Els postres del mexicà comentat anteriorment no eren res de l’altre mon, així que l’Elies i jo ens hem disposat a buscar un crep de xocolata a les 12 i escaig de la nit. La cerca amb l’iPhone ha determinat que estaven massa lluny i tancaven massa aviat. La meva mare havia comentat l’existència d’una creperia molt famosa vora la plaça Molina. L’hem trobada passant amb el cotxe, i després de aparcar sense gaire esforç hem entrat, a un quart d’hora de tancar, obsessionats amb un Crep de Xocolata, la carta només ha sertit per constatar que el tenien de xocolata negra.
Sembla que els 40 anys d’experiencia (ens ho ha comentat el cambrer) es noten a la hora de fer creps. Estava molt bona i pot competir en preu i gust per les del final del carrer verdi. La situació exacta es al Carrer Balmes 215, si busque al Google surt una moderneta del port, aquesta es un rato més autèntica, podeu veure-la al google street-view.
A prop del creuament entre el carrer Copèrnic i la Ronda General Mitre hi ha un petit bar mexicà que aprofita realment cada metre quadrat del local. Els plats que hem pogut provar estaven deliciosos (jo no soc cap amant ni de la cuina picant ni de la mexicana), be, las fajitas pastor picaven una mica massa. Hi havia força ambient i es veia com les coses es cuinaven allà mateix. Només dir que per poder menjar ens hem hagut d’esperar mitja hora (que hem passat a un bar del costat on hem degustat unes braves molt curioses) i que hi havia cua fins les 11. Els preus estan força be, plats petits però que omplen més del que semblen per uns 4 a 6 Euros (l’excepció eren unes fajitas o tacos de costilla que estaven deliciosos però que valien 10 Euros i ens han desviat el compte final). Amb tot, es pot menjar per poc més de 15 Euros per persona.
Buscant a internet el Bar Panchito, he descobert que es una cadena i que a la seva web es pot veure on estan el local on hem anat (Carrer Vico) i altres locals també situats a la zona alta.
Més que recomanable (i el lloc per aparcar sobra).
Emblemàtic Bar del barri d’Horta on avui per casualitat he anat a parar. De fet, crec que l’entrepà que he menjat podria entrar perfectament al Top-Ten. No pensava que fos possible fer un entrepà de:
Botifarra
Llom
Bacon
Ou
Formatge
És evident que ens trobem davant un clar exemple de dieta mediterrània. El bar en questió té una extensa oferta de entrepans (alguns més lleugers!) i un ambient molt agradable. Està just a la plaça Eivissa, una mica desplaçat per no tenir el tràfec de la gent que entra i surt del metro.
Malgrat que he buscat a salir, i no el deixaven del tot be, jo estic pràcticament segur que hi tornaré en breu.
Esquinica, Quimet, … Haurem d’afegir Horta al grup de barris preferits (juntament amb Gràcia i Sarrià)?
L’altre dia vaig anar a veure “comeme el coco negro” de la Cubana. Treient les estones en què abusaven de la canço i el ball (a mi no m’acaben de fer els musicals) la obra va ser força divertida. Però el que volia posar de relleu aquí es que s’havia d’estar a les 9 al teatre, i jo no havia tingut temps de menjar res perquè just havia acabat de pintar al nou local de dexma. Després de una mirada ràpida als voltants del teatre coliseum semblava que no hi havia res mes que els bars pijoleros de rambla catalunya a vessar de gent. Però una mirada més en detall em va descobrir el “Bar Bocatini”, just a l’altra banda de la vorera, on em van servir un entrepa de truita de patates prou generós per 2.35 Euros. Senzillament crec que son locals que fan una funció social i cultural molt més enllà del que ens puguem arribar a imaginar.
Moraleja: quan tinguis gana sempre hi haurà un Bar cutrillo a menys de 300 m que et servirà un entrepà per quatre duros. La mitjana, opcional.
