alCim

I el mateix passa amb aquest viatge, ara mateix estem amb el Sergi (ja hem deixat el Salva a l’estació de tren de Syracuse) en un econolodge a 200 km de Newark, preparantnos per tornar definitivament. Abans hem menjat l’hamburguesa de rigor amb “aritos de cebolla” en una “taverna-grill” del costat.

El dia ha donat molt de si, ens hem llevat amb una dutxa lleugerament calenta (però un lavabo gelat) i un esmorzar de la gasolinera (cafè, donut i english muffin amb ou i “salsitxa”). Per agafar forces per tornar a agafar la canoa, ja que avui feia un sol espatarrant, i caminar mitja horeta fins a una bassa enmig del bosc.

Hem dinat al costat d’un altre llac el que ahir vam comprar per si de cas no trobavem sopar a la gasolinera de Blue Mountain Lake i hem nat tranquilament fins a Syracuse, on hem deixat el Salva al tren. Per acabar, tal i com he dit al principi, hem parat per dormir al econolodge de Clarks Summit. Curiosament, just a la cruïlla on diumenge passat ens vam desviar de l’autopista per començar el camí cap a Buffalo.

Per cert, aqui els mosquits també son gegants i ens han deixat plens de picades, tan de les aventures d’ahir com d’avui.

Anavem a l’aigua! Avui post amb un dia de retràs sobre les aventures del parc. Tot va començar amb l’esmorzar al mateix bar on haviem esmorzat el dia anteriror, ous, torrada, patata i cafè. Haviem d’estar a les 5 de la tarda a Blue Mountain Lake, poble perdut enmig del parc de les Adirondack, ja que era fins a aquella hora que teniem garantida l’habitació.

La primera aventura va venir a la frontera, on van descobrir que el meu passaport caducava el 12 de Juliol (i a l’entrada m’havien donat permís per estar 3 mesos). Tot va quedar en un dels seus “double check”, però ens van fer anar a un edifici, donar les claus del cotxe (mentre el registraven) i fernos esperar quasi mitja hora.

A l’entrada al parc ens va ploure, parant només per al moment on vam parar per menjar a Saranac Lake, on vam comprar pegatines i mapes (i ens van preguntar per enessim cop què parlavem) i vam menjar una de les millors hamburgueses del viatge, crua crua!

De pet cap a Blue Mountain, quan vam arribar vam quedar sorpresos, teniem en una habitació al pis de dalt d’una casa de fusta que donava al llac. Per 25 dolars adicionals ens van deixar una canoa, 3 salvavides i 2 rems. No vam dubtar ni un moment a posar-nos el banyador i conquistar la illa del mig de llac, amb el temps just de tornar quan començava a ploure de debó.

Encara quedava estona i aventures, i vam portar el nostre pudent (algun dia explicaré perquè) rav4 per una pista forestal, sota la pluja i mentre el sol s’anava ponent. Just a la sortida de la carretera vam trobar un lloc que semblava autèntic, ens hi vam ficar de pet. Va resultar ser un bar de carretera amb ambientació relacionada amb les carreres NASCAR i on la familia que el portava menjava a la barra mentre nosaltres ens deleitavem amb unes “alites de pollo”. La cosa va acabar amb una llarga conversa sobre Estats Units amb la mestressa mentre intentavem acabar una partida de billar.

Comentari al preguntarli la taxa d’alcoholemia màxima per conduir: “tenim 2 polis, i un segurament ja està dormint”.

Pensant paraules o adjectius per descriure Montreal (i per tan pel post) se’m fa dificil triar-ne una. I es que Montréal m’ha agradat molt. És una ciutat que combina un cert estil europeu amb els gratacels i la bojeria comercial americana, per si fos poc els preus son acceptables i la gent és encantadora.

Tot ha començat de bon matí movent el cotxe, perquè aqui no es pot aparcar als carrers en una hora concreta del dia, així que hem hagut de buscar un carrer on ja hagués passat la hora prohibida. L’esmorzar l’hem enllestit en un bar a base de ous, bacon, patata i torrades en una terraseta a la rue St Denis. A continuació hem fet cap al Vieux montreal, lloc turístic per excelència però encantador. Després de veure per fora la basilica de Notre Damme hem tastat una mica del que en diuen la ciutat subterrània, per fer cap a la zona de sota el Parc Mont Royal i fer una crepe en una placeta.

