Benvinguda

Aquest és el blog de Xavier Orduña, on parlaré de temes que m'interesen o em preocupen. Gràcies per la visita.

Site search

Categories

August 2014
M T W T F S S
« Jul    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
25262728293031

Archive

Snaefells amb sol

El dia avui s’ha llevat pràcticament net de núvols (bàsicament per la gran ventada que feia) i hem pogut guadir d’un dels racons més emblemàtics de la illa. El que m’ha agradat de snaefells és el fet de que hi ha una mica de tot el que hi ha a islàndia concentrat en una sola península. Un glaciar que es pot veure omnipresent, penyasegats plens de ocells, camps de lava, muntanyes de 1000 metres, pistes que et duen a llocs remots…. Nosaltres hem optat per travessar la península per la pista mes pròxima al glaciar amb el cotxe, i desde un punt intermig pujar a una petita muntanya desde on es veia bona part del nord de la península. Per l’esforça que ha suposat la vista valia la pena! Després hem baixat, i hem fet una altra excursió travessant un camp de lava. El vent però era més omnipresent (inclús en alguns forats) i el paisatge, tot i ser maco, tampoc canviava en els 6 km de l’excursió.

Amb tot ja se’ns havia fet tard i hem anat a dinar a un cafè, bacallà i hamburguesa, creieume si us dic que era molt típic! El restaurant eren unes casetes molt mones on havien tingut el detall de cobrir la teulada amb molsa. Després de dinar, “només” haviem de fer uns 200 km fins al seguent hostel, però per acabar d’aprofitar el Suzuki Grand Vitara, hem volgut passar per dues carreteres de muntanya (al hostel ens havien dit que tot i dures, eren passables). Concretament ens voliem acostar al Langjokull (el segon glaciar mes gran d’Europa) i arribar a Laugarvatn pel nord. La pista ha estat dura, 80 km de un munt de pedres, de molts llocs on apenes podies anar a 15km/h però la sorpresa final de viatge ha estat el preciós paisatge. De cotxes només n’hem trobat 2, i no m’extranya perquè després dels trossos de pedra venia una zona de sorra on amb prou feines es veien les roderes, i la pista acabava baixant uns 1000m de desnivell en 5 o 6 km. Us podeu imaginar com de penderuda era la pista! Curiosament, quan hem entrat a la pista, no posava res de only 4×3, però quan n’hem sortit si! Hem arribat a les 10 al hostel, però amb un somriure de orella a orella!

 

 

 

Snaefells ennuvolat

Poc a dir del dia d’avui. L’horari era molt estricte, ja que a les 12:15 havíem d’agafar el ferry cap a la península de snaefells, tot i així hem tingut temps de anar al fiord del costat a veure una cascada. Es fijors occidentals son menys impressionants que els que podem trobar a Noruega, però jo els he trobat més interessants que els orientals. Més deserts i amb la possibilitat de creuar-los per dalt (alguns d’ells). També és cert que la carretera està bastant (per no dir molt) pitjor.

El ferry durava 2 hores i mitja, i per una mica més del que ens hagués costat en benzina fer els 300 km hem descansat una mica de conduir. El ferry passava entre fiords i illes, i de fet feia una parada intermitja en una illa on només hi havia un cotxe, un tractor i una vintena de cases. Com a apunt curiós del ferry, a l’exterior apenes podies estar pel fred i el vent, i a l’interior hi havia una zona on podies menjar el que duguessis però on no tenien posada la calefacció, i una zona amb calefacció on hi havia un restaurant i no podies portar menjar. Per si fos poc tenia una sala de cinema espantosament cutre on estaven fent Jurassic Park.

Que agafessim un ferry no volia dir que no fessim kilòmetres, perquè aqui d’una forma o altra acabes pringant! A Stikisholmur (el port d’arribada) ens han dit que el visitor center del parc estava a 80 km (hora i algo) i que tancaven a les 5, així que cuita corrents a buscar el mapa de torn (als parcs nacionals et donen el mapa amb camins si pagues) i a veure què podiem fer. Donada la meteorologia, l’únic que vam poder fer va ser una volta per uns penyassegats de basalt que feien formacions curioses. A part d’això, hem dormit en unes moníssimes cases de fusta amb vistes a la platja, i la noia que ens ha atès ha dit que hi havia orques pel voltant, que havien trobat foques decapitades! Nosaltres no en vam veure pas!

