Primers muntanyots

Avui ja hem abandonat les caluroes terres baixes per estar els dies que queden per les muntanyes. Hem agafat la carretera que puja desde Podgorica fins a Kolasine (que després acaba a Sèrbia). Una carretera on la màxima oscila entre 80 i 40 però la mitja efectiva no passa dels 50 km/h: Camions, cotxes antics que van al seu ritme, curves i més curves i molt pocs llocs per avançar. Kolasine es un centre de turisme de muntanya i esquí, ja que allà al costat hi ha una de les estacions d’esqui més grans del país (2 remuntadors). Nosaltres hem comprat el mapa de rigor a la oficina de turisme (2 euros) i hem agafat una pista que sortia desde la base de l’estació fins a un refugi de muntanya. Allà hem caminat una bona estona fins que hem vist les muntanyes desde una prespectiva més elevada. De tornada al cotxe, ens atrevit amb el nostre serbocroat per demanar una sopa, una truita (que ens l’han feta amb una espècie de embotit local) i uns Preganice (uns bunyols que ens han portat acompanyats de melmelada casolana).

Un cop a la carretera principal hem pujat fins al parc nacional de Biodraska. On al garito de informació ens han donat un mapa de l’any 1984 … (on encara sortia Ioguslavia com un sol país!). Allà hem fet una volta per l’estany i un dels últims boscos plujosos de Europa i que va ser dels primers espais a declarar-se protegits (cap allà al 1900).

Finalment hem enfilat cap al congost del Tara, un riu que abans de passar a Bòsnia parteix un altiplà en 2 a Montenegro. Amb un espectular pont que el creua per anar a Sèrbia. El congost es de uns 1000 m de profunditat, i la carretera va pel fons del congost, poc més amunt del riu. Es un lloc especialment famós per fer rafting!

El poble on tenim l’apartament es Zabljak, l’altre centre d’esports d’hivern i porta d’entrada al parc de Durmitor.

Llac Skadar i Monestir Ostrog

Com cada matí, hem anat a la Pekara a comprar el Burek i el croisant per esmorzar, per agafar moltes forces! Ja que no sabiem que avui fariem ni més ni menys que 12 km en Kayak! A uns 20 km al sud de Podgorica hi ha un dels llacs d’aigua dolça més grans d’Europa, el llac Skadar, que està compartit amb Albània. Allà el centre de visitants ens ha recomanat una excursió curta en Kayak (horeta, horeta i algo ….). Al final no hem vist gaires ocells, hem trigat 2h i mitja però atenció! Hem vist vaques al nivell del mar pasturant en un delta! I tampoc ens hem pogut banyar perquè al principi l’aigua estava fastigoseta, i després no podiem baixar del Kayak per tornar a pujar de forma segura.

Després d’arribar reventats, hem demanat si un lloc que sortia al mapa hi havia un restaurant i una platja. 45m més tard, i després de que ens hagin fotut bronca per posarnos en un camí que no tocava, hem arribat a la conclusió que no t’has d’acabar de fiar del que et diguin. La nostra teoria es que tampoc t’acaben d’entendre. Per sort hem pogut menjar alguna cosa en un poble per sortir corrents cap a la següent atracció del dia.

El monestir de Ostrog, està a 1000 m sobre el nivell del mar, construit en una cinglera on no saps qui estava més torrat, si el que va fer el monestir o el que va construir la carretera posterior! Quan hem arribat  hi havia una missa a l’exterior, i després d’esperar una estona prudencial finalment hem decidit entrar al monestir. i Oh! Sorpresa! Ens hem trobat unes coves amb mosaics amb imatges de sants, i si miraves al costat tenies tota la vista de la vall!

Finalment hem tornat cap a Podgorica, i abans d’anar a l’apartament ens hem passejat pel centre (unes 6 illes de cases aproximadament) on s’ajuntava l’equivalent al carrer comercial i el carrer de bars. L’ambientillo tot i estar concentrat era enorme! A la que t’allunyaves del centre però, seguia havent-hi gent al carrer, joves fent botellón al parc i famílies en bancs fent petar la xerrada!

