alCim

Malgrat haver-hi passat tot el dia encara no se com es pronuncia. Avui també feia calor però el fet de caminar entre els arbres (enormes sequoies) ha estat molt més agradable. L’objectiu d’avui era veure sequoies, pujar a un cim de vaques i veure alguna cosa d’aigua (llacs o cascades). Les sequoies les hem vistes ben vistes, són realment impressionants. Recordo quan era petit que als llibres sortien uns arbres que es deien sequoies i que passaven autopistes per sota, aleshores jo me les imaginava realment grans, i quan arribes aquí veus que només passa un cotxe per sota (no pas una autopista) però que son enormes. Les formes que agafen les arrels i la manera amb que majestuosament s’alcen fins al cel, els dona un toc bastant diferent al munt de pins (també enormes que tenen pel costat).

L’altre objectiu del dia era de vistes panoràmiques, una milla i una mica més per un camí excessivament marcat ens ha dut al Sentinel Dome (Dome vol dir pic en llengua autòctona) des de on hem vist tota l’extensió del parc. Especialment el Half Dome, un pic amb forma de mitja lluna que s’ha convertit en l’emblema del parc. Allà ens hem menjar uns fabulosos entrepans de truita amb pa de hamburguesa, d’aquest pa mig sec que fa que se t’enganxi a les dens. A les 3, estaven boníssims. Especialment curiosa la presència d’un esquirol gras i gros que estava emprenyant tota l’estona a l’espera de una engruna d’alguna cosa. Ha acabat llepant unes gotes de coca-cola que han caigut a la roca. Sense comentaris.

L’últim objectiu no s’ha complert, després de milla i pico caminant per un camí polsegós (deu fer anys que no plou aquí, haurien de fer un pla antisequera i veurien com acaba plovent) ple de cagades de cavall també seques, i bastants mosquits emprenyadors, hem arribat al Mirror “Lake”. Lake entre cometes perquè un cop allà diu, aquest llac es preciós a la primavera, quan es reflexen les muntanyes. A final d’estiu, normalment, està sec. Magnífic.

Posats a parlar de coses folklòriques, avui he mirat la tele, estan que no caguen amb lo de la filla de la vicepresidenta del Mc Cain. Aquí segurament no ha arribat, però aquí es una festa digna del corazon de verano. Especialment commovedor el vídeo de la campanya del Mc Cain en que surt el 11 de setembre.

PD: segueixo sense tenir internet, demà anem a un motel molt “guai”, aviam si almenys hi ha cobertura de mòbil. Perquè el word no em reconeix la paraula sequoia???

Ara mateix estem en una caseta de fusta molt autèntica als afores del parc de Yosemite. Els prop de 300 km que separen San Francisco de Yosemite son bastant secs. De fet, no m’esperava que Califòrnia fos tant mediterrània, me l’imaginava una mica més verda i florida. Però la realitat és la que és, i el calor que fa es considerable. Fins i tot ara al parc, pots sortir amb màniga curta a fora (i veure les estrelles), cosa que a San Francisco implicava una fresquíbilis notable.

A dins del parc hi ha just l’indispensable, algun hotel, apartaments, una petita botiga de records i quatre coses de menjar i sobretot, munts i munts de casetes de lona. Sorprèn si ho comparem amb els parcs de Jasper o Banff al Canadà, a primera vista més salvatges però amb ciutats a dintre. Això si, al Canadà no vam tenir la oportunitat de veure óssos, aquí si, poc després d’arribar hem vist un munt de gent parada a la carretera i era a causa de dos ossets petits. Sorprèn. De totes formes segons la guia, els ossos que estan massa acostumats a la gent, se’ls acaba sacrificant pel seu propi be. Qui sap què passarà amb aquests dos.

El temps però se’ns ha tirat a sobre i quan hem arribat al bosc de sequoies, hem tingut els minuts de sol justos per veure’n algunes. Demà hi tornarem.