Operació puffin

La idea inicial era recorrer tots els fiords occidentals, un per un, sobretot la part de dalt, però ahir revisant les excursions i la guia hem vist que el més interessant estava a la part de baix, concretament als penyassegats de Latrabjarg, una de les zones de cria de ocells més gran del mon. Allà estan de abril a mitjans d’agost la gran majoria dels 6 milions de Puffins (frailecillos) que viuen a la illa. Així que hem fet l’equivalent a un Barcelona – Madrid (390 km en 6 hores) per anar al penyassegat. De fet la carretera feia molt de iuiu, curves tancades en carretera de terra que havies de passar a menys de 50 km/h. Els últims 60 km han estat dramàtics però ha valgut molt la pena! Els puffins es veien desde pràcticament l’aparcament, tranquils descansant i deixant-se fotografiar. Nosaltres hem aprofitat per fer una excursió fins a un punt més alt dels penyassegats desde on es veia la península de snaefells i la badia següent. Puffins com a tal, només n’hem vist prop de l’aparcament, però durant tot el camí hem vist desenes sinó centenars de ocells que anaven i venien dels penyassegats que s’aixecaven entre 300 i 450m sobre el nivell del mar.

La sorpresa final del dia ha estat trobar una bassa d’aigua calenta, molt amagada dels turistes on hi havia un parell de joves autòctons prenent un bany mentre fumàven. Suposo que bàsicament perquè es el que está estrictament prohibit a la resta de piscines!

També cal afegir que quan hem posat benzina a mig matí, hem aprofitat per entrar al super-benzinera-forn-bar-restaurant a fer una pasta i un cafè!

Actualització: en català Puffin o frailecillo es diu “Fraret”!

Festes i foques

La part nord de Islàndia no es tant diferent al que estem acostumats a veure, però no per això es menys impressionant. El paisatge recorda més als pirineus, muntanyes nevades i valls d’orígen glacial, amb la diferència que el mar està ben a prop! La idea era sortir de Akureiry i anar fins a Osar, provant de fer alguna excursió per la península de Trollaskagi. Una cosa que s’ha de tenir en compte, es que es festa dilluns i dimarts a Islàndia, i que a Akureiry estaven de festa grossa. De fet, hi havia atraccions de fira com en qualsevol poble i hi havia un concert muntat. No es que sigui un gran promotor de l’alcohol a les festes, però hi havia un concert i no venien cervesa!!!! També s’ha de dir que l’ambient era una mica fredot (qui volia ja s’havia portat el beure) i que hi havia la gent amb els cotxets.

La primera parada ha estat a Dalvik, on hem intentat trobar el lloc de informació però hem vist que diumenge no obrien. Ole tu! Tampoc estava obert el super, que obria de 12 a 15. De fet, no hi havia ningú al carrer. Així que hem anat a fer una excursioneta a un lloc que estava sota un glaciar i hem tornat més tard al poble. I vet-ho aqui! com que el super ja estava obert, ja estava tot animat! La gent comprava, prenia cafè, anava amunt i avall. …. El super actuava bàsicament com a catalitzador de l’activitat! Hem continuat amunt, per vorejar la península, i hem parat en un poble on també estaven de festa. Que malgrat feia ventet i fred, la gent anava de campo i playa total! Allà hem penjat mentre veiem l’espectacle local del guitarrista i els pallassos. La del lloc de informació de akureiry, ens havia dit que anessim a la piscina que hi havia a Hofsos, que era feta per l’home però d’orígen geotermal. Hi hem anat, i repeteixo el que havia dit abans, per ells això es calor, però nosaltres estavem com a dos pollitos pelats de fred a la piscina! No hem durat gaire!

La sorpresa final del dia ha estat al hostel on dormiem, davant d’un estuari i desde el qual es veiem les foques. De fet tot i que es veien desde la mateixa habitació, hem baixat a la platja a veure-les de més a prop. I bàsicament feien la foca, tumbades al sol esperant que es fes fosc!

