Author: admin

Diuen que a vegades quan fas una cosa malament, tard o d’hora ho acabes pagant. Jo un dia vaig fer-li una sopa de remolatxa al Sergi per posar-lo a prova. Jijiji, jajaja, jejeje, però allà es va quedar en una broma. Avui la broma s’ha retornat contra mi, a Zakopane, Polònia en un restaurant hem demanat "Beetroot soup with raviolis" i els mateixos raviols ens han fet caure al parany, era sopa de remolatxa. Però be, el segon plat era molt bo, i la cervesa calenta, que ha començat com una conya, entrava sola. Qui sap, potser estic escribint el post de tort. Tot i que estiguem a polònia i estigui ple de polacs, no parlen la nostra varietat del polac, per sort, la noia del B&B parla castellà après a Barcelona i la del restaurant parlava un "français com si com ça". Per arribar fins aqui hem passat per les Tatra, una cadena muntanyosa que malgrat la seva poca altitud, està plagada d’estacions d’esqui i hotels típicament hivernals. Demà les podrem apreciar millor perquè hi tornarem, això si el tio del pas fronterer de Eslovàquia ens deixa, perquè s’ha estat 10 minuts mirant passaports abans de obrir-nos la valla i deixar-nos passar. Que molta unió europea, però no deixem d’ensenyar el passaport a tot arreu!

Mentre travessavem Eslovàquia, hem parat dos cops per menjar alguna cosa, en un lloc ens hem entès en alemany (altre cop el meu super alemany de supervivència) bastant sec. Més endavant, per prendre alguna cosa per berenar, al lloc on hem parat ningú parlava anglès ni alemany, si més no, sorprenent. En cap moment demano que parlin cap d’aquestes llengues, em considero extrany i per tant toca acceptar el que hi hagi, seria el meu deure parlar eslovac, però no deixa de sorprendre. I per començar el dia, abans de sortir de budapest hem passat per el parc de les estàtues, un recinte on tenen algunes de les estàtues que queden de l’època comunista de Hongria. Alguna de les estàtues era curiosa i alhora sorprenent, però en general m’ha sonat bastant a timo de l’estampeta, però siguem realistes, quin tipus de turista som si no ens deixem timar?

El buf ve del cansament. I es que avui no hem parat amb prou feines, però es que Budapest es tant gran i hi ha tantes coses per veure. Per descomptat ens estem oblidant de museus i altres llocs on podriem estar-hi hores, donat que és una visita de tast a Budapest ens estem centrant més en la vida, que al capdavall és el que més m’agrada: quedarme embadalit mirant petits detalls del que sembla la vida quotidiana d’una ciutat "qualsevol". Ahir la ciutat em va sorprendre, avui m’ha captivat! I em repeteixo, però la veritat es que veig que és una ciutat amb escenari de nord (cases així tipus viena, avingudes una mica més grans, tramvies…., però amb una ànima molt forta del sud, que es veu en el trassegar de la gent, en el menjar i en el color que tenen la majoria de coses. De fet, després de menjar uns quants cops el que es podria considerar menjar "húngar" o magyar, són clares dues coses, la poca predisposició a menjar porc (propi dels paisos del sud) i la predisposició a fer menjar picant, sobretot amb pebrot i algunes traces de salsa de yogur!!! (molt propi de grècia, bulgària o turquia!), això si, sense perdre de vista el concepte estofat, pa negre o els speztles. En resum, una agradable combinació entre nord i sud.

Tornant a la questió més "monumental" de la ciutat, cal dir que ha seguit impresionant, els edificis recorden a Praga, Bratislava (la part vella) o Viena, però amb uns aires una punta més mediterranis. I els monuments i esglésies son prou interessants, tant en quant a varietat (desde el rollo disneylandia del bastión de los pescadores fins a un estil més estilitzat del Parlament) com en la monumentalitat (valgui la redundància). Espectacular el parlament mateix, l’interior de l’esglèsia d’en Maties (un rei es veu, prou important), l’església de san esteve (quina mania en catalanitzar noms oi?) i un monument que tenia ganes de veure des que vaig rebre la postal del Sergi, la plaça dels herois! certament curiosa.

I ja per acabar els quatre apunts dels autòctons: la senyora amb xàndal que es dedica a posar multes dins d’una bosseta, el venedor de tickets que ens ven 4 tiquets de metro just a l’entrada que valien 920 florints, curiosament sabia anglès fins a la hora de tornar-nos el canvi, l’hem deixat per impossible. També sorprèn la adaptació als euros de la ciutat, els preus de moltes coses estan ja posats en Euros, i a sobre a un contravalor prou interessant pel viatger. En fi, i altres històries que ara no em venen al cap, serà potser el moment de passar-se al live blogging?