Mausoleus i capitals oblidades

Ja som a Podgorica! La capital actual de Montenegro (fins a l’any 1992 es deia Titograd). Abans d’entrar en detalls sobre la capital, us explicaré el camí que hem fet per arribar fins aqui! Desde Kotor hem agafat la carretera que pujava per la paret que voreja el fior a més de 1000 metres, on hem entrat al parc nacional de Lovcen. Lovcen es la muntanya negra que dona nom al país, es veu desde el mar i sempre ha estat un símbol especial per als montenegrins. Diuen que aqui van resistir els eslaus davant de la conquesta de l’imperi otomà. Una de les grans atraccions del parc es un mausoleu dedicat a un poeta i filòsof de nom impronunciable i oblidadís que va tenir una influència important. El mes surrealista del mausoleu (a part de estar a 1700 m d’alçada) es que es va acabar de construir l’any 1974 i que recorda a les estàtues socialistes que es poden trobar en altres països amb aquesta òrbita.

Donat que era un parc nacional, hem volgut fer una excursió que duiem apuntada en un llibre, no sense abans passar pel punt de informació. Doncs allà ens han dit que l’excursió era ideal per embarassades i que si anavem molt lents trigariem 1.5h. Mentida! A part de que no tenien mapes per endur, hem trigat força més i el final era molt perdedor (tot i haver-nos dit que estava molt marcat). Sort que ho hem arreglat amb un molt bon dinar a base de menjar típic. Com a curiositat, dir que les marques dels camins son tipus àustria/suissa, i els cartells son similars (en algun lloc hem vist que part ho havia finançat una associació austríaca). També es curios veure quin concepte tenen de parc nacional, on no falta brutícia i on et pots trobar uns pneumàtics al mig del camí.

De camí cap a Podgorica, abans hem parat a Cetinje (l’antiga capital de quan Montenegro estava governada per prínceps). Una ciutat d’uns 15.000 habitants, amb 1 carrer principal i uns edificis preciosos on hi havia les antigues embaixades. Aquest cop més que a Kotor o Tivat (on es barrejaven lo cutre amb lo pijo), aquí es barregen lo cutre i deixat amb lo chic i modernillo.

Finalment hem entrat a Podgorica, la capital del país on no arriba cap autopista (de fet no hi ha cap autopista al país). On et trobes venedores de fruita a la entrada i tot i semblar una ciutat occidental normal, quan la mires dos cops, veus que no, que hi ha algunes coses que no quadren: la gent pel carrer, botigues obertes fins tard, aceres aixecades, semafors penjant … El carrer mateix on tenim l’apartament, al principi semblava Torre Baró, però quan t’ho miraves dos cops veies que la gent tenia aparcats els seus Audi o BMW davant de les cases.

Kotor i rodalies

Aquesta nit hem dormit a Tivat, una ciutat que combina les urbanitzacions a lo bruto d’alguns llocs de costa amb un port hiper pijo. Però el que realment atreu a molts visitants d’arreu del mon (en creuer, bus, avió o el que faci falta) es la badia de Kotor i les seves rodalies. La badia es un fiord que s’endinsa a la terra i que crea un paisatge que recorda als fiords de Noruega. Muntanyes escarpades, i mar a baix. Amb la diferència que aqui fa tanta calor que tothom es banya (de fet et munten una platja, restaurant o el que faci falta amb molts pocs metres d’espai), les aigues sou prou cristalines i està ple de turistes sobretot de paisos balcànics o eslaus: Sèrbia, Bòsnia, Rússia, Eslovènia, Lituània, Polònia, …. Això si, amb cotxe croat som pocs.

Hem intentat anar a Kotor (el poble principal) de bon matí però estava tant ple de turistes (hi havia un creuer atracat al minúscul port) que hem decidit anar a banyarnos una mica més amunt i després visitar el poblet de Perast. Fins ara ningú ens havia insistit per a comprar o utilitzar serveis turístics, avui ha estat el primer cop i de forma insistent! Com es nota que el 90% de la riquesa prové dels serveis! Perast era un poble minúscul, però amb 17 esglésies i 16 palaus amagats entre les cases. I dues illes just davant, suposem, plenes de turistes …

Després hem anat a donar la volta completa a la badia i ens hem desviat per veure dels pocs (per no dir els únics) mosaics romans del país. On el guia ens ha explicat en perfecte castellà tota la història de la vila romana. Per acabar ens ha indicat la carretera que haviem d’agafar per veure la vista de la badia sencera. Hem pujat i de baixada per tallar la distància, hem agafat el ferry que ens portava a 10 minuts de l’apartament. 4.5 euros de ferry per substituir el que en altres paisos faria un pont (4 ferrys que donen servei sense parar formen part de la ruta transadriàtica, que recorre tots els balcans al costat del mar).

