alCim

Després de la primera part, calia superar-me. I finalment m’he banyat a la platja de Barcelona. Concretament a la part de davant del club natació barceloneta.

I no, no era el dia de Sant Joan.

I si, la companyia s’ho valia!

Ho poso a viatges? o a experiències purificadores?

És públic, no sé integrar. No en vaig aprendre amb prou solidesa a Batxillerat i a la carrera tampoc en vaig fer gaires. Encara em pregunto com vaig poder aprovar aquell exàmen de de Anàlisi Matemàtica en què anava en banyador (just després acabàvem exàmens i vam córrer cap a la platja de Castelldefels). I la dura realitat es que a la que comences a fer coses finetes requereixes de les matemàtiques. Avui m’ha passat. Estavem amb l’Enric mirant temes de consum de la tmote amb diferents softwares, i necessitavem fer més anàlisi sobre per on seguir investigant per tal de augmentar la vida de les bateries. L’Enric ha agafat i amb el matlab ha començat a fer funcions i gràfics. No he entès molt be com ho ha fet, però el resultat si que l’entenia, i gràcies a una cosa que a mi sempre m’ha costat, les integrals, hem vist que a partir de cert duty cycling és hora d’atacar el msp per a que consumeixi menys en mitjana.

I aqui ve la crítica, ens falten matemàtiques!!!! És una crítica doble, per una banda crec que falten matemàtiques a la carrera de informàtica, perquè en un futur ens podem trobar problemes d’aquest tipus i hem de ser capaços de resoldre’ls com a enginyers, no com a xapuceros del excel. Però per l’altra és indispensable ensenyar les matemàtiques donant exemples REALS de la seva aplicació. Poques ciències tenen tanta aplicació com les matemàtiques, perquè sempre s’ensenyen de forma tan pura? tan aïllada? Recordo les classes de àlgebra i anàlisi matemàtica, aborrides i completament fora de context. Veig la meva germana estudiant un munt de integrals, transformades i altres coses que a mi se m’escapen de molt.

La meva pregunta, és doncs oberta, quan es revisen els plans d’estudis, a qui es consulta?

Per si algú m’escolta, ja teniu la meva proposta per al pròxim pla d’estudis de l’enginyeria informàtica:

+ mates

+ temari d’empresa

Mira, ves per on, …., dues combinacions que han donat google …

Emblemàtic Bar del barri d’Horta on avui per casualitat he anat a parar. De fet, crec que l’entrepà que he menjat podria entrar perfectament al Top-Ten. No pensava que fos possible fer un entrepà de:

Botifarra

Llom

Bacon

Ou

Formatge

És evident que ens trobem davant un clar exemple de dieta mediterrània. El bar en questió té una extensa oferta de entrepans (alguns més lleugers!) i un ambient molt agradable. Està just a la plaça Eivissa, una mica desplaçat per no tenir el tràfec de la gent que entra i surt del metro.

Malgrat que he buscat a salir, i no el deixaven del tot be, jo estic pràcticament segur que hi tornaré en breu.

Esquinica, Quimet, … Haurem d’afegir Horta al grup de barris preferits (juntament amb Gràcia i Sarrià)?

Dintre de la nova etapa que estem afrontant a dexma, una de les coses que haviem de canviar era la web, tant el disseny com el domini. Massa cops deletrejant el domini per telèfon, massa preguntes de si feiem ascensors. Donat que DEXMA fa software per gestionar i recollir informació utilitzant tecnologia sense fils de baix consum, i no ens centrem pas en els sensors, hem decidit canviar de domini, reforçar la marca dexma, i oblidar-nos dels sensors.

Així que si teniu links cap a la nostra web o els voleu afegir: www.dexmatech.com !

Ja de pas, dir que també estem posant en marxa el blog: blog.dexmatech.com (però encara ens falta saber exactament quin tipus de posts hem de fer etc) i el twitter de dexma (twitter.com/dexma).

Per cert, ahir DEXMA va ser premiada com a millor iniciativa empresarial per l’Associació de Joves Empresaris de Catalunya. Especialment motivador i engrescador el discurs de Cristian Rovira, president de l’associació.

6 Anys - 40.000 Km

……

Ras, curt i traduït, el títol del post és: perquè donen pel sac el video i l’audio?