Després de dinar, l’objectiu era pujar dalt el Mont Royal per veure la vista, a dalt només hem estat 10 minuts admirant les vistes de la ciutat, però per arribar ens ha costat més d’una hora gràcies als “simpatics” autobusos de la ciutat.

Per acabar el dia ens hem patejat la Rue Ste Catherine, artèria comercial de la ciutat (i on hi havia cert nombre sospitós de locals de danseuses) i zona xunga quan arriba al seu final per acabar en un bar de turistes fent una cervesa, això si, el músic de carrer l’ha amenitzat com deu mana!

El sopar ha estat complicat, per què comptavem amb la presència al Vieux Montreal de llocs una mica més adequats al nostre pressupost, però no ens hem arrugat i hem acabat entrant en un dels llocs que deuria ser més chic de la ciutat. Hem compensat el preu del sopar amb una altra cervesa en un autèntic Pub Quebecois, o altrament dit una terrassa a la rue St Denis mentre veiem passar els personatges que anaven de juerga. Hem acabat el dia comprovant que el cotxe seguia a lloc i sense multes, no sense abans passar per el bar encantador on ahir vam fer una cervesa.

Demà tornem a Estats Units, així que podeu tornar a seguirnos (si hi ha cobertura) a www.twitter.com/xorduna.

El principal objectiu d’avui era arribar a Montreal, i ho hem aconseguit! Ara mateix estem al alberg, amb el cotxe “ben aparcat” i la visita a un bar feta. Demà continuarem amb la descoverta. El camí per arribar fins aqui no ha estat lliure de sorpreses ni aventures.

Després de llevar-nos i preparar les maletes, hem anat fins a la part “centre” de Buffalo, ens coneixiem ja tots els voltants i totes les autopistes, però hagués estat una pena marxar sense veure una mica més la ciutat. En fi, ja està, ja ho hem fet i ens hem quedat força igual. A més per postres, no hem encertat el carrer de tornada i hem passat per cada lloc que feia certa por (fins i tot hi havia en un descampat una limusina trotinada a la venta).

A la tornada hem passat pel Walmart i el Borders (on he gaudit d’un 20% de descompte per serne soci i haver rebut la oferta corresponent) i de camí a buscar el Salva hem parat en un tal “Manhattan Bagel” per menjar alguna cosa. El lloc era dubtós, però ho hi havia pressa, i després de entendre’ns amb la cambrera, ha agafat una fiambrera amb una mica de ou liquid, li ha tirat el bistec en questió (l’entrepa era bistec amb ou i formatge fos) i ho ha posat 6 minuts al microones. He menjat coses pitjors.

De camí cap a Montreal, hem tornat a passar la frontera amb Canadà, aquest cop ens han preguntat què hi anavem a fer i a què ens dedicavem per guanyar-nos la vida. Es el tercer cop en 3 dies que entrem a Canadà, ja ens deuen coneixer.

La gana apretava, eren les 10 i encara faltaven 80 km per Montreal, aixi que hem passat per una cadena autòctona, el Husky House, on ens han deleitat amb pizza, espaguetis i clases de quebecois.

No ha estat fins arribar a Montreal i demanar l’habitació i la posterior birra al bar de turno que hem pogut parlar en francès amb llibertat. Al bar s’hi estava be, però a pesar dels tirants, les sandàlies i els pantalons curts de la poblacio local, plovia a bots i a barrals, a la mínima que ha amainat, hem fet cap al nostre alberg.

Quan els barcelonins aterrem a una ciutat americana, acostumats als coloms com estem, tenim la debilitat de ilusionarnos quan veiem esquirolets saltant i corrent pels parcs de les ciutats. Desgraciadament, quan portem un parell de dies ens adonem que els esquirols no són sinó una versió una mica més mona dels coloms que tenim a Barcelona. Avui però hem tingut la oportunitat de veure’n d’autèntics.

