Estic de Relax, descansant lleugerament a Bagergue. I he pensat, ves per on que ara és bon moment per trencar el silenci blogueril com han fet els meus socis. Tal i com li passa al guillem no em queda temps per gaire cosa. Els posts d’altri se m’acumulen, surto a les tantes de Dexma després de dures batalles titàniques amb el msp430, per si fos poc, enlloc del social networking em dedico a programar coses per filoxeo. I evidentment haig de complir les meves obligacions amb la UOC.
La setmana ha estat lleugerament intensa. La meva batalla personal amb un microcontrolador de nom msp430 començava a convertir-se en una guerra de desgast, fins que el dijous a les tantes de la nit (per estar a la oficina) vaig trobar la clau que em permetia comunicar-lo correctament amb el xip de radio CC2420. Tot era un problema de timers. Reconec que aquest últim paràgraf es bastant friki, però era un tema que em preocupava i amb el qual portava dues setmanes encallat. Així que us podeu imaginar la meva alegria el dijous a la nit. Divendres pel mati, ja llegia un acceleròmetre amb el msp430 i enviava les lectures al ordinador.
Tal i com he dit ara estic a Bagergue, esperant a veure si apareix el Varsavsky per fer-li proposicions indecents. I sentat a la taula, mirant per la finestra sembla que el hivern no hagi marxat encara. De fet, acabo de tornar d’anar a passejar una estona per la vall de Liat, he pujat fins a 2000 metres d’altitud i sorprenentment, estava nevant!!!
I per acabar fer referència a tota la voràgine de crisis/no crisis web 2.0 que hi ha últimament. L’altre dia el Varsavsky es preguntava com podia rentabilitzar una web que ha creat de nom twitxr. Totes les respostes passaven per la publicitat. Perquè hem d’assumir que les coses a internet han de ser totalment gratis? Es que podem gastarnos un euro per un cafè que es una porqueria en algun bar, però no podem pagar 1 trist euro a Internet per rebre un servei? Podem deixar-nos atracar per una pizza mediocre en un restaurant pseudo-italià de Gràcia però no podem pagar els miserables 20 dòlars que val el compte PRO de flickr? Crec que aqui son necessàries dues reflexions, primer, plantejar-nos quans dels serveis que ens ofereixen a través de internet son vitamines, i quants són medecines. Les medecines les podem pagar ben a gust, les vitamines segurament han de seguir buscant models de finançament esotèrics. I segon dir que potser seria necessari crear un sistema de similar a paypal però especial per a micropagos, que fos senzill pagar cèntims d’euro sense comissions fixes. Tot plegat per passar del crowdsourcing al crowdfunding. Micropagaments per a Microserveis.
Tot això es per justificar que un dia de la setmana vinent pagaré els tristos 20 USD de flickr i pujaré totes les fotos allà. S’ha acabat perdre temps intentant fer una galeria.