Ja se que són les tendències que estan a la moda, i estic segur que algú em posarà l’exemple de youtube. Però deixeume explicar. La raó per la qual el video i l’audio donen pel sac es perquè el temps de consum per part del usuari és SEMPRE el mateix. L’usuari no té cap control sobre la velocitat a la que es vol tragar el video o escoltar el so. Quan tenim davant nostre un video de youtube, o una cançó no podem mirar-la en diagonal, o donar un cop d’ull com en una fotografia, hem d’escollir i evaluar si consumirem aquell contingut en base a una informació molt limitada.

I això, en l’actual economia de l’atenció, és massa perillós.

Podrieu argumentar el fet de que si aguantes 30 segons d’un video és que val la pena, però això no s’aguanta per enlloc, d’aqui 10 anys només n’aguantarem 5.

Doneu-vos compte que la societat en la que vivim s’accelera. Cada cop estem sotmesos a més quantitat d’informació i hem de ser capaços d’asimilar-la. Encorsetar-nos en tipus de mitjans de velocitat de consum constants en el seu moment van semblar revolucionaris, no té sentit en un mon que ens obliga a absorvir més quantitat d’informació en la mateixa unitat de temps.

De la mateixa forma, la velocitat de consum d’informació es diferent en totes les persones. Suposem que accelerem la velocitat a la que el video o l’audio proporcionen informació, aleshores discriminarem a les persones a les quals els costa més asimilar la informació (alto, no em tregueu de context, que en se més d’un que asimila molta informació i no sembla que l’aprofiti).

Així doncs, desde aqui només proposo tornar a la forma tradicional de imatges i text, que permeten que cada usuari els consumeixi a la velocitat que li ve de gust.

Per a tots aquells que encara estan aferrats a la anacrònica idea del vídeo o l’audio, els proposo el següent: analitzar sintàcticament i semàntica el speech del video i extreure’n tags, captar els frames més importants del video i posar-los en forma de mosaic. Publicar el video amb els tags i el mosaic. Aleshores qualsevol persona, podrà decidir si consumeix o no consumeix aquesta forma arcaica de distribució de continguts.

Sort que els blogs són dificils de cremar.

D’on treuen temps la resta dels mortals per escriure al blog?

Qui sap, en tot cas a mi el temps se m’en va entre dexma (que espero que aviat hi hagi novetats molt molt interessants), filoxeo i la mica de vida social que em queda.

I posats a recordar vida social, dir que finalment he pagat el compte pro de flickr. Podeu trobar la meva galeria de fotografies a: www.flickr.com/xorduna. De fet, sabeu allò de volies caldo, tres tasses? doncs pagant pagant a lo tonto (siguem sincers, em sobra la pasta) vaig comprar el compte pro de flickr per al compte xavier.orduna, pensant que l’havia comprat per l’usuari xorduna (que és el que vull potenciar, per què es molt més còmode). Després de enviar l’email de rigor a flickr, em van dir, que tonto, uno nace y se se aguanta. Total, que tinc dos comptes de flickr. Només en un però, hi ha les mítiques fotografies del 2006.

Up to you.

PD: posant els tags ara al post (un dia parlaré sobre el tema perquè es massa complex) m’he recordat de que l’he copiat de forma burda per filoxeo. Amén.

Estic de Relax, descansant lleugerament a Bagergue. I he pensat, ves per on que ara és bon moment per trencar el silenci blogueril com han fet els meus socis. Tal i com li passa al guillem no em queda temps per gaire cosa. Els posts d’altri se m’acumulen, surto a les tantes de Dexma després de dures batalles titàniques amb el msp430, per si fos poc, enlloc del social networking em dedico a programar coses per filoxeo. I evidentment haig de complir les meves obligacions amb la UOC.

La setmana ha estat lleugerament intensa. La meva batalla personal amb un microcontrolador de nom msp430 començava a convertir-se en una guerra de desgast, fins que el dijous a les tantes de la nit (per estar a la oficina) vaig trobar la clau que em permetia comunicar-lo correctament amb el xip de radio CC2420. Tot era un problema de timers. Reconec que aquest últim paràgraf es bastant friki, però era un tema que em preocupava i amb el qual portava dues setmanes encallat. Així que us podeu imaginar la meva alegria el dijous a la nit. Divendres pel mati, ja llegia un acceleròmetre amb el msp430 i enviava les lectures al ordinador.