Si senyor, al final he acabat anant a aquest mític Bar, i ha estat de la forma més improvitzada possible, just el dia en què ni se m’hagués acudit acabar allà. He passat a buscar el Sergi i la Sara per la classe d’alemany, i després de deixar a la Sara, buscant un Kebab hem topat amb la Esquinica. Per qui no el conegui es un bar d’aquests mítics, d’aquests que has de fer cua a les tantes de la nit per trobar una taula. Perquè la qualitat, el preu i la amabilitat dels cambrers s’ho valen. Hem provat la morcilla, els pinchos, la longaniza aragonesa, unes braves… i una cosa que m’ha sorprès gratament, pulpitos a la planxa. I es que jo em pensava que serien els tipics xipirons, no em preguntis perquè, però eren pops com deu mana, amb aquell punt de duresa, gust curiós i per si fos poc, tot l’interior del cos buidat. Una delicia.
El que és curiós d’aquest bar es que potser havia intentat anar com 3 o 4 cops i sempre estava tancat. I avui, justament, hi hem acabat anant. Total improvització. En el fons, no tenim ni idea de què ens depara el futur, però be, mentre poguem manegar-lo a l’últim moment cap on volem, ja estic satisfet.
Malgrat he menjat força fora, feia temps que tenia abandonada aquesta secció que crec d’una utilitat primordial. No oblidem que abans de fer res s’ha de menjar, i com més ben omplert (de forma i contingut, no de quantitat) millor es fan les coses, així que dediquem un petit espai a aquest restaurant com indica el nom, italià.
Primer situemnos, el restaurant està al carrer Urgell, al costat de l’escola industrial, concretament a davant de la casa de Ferraris, té una terrasseta on es prou agradable menjar, però a dins també hi ha espai. Hi he anat ja dos cops, un amb els companys de Esade-UPC, que ens ho vam prendre amb molta calma i vam demanar una mica més de coses i el preu va pujar una mica més, i l’altra amb el Guillem, la Sara, el Marc, la Marta, el Joel, el Cristian i la Deborah, que només vam demanar una pizza i vam demostrar que encara es possible atiparse be per poquíssim més de 10 euros.
La recomanació són les pizzes, són senzillament enormes, i acabes tip. Crec que la varietat és suficient, però jo recomano la fantasia: ou, xampinyons frescos (és dificil trobar-ne avui en dia) i bacon. I el tiramisú, doncs be, no seria potser el millor tiramisú que he menjat (hi havia una mica massa de mascarpone) però era bo. Potser va faltar regar-ho tot plegat amb una mica de vinillo, però be, de moment ens contentarem amb el Merlot de Tornabous.
En fi, un lloc on crec que es menja be i on sorpen la italianitat dels treballadors (malgrat que els de dins la cuina no ho semblen tant de italians, però be, les pizzes les fan a la vista). També cal dir que a mi em va agradar més menjar a fora al carrer, perquè a dins el local potser és una mica massa petit i massa sorollós, i tampoc passen tans cotxes a l’estiu pel carrer Urgell. Per als que aneu en cotxe, no hi ha excessius problemes d’aparcar.
Espero comentaris dels acompanyants i dels que hi aneu :P!#fis#
Siguem realistes, quan anem a un país extranger hem de fer tot el possible per integrar-nos. Doncs be, anem per bon camí. Aquests dies a Erlangen, un poble que està a uns 25 km de Nürnberg s’hi fa el Bergkirchweih (dit rapidament Berg), per als que no sapigeu alemany Berg és "muntanya", així que aquesta festa consisteix en convertir una muntanya sencera (les tenen baixes aquí no cregueu) en una especie de Bar gegant. De fet, la definició no és bar, la definició es Biergarten. Un Biergarten es un lloc on serveixen cervesa i menjar lleugerament greixós i pesat (però bo) en unes taules de unes 10 persones. Normalment hi ha un grup que toca música internacional i alemana prou famosa. Al Biergarten no s’hi va amb collonades, s’ha de demanar la Mass, que ve a ser una gerra (que val 5 euros que et tornen quan tornes la gerra) amb un litre de cervesa.
Doncs be, donada la definició, he de dir que hi he nat dos cops, divendres i dilluns. Calia realment anar a beure cervesa un dilluns per la tarda? Si, només per veure l’ambient. Que procedirem a explicar. El Modus operandi d’un Biergarten és el següent.
