alCim

Hem arribat al motel, i això ja es molt!!!! Tot ha començat amb un matí plujós, hem agafat la carretera fins al Redwood National Park, i com que havia deixat de ploure hem decidit fer l’excursió recomanada per la dona del Visitor Center. Voliem arribar a la platja, però no ha estat possible ni de lluny, una pluja torrencial ens ha fet tornar abans d’hora. El bosc era senzillament impressionant, amb boirina que deixava entre veure els arbres enormes, altíssims, i que amb prou feines deixaven veure el cel. La mullena que hem tingut però també ha estat impressionant. Un cop al cotxe, ens hem canviat i hem decidit seguir la visita sense sortir del cotxe.

Un cop arribats a dalt de tot del parc, hem començat a baixar a preu fet, i després de menjar una hamburguesa al burger king (aqui ha començat el mal karma) hem enfilat cap a travessar les muntanyes per anar cap a l’interior. Hi havia 2 carreteres, la 36 i la 299, i nosaltres hem escollit la que semblava més recta i curta. Ens hem equivocat, la 36 estava PLENA de rocs i quan feia 40 milles que haviem passat l’últim poble, i en faltaven 15 pel següent hem punxat. Hem canviat la roda, però també haviem punxat l’altra roda de darrere. Després de 40 minuts esperant, ha passat un isuzu destrossat, conduit pen Jeff, una barreja entre “borratxo del poble” i bomber voluntari. Ens ha deixat el teléfon per trucar als del lloguer, però no hi havia manera que ens ajudessin, així que ens ha trucat al mecànic del poble, hem carregat la roda al seu cotxe i hem fet cap al poble. Amb tot això, ha passat un altre jeep, conduit per uns especímens també particulars, dientnos que no tenien benzina, que si els hi podiem comprar benzina i un bidó al poble …. (això eren les 9 de la nit …)

Un cop al poble, el mecànic ha vist que el pneumàtic estava massa punxat per arreglar-lo, aixi que ale roda nova (150 USD), l’hem carregat a la grua (d’aquestes autèntiques antigues) i hem anat a canviar la roda al cotxe, després hem tornat amb el cotxe ara si cap al poble, i hem vist que la altra roda tampoc es podia arreglar. Una altra roda nova (ja portavem 300 USD en rodes). Aleshores, com que els del motel ens havien dit que tampoc ens cancelaven la reserva, hem fet pacientment fins a Chester, on hem arribat a les 2:30 de la matinada, hem fet una truita, i a dormir!

Avui ha començat el nostre periple pel nord de califòrnia! Com que no arribavem a temps a fer una excursió al redwood national park, hem decidit prendrens-ho amb calma i seguir la carretera “1″ que segueix tota la costa del pacífic. L’entorn era preciós, arbres i penyasegats a tocar del mar. Les onades trecant amb força contra les roques, mentre un nombre gens menyspreable de surfistes desafiaven el mar.

Per dinar vam menjar uns entrepans orgànics en un petit lloc de surfistes a toca del penyasegat. I vam fer be de menjar allà, perquè no hi havia res mes per menjar en un bon nombre de kilòmetres.

L’únic problema va acabar sent que la ruta per la costa eren molts mes km que la ruta per l’interior, i vam acabar arribant a les tantes al la cabaneta que teniem llogada per dormir. Això si, abans vam poder parar al super per comprar oli català amb què fregir les salsitxes per sopar!

Quina millor manera de passar un dijous que explorant els voltants de San Francisco! Només creuar el Golden Gate ja hi ha un munt de natura i llocs per explorar. El que vaig fer jo va ser un cop passat el Golden Gate (després de menjarme la tipica cua per travessar San Francisco) parar a Sausalito per veure San Francisco desde la altra banda de la badia, i de pas buscar alguna cosa per menjar.

El poble en si tampoc tenia res d’especial, si que es veia que la part just on arribaven els ferris era molt turística, i plena de restaurants i botigues de souvenirs, però com que havia deixat el cotxe lluny del centre vaig poder veuren la part no tan turística. Per dinar, em vaig deixar captivar per una Taqueria que hi havia just davant del mar. Taco de gamba, peix arrebossat i tortilla chips amb guacampole! Aqui no mengen els tipics nachos, si no que agafen les tortilles i les fregeixen (per adaptar-ho a la greixositat del país). Això si, el guacamole estava exquisit!

