Benvinguda

Aquest és el blog de Xavier Orduña, on parlaré de temes que m'interesen o em preocupen. Gràcies per la visita.

Site search

Categories

April 2014
M T W T F S S
« Jun    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930  

Archive

Kyoto i Sushi

Ultim dia! Dema ja agafo l-avio! La missio d-avui era senzilla, acabar de veure Kyoto i arribar fins a Tokyo. Per tal de veure Kyoto, he tornat a llogar una bici, ja que era la forma mes facil de moures per la ciutat. Dos coses m-han sorpres de Kyoto (a part que es una ciutat, mes extensa que no pas gran en poblacio), una que hi ha mes cotxes europeus, potser seran els pijales de Japo? i l-altra que molts parcs i temples son de pago! aixo no passava ni a Tokyo ni a Hiroshima. Aixi doncs amb la bici he anat al castell, al palau imperial i he intentat entrar a un parell de temples, pero tot era de pagament. Be, el palau imperial no, pero s-havia de demanar hora per internet. Aixi que he acabat tornant pel costat del riu fins a l-alberg, d-alla a menjar a un restaurant que s-autoanomenava japones, pero que no valia gaire, i finalment recollir la bossa i cap a l-estacio!

El viatge era amb el tren bala de Kyoto a Tokyo, i ja li vaig demanar al dels bitllets que em dongues finestra i amb vistes al Fuji, pero no hi ha manera de veure el Mont Fuji, avui hi havia boira, pluja o el que fos … Aixi que m-he conformat amb gaudir del silenci caracteristic dels trens japonesos (si vols parlar pel movil has d-anar fins a l-espai reservat).

Finalment a Tokyo, despres de anar a l-alberg, he anat a deixarme anar amb el sushi, valia la pena, era l-ultim dia al Japo! No es que el sushi sigui barat, pero pel mateix preu, et posen un tros de peix molt molt gran. Podia escollir entre dos restaurants, un mes vistos, ple de gent, amb menu en angles o un mes buit, mes amagat, sense menu en angles pero recomanat per la guia. He anat al segon, i dec haver estat la sensacio, perque no paraven de riure mentre em miraven espavilarme amb els bastonets, i cada cop que deia el nom d-una peca de sushi per demanarla, ala a riure ….

I abans de tornar a l-albert, he passat per un supermercat per fer 4 compres!

Mazda i Kyoto

Avui he fet dos coses diferents, veure una planta de produccio de cotxes, i estar en una de les ciutats mes turistiques de Japo. De bon mati he anat a la fabrica de Mazda, primer semblava que la planta era una zona petita, pero aleshores ens han portat amb un bus a un complex enorme que tenien davant del mar. De fet, s-havien fet un pont per ells sols per travessar el riu (un dels ponts privats mes grans del mon). A la planta feien motors, cotxes, i d-alla els pujaven directament als vaixells i els envien arreu del mon. Per exemple, que un cotxe japones arribi a Barcelona, son 35 dies! Tambe tenien una petita zona de museu amb els cotxes historics de la marca.

Despres he agafat el tren bala i cap a Kyoto. Checkin al hostel, i per dinar un ramen fabulos, en un local que no podia ser mes cutre … Realment val la pena fer cas a les recomanacions dels llocs! Kyoto es una ciutat bastant mes turistica que Tokyo o Hiroshima, hi ha molts mes turistes (o potser com que es mes petita estan mes concentrats) i hi ha moltes mes coses en angles. De fet, una de les grans atraccions, que es el barri de les geishes, esta ple de restaurants amb el menu en angles, una cosa impensable a Tokyo. De geishes, jo diria que nomes n-he vist dos, el que si que hi havia molt eren turistes disfressades, ja m-explicaras quines ganes de passejarse fent passes tant petites … A Kyoto no hi ha grans edificis, son tot mes cases baixes, i antigues. Amb petits carrerons amb els cables per aqui i per alla. Tambe es on hi ha el temple de Fushimi, famos per la mitica foto dels camins amb arcades. El parc en questio es molt gran, i vas pujant i pujant, pero fins a on he arribat jo, no s-acabava de veure del tot (excepte en algun punt). De totes formes, per totes les botiguetes que es veien tancades, s-intueix que durant el dia allo esta ple de turistes. Jo he anat cap al tard, i quan s-estava ponent el sol, he espavilat cap a baix, pero si aneu no us preocupeu, quan s-enva la llum s-encenen uns fanals que permeten tornar sense problemes!