#fis#
– Es busca un lloc. Si s’arriba aviat no hi ha problema. I la gent s’asseu.
– Es demana la Mass de rigor. I es comença a beure a poc a poc.
– La música comença a sonar. Cançons més que conegudes de Bon Jovi, etc, … També posen cançons alemanes que evidentment encara no conec (tot i que començo a coneixer).
– Veus com la resta d’alemanys comencen a pujar-se sobre els bancs i les taules i comencen a ballar, saltar i cridar.
– No ho pots resistir, i finalment t’acabes aixecant tot el grup, et puges de peus sobre la taula i comences a saltar i a cridar.
– El cantant en questió es cansa, canta una cantarella que diu "am prooosi, am prooosi, …" o alguna cosa similar i deixa de cantar. I la gent s’asseu.
Aquesta seqüència es repeteix uns 3 cops fins que finalment es tanca la barraca. Són les onze, però estàs suat i es com si haguessis anat de concert però sobre una taula.
El divendres passat però, alemanya va guanyar contra costa-rica (crec) i aleshores a les 8 van pujar tots els alemanys que havien estat veient el partit vestits per a la ocasió i entonant coros alemans. Espectacular. Ahir dilluns no va haver clares alusions a la pàtria germana, però l’ambient també era collonut. Em quedo però amb l’avi que va aguantar fins al final al centre del meollo.
De moment no penjaré fotos, intentaré posar un video al youtube aquest. Aviam què tal se’m dona.
Ja, es potser un poc trist posar un xino com a recomanat, però es potser més pel carinyo i l’afecte cap a aquest restaurant oriental. #fis# Està situat al carrer Verdi, just a sobre d’Astúries, i es diu, doncs Os Panda.
És petit i té una carta com tots els xinos, i el menjar, com que no soc cap expert en menjar xino doncs el trobo igual que tota la resta de llocs. De fet, als xinos sempre demano, de primer, arròs, i de segon … arròs. Vale, ho se, no cagaré en 3 dies, però almenys no he menjat els pollastres (gat), vedellas (rata) o porc (gos) amb bambú (suro) i salsa agridulce.
Però pel que es coneix més el Os Panda, és per els “tallarines de la casa”, convido desde aqui a buscar la persona que hagi menjat mai tallarines de la casa. Els múltiples cops que ho hem intentat demanar, la resposta per part de la camalela ha estat un “flio”, acompanyat d’una mirada fulgurant que disuadeix fins i tot al capitan trueno de agafar “tallarines de la casa”.
Doncs això, mas vale malo conocido que santo por conocer, si heu d’anar a un xino, neu a aquest :P!.
Espero comentaris de tots els amb els qui he passat vetllades inolvidables a l’os panda!
En un incomparable marc muntanyenc es troba aquesta agradable casa de carns a la brasa i calçots.
El menjar es bo, i l’experiència dels cuiners fa gaudir els paladars més exigents. Uns calçots com deu mana i una àmplia varietat de carns a la brasa i entrants deixen l’estomac a punt per enfrontar-se a la dura setmana.
Conyes a part, moltes gràcies pel dia que vam passar tots (la Sara, el Guillem, el Salva -vingut expresament desde Gandia aquell matí, la Laura -que havia d’estudiar-, el Cristian, la Deborah, el Joel, l’Arantza -mai se com s’escriu :$-, el Marc, la Marta, la Núria i jo) i per la magnífica gimcana que em vau fer fer per la casa, i sobretot pel Quien és Quien!!!
Clickeu a la fotografia per veure la galeria de fotos seleccionades.
Rere un nom que recorda a “pajarito” s’amaga un restaurant “italià” de preu mitjà i vi purgant.
Escollir un restaurant avui en dia es una tasca difícil. Normalment es vol que el sopar sigui inolvidable, o que vagi molt bé, i un bon sopar anima la gent i després es fàcil recordar. Després de buscar alguns llocs pel centre i sense gaire be sabent quin criteri a seguir, es va seguir el consell del Marc per tal d’escollir el Pastarito, vam demanar taula i alli vam quedar.