Tal i com he dit ara estic a Bagergue, esperant a veure si apareix el Varsavsky per fer-li proposicions indecents. I sentat a la taula, mirant per la finestra sembla que el hivern no hagi marxat encara. De fet, acabo de tornar d’anar a passejar una estona per la vall de Liat, he pujat fins a 2000 metres d’altitud i sorprenentment, estava nevant!!!

I per acabar fer referència a tota la voràgine de crisis/no crisis web 2.0 que hi ha últimament. L’altre dia el Varsavsky es preguntava com podia rentabilitzar una web que ha creat de nom twitxr. Totes les respostes passaven per la publicitat. Perquè hem d’assumir que les coses a internet han de ser totalment gratis? Es que podem gastarnos un euro per un cafè que es una porqueria en algun bar, però no podem pagar 1 trist euro a Internet per rebre un servei? Podem deixar-nos atracar per una pizza mediocre en un restaurant pseudo-italià de Gràcia però no podem pagar els miserables 20 dòlars que val el compte PRO de flickr? Crec que aqui son necessàries dues reflexions, primer, plantejar-nos quans dels serveis que ens ofereixen a través de internet son vitamines, i quants són medecines. Les medecines les podem pagar ben a gust, les vitamines segurament han de seguir buscant models de finançament esotèrics. I segon dir que potser seria necessari crear un sistema de similar a paypal però especial per a micropagos, que fos senzill pagar cèntims d’euro sense comissions fixes. Tot plegat per passar del crowdsourcing al crowdfunding. Micropagaments per a Microserveis.

Tot això es per justificar que un dia de la setmana vinent pagaré els tristos 20 USD de flickr i pujaré totes les fotos allà. S’ha acabat perdre temps intentant fer una galeria.

Finalment m’ha arribat gràcies als intríngulis logístics de la Clàudia i la Blanca el meu Nokia n810. Malgrat que li va ser otorgat el premi al millor handheld del 2007, aqui ofereixo la meva crítica.

- La primera impressió al veure’l es bona, te un bon acabat i la pantalla i el teclat desplaçable el fan molt resultón. La funda es de símil de pell i compleix força be la seva funció. Tot i això, pesa una mica per la mida que és. Tenint en compte que l’alternativa era un EEE pc, el pes tampoc es un problema.

- La pantalla de 800×480 es molt agraida, pots veure be pràcticament totes les webs, algunes es desquadren una mica, però a la majoria apareix la barra de desplaçament i es pot veure la resta de la web. També té la opció de treballar a pantalla completa, molt interessant per videos o per aplicacions web com google docs.

- Porta un software per trucar amb voip, parlar amb el gtalk i organitzar els contactes. Força còmode de fer anar, ja que no cal treure les mans del teclat per fer-la anar. El teclat es comode i permet mantenir converses amb el gtalk sense tornar-se lelo. La retroiluminació del teclat és molt útil.

- El software de RSS es bastant decent, però no permet llegir usant la fletxa de desplaçament (ja que va saltant de link en link el focus) i per tant has de tenir a la ma l’stylo.

- El stylo el perdré, n’estic segur, es de plàstic cutrillo (no té el tacte del de la Palm) i a vegades quan vols treballar només amb el teclat no tens on deixar-lo (per això dic que el perdré).

- La webcam es una webcam, no es una càmara de fer fotos, he fet algun video i funciona mes o menys, la calitat es acceptable dintre de les webcams. Encara no he pogut provar la video conferència.

- El sistema operatiu està molt ben lograt, es còmode la interficie gràfica, i el fet de ser linux li dona una potència enorme. Hi ha aplicacions per pràcticament tot, trobo a faltar un client de twitter i una suite ofimàtica, però per la resta, pots trobar innumerables repositoris amb un munt d’aplicacions. Totes instalables desde una instalador d’aplicacions molt còmode. El multitasking sorpren, es còmode canviar entre aplicacions enceses, però cal anar amb compte amb les aplicacions que estan en marxa, ja que al processador potser li falta una mica de potència. Disposa d’una consola, i amb una petita aplicació es pot aconseguir accés com a root i fer servir el apt-get, entre d’altres, com si estiguessim en una debian qualsevol. Fins i tot ja li he instalat el sevidor de ssh.