Myvatn

Avui el dia si que era ben asolellat i hem pogut aprofitar per fer les excursions que voliem fer ahir. Primer hem anat al poble de Husavik, centre de sortida dels vaixells que van a veure balentes i lloc amb una benzinera i un super, que era just el que necessitavem! De fet buscàvem un museu de cotxes, però ens han dit que estava molt més avall. L’objectiu principal del dia era fer 4 excursions pels voltants del llac Myvatn, concretament un camp de lava, uns sortidors de vapor i un volcà. El camp de lava ha estat molt impressionant, principalment perquè es veia la forma que feia la lava, com si just s’hagués acabat de solidificar feia res! Els sortidors de vapor (a la guia posa “solfataras”) eren curiosos, però el més soprenent ha estat pujar a la muntanya del costat i veure-ho desde dalt, juntament amb la vista de tota l’extensió de terreny volcànic i el llac. La pujada al volcà era l’excursió més llarga del dia, primer un camí mes o menys planer per un camp de lava que havia agafat unes formes curioses i finalment pujar al cràcter d’un volcà de nom impronunciable. La pujada en si ha estat dura, però la vista del cràter i dels voltants valia molt la pena!

En aquest punt només ens quedava passar pel museu de cotxes i arribar al lloc de dormir i podria semblar que el dia ja poc més ens sorprendria, doncs no! El museu de cotxes ha resultat ser dues naus industrials plenes a vessar (més de 100) de cotxes restaurats dels anys 50, 60, 70 i 80. Es podia trobar desde jeeps willys, land rovers, una de les primeres california, cadillacs, volvos, trabants, renaults …. Una col·lecció de cotxes que havien circulat per islàndia, donats al museu i restaurants durant l’hivern. Per no oblidar-se del munt de cartells, matrícules, detalls i recreacions que encara feien el museu més sorprenent!

El lloc de dormir el tenim a Akureyri, la segona ciutat de l’illa (amb 17.000 habitants) que més aviat sembla un poblet costaner. El lloc on estem dormint es barat barat, però ho hem compensat amb un bon sopar que incloïa sopa del dia i balena a la brasa! Per si fos poc, ahir el pany del maleter va deixar de funcionar (i hem hagut de treure i posar les maletes per la porta del costat) i el del lloguer de cotxes ens va dir que el truquessim quan fóssim a Akureyri. Això hem fet, i just quan anavem a sentar-nos al restaurant, ens han tornat la trucada per dirnos que un “smart mechanic” venia a ajudar-nos. Hem desmuntat el pany, hem lligat la porta amb unes cintes de baca que duia a la bossa (no comments) i mentre ell arreglava el pany nosaltres hem anat a sopar. Quan ha tornat del taller, m’ha recollit les claus per posar el pany i després me les ha tornat. Tot molt de poble però ja va altre cop la porta, cosa que és d’agraïr!

Tocant el cercle polar àrtic

Tot i que la idea era despertar-se a la nostra caseta de fusta amb un ambient assolellat, fer excursions pel voltant i no fer gaires km, hem hagut de canviar de plans. Ha començat el dia diluviant, i era força dificil fer les 4 petites excursions que teniem planejades, així que hem mirat a l’aplicació del temps de l’agència de meteo de islàndia i hem decidit canviar de plans, fer el que anavem a fer l’endemà avui. Així que hem fet cap cap al nord, a la península que mes a prop del cercle polar àrtic està. De camí cap allà hem passat per la cascada de Detifoss, una força impressionant, que només es pot veure d’un cantó o de l’altre (per canviar de cantó s’han de fer 60km). L’aigua ve del glaciar, travessa un gran camp de lava i es precipita per un congost d’orígen volcànic.

Després de la casacada, com que s’havia fet tard, teniem gana, i per si fos poc tampoc teniem benzina, hem volgut veure com eren de prop els centres socials del país: les benzineres! Aquesta era un bon exemple, per 1800 corones (uns 12 euros) tenies un plat especial del dia (fideus amb pollastre, porro i pastanaga) cafè i aigua. Servit en unes taules de fòrmica i unes cadires afelpades. La mateixa barra del bar servia com a mostrador dels últims hits islandesos i de caixa per el mini super que hi havia. Al super en questió hi havia de TOT  el que es pot necessitar (esponges, desodorant, fideus, oli de cotxe, netejaparabrises, mistos, xampu 2 en 1, llanes, roba, ….) en uns km a la rodona. Per cert, també hi havia benzina.