Després de llevar-se amb tranquilitat i buscar i retrucar per trobar un lloc on passar la nit del dissabte (finalment hem acabat en un lloc on hem d’estar abans de les 5 de la tarda i on ens deixaran llogar una canoa) hem agafat el cotxe i hem anat 100 km al sud de Buffalo fins al parc estatal de Allegany. Els parcs estatals no son tan impressionants com els nacionals però en aquest hem pogut disfrutar de tranquilitat i repòs. Hem pagat els 6 dolars de rigor per ajudar a la manutenció del parc (com a turistes honrats hem esperat que el guarda acabés de fer les seves necessitats per pagar-li) i amb el mapa ens hem passejat per muntanyes baixes, carreteres poc transitades i pistes forestals voltades de boscos frondosos. Abans de sortir del parc hem menjat un super entrepà de truita (feta en un pot per escalfar la llet) i hem fet la siesta com deu mana. Dins el parc hem pogut veure esquirolets més petits i força més encantadors.

Abans de acabar el dia hem pogut travessar a Canada per veure les Niagara Falls com deu mana (i tornar ser preguntats on ens haviem conegut). El cert es que les cascades son força impressionants, pero els gratacels i casinos cutres que tenen al costat els hi donen un aire de fa 30 anys certament particular.

El dia ha acabat amb una barbacoa al costat del jacuzzi de la residència del salva, que la noia de la residència ha interromput per dirnos que a les 11 en punt haviem de marxar. Ja m’explicaràs perquè volen una piscina, barbacoa i jacuzzi si no es per passar-hi tranquilament les nits “càlides” d’estiu.

Demà, de compres i cap a Montreal!

Avui hem fet una visita de altes volades! Hem anat fins a Toronto (Canada), capital financera de Canadà, i malgrat que la ciutat i el seu entorn eren bastant (per no dir molt) planes, hem pujat a la CN Tower, que fins fa un parell d’anys ostentava el record de construcció més alta. El mirador a 447 m sobre el terra ens ha permes observar el que hem estat tot el matí caminant després de un viatge de 2 hores i pico per autopista.

El punt més sorprenent del viatge ha estat al moment de passar la frontera, on després del tipic interrogatori (que incloia preguntes del tipus, on us vau coneixer?) ens han posat dos segells ben macos al passaport. L’arribada a Toronto ha estat de cop, i de poc ens passem el centre.

Després de aparcar el cotxe al costat del port hem fet cap al “centre” de la ciutat, un munt d’edificis molt alts d’oficines connectats per passadisos sota el terra entre ells (imagineu el fred que deu fer al hivern aqui). Ens haviem llevat tard i teniem gana just arribar allà, així que hem sucumbit a la oferta local de “sausages + fries = 5.5 CAD”. Patates i salsitxa molt bones, que hem menjat atacats per gavines davant de l’ajuntament.

Amb la panxa plena hem passat pel Chinatwon (bastant autentic) i per un grupet de botigues hipis, mostrant que Toronto, tot i ser bastant sosa era una ciutat de contrastos interessants. D’allí a la Universitat (verd per tot arreu i edificis que recordaven a Anglaterra) i cap a la zona pija de galeries d’art i botigues cares. Abans de pujar a la torre hem baixat per un dels carrers comercials, plens de botigues i mes contrastos. A destacar el Eaton Center, centre comercial enorme (amb tres plantes subterranies) connectat per passadisos amb els edificis del costat.

La tornada hauria estat normal si no fos perque ens hem perdut just abans d’entrar als Estats Units, i hem acabat anant per carrerons travessant vies i polígons (seguin les indicacions de “trucks usa”) fins a la frontera, on ens han interrogat altre cop sobre el que haviem fet a Toronto abans de deixarnos passar.

El resum, Toronto, ciutat sosaina a primera vista però amb contrastos interessants i ideal per passar tant sols un dia. Demà? qui sap el que el futur ens depararà!