Per sopar he tornat a abusar del okonomiyake, pero aquest cop amb fideus incrustats. Una guarrada vaja!

Hiroshima

Matsumoto esta a uns quants km de Hiroshima, la seguent parada. He hagut d-agafar 3 trens i fer un total de quasi 6 hores de tren. Pero ha valgut la pena venir fins aqui. El viatge amb tren bala (anava a uns 270 km/h de mitja) ha estat molt be, ja que anava passent per paisatges diferents i veient diferent tipus de pobles i ciutat. Una de les coses que m-ha sorpres mes, es la quantitat de camps d-arros, petits i grans que tenen.

Hiroshima es una ciutat mes normal, mes petita i aixo fa que els turistes potser es vegin una mica mes. La ciutat es coneguda per la bomba que van tirar els estats units el 6 de agost de 1945. De fet, tota la ciutat va quedar arrassada. I prop del centre on va caure la bomba (de fet la bomba va explotar a 600 m sobre el terra) hi ha tot un parc dedicat a la historia. El museu impressiona molt, expliquen pas per pas les decisions, el moment, el despres, la desolacio, les enfermetats que se-n van derivar … Una cosa tant simple, com una sola bomba, sembla mentida tots els matisos que pot tenir. De fet m-ha sorpres veure que la destruccio va ser molt mes gran del que semblava, pero alhora, va haver algu que va sobreviure tot i estar a 400 metres del lloc de l-explosio i va viure molts anys, la gran majoria (un 25% de la poblacio de la ciutat) va morir abans del desembre del 1945.

Tot i el parc, val la pena passejar (o fer com jo i anar en bici) per la ciutat, especialment anar fins al castell, suposo que reconstruit pero que esta en mig d-un parc i que representa bastant be com i perque es feien els castells al japo.

Per sopar he intentat trobar un lloc de sushi que m-havien dit al hostel, pero com que no l-he trobat he entrat a una barbacoa japonesa, on et porten la carn i te la fas en una especie de barbacoa privada que te cada taula!

Per cert, no he tret el tema dels parkings i els cotxes. A Tokyo, als barris mes densos, no crec que la gent tingui gaires cotxes, als barris menys densos, els fan cabre entre espais de les cases (la majoria son cotxes molt petits). A Hiroshima no estan aparcats al carrer, pero al haver mes espai, caben mes per dintre les cases. I a tot arreu, hi ha uns edificis que son parkings, que pel que mig he pogut veure, tu deixes el cotxe alla, i un sistema automatic l-aparca dins de l-edifici!

Kamikochi

Un dia que havia de ser nuvolat i plujos, s-ha convertit en un dia prou bo per caminar 20 km! Jo per si de cas plovia, i havia de buscarme un pla alternatiu he anat a llogar un cotxe.  Aixo d-entrar en una casa de lloguer, senyalar un cataleg, donar carnet, passaport i visa i no enterarte de res te la seva gracia. Almenys ha tingut el detall de ensenyarme les condicions de l-asseguranca en angles, pero vaja, ves a saber que he firmat …

Conduir per Japo ha tingut la seva gracia, quan estas amb el cotxe t-adones de coses que potser no son tan evidents, com que s-han copiat totes les males costums dels americans: canvi automatic, creuaments mal parits, semafors eterns i dobles carrils a tot arreu. De les senyals, les grafiques les entenia, les altres … qui sap!

L-objectiu pero era anar al parc nacional de Kamikochi, dins dels Alps japonesos. Es un parc amb una vall molt gran (plena de ressorts, llocs turistics, etc) i don surten excursions que van a la majoria dels cims que rodegen la vall. Jo he anat forca enfons de la vall, i fins i tot m-he atrevit a pujar fins als 2000 metres per veure si tenia vista, desgraciadament els arbres i els nuvols deixaven entreveure ben poc del paisatge. Aixo si, el sol ha anat apareixent i desapareixent i quan estava sortint del parc s-han esvait bona part dels nuvols, deixant una vista prou maca de parts de la vall, entre elles un volca actiu que havia fet erupcio a principis de segle.