Amb l’estomac ple i un regular coffee, vaig anar cap al Muir Woods. Un petit parc que hi ha en un lloc on creixen molts redwoods. L’entorn era força impressionant, sobretot amb la llum de tarda, però estava massa preparat pel turista i la entrada era excessivament cara (7 USD), així que tenint en compte la quantitat de redwoods que acabes veient després, tampoc paga tan la pena. El que si que va pagar la pena va ser la vista de la Muir Beach, uns km més enllà, on es podia veure els penyasegats a tocar del Pacífic! Llàstima que feia núvol i no es va veure la posta de sol!

De tornada si que vaig pringar …. travessar San Francisco a les 6 de la tarda va ser senzillament infernal!

Ja està, ja he començat! He fet la primera mitja hora de les 60 hores de vol que fan falta per treure’s la llicència de pilot privat!! El que va començar com una broma per un anunci al diari, finalment ha acabat passant i l’Elies i jo hem fet la nostra primera classe de vol.

Primer ha tocat una mica de classe teòrica de l’aerodinàmica de l’avió, entendre el seu funcionament, i els seus components. Així com una inspecció de l’avioneta (una Cessna 172) per comprovar que tot estava en ordre. Un cop hem entrat i hem fet la verificació de tots els instruments, cap a la pista, gas i amunt!

Malgrat que dins de l’aeroport era el instructor qui conduia l’avió, un cop s’havia enlairat, ens donava els controls per tal que fossim nosaltres qui anavem dirigint l’avió. El destí: Half Moon Bay, un petit poble amb pista d’aterratge a la costa del Pacific. Així que un cop sobrevolada la costa del pacífic, he dirigit l’avió a la pista, i el Howard el nostre instructor, s’ha encarregat de aterrar-lo. Abans de tornar a l’avioneta per tal que l’Elies la tornés a Palo Alto, hem gorronejat cafè i donuts al bar de l’aeroport, mentre el Howard ens explicava batalletes (tenia 77 anys, havia començat com a pilot a l’exèrcit i ara s’havia jubilat i feia d’instructor per plaer).

La tornada ha seguit el mateix itinerari, 30 minuts de vol que han estat anotats com deu mana al llibre de vol!

Avui tocava San Francisco tot el dia! Enlloc d’agafar la 101, he fet un tros del Camino Real perquè volia passar per un parell de centres comercials aviam si trobava mapes i material freak de muntanya. No hi ha hagut sort i he enfilat directe cap a San Francisco. Un cop allà he anat a una zona que no estigués al centre, i he aparcat al cotxe on semblava que no em podien posar cap multa. Tot i així, una amable autòctona m’ha dit que posés les rodes girades si no volia tenir una multa de 8 dòlars …

D’allà he anat caminant fins a Ashbury Haights, el carrer dels hipis, on després de passejar una mica he demanat un bol de noodles per dinar. Era impossible acabarse’l, i allà s’ha quedat el caldo … Un cop dinat, com que no havia conseguit el meu objectiu, i seguint les recomanacions d’algu que porta un temps de San Francisco, he anat a una botiga d’esports que hi ha a tocar del golden gate. Tampoc allà he trobat mapes, però la caminada de 10 km fins allà ha estat impressionant. He pujat fins a dalt de tot i tornat a baixar, veient de badia a mida que anava baixant.

Com bonament he pogut, he tornat en bus al cotxe, i he anat a una altra botiga d’Esports, on si que tenien els mapes (a part de un munt de coses freaks), i que podriem definir com un Decathlon a l’americana.

A la hora de sopar m’han dut primer a donar una volta per Castro, i a menjar un super-burrito a Mission. Boníssim el concepte i boníssim el burrito. Haurem d’importar-lo perquè es força més variat que el durum al que estem acostumats! San Francisco es molt diferent als pobles com Palo Alto, es una ciutat com deu mana, amb bars, restaurants, vida al carrer, i també una mica de desordre i brutícia, que tampoc fan gaire mal. Així que hem acabat el dia amb una cervesa en un bar anònim qualsevol però d’aquests que un s’hi troba a gust.