De moment es un trastet la mar d’agradable i que crec que compleix perfectament el que jo volia, només li falta una cosa que encara no he acabat de trobar, un sistema de calcul de rutes gratuït per a les aplicacions de mapa (tant el programa per defecte que porta, com per el maemo mapper). De fet el programa de mapes que porta, porta uns mapes bastant complets (amb molts POI) però si vols sistema de navegació cal pagar extra (i va per mesos, no és one time licence!).

Us deixo amb una foto d’ell (he intentat fer-la davant el mirall per fer-la amb el mateix n810 però era una mica xungo, i he desistit).

El primer ordinador de la “era windows” a casa nostra va ser un Pentium a 200 Mhz i 32 Mb de RAM, un ordinador complet a principis de l’any 1998. Amb ell vaig aprendre a programar i a navegar per Internet. En dos anys ja estava connectat en xarxa amb un 486 tret de ves a saber on, i va rebre el nom de GRAN dins la xarxa local. 3 anys més tard va ser substituït com a ordinador principal per un Pentium III i ell va substuïr en funcions al 486. L’any 2004 un AMD venia a substituir el Pentium 200 després de 6 anys i mig de servei. Durant un any i mig va restar en l’oblit del traster de casa, fins que va ser necessari restaurar el servidor de casa que estava en un altre Pentium 233 tret de la brossa i que tenia per nom MANEIRO, l’hi vaig instalar una debian, un disc dur de 40 Gb i vaig augmentar la ram fins a uns 140 Mb amb combinacions extranyes de memòria. Només tenia endollada la corrent i un cable de xarxa, ni teclat ni pantalla, i compartia un directori a través de samba per tal de ser usat com a servidor de fitxers per els ordinadors de la xarxa local de casa. Quan marxava la llum, senzillament es reiniciava, molts pocs cos es va arribar a apagar de forma correcta, i malgrat això sempre ha arrancat.

Fa cosa d’un mes el vaig desconnectar perquè la seva funció la pot dur a terme un NSLU2 perfectament amb molt menys consum i perquè està en marxa la posta a punt del media center que hauria de complir aquestes funcions i algunes més. Avui l’he tornat a connectar per recuperar totes les dades que hi havia emmagatzemades i segurament serà l’últim com que haurà estat arrencat. Després de 10 anys de servei (i amb un funcionament sense aturades els dos últims anys) sense donar CAP problema i amb una fiabilitat fora límits, el dia en què finalment sigui llençat a la brossa s’acosta. O potser n’haig de fer alguna altra cosa? Us deixo amb la foto de la carcassa, que juntament amb la placa i el processador és l’únic que en queda.

Els peazo freaks que em seguiu el twitter ja sabeu que estic a Bagergue, la resta, us n’acabeu d’enterar ara! Feia dies que tenia ganes de pujar, una de les raons, provar la targeta simyo juntament amb la turbosim per nokia per tal de navegar com deu mana a Bagergue. No ha estat possible, Orange no té cobertura 3G a Bagergue (Movistar si!) i per tant la velocitat de connexió es de GPRS. Senzillament patètica. D’altra banda té un ping bastant més decent que yoigo (que roçava l’exasperació) i és més còmode que tirar de línia de telèfon, no haig d’estar sentat al costat del telèfon i no m’haig de preocupar per el temps que porto connectat. El límit amb simyo es de 100 Mb, no vull saber el que trigaria a arribar aquesta xifra.

Una altra de les raons era aprofitar el que quedava de temporada per fer alguna sortideta amb els esquís, avui he conseguit enredar al meu pare per llevar-nos aviat i anar fins als estanys de Colomers. Matinar ha valgut la pena, malgrat que hem caminat una bona estona amb els esquis (jo) i les raquetes (el meu pare) a l’esquena, finalment hem estat les nostres dos horetes fent exercici i gaudint de la natura. Quan la neu ja començava a estar pastetes només calia gaudir de la baixada. Per postres, a la hora que nosaltres baixavem (les 11) començava a pujar força més gent, lo qual ens donava un aire com a pros que tampoc acabavem de tenir. La quantitat enorme de cotxes que ens hem trobat pujant cap a la zona de Aiguamotx un cop ja dins el cotxe, ens ha convençut d’havernos llevat aviat. Aviam si hi ha sort i podem anar a llogar esquís per el meu pare i demà podem pujar més amunt!

