Category: Viatges

Com que el dia d’avui amençava amb pluja, ahir a la nit ja havia caigut una bona tempesta, ens hem llevat amb la calma. Però com que de bon matí hi havia sol, ens hem espavilat per pujar al Nockspitze, un impressionant cim que es veu desde tots els racons de Innsbruck i que a part de tenir una estació d’esqui a la seva falda, es un lloc que els habitants d’aqui sovintejen. La vista desde dalt, es més que impressionant, veient Innsbruck al fons de la vall i el munt de muntanyots que l’envolten. I evidentment la creu i el llibre de visites a dalt.

Després de dutxarnos a l’apartament hem anat fent via cap a la ciutat, i tot el nostre objectiu era menjar fora del centre en un restaurant recomanat, donat que era 15 de Agost hem hagut d’anar a menjar pel centre. El centre de Innsbruck es eminentment turístic, suposo que venen a carretades amb autocar, els pugen a algun dels miradors amb telefèric i els duen a una altra banda. La gran atracció es la teulada daurada, un balcó que es troba al centre mateix de la ciutat i que té la particularitat que es daurat. La catedral també es força impressionant, i molt menys freqüentada per turistes. Te un quadre de Cranach, però està posat a dalt de l’altar i molt amunt, així que costa bastant de veure. El que si que es força impressionant es la Hofkirche, un mausoleu que l’emperador Maximilà I es va fer construir per esser-hi enterrat.

Després de acabar de donar una volta pel centre i veure que si sorties del centre estricte, la ciutat ja es tornava més normal i veies molta més gent que semblava autòctona hem fet cap a l’apartament.

Avui ha estat el torn del Stubaital, que es troba a uns 40m de Innsbruck. De mig matí hem anat a la estació de informació de un dels pobles, hem comprat el mapa topogràfic amb les excursions de la regió i ens hem dirigit a un altre poble d’on sortia un telecabina. Aquest cop però, com que s’havia fet tard i ja estavem una mica cansat dels entrepans de cada dia, hem decidir integrarnos més i dinar en un dels Hütte, que es com es diuen els refugis aqui.

Així que després de caminar fins al Burgstall, i veure una bona vista de tota la zona hem fet via cap a un dels refugis on hem fet un dinar de forquilla i ganivet. De fet, fins i tot de postre hem demanat un pastís sacher! I el millor es que ens ha costat menys de 14 Euros! Venint de suissa ens semblava impossible. El cert es que si que es nota que ens trobem en un país no tant ric com Suissa, i que les coses estan a una escala més raonable per al que estem acostumats.

Després de quedarnos sols a la zona (quan vam començar a dinar pràcticament volien tancar la cuina) i baixar just quan faltaven 30 minuts perquè tanquessin el telecabina mentre una tempesta ens queia a sobre, vam anar a donar una volta per els dos pobles de la zona, Neustift i Fulpmes.

Abans de tornar cap a l’apartament vam pujar fins al glaciar de la vall, i de baixada vam visitar una cascada enorme que justament la noia de informació s’habia oblidat de esmentarnos! Vam sopar a Neustift i vam anar cap a l’apartament.

Innsbruck es la capital del Tirol, i desde allà es poden anar per les diverses valls, cada una amb les seves estacions d’esqui, glaciars i cims que sobrepassen amb facilitat els 3.000 metres. Nosaltres avui hem anat a la vall de Ötz, famosa perquè al seu glaciar s’hi va trobar fa uns anys un home prehistòric congelat en un dels glaciars. Les excursions que es poden fer te les indiquen sense cap problema a les oficines de informació, i fins i tot et donen mapes topogràfics amb els caminets ben indicats. En la nostra tònica de muntanya assistida, vam agafar un telecabina que ens va situar a 2100 metres i desde allà vam començar a pujar el Grieskloge (2.900m). El primer tros de l’ascenció semblava fàcil, però els últims 200m de desnivell van ser a base de cables i pius enganxats a la paret. Un petit detall dels mapes topogràfics austríacs es que t’indiquen on hi ha vies ferrates, llocs amb escales, etc i llocs on als pirineus hauriem de grimpar, aqui posen tot de cables per a que et puguis agafar.

Una altra particularitat dels cims austríacs es una creu enorme a dalt del cim (enganxada amb cables o com sigui), un llibre de visites i un segell amb el nom i alçada del cim. El que és evident es que per aquesta gent, la muntanya forma part de la seva vida en una dimensió mai vista.

Després de baixar del cim, i baixar a la vall amb el telecabina, vam donar una volta pel poble de Sölden, que dona nom a la estació d’esqui on estavem. Allà es podia veure com les rebaixes estaven a l’ordre del dia, i que els venedors austríacs negocien sense miraments i t’estan a sobre per a que compris! Finalment vam pujar una carretera fins a 2.800m d’alçada, per veure un dels glaciars, que ja es veia que no era tant espectacular com els que haviem trobat a suissa.