El segon dia de estar al parc de Sequoia només vam tenir temps per fer una petita excursió a la roca del Moro. Segons el panell informatiu, moro es com se li diu a un tipus de cavall… però be, el més important no es la toponímia, sinó la vista en aquest cas. Després de deixar el cotxe en un parking, el camí fins a la roca del Moro es un passeig planer ple de Sequoies i Redwoods, arbres gigantescos altre cop. I es que per molt que els hagués vist ahir, cada cop que veia una sequoia, tornava a pensar, que no era possible que un arbre fos tan ample!! El castanyer del cuc es queda curt!

Al final del itinerari, i després de 300 esglaons, s’arriba a una plataforma sobre d’una roca, des d’on es divisa bona part de la Sierra Nevada i la plana fins a l’oceà. La boira però que plana sobre la costa, no deixa veure amb gaire definició.

El camí de 5 hores de tornada, a part de la magnífica vista de la baixada cap a la plana i un punt desde on es veia el Kings Canyon, tampoc tenia res de curiós.

Encara afectat pel jet lag, a les 7 i pico ja estava despert, i davant la impossibilitat de dormir me n’he anat a caminar entre arbres nevats. No hi havia cap sequoia, però el fet de no trobarme ningú feia cert respecte, sobretot després de veure un munt de cartells on posa que vigilis amb el menjar i els óssos!

Amb el dia més avançat i després d’esmorzar com deu mana hem anat a veure el “General Sherman”, l’arbre segons sembla més gran del mon. No se si era aquest o el del costat, però el cert es que les sequoies son ENORMES. Passes pel costat i com si realment fossin columnes que s’eleven al cel sense acabar de veure molt be el final. A més, com que tot es molt planer i frondós, tampoc acabes de copsar la immensitat de la sequoia, perquè es exageradament gruixida (entre 5 i 10 m de diàmetre) i com que puja tant, no saps molt be com és d’alta.

Com que veure l’arbrot era de turistes, hem anat més lluny i hem fet una bona excursió de 10 km entre sequoies i altres arbres de mida inhumana. Seguint uns camins apenes definits i guiantnos com podiem amb el gps i el mapa que ens han vengut al visitor center.

La sorpresa final del dia ha estat mentre anavem amb el cotxe cap a un punt desde on veure la posta de sol, carretera nevada i el sol cada com més amagat, i de cop i volta, un os negre petit al mig de la carretera! Que ha sortit corrent al veure’ns! Llàstima que al frenar, ha començat a patinar el cotxe, el ranger que duiem darrere ha posat les llums, ha baixat, i ens ha fotut bronca per no posar les cadenes …. Sortosament hem pogut girar cua davant la mirada condescendent del ranger i hem anat a buscar la més que merescuda dutxa.

I sort que no hi ha c

Dia fàcil, després d’haver anat la nit anterior per bars on freqüentaven estudiants de Stanford. Vam agafar la bici i vam donar una volta prou respectable al voltant de Palo Alto. Desde la reserva que té la universitat de Stanford (on diu que hi ha bobcats i cougars …) fins al East Palo Alto, la part xunga segons l’elies i on es veia com les casetes tan mones donaven pas a més naus industrials i entorns una mica més descurats. I es que Palo Alto esta ple de casetes quasi perfectes amb el Prius aparcat a davant o dins el Jardí. Casetes la major part ocupades per executius de les empreses tecnològiques més punteres.

A la tarda la missió ja era una mica més complicada, arribar fins al sequoia national park, on tot i que ens havien dit que la carretera estava be, vam fer una uns 40 km ben bons de conducció per carretera completament nevada. Durant la resta del camí poques novetats, a part de que quan surts de la zona de San Francisco, torna l’amèrica autèntica, la dels malls, walmarts, starbucks, subways, i motels de carretera. Sense oblidar la obsessió que tenen els conductors per mantenir-se al carril esquerre.