Per els que vulguin riure’s del prójimo deixo un parell de fotos!

El Pere ha comentat al seu blog el addon per el Firefox ScribeFire.

La veritat es que tampoc acabo de veure clar això de postejar desde un addon de Firefox, tot i que si haig de ser sincer sempre m’han agradat les interfícies “normals” davant de les web per allò d’estar corrent directament sobre el sistema operatiu.

On està la frontera entre framework per aplicacions gràfiques (com podria ser QT) i framework a sac per desenvolupament d’aplicacions basades en web (firefox)?

Keep thinking.

Inexplicablement acabo de llegir tots els feeds pendents del Google Reader, això pot voler dues coses, o que he perdut interès en els feeds prèviament seleccionats i per tant els llegeixo més ràpid, o que la quantitat de contingut que els gurús que segueixo no consegueis satisfer les meves ànsies d’informació de rabiosa actualitat.

Crec que senzillament estic massa cansat com per posarme a implementar algunes de les idees xorres que se m’han acudit últimament.

Quedo a l’espera doncs d’aviam si el preu del n810 baixa per la sortida de la versió amb WIMAX, que jo em pregunto, on hi ha WIMAX? què s’enten per WIMAX? és un estàndard? a part del futur n810 ho té algun altre dispositiu? Encara recordo quan per TrafficNet vaig estar buscant coses del WIMAX i l’estat en què es trobava, pel que sembla, la cosa segueix igual.

Parlar del WIMAX em serveix de fil per treure un tema que últimament em preocupa, la tecnologia es una pura eina, hem de detectar el problema, i aleshores utilitzar alguna de les tecnologies DISPONIBLES (descartades les que encara no ho estan) per resoldre’l. Avui hem estat parlant amb el Dani i el Joan un ratet sobre idees de negoci, durant uns moments ha sortit la idea de muntar una empresa de serveis sobre WIMAX, però esta clar que a WIMAX li queda encara un bon camí per recorrer. Qui sap si abans tecnologies com el WiFi portades a l’extrem barrejades amb 3G esborraran del mapa iniciatives com WIMAX.

Això em recorda que alguns dels mòduls zigbee que es poden adquirir actualment tenen fins a 4Km d’abast … line of sight, viento en calma.

Avui o ahir he rebut un email per votar el president de la comunitat Eurecan, pel que tinc entès la comunitat Eurecan es una comunitat dels dits emprenedors que compta amb el suport total de Caja Navarra (una de les entitats teòricament amb més suport per als emprenedors -malgrat que jo estic agraït de les condicions de la Caixa-). Havia d’escollir entre uns 10 candidats, i el que m’he volgut prendre seriosament al principi m’ha acabat fent una mica de mandra més cap al final (en el fons tinc ganes de tornarme a ficar amb el meu terminal de unix i el gcc i seguir explorant possibilitats), així que he segut el meu super mètode per escollir candidat: he anat obrint en tabs del firefox les propostes dels candidats i les he anat mirant de forma rapida, d’entrada ja n’he tancat alguns perquè no m’han cridat l’atenció o no he vist cap aportació de valor a primera vista. He anat fent revisions fins que m’he trobat amb dos Tabs oberts, la candidatura de la Natalia Matas i la del David Luquin. Dels dos m’ha agradat la claredat de les propostes i el format presentat (els videos, malgrat que prometien feien més angúnia que els electorals). I reconec que el David Luquin la presentació mola més, i té alguna proposat que potser em tira més (fa molt ènfasi en les gestions davant l’administració pública), però em dona un bon rollet la Natalia Matas, això de la firma al principi del pdf de la candidatura té la seva gràcia.