Una de les coses que m-ha sorpres del parc, es que en si entrar, es gratuit, pero has de pagar un bus que val 2000 yens, i un parking que val 500 yens (si vens en transport public, has de pagar 4500 desde matsumoto). Si vols veure un estanyet, has de pagar 300 yens. I si vols pixar 100 yens. No seria mes facil que el parc tingues una entrada i dins tot fos gratuit? Desgraciadament, Japo sembla un clar exemple de privatitzacio portada al extren, ja que tots els serveis eren operats per empreses privades. Ah i com a repunt gracios, un grup de boy scouts, cada u amb els seus palets i la seva bosseta d-arros anant cap a la cuina a fersel.

A part del parc he aprofitat per donar una mica de volta pels voltants, entre ells una estacio d-esqui que tot i estar oberta, semblava vella, atrotinada i abandonada. I sort que he anat pels voltants, perque et diuen tota l-estona que a kamikochi hi ha micos, i no els he vist que estava al cotxe!!!

I ja per acabar, a la hora de posar benzina, com que no tenia ni idea de quina havia de posar ni llegirla, he demanat ajuda al benzinero, que a part de ajudarme, m-ha fet veure que els sortidors son identics que els americans, amb la unica diferencia que nomes funcionen amb efectiu, i que has de passar el ticket per un codi de barres perque et donguin el canvi!

Matsumoto

Ja soc a les muntanyes! Be, segons el mapa, perque segons la vista no ho sembla … Ja que els nuvols ho estan tapant tot. De fet dema encara no tinc clars els plans de dema perque dependra molt de la meteorologia.

Per venir fins a Katsumoto, he agafat el Shinkansen, el famos tren bala japones. Molt molt rapid no anava, perque ha trigat 2 hores i mitja per fer 220 km. I de fet era una mica cutrillo i no han posat el aire acondicionat fins al final. Aixo si, els paisatges eren impressionants, muntanyes per tot arreu i un munt de tunels per travessarles.

Un cop a Matsumoto he fet fins a l-alberg, i despres de seguir la recomanacio gastronomica, he fet cap al famos castell de Matsumoto. El castell en si es impressionat i molt diferent als castells tipus europeu. Les parets eren de fang reforcades amb corda, i el guia ha dit que podien aguantar un dispar de cano, pero el cert es que tambe ha confessat que el castell mai va estar involucrat en una batalla real.

Despres de passejar pels carrers monos de Matsumoto, que eren dos, perque la resta eren forca lletjots el propietari del hostel m-ha convencut per anar a uns banys japonesos. La experiencia ha estat interessant, pero un altre cop, es banyaven tots sols, no parlaven entre ells i cada un anava a la seva bola. El cert es que el poble, per estar prop de les muntanyes, gaire gaire bucolic no es. De fet es una barreja una mica extranya, tant et trobes centres comercials, botigues cutres i tot plegat una mica deixat, com hi ha botigues de disseny.

Per sopar he intentat provar el Shabu Shabu, pero tot i les indicacions he acabat a un altre lloc, menjant fideus per variar!

 

Tokyo dia 5: ultims retocs

Ja estic sentat en un cafe esperant a que obri la oficina dels trens per comprar el bitllet de tren cap a Matsumoto. Ahir va ser un dia de mig relax a Tokyo, tant caminar per asfalt al final et deixa els peus macos macos.

Abans de dinar vaig anar a un carrer a Asaksua on hi ha els proveidors dels restaurants de tot Tokyo, un carrer on b’asicament hi ha botigues de tot tipus de accessoris necessaris per obrir un restaurant. Neons, plans, cadires, maquines de vending, farolillos fins i tot una cosa imprescindible en els restaurants d-aqui, menjar plastificat per posar a l-aparador!