Menjats i repostats, hem fet cap al nord, on hem recorregut una península pràcticament desabitada, a excepció d’algunes granges i cases aillades, i això si, molts ocellets. Hem fet una petita excursió que ens ha dut prop d’uns penyasegats (plens de ocells, que no frailecillos), cap a un far i finalment a veure un volcà. Desde l’exterior semblava un turó qualsevol, però un cop dalt, hi havia un crater de 100m de profunditat! En aquesta península hi ha principalment dos pobles, Kopasker, famosa pels seus espantaocells molt realistes (n’hi havia un que era un vikingo) i Raufarhöfn que en el seu temps havia estat el segon port més important de l’illa, però que era era un poble sense gaire pena ni glòria.

Per acabar el dia, hem fet 60 km de pista plena de tolls (el cotxe ha quedat maco maco) parant entre mig per pujar a un volcà de coloraines. I oh, sorpresa, desde dalt el volcà hem vist un arc de sant martí doble! Be, de fet el arc de sant martí era complet, de 180 graus, jo no n’havia vist mai cap! Ara estem dormint a Arbot, una granja prop de Husavik, haviem de dormir a un hostel, però hem arribat tant tard que la nostra habitació ja la deuen haver donada i ens han posat a dormir a l’edifici del costat, que no sabem molt be qui hi viu ….

Les terres altes

Si be durant el dia d’ahir el paisatge va ser bonic però no va impressionar, avui hem anat de menys a mes de forma molt clara. La idea inicial al principi del viatge era anar a Askja, un volcà al mig de la illa on et pots banyar a dintre, però ja ens havien avisat de que estava tancat i que a la zona hi havia hagut pluges fortes així que hem redissenyat la ruta per passar el més a prop possible del volcà sense posar en risc la nostra integritat, i el més important la del cotxe! Després de preguntar a 2 llocs per l’estat de les carreteres hem començat la ruta. Abans però, hem pogut veure com arribava el ferry de dinamarca, tot ple de jeeps, 4×4 i similars, alguns preparats fins a l’inimaginable! De fet, n’ hi havia que et preguntaves, primer on ho havien comprat i després que en feien la resta de l’any d’aquests trastos!

La primera parada de la ruta era un petit paratge boscós, plé de bolets on hem donat una volteta sota el xirimiri. El paisatge tot i no se impressionant, sorprenia perquè bàsicament era com caminar pel penedès, una vegetació més aviat mediterrània que no pas atlàntica! Després de fer un últim check de l’estat de les carreteres hem seguit la ruta. La segona parada era una cascada enmig d’unes columnes de basalt. Aqui hem començat a caminar, però el xirimiri s’ha convertit el pluja i vent, així que un cop hem vist la cascada, hem tornat cap al cotxe.

Aleshores si, hem anat a continuar per la carretera 901 fins a una de les preses més grans del país (sinó la més gran). El temps no acompanyava gens, boira, pluja, però després de pujar una especie de coll de muntanya, hem pogut veure el paisatge erm que ens esperava. La carretera encara era asfaltada, i buscavem el desviament que convertia la 910 en F1910 (carretera només apta per a 4×4) però no hi havia manera de trobar-lo i segons el mapa ja l’haviem passat. Finalment, ens hem trobat una caravana de francesos que ens han indicat el camí, i aleshores si, hem començat una pista de pràcticament 100 km que ens ha portat per paratges pràcticament lunars, camps de lava, petits rius per creuar i pluja, vent i sol a intervals irregulars. Tot i que si que hem començat a anar cap al desvio de Askja, hi havia un riu força ample, i com que també era tard, difícilment hi arribariem i també voliem anar amb temps a Myvatn, hem girat cua i hem anat cap al llac Myvatn. Abans però, encara ens esperaven 40km de pista en mig de un paratge desolador, una plana enorme amb només unes muntanyes al final. També cal afegir aqui que aqui a les pistes es pot córrer fàcilment, que son pistes treballades, ben senyalitzades molts cops i on es poden agafar els 70km/h fàcilment. Finalment ens hem incorporat a la carretera de circumvalació i al cap d’uns km hem arribat al llac.