De moment però, ja puc dormir tranquil, he vist sequoies i ossos al natural!

PD: No tinc ni internet, ni cobertura de telèfon, Així que aquest post queda guardat per quan el pugui penjar. De fet hi ha una linia telefònica, però desconec cap numero de telèfon d’accés a internet.

El dia d’avui ha començat picant, no perquè la veina del davant hagi fet topless (que no tinc ni veina ni fa top less) sinó perquè se m’ha acudit esmorzar un Breakfast Burrito. Estava bo, però picava, i rebaixar el picant amb cafè americà posa a prova l’estòmac de bon matí.

Avui hem fet una volta amb cotxe com deu mana, hem passat el Golden Gate per veure San Francisco desde l’altra banda (i per passar el pont que tenia gràcia) i hem anat a enganxar un altre pont per arribar fins a Berkeley. Si senyor, University of California Berkeley. Lloc que he pronunciat milers de cops per descriure les wireless sensor networks. Hem donat una volta pel campus, que si haig de ser sincer m’ha impressionat molt menys que Harvard (no direm el perquè ;)) i la meva germana s’ha comprat una samarreta, qual friki que es. L’objectiu del dia era anar a les platjes del Pacific, i per això hem hagut de travessar dos ponts més, un dels quals s’havia de pagar (ja m’extranyava això d’anar passant ponts enormes sense pagar), això si, 4USD i en cash, i sense justificant de pas … Ai el que han d’aprendre …

I a Pacifica (Beach) he fet el que a Vancouver vaig deixar pendent, banyarme de cos sencer al oceà Pacífic. Amb taurons i surfistes si calia. Haig de reconeixer que el fet que TOTHOM anés amb vestit de neopreno, i que de posar els peus se’m congelessin em tirava enrere, però el solet i la oportunitat m’han fet decidir. Banyador al canto i cap a dintre. L’aigua estava gelada, però el més impressionant eren les onades, que et deixaven sense respiració de la força amb la que venien. Així que ja estic batejat de Pacífic. Ara només em falta tornar a les Lofoten i banyarme més amunt del cercle polar àrtic.

A les tantes que ja eren, hem anat a un poble anomenat Pescadero a menjar peix (de fet, peix de hawaii i marisc autòcton). Amb el entrepà de calamar obert en canal arrebossat i les ostres també arrebossades hem fet tranquilament fins a Santa Cruz, meca dels surfistes del Nord de California. On reinava un clar  ambient surfero, malgrat que les onades no apareixien per enlloc. L’intent de passar per San José, ha acabat amb nosaltres mig perduts pels límits de Silicon Valley buscant un lloc per menjar. De San José hem vist poc, però ens hem integrat com deu mana amb una hamburguesa i unes fajitas en un garito autèntic de Santa Clara. Per fer baixar l’hamburguesa (i avançar en la cua de la digestió) hem fet algo molt yanki, demanar un hot chocolate en un Starbucks Drive In (amb el cotxe vaja) i beure’l per l’autopista.

I aprofitant que no m’ha mossegat cap tauró ni m’ha agafat una galipàndria, aniré demà a Sand Hill Road a buscar alguna cosa de calderilla…..

No ens enganyem, desde que vaig jugar al driver o vaig veure “La Roca” tenia ganes de conduir per San Francisco i emular als meus herois cutres de pantalla, res més desestressant que un salt per una de les pujades o baixades que poblen la ciutat, la realitat, per sort o desgràcia, es lleugerament diferents. Anem però per parts i situemnos al principi del dia, molt abans d’agafar el cotxe.

Mentre a Barcelona ens plantegem el tema de la lliberalització de horaris, aqui a San Francisco amb prou feines es podia dir que fos diumenge si no fos pels horaris del autobús i el tancament una mica més aviat de la majoria de botigues que quedaven obertes. Així que hem anat al cafè que ja haviem anat ahir on he repetit l’experiència del Bagel i el cafè americà. Amb l’objectiu d’agafar forces per la volta del dia.