Un cop reposats a l’apartament, hem pogut anar cap a Kotor, aquest cop si, amb molta més tranquilitat i amb prou llum per veure les esglésies ortodoxes, pujar una mica per la muralla, i sopar tranquilament en un dels carrerons de pedra. Kotor es molt recomanable, un casc antic amb carrerons i casetes de pedra. Llàstima del munt de botigues de souvenirs, moda i restaurants que tant et serveixen una pizza com un plat de musclos o un estofat de carn. El que queda clar però es que hi ha 2 Montenegros, el del sopar d’ahir per 15 euros, i del del sopar d’avui de 60 euros (i podriem haver gastat molt més). Cosa que xoca, sobretot quan avui hem descobert que el sou mitjà es menor als 500 euros nets al mes.

Dubrovnik i retrocés en el temps

L’objectiu un cop llevats era agafar el ferry de les 9 del matí per estar amb temps a Dubrovnik abans que comencés la calor de debò. Ho vam aconseguir mes o menys, i quan vam entrar a la ciutat antiga ja queia un bon sol! Abans que pugés més encara la temperatura vam donar la volta completa a les muralles (30e) (el mateix que el que ens costaria el parking). La ciutat vella es molt maca, casetes amb teulades de rajola i carrers empedrats. La llàstima es que el turisme l’ha engolit completament. El carrer principal està saturat de gent, que entren com llagostes als restaurants, esglésies i botigues de souvenirs que s’hi troben. Només si t’apartes una mica dels carrers pots trobar una mica de tranquilitat i algun turista despistat. És una llàstima i constrasta bastant amb com va quedar la ciutat després del bombardeig per part de serbis i montenegrins.

Després de dinar en un lloc suficientment tranquil (però més car que als altres llocs que haviem menjat) vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a Montenegro. Després de esperar una bona estona, vam poder donar el passaport i el guàrdia va dir: “Spain, ok, …. oooh Catalonia, Catalonia no problem”. I aquesta va ser la forma de retrodecir de cop 30 anys en el temps! Cases sense arrebsossar, carreteres sense voral, gent caminant per la carretera, botigues obertes fins a les tantes, estampes dels anys 80 a la platja, munts de nens al seient de darrere dels cotxes … Vam parar una estona a Herceg Novi i de cop i volta vam ser transportats!

El que no sabiem però es la sorpresa que ens esperava a la hora de presentarnos als apartaments de dormir. Com que no haviem enviat confirmació de la hora (haviem trucat de forma reiterada i enviat whatsapps desde dubrovnik per avisar però sense resposta) la Tamara havia considerat que no veniem i no tenia habitació per nosaltres … Quina casualitat que en no res va venir el seu germà, que si que tenia una habitació. Al mateix preu i aparentment de la mateixa qualitat … En tot cas la vista era millor i complia el seu objectiu.

Vam acabar la nit sopant en un lloc de grill, on el menjar era bo, però net net, no estava. De fet, fins i tot vam veure aquells espirals que es cremaven temps enrere per espantar els mosquits …. Ah, però abans de tornar a l’apartament, vam poder passar pel supermercat, aqui estan oberts de 6 a 23… I la resta de comerços no tanquen gaire més aviat!

Mjlet

Avui tocava dedicar el dia senser a aquesta illa de poc més de 30km de llarg i 5 de ample. Primer ens vam dirigir fins al parc nacional, on vam llogar un kayak per recorrer els llacs petit i gran del parc nacional. Aquests llacs son famosos per la seva tranquilitat, per el monestir que hi ha en una illa del llac gran i per les seves aigues transparents!

Després de dinar peix i calamars a la brasa al restaurant del mateix noi que ens havia llogat el kayak vam tornar a l’apartament. Ens han dit que es una onada de calor, però el cert es que està fent una calor sufocant que fa que entre les 4 i 6 de la tarda hagis de buscar un lloc on fer la becaina!

Després de la becaina ens vam dirigir cap a la part sud de la illa, on hi ha platjes de sorra (a la resta de la illa son platges de pedres). Vam passejar una bona estona, i vam poder apreciar que hi havia 3 bars preparats per a la temporada d’estiu amb tot el necessari: scooters, barques, kayaks i mojitos.

