buscant sempre nous reptes
Mai abans havia esquiat tan aviat. Dia 9 de Novembre i fent el burro com al vÃdeo. Que quedi clar que es tracta de esqui de matats, pujar amb les pells de foca i fer una sola baixada. Però et fa valorar molt més la baixada.
Per cert, Vimeo es brutal!
Una de les zones de la Val d’Aran que més m’agraden és la dels estanys de Liat. S’hi arriba per una pista forestal una mica complicada que surt de Bagergue mateix. Durant 14 km de precipicis, torrenteres i una mica de pedra solta ens anem acostant poc a poc a un paisatge aparentment inhòspit i erm. La terra es torna negra, el riu cada cop més vermell, i finalment es poden veure vestigis del que antigament eren les mines de Liat. El Mauberme, un dels cims més imponents de la Val d’Aran, està present en tot moment.
Avui en dia es un lloc bastant poc concorregut si ho comparem amb altres de l’Aran, avui tant sols m’he trobat un parell de cotxes (que no han arribat fins a dalt) i un parell d’excursionistes. Em queden dos assignatures pendents, anar-hi a l’hivern, i arribar fins al final de tot de la vall, allà on comença la Vall de Toran.
Evidentment, els 14 km es poden fer a peu 😉
Estic de Relax, descansant lleugerament a Bagergue. I he pensat, ves per on que ara és bon moment per trencar el silenci blogueril com han fet els meus socis. Tal i com li passa al guillem no em queda temps per gaire cosa. Els posts d’altri se m’acumulen, surto a les tantes de Dexma després de dures batalles tità niques amb el msp430, per si fos poc, enlloc del social networking em dedico a programar coses per filoxeo. I evidentment haig de complir les meves obligacions amb la UOC.
La setmana ha estat lleugerament intensa. La meva batalla personal amb un microcontrolador de nom msp430 començava a convertir-se en una guerra de desgast, fins que el dijous a les tantes de la nit (per estar a la oficina) vaig trobar la clau que em permetia comunicar-lo correctament amb el xip de radio CC2420. Tot era un problema de timers. Reconec que aquest últim parà graf es bastant friki, però era un tema que em preocupava i amb el qual portava dues setmanes encallat. Aixà que us podeu imaginar la meva alegria el dijous a la nit. Divendres pel mati, ja llegia un acceleròmetre amb el msp430 i enviava les lectures al ordinador.
Tal i com he dit ara estic a Bagergue, esperant a veure si apareix el Varsavsky per fer-li proposicions indecents. I sentat a la taula, mirant per la finestra sembla que el hivern no hagi marxat encara. De fet, acabo de tornar d’anar a passejar una estona per la vall de Liat, he pujat fins a 2000 metres d’altitud i sorprenentment, estava nevant!!!
I per acabar fer referència a tota la vorà gine de crisis/no crisis web 2.0 que hi ha últimament. L’altre dia el Varsavsky es preguntava com podia rentabilitzar una web que ha creat de nom twitxr. Totes les respostes passaven per la publicitat. Perquè hem d’assumir que les coses a internet han de ser totalment gratis? Es que podem gastarnos un euro per un cafè que es una porqueria en algun bar, però no podem pagar 1 trist euro a Internet per rebre un servei? Podem deixar-nos atracar per una pizza mediocre en un restaurant pseudo-italià de Grà cia però no podem pagar els miserables 20 dòlars que val el compte PRO de flickr? Crec que aqui son necessà ries dues reflexions, primer, plantejar-nos quans dels serveis que ens ofereixen a través de internet son vitamines, i quants són medecines. Les medecines les podem pagar ben a gust, les vitamines segurament han de seguir buscant models de finançament esotèrics. I segon dir que potser seria necessari crear un sistema de similar a paypal però especial per a micropagos, que fos senzill pagar cèntims d’euro sense comissions fixes. Tot plegat per passar del crowdsourcing al crowdfunding. Micropagaments per a Microserveis.
Tot això es per justificar que un dia de la setmana vinent pagaré els tristos 20 USD de flickr i pujaré totes les fotos allà . S’ha acabat perdre temps intentant fer una galeria.
Podriem definir aixà la meva relació amb l’esqui de muntanya fins ara. Perseverà ncia. Deu fer tranquilament un parell d’anys (tirant curt) que vull posarme amb l’esquà de muntanya. No hi havia manera: el temps, els imprevistos, els compromisos. No hi havia forma de acabar de forma decent cap excursió amb esquÃs. Sent conscient del gafe que duia a sobre vaig canviar-me els esquÃs per uns de muntanya. I semblava que la temporada sencera es llençava en la meva contra.
Però finalment, el diumenge i contra tot pronòstic vaig pujar per primer cop a un cim amb esquÃs. L’experiència (treient l’emotivitat del moment per la anterior nombrada perseverà ncia) va ser espectacular i va quedar un cop més confirmat que si la muntanya ja de per si commou, quan es troba tota nevada, la majestuositat és infinita.