A San Francisco hi ha com a transport característic un tramvia que puja i baixa pujades, una especie de funicular amb el cable sota el carrer. Vaja, el que el Sean Connery envia a pendre vent a La Roca. D’aquests tramvies n’hi ha 3 linies, dues que van de Powel Station fins a Fisherman’s Wharf (a cual puesto mes turístic) i l’altre que fa un bon tros del California Street. El problema es que el que uneix els llocs turístics va especialment ple. Aixi que hem agafat el de California Street per anar fins a Pacific Heights, ple de cases victorianes aixi una mica pijes. La visita al barri ha inclòs els dos parcs que hi ha al costat, llàstima que no son prou alts i no s’acava de veure res. D’allà hem agafat l’autobús fins a Alamo Square, on hem vist més casetes mones i pijetes. Abans però hem descobert Fillmore Street, increiblement animat i ple de botigues (obertes) pel voltant d’on es trovaba. Per canviar una mica d’ambient hem fet fins a Hashbury Haigts, a toc d’autobus (si, avui teniem el pase de transport!) on hem descobert un entorn també completament diferent. Malgrat que a les guies posava que era el “barri hippy”, la veritat es que crec que en queda poc de hippy, jo m’inclinaria una mica més per pijipis, tot i que l’ambient del barri (carrer Haight principalment) era especialment bohemi. Hem dinat en un lloc teòricament famòs però la qualitat del qual deixava una mica que desitjar, això si, era super mono.

Després de dinar i fer el cafè de rigor en alguna de les “copies” del Starbucks (en aquest cas era un garitu de reminiscències comunistes de nom “Coffee to the people”) hem anat de pet cap a Mission Dolores, orígen ancestral de San Francisco, perquè tancaven a les 5. Al costat de l’esglesieta, hi ha el barri de Mission, amb “certes orientacions” llatines, per no dir que es com una reproducció d’Amèrica Llatina completa concentrat en 4 carrers. Inexplicablement hi havia un lloc on feien barretes de pa de Viena…. això si, li posaven French Bread, cosa que tampoc s’acaba d’entendre. Amb el pa sota el braç i la T-dia (on rascaves el dia del any que volies fer-la servir) a l’altre, hem agafat un trolebús i hem fet cap al barri de Castro, meca Gay de San Francisco. No diré res més.

Els peus ja no responien, així que hem anat a buscar el cotxe (en part per tocar els collons al del parking i que l’hagués de desaparcar) i hem intentat per tercer cop veure el Golden Gate. Aquest cop ja no hi havia boira ni s’havia post el sol, i hem pogut gaudir d’uns minuts d’una magnífica vista sobre l’entrada de la bahia de San Francisco. Per acabar el dia, res millor que una hamburguesa del Lori’s Dinner, local d’ambientació anys 50 i una hamburguesa que segurament encara estaré digerint per la diada.

San Francisco té pujades i baixades, és un fet. D’acord que soc home de muntanya (per casa meva) i que als jocs i películes s’havia vist. Però això es molt més sorprenent del que em pensava. Deixant de banda que el Chevrolet Uplander que hem llogat no té embrague, conduir per aqui es una grata experiència. Haver d’agafar embranzida per pujar un carrer perquè es com la baixada de la glòria però amb l’amplada d’Aribau, no te preu. Trobar-se un embús amb una pujada brutal i fer patinar les rodes cada cop que avançava, tampoc. Per si fos poc, això d’arribar a un creuament desde baix, amb un stop, es bastant catxondo, perquè fins que no tens mig morro dintre, poc veus la gent que ve. Per solucionar això, son molt espavilats, posen un stop a cada un dels carrers que convergeixen, i que siguin ells els que s’espavilen. El que també sorprèn es que com a Barcelona la gent té tendència a convertir en Cedas els stops amb visibilitat, aqui els fan TOTS.

Segurament una consequència de menjar aritos de cebolla.