Mentre us deixo en vil per veure qui votaré finalment (deliris de paio-blogger-twitter-influent del post anterior) voldria tornar sobre el tema de decidir el candidat, ha estat PESAT, mirar deu candidatures cada una amb un format diferent, amb coloraines diferents i alguns amb les típiques fotos i comentaris de voler arribar al cor. Si volem agilitzar el consum i asimilació de informació hem de tendir cap a la uniformització de formats, no hauria estat interessant que tots els candidats haguessin fet les seves propostes i debilitats en una graella COMUNA? algo així com un wiki engraellat? D’aquesta forma, jo els podria haver comparat rapidament per les seves propostes (posant abans la part racional) i entre els millors, seleccionar aquells que tinguessin el video més pseudo-emotiu. Em pregunto si es podria fer el mateix per les eleccions generals. O fins i tot per a totes les eleccions. Evolucionariem doncs cap a l’eficiència en el procés de la informació i cap a la transparència democràtica, si es que aquesta última pot existir.

Anava a votar a la Natalia Matas, pensant, “si, el vot racional seria pel David Luquin, però a prendre pel sac, que per alguna cosa sóc humà i tinc la meva part racional”. Però al últim moment votaré al David Luquin. I deu me’n guard que algun dels candidats vegi aquest post, seria el primer pas cap a ser un pseudo-blogger-influent, ja només em faltaria convertirme en twittspammer.

Post relativament freak, aviso.

Malgrat les bondats de jaiku que m’ha anat explicant l’Oriol Mercadé (també m’ha explicat bondats de symfony i tampoc li he fet cas …) jo segueixo anclat a twitter. No es que en sigui un fan, però es una eina força interessant bàsicament per comunicar-se amb els 4 followers/followed que tinc. Sorprès pel fet de que tothom fa coses amb twitter vaig decidir anar una mica més enllà, intentar treure-li una mica més de suc. Un dels emprenedors web que em cau simpàtic es el Loic le meur, en part per l’accent francès que se li nota de 3 hores lluny, en part perquè diu coses interessants, el problema es que xerra molt i costa que digui les coses, i per si fos poc les deixa anar an forma de video (cosa que m’impedeix llegir en diagonal). Consequència, que fa mandra llegir els RSS del Loic tot i que son interessants, i vaig pensar, et subscriuràs al seu twitter a veure si xerra més i posa menys videos.

El primer que em va sorprendre després de followarlo va ser que vaig rebre une mail dient: “loic le meur is following you” … sense comentaris, em pregunto quin interès pot tenir aquest home en incloure’m en els seus milers de followed, quan normalment faig actualitzacions en català. L’experiència de seguir el loic no es tant positiva com em pensava, no m’aporta gaire, però tampoc es un spammer consumat. El problema es que 3 dies més tard, rebo un altre email de “Jean luc r is following you”  ¿? mande? què està passant aqui? estic agafant rellevància dins el camp web 2.0 quan teòricament tots els ous de la meva cistella estan al sector wsn? total, que curiós de mena com soc, vaig followejar-lo també. Aquest si que és l’spammer de cuidado, d’acord que la majoria de tweets que posa son interessants (el 80% son links a articles), però m’atabala i em sento spammejat. Quan he vist que un dels posts que penjava era de com monetitzar twitter i de que cada follower es vendible a emrpeses de publicitat crec que ja he enganxat de que anava la cosa:

a) blogger / paio influent obre compte de twitter.

b) como mola, doncs tothom el segueix.

c) ell, per fer-se el 2.0 també el segueix.

d) apareix el blogger /paio influent / jeta de turno amb reminiscències spammers que vigila a qui s’ha afegit el blogger / paio influent del punt a, i fa veure que segueix als paios que ell ha afegit, el pobre newbie de twitter (alias jo) cau al parany, i s’hi apunta.

e) el paio del punt d, vent el seus followers al blog del tio influent que t’hi cagues que vol que el llegeixin (o l’empresa super 2.0 que té blog), i rep l’equivalent per pagar-se un cafè per cada post referenciat.

f) el newbie fa un anàlisi sense excessiva profunditat, se sent estafat, spamejat i procedeix a borrar als paios del punt a i punt d i si vol, que el followegin, total segur que deuen tenir el filtre de turno per evitar rebre els tweets de 5000 persones.

Conclusió: ja hem après com treure pasta de twitter, però segueixo sense acabar de veure el model de negoci de twitter com a tal …

Conclusió del newbie: vaig a seguir implementant software innovador per a sectors no 2.0.