Allà hem vist la petita cabana de fusta on dormiriem la nit, hem deixat les maletes i ens hem anat a uns banys termals a veure la posta de sol! Després de dutxarnos com deu mana als banys (a la caseta de fusta només hi ha un llit i una estufa (però tampoc escalfa gaire), hem fet un sopar frugal i hem anat a dormir. Algú ens havia dit que aqui feia molta calor, segons l’agència de meteorologia estem a 1 grau ….

Fiords de l’est

El dia d’avui era una mica extrany, el nostre objectiu era arribar a Seydisfjordur, que estava a uns 300 km de Hofn, tot recorrent els fiords de l’est (a l’oest també hi ha fiords). No hi havia cap parada en particular, així que xino xano hem anat fent tot admirant el paisatge. Els fiords d’aqui son diferents als fiords potser més coneguts de Noruega, les parets no son tant verticals i la carretera els bordeja completament enlloc de passar per sobre. Les muntanyes de dalt semblen de fet, més aviat innaccessibles!

Tampoc hem pogut sortir gaire del cotxe, perquè feia molt molt de vent, tant que un parell de cops que he obert la porta del cotxe, se l’ha endut el vent i ha fet un clec fort! Sort que s’ha aguantat allà on era! Entre les curiositats del itinerari hi havia una col·lecció de pedres que havia fet una tal Petra durant molts anys de la seva vida, i que ara s’havia convertit en un obligat punt de pas i parada. Quan hem parat nosaltres, ens hem apropat curiosament per veure exactament en què consistia, però quan hem vist parar un bus carregat de turistes hem marxat cames ajudeume! On si que hem parat i hem pogut visitar tranquilament el museu ha estat a Reyfjordur, on hi havia el museu de la segona guerra mundial de islàndia. Islàndia com a tal no va participar a la guerra, ja que els americants i britànics la van envair ben aviat per evitar que els alemanys també ho fessin, però el museu explicava de forma molt gràfica com era la vida a les barraques dels soldats aliats, una mica per sobre la guerra submarina contra els convois aliats i algunes històries i anècdotes de coses que havien passat en aigues Islandeses.

Finalment hem arribat a Seydisfjordur, un poble amb casetes mones (de acer corrugat i colorit) enclavat enmig d’un fiord. Aqui es on atraca el ferry que ve de dinamarca (que triga 2 dies i que es el que fa que et trobis molts alemanys i francesos amb uns 4×4 impressionants) i també hi ha un parell de indústries pesqueres. De fet, ens hem fixat que les dues indústries, cada una tenia el seu vaixell de pesca. Aqui hem passejat pel centre i hem anat amb el cotxe i després a peu cap a la sortida del fiord, just amb el temps de veure com el temps es tornava a esclarir una mica. Voliem preguntar el tema de la carretera per endisarnos cap a l’interior, però el visitor center obre de 8 a 16, i tanca dissabtes i diumenges. Tot uns senyors.

Skatafel i Jokulsarlon

El dia s’ha llevat amb sol cap a l’oest i nuvolots cap a l’est, i haviem d’anar cap a l’est! Però com que el temps a islàndia canvia ràpidament no ens ha preocupat. Just sortir del lloc de dormir hem parat al museu dedicat al volcà que va entrar en erupció recentment i que va bloquejar tots els aeroports d’Europa. La visita, curta, i bàsicament centrada en un vídeo de 20 minuts es molt interessant ja que ho ensenya tot desde la prespectiva d’una familia que fa més de 100 anys que conrea la terra que està just a sota el volcà. Sorprèn veure com tot i l’erupció la vida continua, i que només quan un núvol de cendra fa que la foscor ho envaixi tot els evaqüen.

Al cap de 140 km hem parat a Skatafell, una de les llengues del Vatnajokull (el glaciar més gran d’Europa) que arriba quasi fins al mar. Allà hi ha un parc nacional, amb camins molt ben marcats i on hem fet una excursioneta que ens ha donat una prespectiva molt bona, tant de la llengua del glaciar, com de la vasta extensió de terra volcànica que hi ha entre la carretera i el mar. Desde la carretera ni endevines el mar, només veus una enorme extensió a banda i banda que no s’acaba.