Malgrat que el dia s’ha despertat amb boira, després d’esmorzar un bagel i un cafè, s’ha anat aclarint bastant i hem pogut gaudir d’un dia ben assolellat. El primer pas ha estat comprar dos targetes SIM per poder facilitar el fet de separar-nos durant el viatge, també per fer les mítiques trucades de “we will arrive late” i perque trucar a espanya valia 0.60$ (pel que sembla no es pot agafar la tarifa de internet ilimitat, però almenys podré penjar posts sense que el roaming de movistar em deixi sec). Després m’he anat a comprar la guia definitiva de tot geek que se precie: “Geek Silicon Valley: the inside guide to Palo Alto”, per poderme documentar a fons i aprofitar el dimarts. Ha estat trist que a la llibreria no sabien que el tenien (jo si perquè ho havia vist a la web). Hem acabat de tirar per Market Street fins al embarcadero, on hi havia un mercat a l’aire lliure de agricultura orgànica. La poma estava bona, però 6 USD el kilo fa una mica de mal…

Com que haviem anat molt cap al mar, hem hagut d’enganxar el Chinatown desde darrere, no hem entrat per la porta típica principal, però hem vist botigues curioses, xinos, xines i la fàbrica on fan les galetes de la sort, aquelles que surten a les pelis, el més pintoresc però de la botiga eren els 3 homes del fons rascantse alguna cosa, una noia fent galetes i un senyor que cridava, “uan dóla!”. A continuació hem fet cap a la Grace Catedral, on hem enganxat un casament, així com a molt americà, tan americà que els que es casaven (i tb els convidats eren xinos). Per reposar, hem dinat a un restaurant pseudo-italià (però bo) de Nob Hill. Posats a fer Hills, hem fet fins a la Russian Hill (títol del post, completament aleatori), desde on hem vist la famosa presó d’Alcatraz (Nicolas Cage volant inclòs) i desde on hem fet per una baixada bastant pronunciada fins al barri Italià. Poc en queda però, segons el meu parer, del barri italià, diria fins i tot que se’ls estan colant alguns xinos.

Mentre s’anava posant el sol, hem anat fins al Fisherman’s Warh, mare meva la quantitat de gent, a més, era impossible saber si eren turistes, o habitants recents de san francisco amb ganes de veure el mar i els lleons marins. Massa botigues, massa gent, i massa tours turístics, aixi que hem fet fins al USS Pampanito, un submarí de la segona guerra mundial amb veterà de submarins a dintre i tot. Per rematar el dia hem agafat un taxi fins al hotel per recollir el cotxe (anavem a agafar el tranvia, que era mes xulo, xo haguessim trigat el doble i ens hagués costat també el doble) per anar fins a la Cliff House, on ens hem fet un fart de peix i altres derivats del musclo.

Tot i estar molt reventats, he acompanyat a la Núria a que veiés una mica l’ambientillo de garito xungo en un lloc que ja m’havien comentat: the Holy Cow. Senzillament pintoresc.

Ja hem arribat a San Francisco! Pel que sembla ser hem arribat sencers i amb les maletes. El dia d’avui ha estat especialment llarg (com tots els que impliquen els vols salta-charcos), però gens pesat. Del viatge en avió (un 747-400) potser només cal tenir en compte: el veí de fila de 4 seients que n’ocupava 3 dormint i es menjava tapers sencers de cogombre i tomàquet, la película kungfu-panda amb la que he rigut força (i això que no tenia pensat veure-la); el primer episodi que veia de “How I met your mother”; i el fet d’haver-me llegit durant el viatge “The art of Start” del Guy Kawasaky” (no farem comparacions odioses amb altres bloggers més influents xD).