El primer que sorprén es el personal. Vingut d’arreu del món (desde Paquistan fins al Marroc, passant lògicament per Itàlia). La llengua es sovint també un punt de conflicte, sobretot quan un pobre pagès s’entesta a parlar el català. Un cop sentats (ens van muntar la taula al moment al mig del passadís de l’entrada) i després de dirnos que ens sentessim amb uns nois que ja estaven!!! vam mirar la carta. Confusa, aixi es podria definir.
Finalmem vam menjar. Les pizzes eren normals i la pasta també, res a resaltar. Be, el vi, una mica aspre i adonsimonat, sort que només en vam demanar dos ampolles.
Una altra cosa que també va sorprendre, va ser el que van trigar a portar el compte!!! 20 minuts segons el Javigon, tot serà per ganes de pagar que teniem nosaltres …
En definitiva, un lloc ideal per a grups (TOT eren grups i podies fer el xivarri que volguessis) tot i que el preu no es tancat i et pots endur alguna sorpresa. De totes formes hi ha molts altres restaurants per a grups per anar.
Sort que després es va arreglar amb la cerveseta del Bar aquell que mai se com se diu.
Que fan un pagesot de can fanga i un seductor nat (xo lleugerament sonat) anant a dilapidar patrimoni en un restaurant del port? Doncs fer tal com van fer quan el seductor (el marc querol perqui no ho hagi pillat) va marxar cap a terres més fredes (alias Canadà), anar a sopar perquè després no siguin capaços de recordar ni què van fer aquell dia. Segurament perquè van anar un amb l’altre enlloc de amb les respectives dones dels seus somnis.
Tornant al restaurant, que es el que importa en aquest article, post o pàgina; es un lloc que costa de trobar però que després val la pena (potser tampoc calia patejar-se tot el passeig marítim). Està just davant de la platja, es veuen les ones trencar la sorra desde la taula. I el menjar es senzillament excel·lent. Molt recomanable els daus de rap amb romesco i el tiramisú (i moltes altres coses que no em provat). és un poc trist quedar aclaparat per la carta de peixos i marisc i voler tantes coses que no saps què escollir, perquè saps que el fet d’escollir una cosa per menjar t’impedeix saber si allò que has escollit és el millor (bàsicament perquè serà l’únic que hauràs provat).
Es recomana anar també el dimecres (que deu ser el dia del escamarlà, com als cines és de l’espectador) pel generós descompte (40%) que fan sobre el preu del menjar. Això permet a especíments elegants i ben vestits (com seriem el Marc i jo) anar a llocs com aquests en ocasions tan especials (ep! no cal caure en la cursileria i sensibleria ara!).
PD: a la web del marc trobareu una referència a aquest sopar.
PD2: com us haureu adonat faig algunes faltes d’ortografia, principalment contraccions de paraules o articles, això es per accentuar més el meu tant característic accent de pagesot (oi Laura?)
Amb el Salva vam nar a aquesta pizzeria agradable un dimecres qualsevol. #fis# Està al mig de gràcia, n’hi ha una al carrer verdi num 35 (davant el cine) i l’altre al carrer de l’or num 19.
Les pizzes costen entre 7 i 9 euros i són força completes i bones. No es permet reservar però els teléfons son: 934152994 i 932176856, entre setmana està pràcticament buit i els divendres i dissabte a reventar (però quin restaurant no està a reventar un divendres a la nit a gràcia).
Innombrables cops hem anat al Petra, un libanès petit i eixerit que es troba al carrer Astúries amb Torrent de l’olla. Un libanès petit i prou bo. No em cansaré de recomanar el “mutabal” (albergínia a la brasa triturada) i el xix-tawuk! La majoria dels cops que hem anat hem demanat un parell de plats combinats entre 3 o 2 plats combinats i un plat extra entre 4 i tothom menja del plat. No acostuma a sortir per més de 10 euros per persona.
Entre setmana tot i que està concorregut, trobareu lloc, i els divendres o dissabtes cal anar aviat.
Recordem això si, el mític dia en que vam nar el salva, el sergi i jo i vam acabar cridant en anglès com vulgars hooligans.