El sud de croàcia es tranquil, la gent condueix per les carreteres estretes (encara que siguin principals) a una velocitat que no supera els 60-70 kmh. Cal paciència. Els camions paren per descarregar al mig del carrer, sense que això els importi el més mínim. I tot té un aspecte entre rústic i deixadot. Que no saps si es deixadesa o si havia tingut un esplendor en un temps passat. No abunden les cases de colors precisament, i les construccions es deixen a mitges, suposo per si cal afegir una habitació o planta més endavant. Les coses no son barates per el que es podria deduir dels sous mitjos que oficialment té croàcia. Sopar 1 plat en un restaurant normalet et pot costar rapidament 30 euros. I es quelcom que sorprèn, perquè un s’atreviria a dir que hi ha molt de turisme però de Sèrbia, Bòsnia o la resta de Croàcia.

Demà Monenegro … !

Arribada a croàcia i relax

Uns quants mesos més tard, de nou em poso a escriure en aquest blog per tal que quedi enregistrat el que hem estat fent en aquest nou viatge. Aquest cop hem anat a Montenegro (aterrant a Dubrovnik), un lloc prou diferent donades les limitacions d’aquest any! Vols directes a Montenegro, no n’hi ha desde Barcelona, així que hem anat fins a Dubrovnik, Croàcia amb la idea de llogar un cotxe, i abans d’endinsar-nos al país, passar un parell de dies de relax a la illa de Mjlet.

El viatge ja va començar accidentat, gràcies a la gent de la oficina de lloguer de cotxes. Ens presentem amb una reserva per a un Golf vora les 12:30. La reserva inicial era a les 10, però quan vam saber l’horari exacte de l’avió vam enviar un email a la oficina avisant de la hora. Curiosament no havien rebut l’email, així que ens van dir que no tenien el cotxe. Això si, curiosament un colega seu si que tenia un Golf i ens el va llogar. El preu no va ser molt superior al que teniem previst, però faltarà veure el merder d’anular la reseva inicial …

En tot cas, i amb el cotxe assegurat ens vam enfilar cap a buscar el ferry que ens duria a la illa de Mjlet. De camí ens vam parar per tenir el primer moment de vacances, un restaurant davant del mar i amb peixet (be, de fet eren pop i calamars) a la planxa amb verduretes! I just abans del ferry ens vam banyar en les aigües cristalines de l’adriàtic.

Un cop arribats a Sobra, vam buscar els apartaments, ens vam dutxar i vam anar fins al supermercat a comprar quatre coses per esmorzar. El super era petit però tenia de tot, es a dir, que de cada producte no hi havia gaire varietat! El dia va acabar sopant altre cop, davant del mar, uns musclos i un estofat de pop!

Innsbruck

Com que el dia d’avui amençava amb pluja, ahir a la nit ja havia caigut una bona tempesta, ens hem llevat amb la calma. Però com que de bon matí hi havia sol, ens hem espavilat per pujar al Nockspitze, un impressionant cim que es veu desde tots els racons de Innsbruck i que a part de tenir una estació d’esqui a la seva falda, es un lloc que els habitants d’aqui sovintejen. La vista desde dalt, es més que impressionant, veient Innsbruck al fons de la vall i el munt de muntanyots que l’envolten. I evidentment la creu i el llibre de visites a dalt.

Després de dutxarnos a l’apartament hem anat fent via cap a la ciutat, i tot el nostre objectiu era menjar fora del centre en un restaurant recomanat, donat que era 15 de Agost hem hagut d’anar a menjar pel centre. El centre de Innsbruck es eminentment turístic, suposo que venen a carretades amb autocar, els pugen a algun dels miradors amb telefèric i els duen a una altra banda. La gran atracció es la teulada daurada, un balcó que es troba al centre mateix de la ciutat i que té la particularitat que es daurat. La catedral també es força impressionant, i molt menys freqüentada per turistes. Te un quadre de Cranach, però està posat a dalt de l’altar i molt amunt, així que costa bastant de veure. El que si que es força impressionant es la Hofkirche, un mausoleu que l’emperador Maximilà I es va fer construir per esser-hi enterrat.

Després de acabar de donar una volta pel centre i veure que si sorties del centre estricte, la ciutat ja es tornava més normal i veies molta més gent que semblava autòctona hem fet cap a l’apartament.

