Avui ha estat dia de castells i paratges impressionants. Hem seguit la ruta que va fer Moisès en el seu temps per arribar fins a la terra promesa, la mateixa ruta que en el seu moment van dominar els cristians en temps de les croades. La primera parada ha estat el castell de Shouback, a la guia posava que agafessis llanterna, i malgrat l’escepticisme al veure el munt de pedres que s’amuntegaven sobre un turó, ha estat encertat! En mig de les runes, un cop dintre es podia veure que el castell estava molt ben conservat i que tenia molt intactes bona part de les estances. Llanterna en mà hem pogut ficarnos per un passadís que s’endinsava ben be 50 metres endins. El castell era d’accés gratuit i ben be valia la parada.
Més tard, just quan el sol estava amunt, hem entrat a la reserva natural de Dana. Hem tornat a pagar per entrar en una reserva, tot i que aquest cop si que valia la pena. Ens han dut en una camioneta xunga fins a unes tendes, i d’allà hem iniciat una volta per una muntanya que ens ha dut a veure tota la vall que separa Israel de Jordània, amb tots els penyasegats que desemboquen al desert. Els bitxos que prometia la guia no els hem vist, però el paisatge era impressionant.
Haviem agafat gana i hem comencat a buscar un restaurant de camí cal al castell de Karak, però com que no ens convencia res, hem acabat agafant uns shawarmes molt autèntics en un lloc lleugerament rural. El shawarma estava bo, i les patates fregides també, però el lloc potser no complia les exigències d’alguns comensals. Hem completat l’apat amb fruita d’una parada uns metres mes enllà. Una cosa que hem vist avui es que ahir deuria haver nit de regals (algo aixi com nadal) perquè les nenes anaven amb coses noves i tots els nens tenien pistola, de fet, a la parada del shawarma, m’han rebut tots els nens apuntantme amb pistoles. Encisador.
Al castell de Karak, hem arribat tard, quan ja estava tancat, però quan hem dit que erem de Barcelona, el guarda ens ha deixat passar i hem visitat durant una hora el castell tots sols. Si el anterior era impressionant, aquest era enorme i molt mes espectacular. Malgrat semblar encara mes destrossat que el primer, dins tenia estances molt mes grans i un número enorme de habitacions i passadissos. Per si fos poc l’hem vist mentre s’estava ponent el sol. El que ha sorprès, es el mateix poble de Al-Karak, una de les que semblava una ciutat important, i per dintre els carrerons estava forca destrossada.
No donava temps de res més i hem anat cap a Amman, aviam si trobavem lloc per sopar, i l’hem trobat, a la zona “chic” de la ciutat, un grup de carrers plens de llocs amb menjar occidentalitzat i altres per fumar pipa d’aigua. Al lloc que hem entrat, hem preguntat si feien menjar, i ens han dit que si. Despres de demanarlo ens l’han portat d’un altre lloc. Semblava animada la nit Ammanesa (si amés tenim en compte que avui era un dia especial perquè s’havia acabat el ramadán) però he trobat a faltar alguna noia, més que res perquè faltava “varietat”.
Faltats de nit, festa i xerinola, amb la Núria hem intentat arribar fins a un local que m’havien dit per twitter. Després de passar per un carrer comercial ple a reventar de homes fumant al carrer i sentats en grups (alguns agafats de la ma) hem trobat el local gràcies a una noia Sudafricana (ens ha costat trobar una noia perquè la meva germana pogués preguntar). I creiem que alli si que hagues hagut festa, però estava buit i ens han dit que fins a les 3 no arribava gens. Així que amb la cua entre cames hem fet cap al hotel, conscients però d’haverho intentat fins al final.
Demà ja és l’últim dia i el nostre objectiu es arribar al Mar Mort.