Finalment, abans d’arribar a Hofn, hem parat a Jokulsarlon, on una de les llengues del glaciar si que arriba al mar i es veu com els blocs de gel trencats van fent el seu camí cap al oceà atlàntic. Potser el lloc no era molt sorprenent, però el dia s’havia arreglat, i a l’aigua es reflexava el cel entre els cubitos enormes. Una de les imatges per acabar el dia.

Be el dia s’ha acabat sopant a Hofn, els famosos escamarlans, llagostes, o crustacis de nom sense determinar!

Pluja i pista

Doncs el dia s’ha aixecat fatal. Vents forts i pluja lateral. Però com que a la recepció del refugi ens han recomanat fer una excursió més planeta, no ens hem tirat enrere i hem caminat 13 km sota la pluja i el vent. La vista però es impressionant, canviar entre camps de lava per acabar veient un llac al fons d’un cràter val la pena!

Després de caminar, i dinar un entrepà de salmó fumat (cada dia hem menjat salmó ….) teniem una decisió a prendre, o be tornar per la pista on haviem vingut o seguir endavant per una pista amb més de 20 rius, 3 d’ells més amples i profunds. Hem esperat un moment a la cruïlla, i a la que ha passat un 4×4 normalet hi hem anat darrere. El cert es que el paisatge es molt desolat, i amb la pluja semblava tal cual que estiguessis a Jurasic Park, així que anar els primers km en companyia sempre donava més tranquilitat. Els rius al final no han estat tant complicats, bloqueig, reductora i xino xano fins arribar a l’altra banda. Això si, creuar un riu de tranquilament 25m de ample, fa respecte!!! Després de 80 km de pujades, baixades, rius i unes vistes que amb boira ja eren copsadores, hem arribat a la carretera de circumvalació. On ens hem incorporat per anar cap al lloc on dormiem.

Abans però, hem passat per uns penyasegats prop de Vik (on creiem que en la llunyania hem vist frailecillos) i la cascada de Skogar (Skogafoss), que podriem definir-la com la cascada perfecta! Una llengua d’aigua que es precipita de forma completament vertical 60 metres avall. Hem caminat una mica més remuntant el riu (aprofitant que havia deixat de ploure) i finalment hem agafat el cotxe i cap al lloc de dormir! Per cert, estem dormint just a sota del volcà de nom impronunciable que va fer erupció el 2010.

Landmannalaugar

Paisatges impressionants i senzillament indescriptibles. Això es el que es pot trobar a Landmannalaugar, el centre d’un Parc Nacional situat al sud de la illa. Per arribar allà cal conduir durant 40 km per una pista forestal només apta per a 4×4 i creuar 4 rius. Al principi fa respecte això de passar el riu, i de fet al primer hem deixat passar un Bus (si, hi ha busos que van per aquestes pistes ….) per veure quina alçada tenia el riu. Un cop allà però veus que hi ha molta gent amb un Grand Vitara. Tot i que la idea inicial era dormirhi amb tenda (i per això vam comprar unes rampoines a reykjavic), al final hem trobat lloc al refugi i sort d’això, perquè a la tarda nit s’ha girat un vent i un plugim …

Com a excursió ens hem endinsat 12 km al parc nacional, primer passant per un dipòsit de lava, després per unes zones de colors espectaculars, un riu termal i finalment una zona erma, grisa i desolada fins arribar a un cim. La tornada ha estat llarga, però compensada per un bany en una zona termal al costat del refugi, llàstima que a la hora de sortir feia un fred que pelava! Els refugis aquí son refugis, tenen calefacció, una cuina, però els banys son fora (compartits amb el munt de tendes del campament) i apenes hi ha electricitat. De fet, el refugi està calent tot l’any perquè hi ha aigua calenta que surt de la terra. Com a petites diferències amb els refugis dels pirineus catalans, aquí cada habitació te les seves taules, pots entrar la motxilla i la cuina es comuna a totes les habitacions. En aquest refugi en concret, la caseta de informació i recepció estava separada. Aqui o portes menjar, o no menges, no hi ha pas servei de menjador! Demà, aviam com s’aixeca el dia!