Una de les coses curioses d’aqui, es la quantitat enorme de topònims en castellà que tenen, que segons l’elies molts cops no es paren a pensar què volen dir. Pobles com “los Banos” i carrers com “Raimundo”.

La missió d’avui era força senzilla, recollir el cotxe (un nissan versa pelat pelat, però molt funcional), agafar una sim (a T-mobile) i passejar per el centre de Palo Alto. Ha començat però amb calma i esmorzant a un cafè on esmorzava normalment el Steve Jobs. I s’ha de reconeixer que el menjar està bo, i es treballen la presentació, però quins preus!!! Un croisant de xocolata 3.95 USD i un muffin 2 USD. He esmorzat per més diners dels que ahir vam sopar ….

Després de una classe magistral per part de un dels empleats de Waze sobre el Google refine i el R-Studio, era el moment d’anar a buscar el cotxe (on el indi que me l’ha llogat ha reconegut el català que parlava per telèfon) i la sim a tmobile. Després hem dinat agafant menjar preparat del Whole Foods, prou bo, però també pijo pijo (Palo Alto, es dels pobles mes pijos que hi ha per aqui).

El cert es que dona gust passejar per aqui, el centre es una serie de cases baixes amb botiguetes i molts molts cafès (només he vist un starbucks), i els voltants estan plens de casetes baixes i encantadores. Tipiques casetes de fusta americanes, amb les valles baixes i un munt de cotxes aparcats a la porta.

Abans de sopar he pasat pel Trader’s Joe (el més similar a un mercat), on he comprat cebes i patates pagant per “unitat”, (cada patata tenia una mida força diferent) tomàquets madurs i un pa una mica extrany. L’objectiu era fer una truita de patates amb pa amb tomàquet i ens n’hem sortit!

El dia va començar ben aviat, per agafar el vol cap a Frankfurt i allà vaig tenir una revelació. L’avió que em portaria a San Francisco era el Airbus A380, un dels avions comercials més grans que existeix. Va haverhi un moment de dubte perquè ens van dur amb autobús fins a on estava aparcat, però així el vam poder apreciar millor. Es senzillament un edifici amb ales. Motors i ales enormes, i 2 pisos … Tot i que a la clase turista només li toca el pis de baix, i l’accés a dalt està limitat, l’espai a les cames es generós, es pot fer una bona caminada i els seients tenen ethernet i usb!!!

Un cop a San Francisco, em va venir a buscar l’Elies, que em va dur al centre de Palo Alto, a menjar alguna cosa al Cuopa Cafe. Mític lloc on s’han signat i parlat molts tractes de importància a Silicon Valley. Després vam passar un moment pel Nasa Research Center, i a dins pel laboratori de innovació de Autodesk, d’on vam recollir la seva impressora 3D (hi havia per tot el laboratori, prototips “impresos”). Després de assistir a una reunió en una Middle School (sobre el mític projecte de ciència que surt a les películes), va ser el moment d’anar a menjar una hamburguesa al Jeffreys. En aquell moment el Jet Lag ja començava a pegar fort, i no vaig aguantar gaire estona despert!

Post desfassat unes hores, …, Dissabte ha estat dia de relax. Ens hem llevat amb tranquilitat amb l-objectiu d-anar a comprar 4 coses que faltaven al carrer Mont Royal, nucli del barri de plateau. I amb el solet que feia era molt agradable anar passejant pel carrer i mirant botigues. Entre les coses que vam comprar hi havia un trineu! Aixi que un cop vam ser a casa de nou, cama bionica al canto i cap al parc a baixar en trineu. Ho tenen tot molt ben preparat, i hi ha zones especifiques perque et puguis llancar, posen palla al terra i marquen els arbres.

Per dinar tocava puotine a la banquise, un classic de Montreal tambe, i despres tornar cap a casa per fer les maletes. A la nit vam muntar un cinema a l-habitacio i una amiga quebecoise de la nuria va portar un film molt representatiu de quebec, la guerre des tuques. Aquesta pelicula narra una guerra aparentment innocent entre uns nois d-un poble durant unes vacances de nadal. No te res d-especial com a pelicula, pero data del 1984, i el que si que es important es que va ser el primer film en que els quebecois es van deixar estar de complexes i van ensenyar sense vergonyes a la resta del mon com parlaven de diferent respecte els francsesos. El sopar va ser un sushi livraison i un pastis de xocolata de la nuria!

