Pastarito

Rere un nom que recorda a “pajarito” s’amaga un restaurant “italià” de preu mitjà i vi purgant.

Escollir un restaurant avui en dia es una tasca difícil. Normalment es vol que el sopar sigui inolvidable, o que vagi molt bé, i un bon sopar anima la gent i després es fàcil recordar. Després de buscar alguns llocs pel centre i sense gaire be sabent quin criteri a seguir, es va seguir el consell del Marc per tal d’escollir el Pastarito, vam demanar taula i alli vam quedar.

El primer que sorprén es el personal. Vingut d’arreu del món (desde Paquistan fins al Marroc, passant lògicament per Itàlia). La llengua es sovint també un punt de conflicte, sobretot quan un pobre pagès s’entesta a parlar el català. Un cop sentats (ens van muntar la taula al moment al mig del passadís de l’entrada) i després de dirnos que ens sentessim amb uns nois que ja estaven!!! vam mirar la carta. Confusa, aixi es podria definir.

Finalmem vam menjar. Les pizzes eren normals i la pasta també, res a resaltar. Be, el vi, una mica aspre i adonsimonat, sort que només en vam demanar dos ampolles.

Una altra cosa que també va sorprendre, va ser el que van trigar a portar el compte!!! 20 minuts segons el Javigon, tot serà per ganes de pagar que teniem nosaltres …

En definitiva, un lloc ideal per a grups (TOT eren grups i podies fer el xivarri que volguessis) tot i que el preu no es tancat i et pots endur alguna sorpresa. De totes formes hi ha molts altres restaurants per a grups per anar.

Sort que després es va arreglar amb la cerveseta del Bar aquell que mai se com se diu.

Prost!