Stubaital

Avui ha estat el torn del Stubaital, que es troba a uns 40m de Innsbruck. De mig matí hem anat a la estació de informació de un dels pobles, hem comprat el mapa topogràfic amb les excursions de la regió i ens hem dirigit a un altre poble d’on sortia un telecabina. Aquest cop però, com que s’havia fet tard i ja estavem una mica cansat dels entrepans de cada dia, hem decidir integrarnos més i dinar en un dels Hütte, que es com es diuen els refugis aqui.

Així que després de caminar fins al Burgstall, i veure una bona vista de tota la zona hem fet via cap a un dels refugis on hem fet un dinar de forquilla i ganivet. De fet, fins i tot de postre hem demanat un pastís sacher! I el millor es que ens ha costat menys de 14 Euros! Venint de suissa ens semblava impossible. El cert es que si que es nota que ens trobem en un país no tant ric com Suissa, i que les coses estan a una escala més raonable per al que estem acostumats.

Després de quedarnos sols a la zona (quan vam començar a dinar pràcticament volien tancar la cuina) i baixar just quan faltaven 30 minuts perquè tanquessin el telecabina mentre una tempesta ens queia a sobre, vam anar a donar una volta per els dos pobles de la zona, Neustift i Fulpmes.

Abans de tornar cap a l’apartament vam pujar fins al glaciar de la vall, i de baixada vam visitar una cascada enorme que justament la noia de informació s’habia oblidat de esmentarnos! Vam sopar a Neustift i vam anar cap a l’apartament.

Ötztal

Innsbruck es la capital del Tirol, i desde allà es poden anar per les diverses valls, cada una amb les seves estacions d’esqui, glaciars i cims que sobrepassen amb facilitat els 3.000 metres. Nosaltres avui hem anat a la vall de Ötz, famosa perquè al seu glaciar s’hi va trobar fa uns anys un home prehistòric congelat en un dels glaciars. Les excursions que es poden fer te les indiquen sense cap problema a les oficines de informació, i fins i tot et donen mapes topogràfics amb els caminets ben indicats. En la nostra tònica de muntanya assistida, vam agafar un telecabina que ens va situar a 2100 metres i desde allà vam començar a pujar el Grieskloge (2.900m). El primer tros de l’ascenció semblava fàcil, però els últims 200m de desnivell van ser a base de cables i pius enganxats a la paret. Un petit detall dels mapes topogràfics austríacs es que t’indiquen on hi ha vies ferrates, llocs amb escales, etc i llocs on als pirineus hauriem de grimpar, aqui posen tot de cables per a que et puguis agafar.

Una altra particularitat dels cims austríacs es una creu enorme a dalt del cim (enganxada amb cables o com sigui), un llibre de visites i un segell amb el nom i alçada del cim. El que és evident es que per aquesta gent, la muntanya forma part de la seva vida en una dimensió mai vista.

Després de baixar del cim, i baixar a la vall amb el telecabina, vam donar una volta pel poble de Sölden, que dona nom a la estació d’esqui on estavem. Allà es podia veure com les rebaixes estaven a l’ordre del dia, i que els venedors austríacs negocien sense miraments i t’estan a sobre per a que compris! Finalment vam pujar una carretera fins a 2.800m d’alçada, per veure un dels glaciars, que ja es veia que no era tant espectacular com els que haviem trobat a suissa.

Zurich i Liechenstein

Tot i que haviem d’anar a dormr a Innsbruck, de camí passavem per dos llocs singulars: la ciutat de Zürich i el Principat de Liechenstein. Zurich es la capital econòmica de Suissa, i això es nota de sobres. D’entrada té molts més edificis al voltant del centre, moltes més entrades i molt més tràfic. Les botigues són de primer ordre (marques que ni sabia que existien, però que pel preu de les sabates deuen ser de alto standing) i es veu molta més animació autòctona molt més enllà del turisme. Només per posar un exemple, tant a Bern com Luzern, va ser impossible trobar una botiga de mapes i una de modelisme, a Zürich les vam trobar totes dues.

Els preus, tot i seguir essent desorbitats, es poden tolerar millor perquè hi ha moltes més opcions a la hora de menjar, pizzes, kebaps, asiàtic …. Ben al centre i amb un munt de terrasses que omplen els carrers. Només hi vam estar dues hores, però crec que van ser suficients per veure que allò era una ciutat com deu mana.