Com que no en tenia prou de botigues i a mes volia comprarme un mapa topografic de la zona on anire avui, vaig anar a Jombochi, on hi ha una zona de llibreries i botigues d-esport (vaig trobarho a un blog d-un australia que venia fins aqui a comprar material d-esqui). I malgrat que vaig haver de preguntar perque els noms dels mapes estaven en Japones, vaig aconseguir i ja tinc un magnific mapa escala 1:50.000! Per dinar vaig entrar en un lloc d-aquests casolans, pero que enlloc de demanar tenen un maquina de tickets, i tambe vaig haver de demanar que em diguessin quina tecla corresponent al suculent plat plastificat de l-aparador.

De tots els parcs i jardins de Tokyo, els que mes m-han agradat son els de Harakiyu, s-ha de pagar l-entrada, pero paga molt la pena. Basicament perque hi ha gespa on seure i una especie de bancs enormes on et pots estirar.

A la tarda havia quedat amb el Mune, un couchsurfer, pero abans havia de passar per un dels pocs barris que quedava, Ropongui, on hi ha els extrangers i les embaixades. Doncs be, que m-ho expliquin pero seguia sense haverhi extrangers …. Aixo no va evitar que em deixes enredar per pujar a un mirador, desde on vaig tornar a veure Tokyo desde dalt. I es que cada cop que puges, penses, com pot ser tant gran? D-aquest mirador (Sky View) respecte la resta dir que aquest esta molt menys concorregut, te llocs per seure i una serie de cafes on prendre algo. Per si fos poc amb l-entrada pots entrar a un museu d-art.

Finalment em vaig trobar amb el Mune, que em va ensenyar casa seva i em va dur a sopar. Doncs be, viure en 25 m2 per 900 Euros, barat barat no es …. I de fet, jo pensava que menjar a Tokyo tampoc era tant car, i vet aqui el matis, menjar no es tan car fins que no comences a prendre cerveses ….

Ah, i per cert, a un restaurant japones no es deixa mai propina, el cambrer no sabria que ferne, acceptarla aniria contra la seva moral. O almenys aixo em va explicar.

Tokyo dia 4: la historia

Avui toca explicar la historia de Tokyo, basicament perque he anat al museu de historia de la ciutat! Perdonin els puristes si cometo algun error historic, la narracio que fare a continuacio es el que bonament he pogut aprendre d-un museu on les coses que estaven en angles eren les justes … Tot va comencar fa molts i molts anys, en aquell moment Tokyo, era en realitat un poblet de pescadors (de nom Edo), d-un territori governat per senyors feudals que mes o menys feien cas a l-emperador. En una d-aquestes guerres, un dels senyors feudals es va fer mes fort, i l-emperador li va donar el titol de shogun, que vindria  a ser ministre de la guerra. I com que (m-ha semblat ententre) el tio era dels voltants de Edo,  va establir alla una enorme base militar, on al voltant hi havia artesans, pescadors, i entreneniments. Fins que un dels emperadors, Meiji, va voler tornar a tenir el poder complet (politic i militar). I aleshores va traslladar la capital a Edo, que passaria a dirse, capital de l-est. Poc mes tard, van arribar les potencies extrangeres que demanavem la obertura dels ports Japonesos al comerc i aixo va fer creixer Tokyo fins a convertirse en una ciutat prospera i rica. Fins al 1923 que va haver un enorme terratremol que va deixar Tokyo com una gran esplanada (aixo s-explciava tambe al museu de les catastrofes de tokyo, 100% en japones, ni la paraula exit posava …). Van reconstruir la ciutat, fins al 1945, que una onada de 100 bombarders americans va experimentar amb el napalm, i a part de deixar la ciutat altre cop rasa, va matar 100.000 habitants. Un cop amb la ocupacio, Tokyo va tornar a reneixer per quart o cinque cop (es el que passa quan fas les cases de fusta …) fins a la enorme ciutat que es avui.

A part d-anar al museu a culturitzarme, he passat tambe per la platja de Tokyo, ve una mica de sorra que han posat en una illa artificial plena de centres comercials. Es podria pensar que es agobiant, pero no, perque es tan gran que fins i tot un diumenge la gent es reparteix forca i pots estar tranquil sentat davant del mar.

