Avui ja hem abandonat les caluroes terres baixes per estar els dies que queden per les muntanyes. Hem agafat la carretera que puja desde Podgorica fins a Kolasine (que després acaba a Sèrbia). Una carretera on la màxima oscila entre 80 i 40 però la mitja efectiva no passa dels 50 km/h: Camions, cotxes antics que van al seu ritme, curves i més curves i molt pocs llocs per avançar. Kolasine es un centre de turisme de muntanya i esquí, ja que allà al costat hi ha una de les estacions d’esqui més grans del país (2 remuntadors). Nosaltres hem comprat el mapa de rigor a la oficina de turisme (2 euros) i hem agafat una pista que sortia desde la base de l’estació fins a un refugi de muntanya. Allà hem caminat una bona estona fins que hem vist les muntanyes desde una prespectiva més elevada. De tornada al cotxe, ens atrevit amb el nostre serbocroat per demanar una sopa, una truita (que ens l’han feta amb una espècie de embotit local) i uns Preganice (uns bunyols que ens han portat acompanyats de melmelada casolana).
Un cop a la carretera principal hem pujat fins al parc nacional de Biodraska. On al garito de informació ens han donat un mapa de l’any 1984 … (on encara sortia Ioguslavia com un sol país!). Allà hem fet una volta per l’estany i un dels últims boscos plujosos de Europa i que va ser dels primers espais a declarar-se protegits (cap allà al 1900).
Finalment hem enfilat cap al congost del Tara, un riu que abans de passar a Bòsnia parteix un altiplà en 2 a Montenegro. Amb un espectular pont que el creua per anar a Sèrbia. El congost es de uns 1000 m de profunditat, i la carretera va pel fons del congost, poc més amunt del riu. Es un lloc especialment famós per fer rafting!
El poble on tenim l’apartament es Zabljak, l’altre centre d’esports d’hivern i porta d’entrada al parc de Durmitor.