nou. Això si, els hotels i restaurants tenen pinta de ser “de pobres”.

Malgrat ser suissa i estar a 1200m, la temperatura és agradable, així que hem fet una cervesa amb les vistes, mentre es ponia el sol i finalment hem sopat també a la terrassa.

Aosta

Sabeu què es la “polenta alla valdostana”? doncs una guarrada! Una especie de farinetes amb formatge fos per sobre …. Això es el que hem dinat avui després de intentar infructuosament de pujar a un cim desde el coll du Petit saint Bernard. Al final ens hem conformat amb un llac, però la pluja que queia ens demanava un plat calent i consistent. Així que aprofitant que erem a Itàlia, hem aparcat l’embotit que duiem de casa i hem parat a un refugi com deu mana. Abans de intentar l’excursió haviem pujat al glaciar de la Grande Motte, una de les zones on es pot esquiar a l’estiu, be, li diuen esquiar però fins i tot jo ho vaig veure massa dramàtic. Sort que el noi de la recepció de l’hotel ja m’havia tret la idea del cap, si no també hagués estat jo allà arrossegantme per el glaç.

Després de menjar com deu mana, vam baixar poc a poc, curva rere curva, fins a Aosta, capital italiana del MontBlanc. Sembla mentida que Aosta i Chamonix estiguin separades només uns km … L’ambient es completament diferent, molt més distès, i malgrat també ple de turistes (no tant però) semblava tot molt més assequible. Restaurants, gelateries, cafès, un teatre romà …. una petita ciutat amagada darrere un munt de edificis lletjots dels afores.

L’entrada a suissa la vam fer pel túnel del Gran Saint Bernard, on a part de retenirnos uns minuts més del compte a la aduana (i comprar la vignette), no va tenir cap altra trasbals. Hagués estat be pujar pel coll, però s’havia fet tard i haviem d’anar a dormir a Staldenried, un poble dalt de la muntanya a la carretera que va cap a Zermatt.

Chamonix – la febre del Mont-Blanc

L’objectiu del dia d’avui era anar de Albertville a Chamonix per pujar a l’Aigulle du Midi, admirar el Mont-Blanc i fer una excursioneta abans d’anar cap a Tignes a dormir. Ens vam llevar prou d’hora, i vam sortir prou aviat, però primer vam trobar una carretera tallada que ens va fer desviar, i després la quantitat de cotxes que hi havia camí de Chamonix era enorme! Un cop a Chamonix, la cua per comprar els bitllets del telefèric ens va portar més de una hora d’espera, i un cop a taquilla, ens van dir que no ens podien vendre els bitllets que voliem (baixar a l’estació intermitja i fer una excursió desde allà) perquè el telefèric de pujada no l’agafariem fins al cap de 2h, i que un cop dalt, haviem d’esperar 2h per baixar …. Davant la nostra sorpresa, finalment vam decidir comprar només fins a l’estació intermitja de pujada (ens van colar) i fer només l’excursió. L’excursió era prou maca, seguir el “Gran Balcon” fins a la “Mer de Glace”, però també hi havia mooooolta gent (no tanta com a baix és evident). La idea era baixar a peu fins a Chamonix, però el temps s’havia tirat a sobre, feia força calor (32 graus a Chamonix) així que vam agafar el tren desde Montenvers.

Després de passejar Chamonix, vam anar tirant cap a Tignes, i enlloc de fer les opcions fàcils (anar fins a Albertville o passar pel Túnel del MontBlanc) vam anar seguint una serie de carreteres locals, creuant colls fins a Bourg-Saint-Maurice, lluny de la gentada que estava per la vall de Chamonix i Megeve. Vam dormir a Tignes – Val Claret, a peu de pistes, i per sopar va caure una bona raclette (a les 10 de la nit per petició del amo del restaurant …).

Albertville (92)

La “tourné” pels Alps ha començat! I què millor que entrar als Alps per la ciutat que va ser la capital dels Jocs olímpics de hivern l’any 1992: Albertville! Tot i trobar força retencions de camí, vam arribar amb prou temps com per donar una volta per la ciutat. La ciutat té uns 20.000 habitants i poc en queda del seu passat olímpic. Si que s’aprecien uns edificis grans, no gaire lluny del centre històric, que semblen el que havia estat la vila olímpica. Uns quants logos en una rotonda i poca cosa més …. Per ser un diumenge i a primer cop d’ull semblar que estava una mica morta i deixada de la ma de déu, vam poder veure com els pocs cafès i restaurants que estaven oberts tenien prou gent. Fins i tot al restaurant on vam anar corrents a sopar (pensant que els francesos passades les 8 et maten de gana) es va anar omplint fins just que vam marxar nosaltres. La ciutat estaria deixada, i el hotel era una mica “particular”, però el sopar, estava boníssim!

