I el temps sembla que s’aturi

Ara mateix em trobo en un punt entremig entre Ansabach i Nürnberg teclejant el portàtil sobre la taula d’un tren com si fos un executiu més que enllesteix la feina que sap que havia d’acabar abans de tenir la reunió amb el client. Però ara estic pràcticament sol. Ara mateix Alemanya està paralitzada, s’està jugant el partit de semifinals que decidirà si Itàlia o Alemanya juguen la famosa final a Berlín. Vinc de Suttgart, i allà semblava que tothom fos partícip de l’alegria i la xerinola que ho impregnava tot. Grans i petits, nois i noies havien sortit al carrer en una mostra de devoció per una selecció rarament vista per mi. Però ara al tren estic sol, la lluna brilla a la meva dreta i il·lumina els boscos mentre els últims raigs de sol donen un toc vermellós als arbres de l’esquerra, i amb certa celeritat m’acosto al meu destí.

El tren està pràcticament buit, només tinc un noi al costat que sembla que hagi vingut de la tintoreria i un home darrere que davant la lleugera confusió que hi ha hagut abans de que sortís el tren perquè anava amb retard, em vigila i em parla en anglès per tal que arribi sa i estalvi a Nürnberg. Avui ha estat un dia de trens, un dia curiós, primer l’avió fins a Stuttgart, després al tren que em duia de l’aeroport a Stuttgart he trobat una noia que feia el viatge Gràcia – Nürnberg seguint els meus passos, però amb un tren unes hores abans, també he parlat amb una madrilenya que m’ha explicat com anar al museu de Mercedes i finalment he menjat un entrepà de salsitxa, uns maultaschen i he vist una pel·lícula mentre anava en tren.

I sembla que el temps s’aturi, a pesar de notar el característic moviment del tren que es dirigeix tot veloç cap a la segona part de l’aventura.

#fis#