Mentiria si digués que no estic sorprès, i es que la ciutat on ens trobem ara, Budapest, m’ha sorpres molt. Després de visitar Bratislava, ens hem encaminat 200 km de planúries al sud, per trobar-nos a Budapest. L’entrada ja és molt diferent, es nota que es una ciutat moderna, important amb un moviment considerable. Veure els típics supermercats i una corrua de cotxes dels quals només una part són Skoda és un avanç del que ve després: tràfic caòtic, propi del sud d’Europa en un marc propi del nord d’Europa. Una varietat immensa en els edificis sense trobar enlloc els típics blocs d’edificis comunistes que donen un aire encara més gris a aquestes probres ciutats. El cel però, si que estava gris, i s’ha aguantat fins que hem anat a passejar per el parc d’una illa dita Margarita. De moment però només hem vist la part de Buda (Buda i Pest són dos ciutats originàriament diferents separades pel Danubi) que és característica per la seva orografia (riute’n de la baixada de la glòria) i un impressionant castell a dalt d’una muntanya, amb uns conjunts arquitectònics majestuosos però a l’hora sense les pretencions monumentals i de capital d’imperi pròpies de ciutats com Paris o Londres. D’altra banda, també és cert que es una ciutat molt turística, i abunden molt els turistes, almenys per les zones més importants. El que sorpren però és que hi ha molt de turista en grup i poc turista sol. Em pregunto aleshores si potser Budapest forma part d’algun paquest comú juntament amb Viena. A la hora de sopar hem fet una petita visita d’exploració a Pest, i la sensació també ha estat satisfactòria, un creuament encantador entre ciutats imperials i carrerons més estrets sense perdre la majestuositat. Demà aviam si amb la llum del dia es pot apreciar millor tot el conjunt de la ciutat i puc fer un comentari més general.

Fins demà!

S’ha de reconeixer que la plaça on tenim l’hotel ha millorat molt amb la llum, dic la llum a seques perquè el sol no ha lluït en cap moment del dia, és més, ens ha acompanyat una fina pluja bona part de l’estona. És curiós que després de veure la capital d’un país amb "diverses" coses per veure et quedis amb el concepte "El macho de la alcantarilla": es tracta d’una estàtua de bronze que hi ha al terra d’un carrer del centre on es pot apreciar un home sortint de la claveguera, teòricament se li diu "home treballador" en eslovac, però una guia d’un grup d’espanyols que hi havia per allà ha dit, "los españoles les llaman, el macho de la alcantarilla". No cal buscar més, ja tinc un ídol a seguir. Per cert, el home en questió es veu que només mira noies maques. Qui sap. El que si que mirava noies maques era el sucedani de estàtua de la rambla que s’encarregava de fer de "macho de la alcantarilla" viu, saludava i tot. Lleugerament esperpèntic. En general s’ha de reconeixer que Bratislava es una ciutat tirant a especial, passant per esperpèntica. Com a hits de la ciutat podriem destacar: el fet de derruir una part del casc antic per passar l’autopista per dins de la ciutat (cosa que els ha ocasionat problemes a la catedral que estava al costat), el fet de que les cases no tenen cap flor ni element distintiu que les diferencii (a saber on deuen anar a dormir els borratxos), l’escassetat o falta total de parkings que fan que TOTHOM aparqui al carrer, (referent a les cases i els cotxes, especificar que molts dels carrers que no son avingudes, no son sinó ramificacions que acaben en tot de carrers sense sortida), el fet que a tot arreu t’acceptin els euros i et facin mala cara amb la VISA, això si, cada u aplica el canvi Euro-Corona que li satisfà i diverteix. A part dels hits, aclarem que Bratislava és una ciutat amb una part antiga prou encantadora (tenint en compte el passat comunista) i que es nota que està reeixing poc a poc com a capital amb un cert moviment. De totes formes, són freqüents els edificis que semblen abandonats (juraria que ho son) que donen un aspecte una mica deixat. Suposo que al capdavall és una questió de injecció de diners.

Doncs be, comencem altre cop els moviments. Aquest cop apuntem cap a l’Europa Central. Dimarts agafem un vol que ens durà cap a München, on llogarem un cotxe, que tornarem a Berlín passant però per algunes de les principals capitals del centre d’Europa. Per variar, el meu objectiu es posar cada dia un petit post parlant del viatge en questió. Aquest cop però, duré la targeta de Yoigo com a novetat amb el mateix mòbil guarro de l’any passat (però sense els problemes de cobertura) que esperem que faci més assequible la cobertura del viatge. I malgrat estar amb mal de coll i prenent antibiòtic que costa d’empassar, l’aventura comença.