Finalment sobre la una de la tarda hem passat el control de l’aduana i hem entrat formalment als Estats Units d’Amèrica, país reconeixible, tal i com diu l’elies, per la seva olor particular. Pensavem que seria fàcil llogar el cotxe i anar fins a l’hotel, però amb el cotxe hem tingut complicacions d’espai i pel camí ens hem trobat un embús a l’entrada de San Francisco. Després de deixar les coses a l’hotel, hem anat corrents a buscar alguna cosa per menjar, per trista i americana que fos, aixi rapid, i sense pensar gaire (en el nostre estomac) hem trobat una especie de pseudo-mcdonnalds on hem degustat una meravellosa Chese-Bacon-Burger. I fent un petit parèntesi gastronòmic, perquè només et donen la opció de beure aquestes begudes hipercalòriques i dolces fins a la sacietat? Tant dificil és tenir un sortidor d’estrella xD? Almenys faria més passable l’hamburguesa.

Amb l’hamburguesa porcosilla a l’estòmac hem fet una volteta d’aproximació per Downtown i Chinatown. A ca’ls xinos, per només 1$, hem pogut comprar una bossa de pa de gamba! i la veritat es que té un exagerat gust a gamba.  Hem pogut comprovar també que les pujades i baixades de San Francisco no tenen res a envejar a la baixada de la glòria, i que podrien competir en la categoria de cansa-turistes. Veure però camions i autobusos pujant i baixant els dona una categoria dificil d’igualar. Per acabar el dia voliem veure el Golden Gate desde Fort Point (anant amb el cotxe …), però els núvols que passaven a tota velocitat pel cel, eren un avís del que era inevitable segons el servei metereològic: la boira ha envait San Francisco. Així que no hem vist res de res (tot i tenir el pont davant dels nassos) però hem pogut gaudir d’una vista curiosa i mig fantasmagòrica de San Francisco. Hem acabat de rematar el dia amb unes creps, una pasta  amb salmó i unes sopes xungues que hem sopat en un restaurant a la cruïlla de Castro i Market Street.

Esperem que demà la boira s’aixequi ….

Ara mateix estic sentat en un vol de la brittish qua ha sortit de Frankfurt. Teoricament hauriem d’haver agafat el vol d’iberia q sortia sobre les 4 de la tarda, pero el vol ha estat cancelat i ha començat la odissea. No hi havia cap vol a Londres fins dema al mati, sortosament la gent de iberia s’ho han currat bastant i ens han enviat a frankfurt per agafar el vol de la brittish. La gracia es que ha demanat a la lufthansa que ens hi portes! Es aixo una mecanica de favors entre les aerolinies de “bandera”? Forma part del decorat hollywoodia que tot europeu es troba als estats units? Es sort? En tot cas ara falta veure si arriben les maletes xD Jo per si de cas tinc uns calçotets, una samarreta i tots els carregadors per seguir penjant posts. A l’hotel actualitzo i publico.

00:12 - Ja som a l’hotel. No hem trobat res x sopar. Espero adormirme abans de donarme compte de que tinc gana.

Com ja es comú per aquestes dates, marxo de viatge amb la family. Aquest cop em podré inspirar, perquè aniré a la meca de tota especie de pseudo-geek xungo a qui agrada muntar tinglados: Silicon Valley.

De fet anem uns dies a San Francisco, despres anem cap a Yosemite, Death Valley, Gran Canyon, Brice Canyon i finalment Las Vegas.

I com ja es comú en els viatges que acostumo a fer, intentare anar relatant el viatge a través del blog. La categoria que m’ha semblat adeqüada es Far West. Si trobo or o indios, tranquils que en portaré per tots.

Keep updated!

Porto prop de una hora sentat a la terrassa de casa meva (dels meus pares, no fotem!) llegint feeds. Tranquil i relaxat veient com la meitat de Barcelona es va enfosquint enmig de uns nuvolots grisos.