Tot i que l-objectiu era esquiar a Whiteface, una de les estacions mes importants de la costa est dels Estats Units, el dia no acompanyava gaire, i el preu del forfait menys. A mes, era algun tipus de festa que encara ho feia mes car. Aixi que aconsellats per l-amo del motel, hem anat a un lloc on ens han llogat uns esquis de fons per fer una volteta enmig dels arbres. Tot i que no hi havia grans vistes, hem fet una volta considerable, i el paisatge era molt agradable, boscos nevats i caminets sense absolutament ningu. De tant cansats com estavem, ens mereixiem una bona hamburguesa!

Despres de dinar hem donat alguna volteta per la zona, hem vist la part baixa de Whiteface (no tenien gaire neu no) i hem enfilat cap a Canada. La frontera l-hem passat sense gaires tramits, aixo si, hem dit que no haviem comprat res, i els guardes aqui son bastant mes confiats que la Guardia Civil de la Seu.

Ja per acabar el dia hem decidit fer una cosa aparentment vulgar, anar al cine! I ves per on, ha estat una sorpresa. La sala i la pantalla eren enormes, i el cine en tenia moltes. La pelicula comencava a les 10, pero 20 minuts abans ja han fet reportatges, publicitat, entrevistes … I a les 10 en punt, han comencat els trailers, despres un curt, i al final, a les 10:15 ha comencat la pelicula. Tot un espectacle, que malgrat el preu (13 CAD) valia la pena veure!

Ara mateix estem dormint a Saranac Lake, per on vaig passar fa 3 anys amb el Sergi i el Salva, avui al mati desde Montreal hem buscat un motel, i hem vingut cap aqui. L’objectiu es esquiar demà a White Face, una de les estacions famoses de per aqui, pero la previsio es dubtosa i veurem que farem. De moment porta nevant tota la tarda desde que hem arribat a la zona i hem donar una volteta, mirat alguna botiga tancada i menjat com deu mana una Hamburguesa i un tros de carn de porc enorme a la brasa.

Abans d’arribar aqui i aprofitant que entravem a Estats Units, hem parat a un Sears i m’he comprat alguns pantalons, i alguna altra cosa a un centre comercial. Epicentre del consumisme d’aquest país. Per mes epicentres, hem menjat una hamburguesa cutrilla en un “country store”, alias benzinera, botiga del poble. Sort que el sopar ho ha compensat!

L’entrada a Estats Units, a part de la pregunta de què vam anar a fer a Jordania, perquè estavem aqui, que feiem etc … De fet, l’últim cop que vaig entrar-hi, va ser per aquest mateix punt, i ens van tenir 3/4 esperant perquè el meu passaport caducava en 10 dies. Aquest cop ha estat rapid, ens han fet passar a la caseta, prendre empremptres de tots els dits, foto i 6 dolars de visat!

Al turista despistat que ve en cotxe o autobus a Quebec, es possible que se li escapi alguna cosa, i son la xarxa de carreteres exclusives per a motos de neu. M-explico. El pla d-avui era senzill, teniem uns telefons de llocs on llogaven motos de neu, ens haviem de llevar aviat i aconseguirne un! Finalment hem anat fins al Lac-Beauport on ens han dit que ens llogaven una moto de neu per dues persones per 133 CAD (TAX incluides) sense guia ni coses rares (a altres bandes era amb guia, en plan excursio). Hem anat alla, hem ensenyat els carnets de conduir, ens han vestit com astronautes (cas, pantalons, jaqueta i manoples) i ens han ensenyat el funcionament basic d-una moto de neu. Ens han ensenyat com arribar a la Transquebec en full de paper, i ala, tireu una hora enlla, i torneu!

L-arribada fins a la Transquebec, era per un cami ben senyalitzat que corria entre els boscos, fent pujades i baixades. La transquebec es una autopista per motos de neu, amb els seus bars de carretera, els seus creuaments senyalitzats, les limitacions de velocitat, senyals de perill per corves, ponts … Basicament existeix tota una xarxa de camins, que van creuant les carreteres de cotxes (per creuar una carretera de cotxe, has de posar la moto recta i accelerar, perque al asfalt no giren) i que permeten creuar Canada o arribar fins dins d-Estats Units.

