Aran’s Bike Awake

No, contra el que puguin pensar els més paranoics lectors, no m’he anat a donar un volt amb bici a la Vall d’Aran, he anat una mica més a propet (tenint en compte que prop es un adjectiu completament relatiu a la posició del escriptor i no de la majoria dels lectors). Avui ens hem aventurat amb bicicleta per la més gran de les Illes Aran, Inishmore. Reconec que el Laguna que hem llogat no sigui el cotxe dels meus somnis (on hi hagi un Mazda 6 amb superpoders…) però no és aquesta la raó de tornar a la bicicleta. Senzillament no s’hi pot arribar en cotxe. Si vols dur-hi el cotxe has de demanar els serveis d’un vaixell especial. Així que hem agafat el ferry i ens hem plantat allí amb poc més que la motxilla petita i la jaqueta. Un cop allà teniem tres opcions: Minibus (una opció cutre i que fa massa turista, a més de que treu “llibertat”), Carreta amb pony (si l’altre opció era guiri total, ja ni us dic aquesta) i llogar una bicicleta, la més hippy de totes. S’ha de dir que valia tot el mateix, 10 euros. Total que hem agafat unes superbicis i apa, a fer el cabra per les illes. Hem seguit un petit tour que estava mes o menys senyalat en un mapa que ens han donat, entremig dels camps abandonats i fins a un fort celta. No és que la illa fos excessivament muntanyosa, però tenia allò que es diu “fals llà” (traducció literal i burda de falso llano), i els 20 km de tour veies que deixaven cruixit i desanimat a més d’un. El terreny oscilava entre carretera mal asfaltada amb algun cotxe perdut, pista super cutre i camí de pedres.

Al final del tour hi havia un fort celta. Una construcció molt particular, no pel grup de catalanes amb un accent de fora de barcelona encantador (com la majoria) que feien xivarri, ni per l’espectacularitat dels penyasegats i la construcció en si, era particular perquè un cop allí un es preguntava qui podia intentar envair el poble fortificat. També cal dir que aquests celtes eren espavilats, el fort estava fet al costat d’un penyasegat de 200 metres, així s’estalviaven la meitat de la muralla, i de pas podien treure el culet i fer les necessitats, com deiem ahir, curiositats de l’evolució.

Abans d’agafar el ferry de tornada hem parat en un restaurant que semblava força autèntic, així amb terrasseta de sostre de palla i aquestes coses, però que quan entraves dins se’t passava l’autèntic. Però vaja, el chowd (sopa de peix irlandesa a la qual m’estic aficionant) estava molt bo. Ja només ens quedava temps per tornar, agafar el cotxe i buscar lloc per dormir a prop de Gallway. Finalment l’hem trobat en una casa amb una dona encantadora que adorava els espanyols, i que per això aquesta nit està encara més encantada de tenirnos a nosaltres i uns de Berga. Espero que demà no tingui una decepció quan ens senti parlar català a taula per esmorzar, això si, alguns amb accent més pagesot que altres. Parlant de pagesos, aquells que insinuen lligams meus amb tant bucòlica professió, dirvos que me’he passejat amb un cistell lligat a la motxilla, perquè ma mare l’ha comprat i no s’atrevia a portar-lo.

Encantador vaja.

Prometo demà preguntar l’enigma de les aixetes. Adeu siau!