Llegir feeds es una cosa que faig de forma mes o menys regular per mantenirme actualitzat i anar curioseando, els tinc classificats i sempre acabo llegint mes o menys els mateixos. I la veritat es que a certs blogs hi estic viciat. Em molesta però el lector de feeds, ara faig servir el google reader, i necessitaria dos funcionalitats per facilitar la lectura dels feeds i fer-la molt mes enriquidora. En primer lloc que es mostressin els comentaris del post en questió, on apareixen les respostes a les preguntes que fan els bloggers amb molts lectors (i altres despotricades varies) (fer comentaris ja seria la òstia). I en segon lloc la opció de que tots els posts que parlin de la mateixa noticia s’agrupin, em molesta molt veure la mateixa noticia per 50 posts diferents, vivim en un mon en que la informació caduca en minuts i a sobre ens arriba replicada. I es senzillament aclaparador. Afegit un sistema de classificació en forma de tags i la possibilitat d’emmagatzemar els posts als WS de Amazon completaria el sistema. Apa, ja teniu business idea d’avui.

Per cert, si voleu una altra area de negoci, aneu pensant en el ipv6, segons sembla en 900 dies s’acaben les IP’s v4. La festa. A dexma però ja ens estem mig preparant, i avui li he deixat anar al Jordi la paraula 6lowpan. Crec que ens divertirem.

Apa, a consumir informació repetida.

… no em vaig comprar el EEE PC.

Avui n’he vist un al Fnac, dec tenir uns manotes i uns ditots perquè era pràcticament impossible escriure amb el teclat aquest tant minúscul. La interficie en windows però està be, i es carrega super rapid, la interficie del linux dona bastant que desitjar.

En canvi, amb el n810 només amb dos dits, escric super rapid!

I hi ha el majong …

Tenir una consola a mà em facilita molts cops la feina. Sobretot a la hora de programar i automatizar tasques. Desde que deu fer uns 10 anys l’Ismael em va ensenyar aquell sistema operatiu anomenat Linux, ha plogut molt i he arribat a tenir cert coneixement del sistema, especialment les distribucions basades en Debian. Inexplicablement jo sóc encara un home windows, que dius, si no jugues perquè no et passes a linux? Crec que la resposta està en que sóc molt detallista i no m’acabava de fer la forma de renderitzar la pantalla del Gnome (del KDE ja ni t’explico). A dexma treballava cada dia amb linux, però de forma remota, compartia una carpeta d’un ordinador amb linux i hi accedia per SSH. Es a dir, feia servir windows d’escriptori de Linux. Completament irracional.

Finalment dilluns vaig fer el salt a tenir un escriptori completament Linux, tot va ser perquè el Guillem em va enredar i va instalar ell el divendres l’Ubuntu 8.04. Malgrat alguns problemes de configuració del programador per el MSP430, porto tota la setmana treballant amb l’Ubuntu i realment n’estic encantat. Havia provat anteriorment Ubuntu, i bueno, be, però tampoc per tirar coets. La facilitat amb què s’instala tot plegat, la quantitat de howtos i manuals que hi ha, es espectacular. Tan espectacular que enlloc de muntar una linux cutre sobre una VMWARE al portàtil per poder generar l’esquelet d’unes aplicacions amb Cake (amb linux es infinitament més fàcil), m’he decidit a instalar Ubuntu a l’altra partició del portàtil. La clau està en instalar el paquet de fonts microsoft, que aleshores fa que pràcticament l’experiència sigui idèntica.

Ara només em falta un editor com deu mana de PHP, potser el Eclipse … ? O el netbeans per a desenvolupadors web … ?

Per cert, a la que actives correctament el Compiz i tens un escriptori rollo mac, aleshores ja ….. Ah, i el openoffice obre a pèl els fitxers del office 2007 ;)!

Amb declaracions com aquestes, em quedo patidifuso. Em pregunto també com va aguantar la periodista, una setmana, sense menjar pa …

Millor no fer comentaris ….

Quants cops no hem tingut la oportunitat de veure un video, llegir un text, escoltar una canço o provar aquella xarxa social que algun tweet-spammer / social-junkie ens ha comentat?