He acabat el dia pujant a la tokyo tower, una estructura hortera amb certa similitud a la torre eiffiel de paris, on l-interior i el miradors son tant o mes horteres. Aixo si, la vista era impressionant i a dalt tocaven els que semblaven els manel locals. M-ha semblat entendre per un programa en directe.

La curiositat del dia dels Japonesos es sobre les targetes de credit. Tot i que a la immensa majoria de llocs no l-accepten, als supers si, i fins i tot per quantitats tan minses com 200 yens. Aixo si, quan els hi dones, li fan una referencia, la posen en una safata, la mouen fins al tpv i la passen. i TOTS fan el mateix. Ah, i la majoria de cops ni signes ….. Ja per acabar, una cosa que fa molta gracia, quan acabes de comprar, et deixen anar un discurs … que al principi fas veure que hi prestes atencio, fins que t-adones que ni et miren mentre ho diuen ….

Dema, ultim dia a Tokyo i de relax!

Tokyo dia 3: Yushukan, Yanasen, Ueno, Asakusa

Qui es queixi de la manipulacio de la historia es que no ha vist el museu de memoria a les victimes de  Tokyo. Un eufemisme per al museu de la guerra. En altres paisos se li diu pel nom, aqui no, fins al punt que a la matanca de nankin se li diu el incident de la xina, i a la segona guerra mundial la gran guerra de l-est de l-asia. Conyes a part, suposo que a la historia tot es questio de prespectiva, i la que dona el museu aquest dona una mica que desitjar. No es per entrar en detalls, pero el fue eta, es queda curt … El mes fotut de tot es que el museu te dos parts, la de pago i la que no, i a la de pago s-enten una mica les raons de la versio de la historia de la part gratuita. enfi, una mica curios.

Abans d-aquesta sorpresa (una mica anunciada per la guia), he pogut veure uns encants casolans, on la gent arribava amb el cotxe, obria el maleter i treia les coses que li sobraven a casa!

Despres de la visita al museu, he fet cap a Yanasen, una de les parts antigues de Tokyo, i quina diferencia! casetes de fusta, cementiris i temples entre les cases, una bona passejada ben diferent al que havia vist fins al moment per arribar al parc de Ueno. Tokyo presumeix de tenir molts parcs, pero els falta una cosa indispensable en un parc, un lloc on seure!! El parc de Ueno es un dels llocs predilectes per pasar els dies de caps de setmana, pero li falta alguna cosa per acabar de gaudirlo.

I al costat de Ueno hi ha el barri de Asakusa, una de les millors opcions per dormir perque esta ple de hotels i restaurants! Jo he sopat en un on m-he fet una especie de truita/pizza al moment! Abans pero he anat al tenple de Senso-ji, que semblava mes aviat port aventura, potser perque estava restaurat? potser perque a port aventura esta ben recreat? o potser per la gentada? Aixo si, per variar, entre tants asiatics, occidentals comptats amb els dits de la ma …

Ah, i com a ultim detall, avui n-hi havia MOLTS que treballaven a la oficina (els he vist sortir de bon mati amb les carteres).