Tot i que haviem d’anar a dormr a Innsbruck, de camí passavem per dos llocs singulars: la ciutat de Zürich i el Principat de Liechenstein. Zurich es la capital econòmica de Suissa, i això es nota de sobres. D’entrada té molts més edificis al voltant del centre, moltes més entrades i molt més tràfic. Les botigues són de primer ordre (marques que ni sabia que existien, però que pel preu de les sabates deuen ser de alto standing) i es veu molta més animació autòctona molt més enllà del turisme. Només per posar un exemple, tant a Bern com Luzern, va ser impossible trobar una botiga de mapes i una de modelisme, a Zürich les vam trobar totes dues.

Els preus, tot i seguir essent desorbitats, es poden tolerar millor perquè hi ha moltes més opcions a la hora de menjar, pizzes, kebaps, asiàtic …. Ben al centre i amb un munt de terrasses que omplen els carrers. Només hi vam estar dues hores, però crec que van ser suficients per veure que allò era una ciutat com deu mana.

De camí cap a Innsbruck, vam parar al Principat de Liechnestein, un país amb 30.000 habitants (i unes 60 o 70 mil empreses) que te la fama de ser el més ric d’europa per càpita. La sensació després de passar-hi i passejar-hi una estona, es que si be la gent que hi viu no té pinta de morirse de gana, tampoc crec que lliguin els gossos amb llonganisses. Veus pagesos amb els seus tractors, i si be si que veus algún que va amb un bon cotxe, la majoria tampoc son molt nous. La capita es Vaduz, on viuen unes 5.000 persones, i per on vam donar un volt. Molts carres no hi ha com us podeu imaginar, i el centre està ple de turistes que suposo que feien el freak com nosaltres. Schaan, el poble més gran del país, ja tenia una pinta una mica més de poble amb més animació més enllà dels turistes freaks o els empresaris que van a muntar empreses opaques. Però no ens enganyem tampoc era la alegria de la huerta.

Finalment vam entrar a Àustria, pen-últim país del nostre periple pels alps, on tot ja té preus acceptables, la gent sembla més normal, i no tens aquella sensació de pobre i estar envoltat de turistes constantment.

Luzern (altrament coneguda com “Lucerna”) és una ciutat força turística. Ens havien dit que amb un sol dia n’hi havia prou per veure el més important, així que vam dormir les nits anterior i posterior a un airbnb de la ciutat. De bon matí vam baixar en bus a la ciutat (estavem als afores), bàsicament perquè els parkings suissos poden costar més de 4 Fr a l’hora, i realment ho tenen muntat perquè no tinguis cap lloc on aparcar el cotxe. El bus ens va deixar a la estació principal, i d’allà vam anar a informació a confirmar el què calia veure, i ens van donar una guia amb un petit planol que duia un itinerari, així que ens vam disposar a seguirlo.

Una de les coses més importants de la ciutat són els ponts de fusta que travessen el riu, ponts que s’han cremat força cops però que mantenen l’escència i unes miniatures pintades a l’interior. N’hi ha dos, un més conegut, més a prop de la estació i l’altre més cap a dintre la ciutat, a mi em va agradar més el segon ja que es notava la fusta més antiga. L’itinerari visitava una església (on tot i ser de les principals de la ciutat es podia veure la feina dels nens de la parròquia) i una escultura d’un lleó adormit. El lleó és un homenatge als soldats suissos que van defensar un palau durant la revolució francesa … Posteriorment el itinerari s’endinsava al centre de la ciutat, on es podien veure com combinaven edificis antics i tipicament suissos amb botigues noves i de marca per finalment pujar fins a dalt la muralla.

Després de veure la muralla vam dinar en un lloc que tenia trampa de menú, això vol dir que el menú valia 22 (prou barat pels estàndards suissos) però faltaven la beguda i el cafè, total: 30 euros per persona …. Com que feia molta calor, vam decidir que fariem tarda de museus abans de continuar veient els carrers que ens quedaven. Primer va ser el torn de la col·lecció Rosengard, que té quadres de Picasso i Paul Klee principalment. La col·lecció, malgrat ser petita estava molt be, i incloïa una serie de fotografies dels artistes en la seva vida privada que t’ajudaven a contextualitzar millor les obres. Després va ser el torn del museu dels transports! Jo hi havia anat de molt petit, i el recordava enorme i ple de coses, i si, es gran, i té molts trens, i algunes de les atraccions encara estaven allà, però ja no em va semblar tant gran. Això si, molt recomanable per veure com va influir en la tecnologia dels trens el fet que suissa fos un dels primers paisos a electrificar línies de tren i que tingués el repte de haver de travessar muntanyots contínuament.

Quan el sol ja havia baixat, vam acabar de veure els carres i el centre, places amb fonts, i rellotges a les torres, tot encantador i bastant ple de turistes (de totes procedències). I abans de sopar vam anar a prendre una cervesa en un Bar “guarro”, mira si era guarro que la cervesa petita valia 5 Fr. A la hora de sopar, vam decidir repartirnos una pizza i fer un yogur amb cereals de postre al lloc on dormiem.