I quants cops no hem acabat fent el que hauriem d’haver fet per culpa de que les coses no funcionaven com pertocaven? La xarxa anava lenta, el procés de registre era etern, el video no es carregava, etc … El més curiós de tot es que si el producte en questió (generalitzem una mica si us plau) no te un bon nom, o no ha creat suficient expectativa, segurament ens n’oblidarem per sempre, i haurem perdut una oportunitat.

Crec que és molt important reduir el temps d’enamorament del client amb el producte (ni que sigui virtual) si nosaltres amb 30 segons, encara que la cosa falli conseguim convencer el nostre client de que el producte val la pena, ens esperarà i ho tornarà a intentar, sinó, serà un client perdut.

Tampoc es tan greu, seriem incapaços de manegar tanta informació i per tant tard o d’hora haguessim abandonat el producte o ens haguessim oblidat del video.

Feia setmanes que no veia al Killu/Enric/Verro i no podia ser. Calia fer una trobada culinària que ens dugués a experimentar amb els fogons. Cal dir que la seva cuina m’encanta, jo de gran, vull una cuina així. Un cop allà, estavem valorant les opcions, i va sortir la idea de fer un Rissotto, tot pensant que l’altre si sabia com fer-lo. Finalment vam buscar al google, i vam arribar a la conclusió que conceptualment, un rissoto es una paella crua i cremosa amb bolets enlloc de marisc o carn. Improvitzant va sortir el següent.

Vam posar a remullar ceps secs en aigua calenta. Posava 20 minuts en aigua freda i vam pensar que 15 en aigua calenta farien el fet. Després de desfer una mica de mantega en oli d’oliva calent, vam saltejar els xampinyons frescos tallats a làmines, la ceba trossejada i el carbassó també tallat. Un cop començaven a estar cuits i mig rossejats, vam afegir els ceps remullats (no tireu l’aigua que la farem servir després!). Al moment de tirar  l’arròs vam veure que no en teniem prou, cap problema, estava tan ben dissenyat aquell saltejat, que vam interrompre la cocció i anar a buscar arròs a la botiga de conveniència (alias badulaque). Un cop l’arròs ja s’havia barrejat amb el saltejat, amb una mica més d’oli el vam rossejar lleugerament fins que va ser el moment de tirar aigua i el suquillo que havien deixat els ceps. Nosaltres el vam anar tirant a poc a poc, que l’arròs l’anés “xupant” tranquilament. Primer suquillo, i quan s’acabi el suquillo, doncs aigua. I sobretot, bastanta sal, penseu que si fessim un ranking de verdures sosses, el carbassó estaria al top-ten, i cal compensar-ho. El toc final va ser un rajolí de llet. I finalment formatge parmesà fins que quedi ben cremòs. Tot plegat remenant tota l’estona, amb l’objectiu que quedi mes o menys com a la foto, com que està mig desenfocada tampoc es tant dificil ;).

Va quedar senzillament deliciós. Un vici. O potser teniem molta gana?

Crec que no m’oblido res. Dubtes, precs i preguntes: als comentaris.

Una de les zones de la Val d’Aran que més m’agraden és la dels estanys de Liat. S’hi arriba per una pista forestal una mica complicada que surt de Bagergue mateix. Durant 14 km de precipicis, torrenteres i una mica de pedra solta ens anem acostant poc a poc a un paisatge aparentment inhòspit i erm. La terra es torna negra, el riu cada cop més vermell, i finalment es poden veure vestigis del que antigament eren les mines de Liat. El Mauberme, un dels cims més imponents de la Val d’Aran, està present en tot moment.

Avui en dia es un lloc bastant poc concorregut si ho comparem amb altres de l’Aran, avui tant sols m’he trobat un parell de cotxes (que no han arribat fins a dalt) i un parell d’excursionistes. Em queden dos assignatures pendents, anar-hi a l’hivern, i arribar fins al final de tot de la vall, allà on comença la Vall de Toran.

Evidentment, els 14 km es poden fer a peu