El cercle daurat

L’objectiu d’avui era simple: Aconseguir esmorzar en menys temps que el dia anterior, llogar el cotxe, fer la compra pels dies que teníem cuina, comprar un ventolín i fer 200km tot visitant el conegut “círculo Dorado”. L’esmorzar ha estat molt mes ràpid, entrepà de salmó, cafè i pasta. El lloguer del cotxe, ha trigat una mica més, però com que hem agafat un taxi (el bus pasava cada mitja hora) per anar a buscarlo encara hem guanyat temps. I el ventolín, aquí ha estat complicat. No us oblideu mai la medicació a casa, si no acabareu com jo, plorant perquè us venguin “droga dura” en una farmàcia , i finalment acabant al metge perquè en 10 segons a la consulta et dongui la recepta per comprar-la. La compra ha estat més entretinguda, amb algun moment com el que hem intentat preguntar si només hi havia llet fresca, i efectivament només hi havia llet fresca. Hem acabat comprant salmó, rosbiff, i altres delicatessen locals.

El cercle daurat es un seguit de 3 atraccions turístiques que son el bo i millor de la illa, tot ben a tocar de la capital per tal que els tour operadors no hagin d’anar gaire lluny. El primer es el Pingvelir, el lloc on els primers víkings van fer el seu parlament, que dius, no hi havia llocs mes arrecerats oi? Que just a la falla entre les dues plaques tectòniques? Allà hem seguit les indicacions del llibre de excursions que havíem trobat i ens ha sorprès! Al cap de 20 minuts ja erem ben lluny de la gent i enmig de la natura. El segon es EL geiser, es a dir, el autèntic! Aquell que ha donat nom a la resta. El géiser en si no va, el van atascar uns turistes a base de tirar-hi pedres, però al costat n’hi ha un prou espectacular que surt ben puntual cada 5 minuts! Finalment està Gullfoss, una cascada impressionant, que cau en una falla i desde on es veu un dels imponents glaciars de la illa.

Com a punt afegit del dia, dir que a Islàndia tens 3 tipus de carretera: asfaltada, de grava i pista. De moment només hem fet asfaltada i grava, demà provarem la pista. La gent condueix tranquil·lament, no et trobes cotxes i la llum del sol aguanta fins passades les 11 de la nit.

Reykjavik

La capital de Islàndia dona la sensació de ser una ciutat petita. De fet hi viuen poc més de 200.000 habitants (una tercera part de la població de la illa). I el centre encara dona la sensació de ser més petit. Són bàsicament dos carrers comercials que desemboquen en una avinguda i un carrer que s’allarga fins al port. Pots creuar de punta a punta del centre de la ciutat en menys de 20 minuts! Això si, si et paresis a totes les botigues que hi ha de roba, I entresis a provarte els modelitos que s’hi exposen, no acabaries mai! Hi ha també cafès, oberts fins tard, que a partir de certes hores, posen personal de seguretat a l’entrada I es converteixen en pubs. I on la happy hour es de 5 a 8.

 

Com a atraccions turístiques no n’hi ha gaires, alguns museus, una esglèsia moderna de gust dubtós I una cosa sorpenent, el parlament! Un edifice petit I força centric, apenes vigilat que es on es decideix el futur del país. Aqui va ser on fa uns anys hi va haver el munt de protestes, I tot I que a la television semblaven molta gent, per la mida de la plaça, deuria ser proporcional a la població del país.

 

De museus en vam veure 3, tots prou interessants, un on es ressegueix la història del país, un altre on s’explica el passat mariner i finalment un que es el primer assentament conegut de la ciutat (algo així com el Born a la islandesa) que van trobar mentre volien construir un edifici. També hi havia un museu sobre les sagues, que explica les sanguinàries històries dels llinatges islandesos, però estàvem saturats de tants museus.

 

El temps es va aguantar força, especialment la llum del sol, que sempre queda un petit remanent!