Conduir una moto de neu sembla senzill al principi, dones gas o frenes i gires. A la que comences a correr una mica mes (40-50 km/h) t-adones que allo patina i es mou mes del que semblava. I quan passes de 60 km/h sembla que vagis a despegar! Nosaltres hem fet 70 km en dues hores, i mes o menys la velocitat que anavem era de uns 50-60. Doncs de cop i volta, apareixien per darrere fitipaldis, que un cop ens adelantaven, en no res els perdiem. Tambe havies d-estar alerta dels fitipaldis que venien de cara.

Despres dels 70 km (cansen MOLT mes del que pot semblar) hem anat fins a Quebec a dinar i mirar alguna llibreria. I sota una intensa nevada (que no agafava mai) hem fet els 260 km fins a Montreal. Aixo si, aprofitant que davant la benzinera on hem parat hi havia un WalMart, no hem pogut evitar entrarhi, i clar, sempre acabes amb alguna que altra xorrada …

Gran dia avui! Tot i la lesio de fa 4 setmanes, avui he pogut esquiar al Canada! I ho hem fet a una estacio de Quebec, le massif. A part de la satisfaccio de poder tornar a esquiar, ni que sigui gracies a una genollera que em fa semblar un robocop i a el munt de hores de rehabilitacio, el dia ha estat magnific (i aixo que havia comencat nevant!). Enlloc de fervos un munt de paragrafs parlant de l-estacio crec que pot ser mes entretingut una serie de punts que he trobat, diferents o caracteristics respecte al que estem acostumats:

• A le Massif s-hi entra pel cim, a 850 m d-alcada, i es baixa fins a la base, a tocar del riu.
• La vista es impressionant, en tot moment estas veient el riu (fa 10 km d-ample) gelat i els vaixells trencant el glac.
• La neu estava prou be, tot i que tenen molta neu artificial (mes de la que hagues pensat) crec que no n-havien abusat, i la que hi havia era de bona qualitat.
• Estava tot bastant trepitjat, excepte les pistes de bumps, degudament marcades i MOLT exagerades.
• A aquesta alcada, tot son arbres, aixi que les pistes les han fet tallant arbres.
• En alguns llocs, han tallat 2 de cada 3 arbres, i fan pistes que passen entre els arbres, es divertit, estressant i alhora vicios!
• Tol esta molt ben senyalitzat, fins i tot on es pot passar t-adverteix dels perills.
• He comencat per una verda, per agafar confianca i he baixat fins i tot per una de bumps i tambe entre els arbres.
• En el recorregut de una de les cadires, hi ha sostens penjant dels arbres.
• El sistema de forfaits es com el de granvalira, pero el torniquet es mou sol, cosa que el fa MOLT mes comode.
• El menjar val 10 CAD (+TAX) un plat d-espaguetis.
• El forfait son 67 CAD (+TAX)
• Duiem les nostres botes, pero hem llogat uns esquis mediocres per 26 CAD (+TAX), els pros valien 39 i jo no sabia si arribaria a fer ni una baixada.
• Semblava que esquiessim sols, la gent de lestacio en tot moment saludant i somrient.
• El nivell dels esquiadors era MOLT alt.
• Hi ha una pista de trineus de 7.5 Km de llarg (30 CAD la baixada + pujada)
• Al final ha sortit el sol, i el paisatge era espectacular.
• Obren a les 9 i a les 4 ja esta tot tancat, atencio que fa un fred que pela!
• Hi ha un bon repertori de blaves, negres i vermelles. Totes les negres tenen bumps.

En resum, el marc es incomparable, i la neu, tot i que pensava que seria millor, el cert es que estava molt ben cuidada i hem gaudit moltissim!

Dema voliem anar a esquiar a una estacio d-aqui al costat, pero ens han advertit que les instalacions eren mes velles i que era millor le massif, aixi que intentarem fer una cosa una mica mes diferent!