De camí cap a Innsbruck, vam parar al Principat de Liechnestein, un país amb 30.000 habitants (i unes 60 o 70 mil empreses) que te la fama de ser el més ric d’europa per càpita. La sensació després de passar-hi i passejar-hi una estona, es que si be la gent que hi viu no té pinta de morirse de gana, tampoc crec que lliguin els gossos amb llonganisses. Veus pagesos amb els seus tractors, i si be si que veus algún que va amb un bon cotxe, la majoria tampoc son molt nous. La capita es Vaduz, on viuen unes 5.000 persones, i per on vam donar un volt. Molts carres no hi ha com us podeu imaginar, i el centre està ple de turistes que suposo que feien el freak com nosaltres. Schaan, el poble més gran del país, ja tenia una pinta una mica més de poble amb més animació més enllà dels turistes freaks o els empresaris que van a muntar empreses opaques. Però no ens enganyem tampoc era la alegria de la huerta.

Finalment vam entrar a Àustria, pen-últim país del nostre periple pels alps, on tot ja té preus acceptables, la gent sembla més normal, i no tens aquella sensació de pobre i estar envoltat de turistes constantment.

Luzern

Luzern (altrament coneguda com “Lucerna”) és una ciutat força turística. Ens havien dit que amb un sol dia n’hi havia prou per veure el més important, així que vam dormir les nits anterior i posterior a un airbnb de la ciutat. De bon matí vam baixar en bus a la ciutat (estavem als afores), bàsicament perquè els parkings suissos poden costar més de 4 Fr a l’hora, i realment ho tenen muntat perquè no tinguis cap lloc on aparcar el cotxe. El bus ens va deixar a la estació principal, i d’allà vam anar a informació a confirmar el què calia veure, i ens van donar una guia amb un petit planol que duia un itinerari, així que ens vam disposar a seguirlo.

Una de les coses més importants de la ciutat són els ponts de fusta que travessen el riu, ponts que s’han cremat força cops però que mantenen l’escència i unes miniatures pintades a l’interior. N’hi ha dos, un més conegut, més a prop de la estació i l’altre més cap a dintre la ciutat, a mi em va agradar més el segon ja que es notava la fusta més antiga. L’itinerari visitava una església (on tot i ser de les principals de la ciutat es podia veure la feina dels nens de la parròquia) i una escultura d’un lleó adormit. El lleó és un homenatge als soldats suissos que van defensar un palau durant la revolució francesa … Posteriorment el itinerari s’endinsava al centre de la ciutat, on es podien veure com combinaven edificis antics i tipicament suissos amb botigues noves i de marca per finalment pujar fins a dalt la muralla.

Després de veure la muralla vam dinar en un lloc que tenia trampa de menú, això vol dir que el menú valia 22 (prou barat pels estàndards suissos) però faltaven la beguda i el cafè, total: 30 euros per persona …. Com que feia molta calor, vam decidir que fariem tarda de museus abans de continuar veient els carrers que ens quedaven. Primer va ser el torn de la col·lecció Rosengard, que té quadres de Picasso i Paul Klee principalment. La col·lecció, malgrat ser petita estava molt be, i incloïa una serie de fotografies dels artistes en la seva vida privada que t’ajudaven a contextualitzar millor les obres. Després va ser el torn del museu dels transports! Jo hi havia anat de molt petit, i el recordava enorme i ple de coses, i si, es gran, i té molts trens, i algunes de les atraccions encara estaven allà, però ja no em va semblar tant gran. Això si, molt recomanable per veure com va influir en la tecnologia dels trens el fet que suissa fos un dels primers paisos a electrificar línies de tren i que tingués el repte de haver de travessar muntanyots contínuament.

Quan el sol ja havia baixat, vam acabar de veure els carres i el centre, places amb fonts, i rellotges a les torres, tot encantador i bastant ple de turistes (de totes procedències). I abans de sopar vam anar a prendre una cervesa en un Bar “guarro”, mira si era guarro que la cervesa petita valia 5 Fr. A la hora de sopar, vam decidir repartirnos una pizza i fer un yogur amb cereals de postre al lloc on dormiem.

Interlaken II

La baixada del Rotstockhutte va ser molt maca, quasi 3h de caminar entre bosquets i veient cascades i muntanyots entre els núvols, fins arribar a Stachelberg, on vam agafar un Bus postal (un bus normal, però aqui sembla que els porti correus…) fins a Lauterbrunen on teniem el cotxe.