Avui ha estat dia de centres comercials, ens hem llevat amb la calma mentre el Salva estava treballant i a grans trens hem agafat el cotxe per passejarnos per centres comercials. Despres de veure les super-instalacions de la residencia on esta el salva, hem anat cap al Walden Galleria, on hi havia el Sears, el Best buy, una especie de Decathlon pijete i altres botigues per l-estil. Com que estem fent viatge en plan tiraillo, hem agafat i hem anat a un centre comercial ple de outlets que estava a Niagara Falls. Els preus finalment han acabat convencent i hem comprat roba! A la sortida del gran outlet (que potser hi tornem abans de dijous) ens hem adonat de que a 4 milles teniem les catarates, i cap alla falta gent. A falta d’un analisi mes acurat, dir que es una mica hardcore, es una llastima tot aquell munt d’edificis i muntatges tant lletgets i turistics amb els trossos de cascada que hi han. Hi tornarem amb calma amb el salva.

Per acabar el dia hem anat a un super america obert les 24 hores per proveirnos de menjar i fer una mica de turisme integrador.

Per cert, no hi ha posts de New York, pero en part perque estic posant un sistema molt mes “realtime” per a que ens seguiu. Gracies a haverme comprat una sim de ATT i un bono de datos, puc anar fent petits micro-posts al twitter (sempre amb foto). Ho podeu anar seguint a:

www.twitter.com/xorduna

La maleta està casi feta i ja queda molt poc per tornar a la ciutat on vaig anar fa moooolt i moooolt de temps: New York. Aquest cop enlloc de passar-nos una setmana sencera a la ciutat faré una volta una mica més llarga. L’objectiu no es fàcil, volem arribar fins a Buffalo (per anar a veure el nostre amic salva) i d’allà fins a Montreal, una ciutat on segurament hauria d’haver anat també fa molt de temps.

Poca cosa més a dir, a part de que fa 3 anys el mateix trio, Salva, Sergi i Xavi casi converteix un mazda6 en una zodiac a la costa danesa. Aquell cop van ser menys kilòmetres, menys dies i menys … en fi, que aquest cop anem una mica més a “lo grande”.

La cita és demà a les 23 Hora de Nova York a Times Square, títol de la película: 3 indis a mahattan. Fins al pròxim post us deixo amb el relat de l’anterior aventura de fa tres anys.

Per cert, per primer cop en molt de temps, no m’enduc el portàtil! (wooooow) però be, tot te una explicació i tranquil que el desplegament de infraestructures crec que serà suficient pel post diari.

És irònic que mirant el resum de la conferència que ha fet en CW he vist que m’havia oblidat de’n Manfred Bodner el fundador de Bwin. El seu monòleg ha estat especialment interessament, ha explicat que quan va començar Bwin tenia clar que no existia una marca clara de apostes a Internet, hi havia Amazon, Skype, Ebay, Microsoft, Apple, però faltava una marca global d’apostes, quelcom que era vist més de perdedors, gent gran o bebedors.

Si no he entès malament ha dit que s’ha arribat gastar 300 milions (USD, GBP, EUR?) en marketing. Tot i que després en una interessant biografia sobre l’empresa he trobat que el 2007 es van gastar 110 milions de Euros en marketing (van patrocinar el Real Madrid).

Una de les frases que crec que ha estat ell qui l’ha dit ha estat: “It’s not about brilliant ideas, it’s about brillian execution“.

Hagan sus apuestas, who’s the next killer app? (palomita, palomita …)

Prop de dos mesos amb el bloc completament abandonat. Justament desde just abans que comencés a posar en marxa un nou projecte que espero que surti a la llum de forma oficial abans de finals de Juny. El motiu del post és la meva asistència al SIME Barcelona 09 que s’ha organitzat dins del marc del dia de l’emprenedor a Barcelona. Una cosa es que deixi de explicar xorrades varies, l’altra es deixar-vos sense un report minimament decent d’una conferència a la que anat.

