Podriem definir així la meva relació amb l’esqui de muntanya fins ara. Perseverància. Deu fer tranquilament un parell d’anys (tirant curt) que vull posarme amb l’esquí de muntanya. No hi havia manera: el temps, els imprevistos, els compromisos. No hi havia forma de acabar de forma decent cap excursió amb esquís. Sent conscient del gafe que duia a sobre vaig canviar-me els esquís per uns de muntanya. I semblava que la temporada sencera es llençava en la meva contra.
Però finalment, el diumenge i contra tot pronòstic vaig pujar per primer cop a un cim amb esquís. L’experiència (treient l’emotivitat del moment per la anterior nombrada perseverància) va ser espectacular i va quedar un cop més confirmat que si la muntanya ja de per si commou, quan es troba tota nevada, la majestuositat és infinita.
Com que les paraules no serien suficients, us deixo amb un parell de fotos. Atenció al detall de la segona, és la meva germana, me l’hauré d’endur sempre :D?
ooooh quina muntanya és!?
Hústia si és maca una muntanya amb neu. Es preciós… I a mi m’encanta quan em fan mal els ulls de la brillantor de la neu.
Increïble, una gran imatge per anar-me’n a dormir… 🙂
… l’esquí de muntanya és per gaudir-ne plenament de la mateixa, però cansa que dóna gust.
jo crec que sí =P
abril: la muntanya en questió es el cim de bassibé, bassiver, bacivé depen de la nomenclatura en aranès, català o castellà. Foneticament son el mateix. N’has fet gaire d’esqui de muntanya?
nuria: doncs serà :P!