D’allà vam conduir fins a Grindelwald, un poble “germà” de Lauterbrunnen, però molt més turístic, més gran i una mica més agobiant. Aixòs i, d’allà sortien molts més telefèrics i telecabines a diferents cims. Nosaltres voliem fer una petita travessa desde First fins a Bussalp, però el dia no acompanyava gens (no es veia absolutament res pels núvols) i s’havia fet tard així que vam tornar marxa enrere, i vam tornar a agafar el telecabina per baixar fins a Grindelwald.

D’allà, xino xano, i per carretera fins a Luzern, on vam descansar, sobretot ens vam dutxar, i ens vam preparar per l’endemà un dia de ciutat ben intens!

Interlaken I

El dia no es va llevar gaire agraciat, però voliem veure la cara nord de l’Eiger i els cims del costat, el Monch i la Jungfrau. Així que vam deixar el cotxe a Lauterbrunen, i d’allà vam agafar un tren que ens va dur a Wengen. Un altre poble lliure de cotxes desde on vam agafar un telefèric que ens va dur a dalt del Mänlichen. Desde allà el nostre objectiu era baixar fins a Älpingen, i tornar en tren fins a Lauterbrunen però es va posar a ploure i vam haver de tornar desde Kleine Scheidegg. Aqui es on s’ajunten els trens que venen de Lauterbrunen i de Grindelwald i desde on s’agafar el famós tren de la Jungfrau, un tren cremallera que arriba fins al mirador que es troba a 3.500m. La enorme quantitat de turistes que feien el recorregut era esfereidora, més i tot sabent que el tren per pujar desde kleine Scheidegg fins a dalt val uns 100 euros per persona!

Va ser curiós que quan vam venir a suissa fa molts anys, justament vam pujar amb un telecabina que ens duia a dalt del Mänlichen i que vam tornar en tren desde Kleine Schediegg fins a Grindelwald! Això si, aquell cop el recordo assolellat i ple de gent!

Un cop a lauterbrunen, després de dinar, ens vam carregar les motxilles a l’esquena, amb el sac i el necessari per dormir al Rotstockhutte, un refugi de muntanya ben apartat. El camí fins allà també el vam fer assistits de telefèrics i trens, i desde el poble de Mürren 2h de caminar entre la boira. El paisatge deuria ser molt maco, però amb prou feines vam veure el refugi quan hi vam arribar …

L’experiència de un refugi suís va ser interessant, no hi havia dutxa, la beguda no estava inclosa en el sopar (l’aigua de l’aixeta valia 2 Francs el litre) i enlloc de mantes hi havia nòrdics! Com que la aigua del voltant no es potable per la quantitat de vaques que hi ha, tenies dret a 1l de aigua o a 1l de marschtee, una especie de infusió de gust dubtós que inclús buscant per internet no he acabat de trobar que era. Això si, mirant refugis tots ho incloïen. Els preus, tenint en compte el país no eren gaire cars: 70 Fr mitja pensió, i els horaris com a casa, a les 6:30 a sopar i a les 10 al llit.

Grimselpass

Aquest cop si que haviem d’agafar el cotxe per anar a la següent parada: Interlaken. I per arribar-hi vam passar per el “grimselpass”, un coll de muntanya de més de 2.000m que només està obert a l’estiu. El nombre de cotxes que passaven per allà era enorme, però el nostre objectiu era pujar un petit cim que es trobava a prop del coll: el Sidelhorn, quasi 3.000 m i una magnífica vista sobre els glaciars i les muntanyes del voltant.

Tal i com he dit anteriorment, la gent es concentra molt allà on es pot arribar en cotxe, però 1km més enllà ja no hi ha quasi gent. Nosaltres durant la pujada al cim ens vam trobar la gent suficient per no semblar que anavem sols. Una altra cosa a remarcar dels camins suissos es l’enorme quantitat de cartells i marques que hi ha. De fet les marques son enormes, uns 30 per 40 cm, ben pintades 2 franges vermelles envolant una blanca.

Malgrat l’alçada, la calor no ens havia abandonat, així que quan vam ser de nou al cotxe, ens vam posar el banyador (aquest cop si) i ens vam donar un banyet en un llac que hi havia al mateix coll. Aigua gelada però que et deixava com nou!

Finalment, abans d’arribar a Interlaken vam passar per el Rosenlauital, la vall on hi ha una cascada que es on neix el riu Ar, el mateix al que ens vam banyar a Berna.