SIME és l’acrònim de Scandinaven Interactive Media Event, organitzat per emprenedors nòrdics té per objectiu promoure l’emprenedoria arreu del mon organitzant conferències amb ponents de primer nivell. Per la meva banda un 10 a la organització, l’event ha estat amè en tot moment i els ponents han donat idees amb força. Anem doncs a pel resum:

Introducció a càrrec del que després ha fet de moderador Ola Ahlvarsson. Ens ha parlat de les oportunitats digitals, del munt de coses que es poden fer amb el “social media” i derivats. Em quedo amb la frase: a “wealth of information is a poverty of attention“

A continuació ha vingut el panel que ha estat potser un xic més aborrit, Net Jacobson, Jimmy Maymann (fundador de Goviral.com) i Andrew Bradford han parlat sobre l’estat del marketing actual. De quins son els mètodes que tenen les empreses avui en dia per posar-se amb contacte amb els seus possibles clients. Han parlat de les possibilitats del viral (posant aquest exemple http://www.youtube.com/watch?v=MAcc8CPhlO4) i de si encara tenen sentit els mitjants tradicionals. Com a punt important, el de Goviral ha dit que una campanya viral pot seguir costant molts diners, depenent del cost del material i sobretot del cost de posar en marxa la campanya (trobar blogs, forums, persones clau i publicitar-ho).

Just després, 10 minuts de Christopher Pommerening que ha explicat com va venir a Espanya fa 10 anys, per localitzar una versió de clasificats de cotxes que ja funcionava a Alemanya, autoscout24. Actualment es declara un Venturepreneur (o com se digui) però el cert és que no inverteix en fase seed.

Un altre nòrdic, Marko Ahtisaari, fundador de Dopplr ha fet una presentació mig mística de com se li va ocórrer dopplr i cap on vol anar parar. La veritat es que ha vengut molt be el seu producte, però no he acabat de veure la monetització. De totes formes, sembla que dopplr realment s’està convertint en una referència GLOBAL de llocs (restaurants, hotels, i altres coses) que troven els viatgers freqüents. Semblava que hi havia una aplicació per l’iphone, però pel que sembla només és un webclip. Potser ho provo al pròxim viatge.
Just després un dels panells més interessants, una discussió sobre les diferències a la hora d’emprendre i entendre el mercat entre Estats Units i Europa. Alguns pensen que a Europa hi ha els paisos del vi, els de la cervesa i els del vodka, i que entre ells intenten vendre als seus companys de beguda, i que això no pot ser, que s’ha de pensar en global desde el primer moment. Com a exemple han dit que moltes webs, el dia que posen l’anglès augmenten les visites de forma espectacular. Al panell hi havia la Inma Martinez, venture capital a qui dona gust sentir per com diu les coses, ha deixat anar frases com “Hem d’anar a Estats Units a aprendre d’ells i robar-los els clients”, “No m’importa la propietat intelectual, tant sols els productes que es poden vendre” o “A Espanya totes les empreses relacionades amb mobils volen vendre a Telefonica o Vodafone, i això es una pèrdua de temps”. També hi havia la Jeniffer Schenker, una americana que ara viu a París i que ha engegat http://informilo.com/ una especie de Techcrunch però sense tanta prepotència i enfocada a realçar el potencial d’Europa. Una frase seva: “2 words are not accepted in Europe - success and failure“. Ha estat curiós que quan s’ha preguntat a la audiència quants llegien Techcrunch, molta gent ha aixecat la ma, i aleshores un dels panelistes ha comentat que precisament aquest era el problema, que entre els europeus ens costava trobar-nos perquè tots ens mirem l’altra banda de l’Atlàntic. Com a idees de forma em quedo amb: “you can build any business from anywhere in Europe”, “Europe has great potential, but americans know how to sell it”. En definitiva, Europa es un lloc perfecte, no cal anar a U.S. només cal donar-se compte d’on estan els teus clients.

Posteriorment, durant 10 minuts, Sixto Arias de movilisto ens ha parlat del mobile marketing i les seves possibilitats. Malgrat que una enquesta al carrer ha mostrat que el mobile marketing es certament molest, el que es cert es que el mobil es convertirà en el comandament a distància de la nostra vida social, i un fet és que cada minut al mon, s’envien més SMS que emails (i recordem que els SMS costen pasta!).

