Para todo lo demas, Mastercard

últim dia per Irlanda i ha estat un dia amb un moment força autèntic. En una guia oficial vam veure que existia el castell de Leap. Vam buscar per internet i deia que truquessim. Avui hem anat a la oficina de turisme del poble més proper i han trucat per nosaltres. Ens han dit que anessim rapid que ens esperaven per la visita. El castell l’ha comprat un particular (l’hi va costar 15 quilets) i ara si el truquen i li va be, accepta visites. Hem arribat al tal castell, hem entrat a la sala principal i l’espectacle pagava per si sol. Un grup turístic amb el penjat de turno (el propietari del castell) expl,icant coses en un anglès bastant dificil d’entendre. Us descric rapidament el tio i la sala, un home grassonet, amb cabell llarg, barba i boina, amb la camisa per fora i tot campechano. La sala, un munt de trastos ficats en una sala vella amb teranyines amb la llar de foc encesa. Un cop fetes les explicacions hem pujat al pis de dalt, una sala força idèntica on ens hem sentat tots a la vora de la taula i ha seguit explicant coses fins que ha pensat que prou i aleshores ha tret la flauta i ha fet venir la seva pobra filla de 15 anys, i ens han oferit una magnífica actuació. Després la filla s’ha calçat unes sabates especials i s’ha posat a saltar i ballar per la sala. Espectacular. Quan ja s’han cansat i la fill ha marxat hem pogut mirar la sala de dalt on encara no havien posat finestres. En un moment en què l’home no estava present hem vist el seu lavabo, la seva habitació i la de la seva filla, seguia en la línia del castell. Sense desperdici. Cal dir que el castell es deia que estava encantat i que la pobra nena (que havia viscut quasi tota la vida al castell, comprat al 1991) havia tingut problemes a l’escola. Sense comentaris. La visita ens ha costat 30 euros als 4, però són coses que no es paguen amb diners.

Després hem anat a menjar un “take away” a les montanyes wicklow, on s’han rodat força películes, entre elles, bravehearth. Al cor de les wicklow hem visitat un monestir que va fundar St Kevin, un maniàtic que era molt amable amb els animals però que clavava agulles a les galtes de les dones que se li acostaven perquè les considerava tentacions del dimoni. Pobre home, també anava una mica escorat. El monestir en questió ara és un cementiri rodejat d’una zona d’esbarjo amb un parell de llacs.

Altres coses han passat però es tard i millor explicar-les bevent una cerveseta. Per cert, he entrat a l’spar a les 11 i mitja per comprar cerveses per endurme a casa. No tinc remei.

Se que voleu fotos del castell morbòs, però jo no les tinc, ja les penjaré al seu moment, us deixo mentrestant amb la creu de St Kevin amb el llac al fons.

Donem per acabat també el seguiment del viatge a través del blog. Com diria la fada madrina de shreck 2, “Tot allò que vulgueu saber de més, es troba a una cervesa de tu”. Gràcies als que heu estat llegint algun dels posts penjats.

Prometo contestar comentaris.