Amman de dia

Ahir va ser de nit, i avui tocava de dia! Aixi que a les 8 i poc ja estavem sortint per la porta del hotel per baixar cap al centre. Orientarse per Amman es complicat, bàsicament perquè no tots els carrers estan transcrits a l’anglès i no hi ha cap carrer que sigui recte. tots fan una minima curva o el creuament es en curva. La primera sorpresa es que moltes coses estaven tancades i feien un horari diferent, a causa del ramadan. Això ens ho hem trobat a la botiga de orange i la majoria de botigues del carrer. Després de passar pel mercat de fruites i verdures hem passat pel teatre romà, molt impressionant i ben conservat. Una cosa que hem descobert, es que les coses petites sempre valen un dinar (suposo que per al turista), aixi que si per exemple agafes fruita, primer l’agafes tota, i dpres preguntes quan es. Serà un dinar. A mig matí ens hem enfilat fins a la ciutadella, antiga fortificacio utilitzada per totes les civilitzacions. El complexe com a tal no era res de l’altre mon, però la vista sobre la resta de la ciutat molt impressionant. De baixada hem anat a comprar un mocador palesti (i pel camí uns pastissets de verdures i carn) i ens l’han mig fotut. Hem volgut entrar a una botiga que nomes venien tuniques i mocadors (algo aixi com el emiddio tucci de Amman), i hem sortit amb un parell de mocadors made in england a un preu que potser era exagerat. Això si, eren bastant mes macos i acabats que els de la botiga de turistes. Per cert, el mocador vermell es el jordà, i el negre es el siri. Una altra cosa, quan us diguin que parlen anglès, no us en fieu! Només saben dir preus!

Abans de agafar el taxi per anar al hotel, hem fet les ultimes compres, uns pastissets àrabs per postre, i una sim de prepago de orange. Un cop a l’hotel, capbussada rapida a la piscina i a dinar les 4 coses que habiem comprat. Per tot just després comprovar que sortir d’Amman pot costar MOLT mes del que un es pensa. Sortir d’Amman però ens ha permès descobrir cap al sud tota una zona plena de botigues que no tenia res a envejar al centre. Aixó si, l’hem definit com uns encants en gran i en àrab.

L’objectiu de la tarda era veure els castells del desert, que hi ha cap a l’est, en direcció a la frontera amb Iraq. El desert com a tal es bastant impressionant, pel fet que hi discorre la carretera molt transitada, i els castells son molt més petits del que un es pensava. Al que hem acabat entrant, no ens han volgut donar tiquets i per postre ens han convidat a tè en una tenda que tenien montada al costat del centre de visitants. En un principi ens havia donat les claus del castell i ens havia dit on estava, però al final s’hi ha repensat i ha vingut a vigilarnos, per acabar fumant davant del cartell que posava “no smoking please”. Abans que es pongués el sol, ens ha donat just temps de veure el oasi de Arzaq, sota una ventolera impressionant que li donava un toc molt autèntic.

Conduir per Jordània es una experiència, de dia la carretera es veu clara, i els camions que adelanten davant teu també. De nit, intueixes que hi ha asfalt per on vas, però la mala iluminació, els camions que van pel mig i el mal estat del mateix, te’n fa dubtar constantment. Algun susto hi ha hagut …

Avui hem anat a sopar més fino, en un restaurant on semblava que hi hagués la burgesia ammanesa, perquè anaven tots molt ben posats i hi havia mes “occidentalitzats” que més cap al centre (i les botigues del voltant eren bastant occidentalitzades també). Tot i així, 4 kebabs en plato amb guarnició, pastisset de ramadan, humus i mutabal i te per tothom, menys de 10 euros per cap. Segueix costant mes car l’esmorzar del hotel, però dificilment substituible perquè a aquelles hores no hi ha res obert i menys per menjar!