La sortida d’ahir d’Amman va ser cap a una zona més desplobada, i per tant no vam veure tan el tràfec dels pobles, però avui hem anat cap al nord, on hi ha molta mes densitat de població i hem vist els poblets en ebullició.
La primera parada ha estat Jerash, una ciutat que té una de les ruines romanes mes ben conservades del món. La ciutat romana es impressionant, queden dempeus els mítics cardus i decumanus (amb evacuació d’aigua, llambordes i columnes) i els temples estan bastant més conservats que les 4 columnes que queden a Barcelona. Entre les taquilles i el parking, estava ben situada una zona de souvenirs amb venedors molt pesats. Però com que estava una mica dormit m’he atrevit amb el cafe turc a 1 dinar (li he dit que era al mateix preu que a Barcelona però no ha volgut regatejar).
Desde les ruines es veia la ciutat nova, també bastant en ruines, i hem pensat que potser trobariem un super on comprar alguna cosa per menjarla mes tard pel camí. Hem intentat entrar, però hi havia un embús per un camí de terra que ens ha fet fixarnos en l’especie de super que hi havia al costat. Hem entrat. L’experiència ha estat molt enriquidora, però poc profitosa. No tenien res per menjar mes tard sense cuinar, ni aigua, ni fruita. Hem acabat comprant llaunes de refrescs locals, unes galetes i una especie de nachos. El super estava tirant a guarrillo, les caixeres eren una mica lentes i nose molt be perquè tenien neveres si les tenien obertes i no refredaven. Al final hem trobat l’aigua en un altre super, pa de pita a uns nois al costat de la carretera i fruita a la parada del costat. Els nois ens han cobrat com tocava. La resta, per variar, un dinar.
Abans de menjar hem visitat l’impressionant castell de Ajlun, fortificació militar musulmana que es conserva en molt bon estat dalt d’un turó desde on es domina bona part del territori. La part graciosa ha estat trobarse amb els mateixos autocars que a Jerash. La veritat es que turistes sols, no n’hi ha gaires. Just després hem menjar i hem gaudit del timo del dia a la reserva de Ajlun (on havien muntat un centre de visitants amb ajuda del govern espanyol). Nosaltres voliem fer una petita caminada, i a part de no tenir mapa, ha dit que ens deia el que podiem fer si li pagavem l’entrada a la reserva (8 dinars més taxes). Ens ha cobrat, s’ha ficat els diners a la SEVA butxaca i ha enviat al colega a dirnos on estava la sortida del camí. El camí prometia diversió per mitja hora. 8 minuts més tard estavem de tornada al centre de visitants… Per si fos poc, hem demanat si ens podien fer un tè (hi havia un restaurant buit amb un paio vestit de cuiner) i ens ha dit que no, que era ramadan.
Per acabar el dia hem anat a veure si podiem veure el riu Jordà, i hem baixat fins a la vall. Per arribarhi però hem hagut de passar per un control militar, ensenyar els pasaports i dir que estavem fent. Poca conya que estavem a menys de 3 km de la frontera amb Palestina (cosa que ens ha recordat el mobil cambiant de companyia). Els pobles, almenys a la part nord de Jordània, son extensos, de cases baixes, i amb molts comercos al costat de la carretera, sobretot mecanics i parades de fruita. Les cases estan tirant a derruides, i n’hi ha on ja hi viu la gent tot i veure clarament que no estan acabades. La zona que delimitava amb el Jordà, encara es veia mes pobre que la resta. La indumentària de les dones es molt mes conservadora que a la capital.
Just abans d’arribar a Amman, hem parat a Salt, ciutat construida en una especie de forat gegant, i on s’entra i surt per una autopista de pendent considerable. Allà hem fet un shawarma local sorprenent, ni tenia salsa de yogur, ni verdura ni res. Tant sols pita i pollastre. Estava bo! Llàstima de les patates fregides congelades. Hem sopat a Amman, en un restaurant on hi havia un tio amb organillo que acompanyava un calco del Georgie Dann emulant al Julio Iglesias en Àrab. Impagable. Impagable també que li demanin al meu pare el pin de la VISA per ficarlo al TPV …
Demà, a fer l’Indiana Jones!