Com que les paraules no serien suficients, us deixo amb un parell de fotos. Atenció al detall de la segona, és la meva germana, me l’hauré d’endur sempre :D?
1900 son els metres dalçada als q em trobo i dsde els quals penso establir un record d friqi. Estic a lestany d besiberri i el paisatge parla x ell sol.#fis#
A 200 Kilòmetres de Nürnberg es troba Frankfurt (o Nürnberg es troba a 200 km de Frankfurt, cosa de perspectives, totes es troben lluny de Barcelona). Tot i només haver-hi estat un dia, Frankfurt m’ha donat bona impressió, sembla una ciutat i tot. Una ciutat on sembla que conviuen la tradició amb la modernitat, perquè a Barcelona podem dir que tenim ruïnes romanes (a Frankfurt també), però a Frankfurt tenen cases de fusta al costat de un munt de gratacels seus dels bancs més importants, amb un parell de collons! #fis# Amb multitud de llocs també podem trobar la mítica salsitxa de frankfurt, és curiós que havent-hi moltes altres salsitxes molt més bones, precisament hagi estat la de Frankfurt la que es trobi als prestatges dels nostres supermercats. De totes formes, és ben sabut que cap botifarra iguala a la botifarra negra, encara els queda per aprendre, oi que si?
Tot plegat amenitzat amb un tràfic força intens i les típiques obres pre-mundial. Heu de pensar que està tot Alemanya potes amunt perquè estan que no caguen amb el Mundial, tot el dia posters i merchandising del Mundial. Tinc ganes de que passi!
Accés a la galeria comuna dels tres dies:
També per si fos poc tenen un riu, alias Main (casualment es diu Frankfurt am Main) per on passen les barcasses holandeses rumb a Amsterdam (una cosa que sempre he trobat graciosa d’aquests vaixells es que duen el cotxe dins). Així com d’altres vaixells turístics que fan la volta de rigor. És curiós, ara estava pensant i les grans ciutats, o tenen el mar al costat, o tenen un riu que els passa pel mig. Personalment prefereixo el mar perquè no té la incomoditat d’haver d’anar buscant el lloc per on passar el riu. I per tal de corroborar aquesta teoria estúpida que acabo de enunciar, vegem un llistat de ciutats classificades en mar o riu:
Mar: Barcelona, Valencia, Oslo, København, Athina, Vancouver, New York, …
Riu: Londres, París, Madrid, Praga, Nürnberg, München, Köln, Washington, …
Més propostes?
Per cert, Mainhatten, es com se li diu de forma col·loquial a Frankfurt, fent referència a Manhattan, plena de gratacels. Humor alemany, discutible?
Més al nord encara de Bamberg, es troba Bayreuth, que sense ànim d’ofendre podriem classificar com un poblet alemany amb cases alemanyes, horaris alemanys i restaurants alemanys, ah i amb metereologia alemana. Destacable el fet de que hi ha un parc molt tranquil on està enterrat Richard Wagner i la òpera, que segons les fotos de les portades dels llibres que hi ha exposats a l’entrada de la mateixa sembla espectacular. Per desgràcia estaven fent una òpera a dins (ja està be, utilitzar una òpera per a representar òperes) i la nostra indumentària no va acabar de convencer al conserge, manies!
#fis#
Oh i m’oblidaba del magnific parc de les fonts que hi ha als afores de Bayreuth. Un parc on hi ha unes fonts que funcionen sincronitzades, primer funcionen les de dalt, i l’aigua va baixant fins a fer funcionar les de baix, surt aigua de tot arreu i va a parar a un estany amb unes estàtues al mig. Si més no, curiós. A més, per fi va sortir el sol!
Accés a la galeria comuna dels tres dies:
En un lugar del norte de Baviera cuyo nombre no quiero ahora acordarme, hi ha un bosc de granit. Definim, entenem bosc de granit un conjunt d’arbres situats en una zona d’orografia complicada i que destaca per els enormes blocs de granit situats entre els arbres. Doncs això, imaginem un bosc tot ferèstec (no se sap si el ferèstec es pel dia gris de feia, o per la pròpia foscor del bosc) amb unes roques enormes de granit i uns caminets marcats per anar descobrint el bosc. L’itinerari en questió a trossos sembla més una expedició d’espeleologia que no pas un passeig tranquil pel mig del bosc. Es va passant per llocs estrets sota les roques i per escales dretes que porten als diferents miradors. Llàstima que amb la boira que feia no es veiés gaire bé la vista. Però tranquils, si algun valent ve cap aqui i tenim un cotxe a la nostra disposició, anirem a fer de indiana jones!
Accés a la galeria comuna dels tres dies:
El mal temps i l’alt risc d’allaus van impedir que la intrèpida expedició de la UEC assolÃs el cim del Montardo.
No vam poder arribar, però tenim algunes fotos.
Clickeu a la fotografia per veure la galeria
Davant les múltiples queixes que he rebut pel present post degut a que només havia penjat el plà nol i el track de l’excursió, he procedit a posar quatre fotografies sobre l’excursió i una breu explicació de com va anar el dia.