Tokyo dia 2: Peix, Ginza i Akhibara

Tot i volerme llevar aviat per anar a veure l-activitat del mercat del peix, el jet lag i el fet que el noi de la recepcio em digues que abans de les 9 estava prohibit han provocat que acabes apareixent per alla poc abans de les 11. la compra venta semblava evident que s-havia acabat, pero encara hi havia camionets i camionetes recollint el peix que segurament portarien als restaurants. El que estava en plena ebullicio pero era el mercat exterior, especialitzat per al consumidor final, on es podien veure tota varietat de productes (especialment peix i derivats) petits llocs de menjar, tant fideus com sushi. El que desencantava una mica era la quantitat de menjar envasat que hi havia. Abans de deixar el mercat del peix, he tornat al mercat interior on diuen que hi ha dels millors llocs de sushi. 30 minuts mes tard, ho he pogut comprovat. Com es desfeia la tonyina a la boca! Despres de dinar, cafe de l-starbucks (n-hi ha tants com a qualsevol ciutat americana, i tots plens) i moments de relax davant del palau imperial. El palau en si no es pot visitar, pero els 4 parterres de la porta si. Despren tranquilitat i serenitat, just el que no hi ha a l-altra banda del carrer, on hi ha l-estacio central de tokyo. Una mica mes avall hi ha Ginza, l-equivalent a la 5th avenue, amb botigues de marca i showrooms varis. Desrpes de travesar tot el barri he anat als Jardins de Harakiru, molt bonics i tranquils, l-unic problema es que no he sentit per megafonia que tancaven. I he sortit just quan tancaven. Per acabar el dia he anat a fer un volt per Akhibara, el barri electronic! Es com una especie de ondaradio, a lo grande, barrejat amb unes quantes botigues del port i un parell de mediamarkts. Amenitzat per unes noies vestides com nenes que et conviden a que pugis a fer un cafe amb elles. La volta ha acabat al barri de Kanda, on abans de menjar Tempura en un lloc on no parlaven angles, he vist un temple enmig de gratacels on resaven despres de treballar, i he fet un te en un lloc encantador.

El cert es que l-idioma es un impediment, de fet l-escriptura, ja que si no hi ha dibuixets, fotos o les coses estan en angles, no hi ha manera de saber que pots menjar o fer. De fet, hi ha tants pocs turistes que es deuen pensar que vius alla i parles japones. Perque el que fan es parlarte amb japones directament sense esperar a veure si els entens!

Tokyo dia 1: Shinzuku i Shibuya

Back on track! Altre cop de viatge! Aquest cop a l-orient llunya per primer cop! La primera impressio que m-he endut de japo es que tot esta orientat a la exactitud i l-eficiencia. Sembla que no hi hagi cap cosa deixada a l-atzar. Si hi ha obres, hi ha una persona nomes per dirte per on has de passar, a tot arreu hi ha policies o guardes que et saluden i et guien. I a les botigues et comencen a dir coses que no entens. El viatge ha comencat amb l-arribada a l-aeroport, tot i que el de immigracio no parlava angles i el de aduanes m-ha inspeccionat a fons la maleta, he pogut sortir rapid cap a fora. I just he anat a la oficina de correus on tenien a punt el paquet amb la SIM. Us riureu de mi per agafar la SIM ja nomes a l-aeroport, pero sense el google maps encara estaria buscant el hotel …. I es que una cosa he apres, al japo no fan servir noms de carrers!!! El bloc te un numero i esta dins de un barri. Apa!

Despres de deixar les maletes me n-he anat a Shizuku, estacio de tren caotica que has de entrar i sortir per saber exactament on vols nar. I es curios perque a una banda de l-estacio hi ha un barri de gratacels (on pots pujar a miradors per veure el mont Fuji) i a l-altra hi ha el barri de la prostitucio.. Pero de una delicadesa, tant sumament exquisita, que no ho sembla pas.

Despres de passar per un carrer on la joventut compra la roba de moda (esperpentica) m-he endinsat dins el remans de pau del temple de Meiji. I finalment he acabat al barri de Shibuya, ple de gent i botigues. I es que durant el dia et preguntes, on es la gent? i la resposta ve quan es fa de nit, que apareixen tots, suposo que sortint de la feina ….

I menjar sol tampoc sembla un problema, per dinar m-ha fet companyia l-amo del restaurant de fideus on he menjat, que parlava un angles prou decent. Per sopar, els cambres no parlaven ni gota d-angles, pero al lloc on he menjat hi havia mes gent menjant sola que no pas en grup. I es que sembla que aqui tothom vagi a la seva bola …. Aixo si, dins d-un ordre!

Road 36 its killer man!

Hem arribat al motel, i això ja es molt!!!! Tot ha començat amb un matí plujós, hem agafat la carretera fins al Redwood National Park, i com que havia deixat de ploure hem decidit fer l’excursió recomanada per la dona del Visitor Center. Voliem arribar a la platja, però no ha estat possible ni de lluny, una pluja torrencial ens ha fet tornar abans d’hora. El bosc era senzillament impressionant, amb boirina que deixava entre veure els arbres enormes, altíssims, i que amb prou feines deixaven veure el cel. La mullena que hem tingut però també ha estat impressionant. Un cop al cotxe, ens hem canviat i hem decidit seguir la visita sense sortir del cotxe.