London

Segons aquest mateix blog, desde el 2006 que no anava a Londres (certa mania tenim de traduir els topònims). I certament hi havia certes coses que no recordava de la ciutat. No recordava per exemple el munt de restaurants que hi ha de cuines diferents (suposo que deuria menjar algun entrepà en algun lloc) ni la enorme diversitat que té la ciutat en si. Però tampoc recordava el munt de gent que hi viu i visita (mooooolts turistes) ni tampoc com de gran era la ciutat (suposo que em deuria moure pel estricte centre).

L’objectiu de la visita era triple, per una banda assistir a un casament, d’altra que la Diana pogués fer part del seu doctorat en museus i finalment passejar i recordar la ciutat. Per temes de preus d’avió vam arribar el dijous al matí i vam marxar diumenge per la nit. Pràcticament 4 dies sencers per fer de tot. El dijous, un cop arribats vam anar cap al lloc de dormir, un AirBnB de un pobre pelacanyes al barrri de Hammersmith (el casament era al town hall i el dinar a un gastro-pub del costat). Després de enllestir alguns temes que em quedaven pendents, durant el dinar vaig poder coneixer millor el projecte ClusterMath. El seu objectiu es descobrir (mitjançant complexos algoritmes d’anàlisi de dades) quins son aquells usuaris de twitter que tenen influència sobre un tema específic en les comunitats de les quals formen part. De forma que aquella gent que vulgui donar a coneixer projectes o productes, enlloc de pidolar un tweet de una “celebrity” que molt segurament s’acabarà oblidant en l’enorme munt de merda digital en el que estem immersos, fer el mateix però amb centenars de petits influenciadors amb comunitats més petites i per tant amb més confiança entre elles. Si teniu una agència de publicitat o un projecte interessant, us recomano que us hi poseu en contacte, segurament tenen la clau per el ressò que esteu buscant! La resta del dijous es va dividir entre treballar una mica més, caminar tranquilament pel centre de Londres i acabar fent una hamburguesa en un Pub amb els futurs marit i muller. Vam intentar que hi hagués despedida, però els trens son massa cars a Anglaterra per posar el novio despullat i ebri en un d’ells!

El divendres el vam dedicar completament al casament, primer una cerimònia al Town Hall, pràcticament tota en anglès (a excepció d’algunes paraules que va dir un convidat). Sorprenia veure com al cap i a la fi, els textos i missatges matrimonials eren iguals o molt similars a una banda i a una altra. També sorprenia que sabent dir “Yes I am” i “Yes I do”, ja podies casarte. També va fer molta gràcia veure com pronunciaven (inclús els nuvis) els noms en anglès. El dinar i posterior festa (karaoke, ball, etc …), en un gastro-pub que es trobava a prop. Tot i que es cert que la festa al final la fa la gent que hi ha, això de fer-ho en un Pub també va tenir el seu punt! Això de començar aviat te l’avantatge, de que a les 12 ja estàs per l’arrastre.

Dissabte era altre cop moment d’enfrentar-se a la ciutat. I què millor que començar passejant pel centre i visitant la Tate Modern. On hi havia una exposició sobre fotografia en conflictes, a part de quadres de Picasso, Dalí, Miró, entre d’altres. Després de menjar en un Pub molt british (es deia The Union Jack!) vam seguir de Museus i passejant. I això va incloure passejar per el ciutat que deu tenir més rolls royce del mon: Mayfair. Jo diria que en vaig comptar 5 en un camí de menys de 15 minuts. Vam sopar en un altre pub (però amb aire menys british) a Notting Hill.

Diumenge ens vam dividir, i mentre la Diana anava a la National Gallery, jo vaig anar al RAF Museum. Estava a mitja hora en metro del centre però va valdre la pena, ja que s’hi podien trobar molts avions de la segona guerra mundial que son dificils de trobar en molts altres museus (on normalment tenen caces spitfire o messerschmitt) com el Lysander, B-25, Lancasters, B-17…. Després de 2 hores de museus vaig tornar al centre on vam acabar de passejar fins al moment de tornar al AirBnB, agafar les maletes, degustar un Sunday Roast (diumenge no feien english breakfast, i perquè enganyarnos eren les 4) i anar de tornada al aeroport.