7 anys de malastrugança

Havia de passar, tant escorar-se a l’esquerra, canvis de prefixos, cotxes pel mig, un poble amb un carreró estret. Mira que el laguna no em deia res, ara que me li he carregat el mirall de l’esquerra, menys em diu. Es una mica com tornar a conduir l’r5, sense mirall al costat contrari però amb aire acondicionat i techo solar. Per això serveix llogar a tot risc. Miralls trencats a part, avui els pocs kilòmetres han estat intensos. El moment estelar del matí ha estat quan un dels berguedants a la hora de oferir-li cafè, ha respos “moniato? si jo també en vull!”, i es que com ha dit, el cafè d’aquesta gent és el que sobra de bullir moniatos. Però jo per arreglar-ho ja m’he pres a mig matí un doble expresso amb un got de gel i ben despert que he nat (fins a la hora del mirall, que aleshores anava borni). El cafè ens l’hem pres a Gallway, animada població que podria passar alguns moments per castelldefels (sobretot la costa) però on m’he comprat dos llibrets, un sobre l’IRA i l’altre sobre els disturbis. Amb aquests llibres a la mà m’he presentat a caixa i he fet de pas algunes preguntes sobre el gaèlic, i l’encantadora venedora m’ha adreçat a una especie de club de friquis de l’irlandès, on una agradable dona m’ha passat per la cara que el gaèlic (que amb prou feines el parlen 1 o 2 milions de persones) és llengua oficial a europa. Li he dit que vingui a negociar amb Madrid que veuria lo be que ho passaria, això si, jo li he passat per la cara els 9 milions de parlants. Aqui, tots a presumir de llengua minoritària i oprimida.

Després de Gallway (noteu que la doble ela és comuna amb Calafell, el Vendrell, Palafrugell, Calella, altres animades poblacions de costa) hem anat cap als Burren, zona càrstica, on quan van arribar els anglesos van dir: “aqui no hi ha ni arbres per penjar, ni agua per ofegar, ni terra per enterrar”, tenien poca imaginació, les lapidacions haguessin estat un èxit, amb la quantitat de rocs que hi havia. El paisatge és una mica com el Garraf, però amb la diferència que els del Neolític si que sabien què fer amb les pedres i es van dedicar a dòlmens i monuments similars, cosa que li dona una miqueta més de catche. Si es que el catche es pot mesurar en dólmens. Vosaltres quants dolmens teniu al pati de casa? Això també em planteja l’enigma de comparar els anglesos amb els neolítics, deixem les conclusions a la imaginació del lector però recordem abans alguna figura aleatòria com el rei carles, el mister bean o les spice girls.

Sense haver saciat la set de rocs, hem anat cap als clifs of moher (penyasegats de moher), on hem afinat la nostra tècnica d’entrar tard als llocs per evitar-nos de pagar. Els tals penyasegats son molt impressionants, 200 metres de paret que van directe al mar, amb ocellets volant per allà, les illes aran cap al nord i el sol ponent-se. Abans però de que el sol enfosquís Irlanda un dia més, hem passat per un monestir medieval, amb una torre rodona a lo pisa i un cementiri amb creus celtes. Una mica terrífic però captivador. Tot plegat abans de anar corrents cap al poble on haviem reservat el Bed and Breakfast. Hem arribat a les 10 amb el cul encongit de pensar què ens trobariem, però al final exceptuant la moqueta estampada, l’empaperat de la paret i el meu llit que té una sospitosa inclinació podem estar satisfets. El dia ha acabat amb un punt autèntic, hem anat a un bar amb “live music” a prendre una guinness. L’home hi posava esforç però era bastant similar al cantamania, i la pinta de guinness (mig litre) ha acabat entrant com si de helles es tractés. Parlant de cerveses (ho sento yaki, ja intentaré compensar-ho), he descobert la smitis. Un creuament entre la meva helles i la guinness amb gust torradet. Aquesta si que estic segur que no n’hi ha per aqui a Barcelona.

Demà, castell amb fantasmes i més muntanyes, i això s’acaba … aixi que fins encara més aviat!

per cert saforenc, espera una miqueta i et resoldré tots els teus enigmes.