Un cop arribats a dalt de tot del parc, hem començat a baixar a preu fet, i després de menjar una hamburguesa al burger king (aqui ha començat el mal karma) hem enfilat cap a travessar les muntanyes per anar cap a l’interior. Hi havia 2 carreteres, la 36 i la 299, i nosaltres hem escollit la que semblava més recta i curta. Ens hem equivocat, la 36 estava PLENA de rocs i quan feia 40 milles que haviem passat l’últim poble, i en faltaven 15 pel següent hem punxat. Hem canviat la roda, però també haviem punxat l’altra roda de darrere. Després de 40 minuts esperant, ha passat un isuzu destrossat, conduit pen Jeff, una barreja entre “borratxo del poble” i bomber voluntari. Ens ha deixat el teléfon per trucar als del lloguer, però no hi havia manera que ens ajudessin, així que ens ha trucat al mecànic del poble, hem carregat la roda al seu cotxe i hem fet cap al poble. Amb tot això, ha passat un altre jeep, conduit per uns especímens també particulars, dientnos que no tenien benzina, que si els hi podiem comprar benzina i un bidó al poble …. (això eren les 9 de la nit …)

Un cop al poble, el mecànic ha vist que el pneumàtic estava massa punxat per arreglar-lo, aixi que ale roda nova (150 USD), l’hem carregat a la grua (d’aquestes autèntiques antigues) i hem anat a canviar la roda al cotxe, després hem tornat amb el cotxe ara si cap al poble, i hem vist que la altra roda tampoc es podia arreglar. Una altra roda nova (ja portavem 300 USD en rodes). Aleshores, com que els del motel ens havien dit que tampoc ens cancelaven la reserva, hem fet pacientment fins a Chester, on hem arribat a les 2:30 de la matinada, hem fet una truita, i a dormir!

Pacific Coast

Avui ha començat el nostre periple pel nord de califòrnia! Com que no arribavem a temps a fer una excursió al redwood national park, hem decidit prendrens-ho amb calma i seguir la carretera “1″ que segueix tota la costa del pacífic. L’entorn era preciós, arbres i penyasegats a tocar del mar. Les onades trecant amb força contra les roques, mentre un nombre gens menyspreable de surfistes desafiaven el mar.

Per dinar vam menjar uns entrepans orgànics en un petit lloc de surfistes a toca del penyasegat. I vam fer be de menjar allà, perquè no hi havia res mes per menjar en un bon nombre de kilòmetres.

L’únic problema va acabar sent que la ruta per la costa eren molts mes km que la ruta per l’interior, i vam acabar arribant a les tantes al la cabaneta que teniem llogada per dormir. Això si, abans vam poder parar al super per comprar oli català amb què fregir les salsitxes per sopar!

Tacos i arbrots

Quina millor manera de passar un dijous que explorant els voltants de San Francisco! Només creuar el Golden Gate ja hi ha un munt de natura i llocs per explorar. El que vaig fer jo va ser un cop passat el Golden Gate (després de menjarme la tipica cua per travessar San Francisco) parar a Sausalito per veure San Francisco desde la altra banda de la badia, i de pas buscar alguna cosa per menjar.

El poble en si tampoc tenia res d’especial, si que es veia que la part just on arribaven els ferris era molt turística, i plena de restaurants i botigues de souvenirs, però com que havia deixat el cotxe lluny del centre vaig poder veuren la part no tan turística. Per dinar, em vaig deixar captivar per una Taqueria que hi havia just davant del mar. Taco de gamba, peix arrebossat i tortilla chips amb guacampole! Aqui no mengen els tipics nachos, si no que agafen les tortilles i les fregeixen (per adaptar-ho a la greixositat del país). Això si, el guacamole estava exquisit!

