No crec que sigui una persona fredolica, la neu no m’espanta i el fred no em molesta. Al vent planto cara i al gel hi busco camins sense torbarme. M’agrada fer esport i la bici em fa sentir lliure, però mai m’hagués pensat que arribés a l’extrem de sentir interès per l’equivalent del “don Simon” en un super del nord de Lynby, un petit poblet que es troba també al nord de Copenhague. Quan s’acostava el moment de que el Sergi marxés cap allà on havia decidit viure uns mesos de la seva vida vaig pensar que no podia deixar-lo sol, i cual sancho panza andante o més ben dit agent de suport per als primers dies vaig comprar els bitllets i em vaig disposar per a qualsevol aventura. Des del vent més gelat o la complicada pronunciació del danés, fins a fer de drapaires i saquejadors passant per una petita recreació de la película Titanic. #fis#
[ Relato a continuació algun dels moments del viatge, cada paràgraf explica una mica el que va passar un dia, sense voler ser exhaustiu, només amb la intenció de deixar constància escrita pels temps dels temps ]
Arribem a l’aeroport de Copenhague, ens esperen l’Arnau i la Mireia, agafem el tren i ens trobem amb la realitat, neva! és curiós, jo he vist molta neu a la meva vida, però el fet de veure un paisatge industrial començant a emblanquinant-se em va sorprendre molt i contrastava amb la idea de paisatge nevat idílic que tenia. Aqui es viu amb la neu com una cosa més, com nosaltres vivim amb els fulles de plataner a la tardor. Just arribar ens situem i anem cap al super amb bicicleta a buscar menjar per sobreviure uns dies. No ha estat tant bona idea, la neu i el munt de coses que hem comprat ens fan tornar a peu.
L’endemà després de solucionar els primers problemes amb l’habitació, finalment ha arribat el moment, veurem on viurà el sergi durant 5 mesos … suspens, tindrà cortines? NO, tindrà llit? (perquè? dormir sobre un llit inflable punxat es la mar de guai), tindrà lampares? (fas broma?, miracles del sol de mitjanit), senzillament no hi ha res! RES, zero, null, conjunt buit! Doncs serà questió de no torbar-se i anar corrent a patejar-se tota la residència en cerca de tot tipus de mobles. La cerca ha tingut els seus fruits, taula, calaixeres, cadires, lampara, vitrina, tauleta de nit, … podem estar contents!
Ens llevem aviat, la sireneta ens espera. Mare meva, com pot ser que faci tant de fred? Entre tant de vent hom es pregunta fins quan resistirà aquella mossa amb cua de peix enmig d’aquell ambient inhòspit i industrial tan sols acompanyada de turistes japonesos que lluiten per fer-se la foto més treballada. Copenhague es presenta com una ciutat prou encantadora, els edificis són baixos i d’un estil més antic al que estem acostumat, carrers amb poc trànsit i alguns empedrats. Criden l’atenció els patis interiors als quals amb una mica de cara es pot entrar.
El sol ha sortit, i el diumenge decidim anar cap al nord amb el tren, el fred no afluixa però al ferry que ens du cap a Suècia ens atrevim a evocar el moment de la película Titanic en què uns nois juguen a futbol amb trossos enormes de gel. Aquesta gent estan acostumats a viure amb neu, res no els atura, segueixen fent vida normal com si res. Segueix xocant el fet de veure fàbriques nevades, nosaltres que reservem la neu per a altes muntanyes i ambients nadalencs.
Tard o d’hora toca, el Sergi s’ha d’enfrentar al seu enemic més temut, la bicicleta, va Sergi que no mossega! Finalment venç la por i ens demostra que és capaç fins i tot d’anar sobre clapes de gel amb un estil inigualable. Però a pesar de que el sol resplandeix al cel i ens escalfa, ilumina i anima, el fred pot més que nosaltres i com podem anem a buscar un bar obert on prendre un cola-cao. No sense abans passar per la farmàcia a comprar pastilles de glucosa per les hipotètiques agulletes.
La soledat tard o d’hora s’experimenta, i mentre el Sergi coneix alguns dels seus nous amics, jo baixo a Copenhague sol amb la bicicleta, passant per tots els suburbis que uneixen Lyngby i el centre de la ciutat. Potser hi ha milers de monuments en una ciutat, deixats per civilitzacions que ocuparen el lloc segles abans, però allò que hem de copsar es el bateg de la ciutat en tots els aspectes, els pobres i els rics, els alegres i els tristos. Curiós, fins a dos quarts d’onze no he pogut trobar un lloc obert per prendre’m alguna cosa. A la tarda em dedico al nord de Lynby, parcs i cases petites cada una amb el seu jardí, molt maco, però no puc més i entro al primer super que trobo, on m’estic mirant cada un dels productes fins que els peus estan en condicions altre cop de pedalar per tornar als meus orígens. Com he dit, cal copsar tots els bategs, i els supermercats són un bon reflex de la vida quotidiana.
Finalment conec als amics del Sergi, especialment al Koo, un noi molt simpàtic de Singapur a qui tinc ganes de veure quan torni. Però també als dos nois francesos, al noi de texas que em va demostrar que hi ha vida als estats units, al polac que em va recordar que de polacs n’hi ha per tot arreu com catalans i a l’alemanya que sabia jugar tant be al futbolín. És això Europa? Un munt de gent amb orígens certament diferents però amb ganes de pasar-ho be fent front a totes les barreres polítiques o lingüístiques existents?
Qui sabia jo quan vaig coneixer el Sergi ja deu fer uns bons 8 anys que em faria cobrar tots els croisants amb tant de fred? D’acord, ho reconec, vaig tenir certa culpa en el fet de que marxés d’erasmus, però després de estar tants anys veient-nos cada dos per tres no podia deixar que mentre jo era lluny d’ell, ell estigués lluny de mi no? De totes formes crec que els moments divertits, de reflexió o de sorpresa van compensar amb escreix els moments de fred o penúria. Moments també viscuts amb l’Arnau, les circumstàncies i l’espai ens han separat, però em va encantar tornar a viure una setmana amb ell, la Mireia, brillant somriure enmig de tant de glaç, i per descomptat amb el Miquel que em va demostrar que encara és possible trobar coses sense pagar gaire.
En resum, gràcies Sergi per ficarme sempre als merders i poder aixi seguir vivint aventures junts!
Les fotografies les podeu veure clickant a la fotografia de sota:
dinamarcagener2006