Després del descans ha aparegut el meu ídol, Martin Varsavsky, li llegeixo el blog i malgrat que a vegades se li enva una mica, m’agrada la forma que té de dir les coses, sense importar-li què pensaran la resta. Ens ha ofert un show, ha parlat de la situació d’Espanya i de com es podria arreglar fomentant l’emprenedoria, no només amb llocs físics com el 22@ (que ell ha anomenat 21@) si no també canviant les lleis per fer-les més favorables al fracás inherent que està associat a moltes aventures empresarials. També s’han presentat Morten Lund (un dels inversors de skype) actualment arruinat però feliç, Stefan Glaenzer fundador de RJDJ que ha parlat de les diferències entre visió i alucinació i Johan Stael Von Holstein fundador de iQube (una especie de incubadora/acceleradora de suècia) i de altres .com a suècia que han fet un munt de quartos.

Tots quatre han parlat de què es el que defineix els emprenedors, i de quina és l’actitud davant la vida que acostumen a tenir. En Varsavsky ha explicat que quan durant la seva primera (i única) entrevista de feina li van preguntar on es veia en 5 anys, ell va respondre “com a mínim, com el teu cap”, també ha parlat del fuckyoumoney, que son els diners que quan els tens, a qualsevol que t’ofereix feina li dius “fuckyou I don’t need your money!”. Ha dit que el govern es massa generós donant fuckyoumoney, i ha comentat una de les idees que ha expressat al seu blog, de permetre la possibilitat de cobrar el paro sencer per arrancar empreses.

Ja cap al final han marxat els panelistes extranyers i han entrat una noia de TMTFactory, el jefe de Sitmobile (que no sap que li sortirà una paloma competidora) i el Diego Marino. La conversa havia de parlar de la “escena digital española” i s’ha acabat parlant una mica del mobile marketing i de on estan anant les empreses TMTFactory i Sitmobile. També s’ha comentat que existeix una divisió massa gran entre Amèrica Llatina i Espanya, cosa que no passa entre US i UK. S’ha fet el comentari de que a Espanya les películes es doblen, i allà baix no (no s’ha comentat però que també es doblen a França i Alemanya com a mínim).

Per acabar ha sortit el fill del Varsavsky a representar els nadius digitals. Em quedo amb la frase, “I don’t read books because I have better things to do”.

Durant la conferència he anat twittejant algunes de les idees que anava sentint amb el tag #simebarcelona (després he vist que tothom ho feia amb el #sime i que han sortit en portada xD). Buscant després a twitter aquests dos tags he pogut recordar les idees que havia perdut, també he tret ma de la transcripció (més lleugera  amida que passaven les hores) oficial del SIME, que podeu llegir si creieu que em deixo alguna cosa.

Amb una mica de sort, hi haurà algun post abans del Gran Viatge

L’altre dia vaig rebre l’email de “your domain alcim.net  is about to expire”. Això volia dir que ja feia 3 anys que vaig començar a escriure aquest blog, el que va començar com una forma de anar explicant el que feia mentre estava d’erasmus s’ha acabat convertint en una barreja xunga de diari de viatges, receptari i anades d’olles frikis. No actualitzo gaire, i cada cop em preocupa menys si algú em llegeix o no, però m’agrada anar escrivint el que faig, sobretot quan vaig de viatge, per, uns quants mesos més tard anar recordant coses que semblaven oblidades.

L’altre dia vaig passar una bona estona rellegint el viatge a Irlanda, i es aquests moments en què em dono gràcies a mi mateix per haver tingut la paciència d’anar escribint xorrades, per poder-les recordar algun dia. Per cert, mirant els posts de l’any passat, he descobert que fa just un any que tinc twitter. Un altre aniversari a celebrar?

Tinc temes pendents dels que parlar, però em falta temps, i a la nit estic massa cansat per fer discursos inspirats. Així que de moment, per celebrar de forma xunga l’aniversari del blog us deixo amb estadístiques:

• 303 Posts
• 737 Comentaris
• El mateix tema desde el 1 de gener de 2008
• 9555 comentaris de spam
• 29 Subscrits per RSS
• 437 visites aquest últim mes
• Posts més exitós actualment: “Calçots arrebossats” (29 visites aquest mes)
• Foto més vista: Auswitch (180 visites per links externs a aquesta foto)

Ara només falta engegar d’alguna vegada xavierorduna.com per crear marca personal i altres xorrades de gurus 2.0.