Amb l’estomac ple i un regular coffee, vaig anar cap al Muir Woods. Un petit parc que hi ha en un lloc on creixen molts redwoods. L’entorn era força impressionant, sobretot amb la llum de tarda, però estava massa preparat pel turista i la entrada era excessivament cara (7 USD), així que tenint en compte la quantitat de redwoods que acabes veient després, tampoc paga tan la pena. El que si que va pagar la pena va ser la vista de la Muir Beach, uns km més enllà, on es podia veure els penyasegats a tocar del Pacífic! Llàstima que feia núvol i no es va veure la posta de sol!

De tornada si que vaig pringar …. travessar San Francisco a les 6 de la tarda va ser senzillament infernal!

A vista d’ocell

Ja està, ja he començat! He fet la primera mitja hora de les 60 hores de vol que fan falta per treure’s la llicència de pilot privat!! El que va començar com una broma per un anunci al diari, finalment ha acabat passant i l’Elies i jo hem fet la nostra primera classe de vol.

Primer ha tocat una mica de classe teòrica de l’aerodinàmica de l’avió, entendre el seu funcionament, i els seus components. Així com una inspecció de l’avioneta (una Cessna 172) per comprovar que tot estava en ordre. Un cop hem entrat i hem fet la verificació de tots els instruments, cap a la pista, gas i amunt!

Malgrat que dins de l’aeroport era el instructor qui conduia l’avió, un cop s’havia enlairat, ens donava els controls per tal que fossim nosaltres qui anavem dirigint l’avió. El destí: Half Moon Bay, un petit poble amb pista d’aterratge a la costa del Pacific. Així que un cop sobrevolada la costa del pacífic, he dirigit l’avió a la pista, i el Howard el nostre instructor, s’ha encarregat de aterrar-lo. Abans de tornar a l’avioneta per tal que l’Elies la tornés a Palo Alto, hem gorronejat cafè i donuts al bar de l’aeroport, mentre el Howard ens explicava batalletes (tenia 77 anys, havia començat com a pilot a l’exèrcit i ara s’havia jubilat i feia d’instructor per plaer).

La tornada ha seguit el mateix itinerari, 30 minuts de vol que han estat anotats com deu mana al llibre de vol!

Urban Hike in San Francisco

Avui tocava San Francisco tot el dia! Enlloc d’agafar la 101, he fet un tros del Camino Real perquè volia passar per un parell de centres comercials aviam si trobava mapes i material freak de muntanya. No hi ha hagut sort i he enfilat directe cap a San Francisco. Un cop allà he anat a una zona que no estigués al centre, i he aparcat al cotxe on semblava que no em podien posar cap multa. Tot i així, una amable autòctona m’ha dit que posés les rodes girades si no volia tenir una multa de 8 dòlars …

D’allà he anat caminant fins a Ashbury Haights, el carrer dels hipis, on després de passejar una mica he demanat un bol de noodles per dinar. Era impossible acabarse’l, i allà s’ha quedat el caldo … Un cop dinat, com que no havia conseguit el meu objectiu, i seguint les recomanacions d’algu que porta un temps de San Francisco, he anat a una botiga d’esports que hi ha a tocar del golden gate. Tampoc allà he trobat mapes, però la caminada de 10 km fins allà ha estat impressionant. He pujat fins a dalt de tot i tornat a baixar, veient de badia a mida que anava baixant.

Com bonament he pogut, he tornat en bus al cotxe, i he anat a una altra botiga d’Esports, on si que tenien els mapes (a part de un munt de coses freaks), i que podriem definir com un Decathlon a l’americana.

A la hora de sopar m’han dut primer a donar una volta per Castro, i a menjar un super-burrito a Mission. Boníssim el concepte i boníssim el burrito. Haurem d’importar-lo perquè es força més variat que el durum al que estem acostumats! San Francisco es molt diferent als pobles com Palo Alto, es una ciutat com deu mana, amb bars, restaurants, vida al carrer, i també una mica de desordre i brutícia, que tampoc fan gaire mal. Així que hem acabat el dia amb una cervesa en un bar anònim qualsevol però d’aquests que un s’hi troba a gust.