10:30: L’expedició arriba en el Lada Niva i el peugeot 307 al camp base. Amb el Lada Niva es prodeceix a l’aproximació a la sortida de l’excursió.
11:30: S’arriba al refugi de la restanca. L’expedició es reagrupa i procedeix a fer una parada tècnica i menjar una mica. La moral és alta! I les vistes sobre el llac de la restanca son immillorables.
12:30: El grup està en plena pujada cap a l’Estany de Mar. Fins i tot s’ha de travessar un riu enorme que barra el pas. La moral segueix sent alta, però alguns dels integrants ja comença a flaquejar.
1:30: Els excursionistes fan un alto per admirar l’estany de mar. Es fan fotos, es menjar i regna la pau i l’alegria. Desde lluny s’albira el coll del lac de Mar (el pas per passar a l’Estany Tort de Rius).
2:30: S’empren la volta al llac de mar. La volta es fa més pesada del que es pugui pensar, el camà va fent ziga-zagues i sembla que el llac no s’acaba mai.
3:30: Un cop arribats a l’altra punta de l’estany de Mar es fa una altra parada on es decideix si es puja al coll o no (ja que les molèsties als genolls de alguns dels aventurers eren, això, molestes). Un grup de francesos ens explica que un cop a dalt del coll, la baixada es molt suau i de seguida s’arriba al llac Tort de Rius. Una lectura del mapa topogrà fic, ens indica que es molt possible que la baixada sigui suau. Aixi que finalment es decideix pujar al coll.
4:15: S’arriba al coll, la pujada ha estat molt dura. En alguns moments era grimpada. Recordem el moment memorable: “La Sara, andarina formosa i eixerida, havia llegit en un llibre que el desnivell total era de 600 m, i el Xavi i el Guillem, guies experimentats havien sumat al mapa 850 però no ho havien dit a la tal Sara, un cop arribats al coll, la Sara més fresca que una rosa va rebre la notécia de que en efecte eren 850 metres de desnivell acumulat, la seva reacció primer de voler matar als guies va passar a un: -anda, que guai!-“. Aquesta petita anècdota té moraleja: si heu de dur algú d’excursió que valora la muntanya amb números, senzillament, doneu-lis falsos.
5:00: La baixada NO és suau i els genolls de la més intrèpida de les Débores es fan sentir. Finalment es menjar estirats en una pedra al costat del llac. Fins i tot alguns es van banyar! però l’aigua estava freda, freda, freda. Es veu com el sol ja no està del tot present i algunes bandes de núvols amenacen.
6:00: S’inicia la baixada, cada cop més dura, vorejar el llac es fa feixuc, el camà es perd amb facilitat i el grup avança a poc a poc. S’envia un grup de reconeixement a buscar el creuament amb el GR-11. Que es troba molt més enllà .
7:40: S’arriba al creuament i s’inicia el descens final cap al cotxe, resten 4 quilòmetres d’infern, només baixada i veient com cada cop es fa més fosc. La moral no es gaire alta. Una mica més tard de començar el descens, s’opta per baixar la intrèpida Déborah a cavallet entre el valerós i forçut Cristian, el cepat forner i el Xavi. La baixada però es fa cada cop més penosa.
9:00: Es decideix dividir el grup per tal de augmentar les possibilitats de supervivència. El Salva, la Sara i el Guillem baixaran el més rapid possible guiats pel Xavi per evitar que el mà xim de gent camini de nit. Mentre es baixa es deixen indicacions al grup que va més enrere perquè puguin trobar el camÃ.
9:30: Essent ja força fosc s’arriba al Lada Niva i es procedeix a l’evaquació dels primers excursionistes, mentre el Xavi torna a pujar amb el Niva a cuita corrents per tal de anar a buscar els que havien quedat més amunt.
10:00: Es de nit i s’intenta fer pujar el Lada el mà xim possible pel camà per tal de que les llums es vegin desde lluny. Ja no es veu res. El grup que ha quedat a dalt ja no sap molt bé per on continuar. Finalment el Xavi els localitza i amb esforços arriben tots al cotxe.
10:30: El grup s’ha reagrupat, però oi! Ens hem deixat el Marc! ens està esperant a Vielha!!! que pujava en autobus, osti, pobre Marc, aixi que es decideix anar a buscar el Marc a Vielha mentre l’altre cotxe va cap a Bagergue.
11:00: A Vielha, a la parada d’autobús no hi ha rastre del Marc, i el Sergi, el Guillem i la Núria, després de cridar “Marc, Marc” per vielha, pregunten a unes noies si saben si hi ha alguna altra parada d’autobús a prop, elles contesten que més avall i que allà hi ha un noi esperant, “Esperem que encara hi sigui” exclamen el Sergi, el Guillem i la Núria, i finalment retroven el Marc.
12:00: 14 hores després, tothom arriba a casa i està sa i estalvi.
Clickeu a la foto per veure la galeria amb les fotografies!