Mentrestant, aqui podreu disfrutar de receptes

Curiosa fusió de cuina, portar una calçotada lluny de les brases i les cases de muntanya. Per fer això necessitarem més calçots dels que ens van sobrar que l’anterior calçotada (si vau anar a un restaurant, no dubteu en demanar-ne) i la salsa romesco que no ens vam poder acabar. Si casualment trobeu unes tiretes de bacon d’aquestes tallades a la nevera, el plat quedara complet.

Mentre bullen els espaguetis (o tallarines o qualsevol variant) netegem els calçots i els tallem a rodanxetes de entre 3 i 5 mm de gruix. Posem una mica d’oli a la paella i fregim les rodanxetes de calçot. Si tot va be s’aniran desfent. No esperem gaire, i tirem les tiretes de bacon. Deixem que tot plegat es fregeixi, primer a foc una mica fort perquè agafi color, i finalment a foc suau perquè la ceba quedi ben cuita no ens repeteixi. Just quan ja estigui tot ben cuit, tirem 3 o 4 cullerades de salsa romescu i ho remenem. Afegim també un rajolinet d’oli per que la salsa romescu es reparteixi be.

Colem els espaguetis, els tornem a posar a l’olla, i tirem tot el que tenim a la paella. Una punta d’orenga, i a menjar!

Per cert, encara em queden més calçots ……

No crec que sorprengui a ningu si us dic que finalment he caigut en la temptacio i ja tinc un iphone. Atzars del desti han fet que pugui si mes no provar-lo amb unes condicions prou avantatjoses. De moment la impressio es bona. Aviam si en breu puc fer un post amb mes detalls.\n\nAviso als fans dels calçots, avui he fet espaguetis amb calçots i romesco.

- Está diciendo que el presidente puede hacer algo ilegal?

- Lo que digo es que si es presidente quien lo hace, es que no es ilegal.

Petit extret de la película (i el trailer) de “el desafio”, película de la cual vaig assistir a la preestrena amb l’elies gràcies a universia.

La Banda Sonora, sublim. Encara l’estic buscant, perquè no està al spotify????

Suposo que al final, la història ens acaba posant a tots al lloc que ens correspon.

En tot cas, hi confio per alguns governants actuals xD!

Tothom coneix la típica forma de menjar calçots que consisteix en acabar brut com una guilla i passar un dia al camp. Això es el que vaig fer dissabte, però vaig calcular malament i ens van sobrar 50 calçots. El mal temps d’avui no aconsellava marxar altre cop fora, així que m’he decidir a menjarme els calçots amb ganivet i forquilla i al menjador de casa. Els calçots, un cop nets (treiem bona part del verd, deixem només una cueta, treiem el cul i un parell de “capes de ceba”) es poden fer al forn. Tot i que sembli ceba que triga a fer-se, son molt tendres i amb molt poca estona es poden fer. Altres alternatives son el microones a màxima potència o amb el programa de cocció automàtica del forn (modo verdures fresques o similar). D’aquesta última forma es com els he fet jo, i en 5 minuts tenia els calçots llestos.

En aquest moment jo crec que amb una salsa romesco ja es podrien menjar, sense pitet es clar, però jo he pensat en arrebossar-los. Hi ha dues formes, primer amb ou i després amb pa ratllat (en aquest cas aconsello un doble arrebossat: altre cop ou i altre cop pa ratllat) i amb primer farina i després ou. De totes dues formes estan bons, si be es cert que segona forma (a la romana s’anomena) l’oli no s’embruta tant i els calçots queden més macos. Recomano posar l’ou en un recipient gran, per poder manegar be els calçots. De totes dues formes es passen per oli ben calen per fregir-los. No oblideu la salsa romesco al costat del plat per sucar lleugerament els calçots arrebossats.

100% verdura, 100% natural xD!