Kyoto i Sushi

Ultim dia! Dema ja agafo l-avio! La missio d-avui era senzilla, acabar de veure Kyoto i arribar fins a Tokyo. Per tal de veure Kyoto, he tornat a llogar una bici, ja que era la forma mes facil de moures per la ciutat. Dos coses m-han sorpres de Kyoto (a part que es una ciutat, mes extensa que no pas gran en poblacio), una que hi ha mes cotxes europeus, potser seran els pijales de Japo? i l-altra que molts parcs i temples son de pago! aixo no passava ni a Tokyo ni a Hiroshima. Aixi doncs amb la bici he anat al castell, al palau imperial i he intentat entrar a un parell de temples, pero tot era de pagament. Be, el palau imperial no, pero s-havia de demanar hora per internet. Aixi que he acabat tornant pel costat del riu fins a l-alberg, d-alla a menjar a un restaurant que s-autoanomenava japones, pero que no valia gaire, i finalment recollir la bossa i cap a l-estacio!

El viatge era amb el tren bala de Kyoto a Tokyo, i ja li vaig demanar al dels bitllets que em dongues finestra i amb vistes al Fuji, pero no hi ha manera de veure el Mont Fuji, avui hi havia boira, pluja o el que fos … Aixi que m-he conformat amb gaudir del silenci caracteristic dels trens japonesos (si vols parlar pel movil has d-anar fins a l-espai reservat).

Finalment a Tokyo, despres de anar a l-alberg, he anat a deixarme anar amb el sushi, valia la pena, era l-ultim dia al Japo! No es que el sushi sigui barat, pero pel mateix preu, et posen un tros de peix molt molt gran. Podia escollir entre dos restaurants, un mes vistos, ple de gent, amb menu en angles o un mes buit, mes amagat, sense menu en angles pero recomanat per la guia. He anat al segon, i dec haver estat la sensacio, perque no paraven de riure mentre em miraven espavilarme amb els bastonets, i cada cop que deia el nom d-una peca de sushi per demanarla, ala a riure ….

I abans de tornar a l-albert, he passat per un supermercat per fer 4 compres!

Mazda i Kyoto

Avui he fet dos coses diferents, veure una planta de produccio de cotxes, i estar en una de les ciutats mes turistiques de Japo. De bon mati he anat a la fabrica de Mazda, primer semblava que la planta era una zona petita, pero aleshores ens han portat amb un bus a un complex enorme que tenien davant del mar. De fet, s-havien fet un pont per ells sols per travessar el riu (un dels ponts privats mes grans del mon). A la planta feien motors, cotxes, i d-alla els pujaven directament als vaixells i els envien arreu del mon. Per exemple, que un cotxe japones arribi a Barcelona, son 35 dies! Tambe tenien una petita zona de museu amb els cotxes historics de la marca.

Despres he agafat el tren bala i cap a Kyoto. Checkin al hostel, i per dinar un ramen fabulos, en un local que no podia ser mes cutre … Realment val la pena fer cas a les recomanacions dels llocs! Kyoto es una ciutat bastant mes turistica que Tokyo o Hiroshima, hi ha molts mes turistes (o potser com que es mes petita estan mes concentrats) i hi ha moltes mes coses en angles. De fet, una de les grans atraccions, que es el barri de les geishes, esta ple de restaurants amb el menu en angles, una cosa impensable a Tokyo. De geishes, jo diria que nomes n-he vist dos, el que si que hi havia molt eren turistes disfressades, ja m-explicaras quines ganes de passejarse fent passes tant petites … A Kyoto no hi ha grans edificis, son tot mes cases baixes, i antigues. Amb petits carrerons amb els cables per aqui i per alla. Tambe es on hi ha el temple de Fushimi, famos per la mitica foto dels camins amb arcades. El parc en questio es molt gran, i vas pujant i pujant, pero fins a on he arribat jo, no s-acabava de veure del tot (excepte en algun punt). De totes formes, per totes les botiguetes que es veien tancades, s-intueix que durant el dia allo esta ple de turistes. Jo he anat cap al tard, i quan s-estava ponent el sol, he espavilat cap a baix, pero si aneu no us preocupeu, quan s-enva la llum s-encenen uns fanals que permeten tornar sense problemes!

Per sopar he tornat a abusar del okonomiyake, pero aquest cop amb fideus incrustats. Una guarrada vaja!