Sang i fetge, i altres enigmes de l’evolució, segona part

Algú em podria explicar amb què alimenten els mosquits irlandesos? Potser amb guinness? Impressionant, si alimentessin les ovelles amb el mateix que els mosquits serien el primer productor mundial de costelles (i segurament de barbacoes). Ja van 3 nits en què m’haig de posar la corassa, el casc i anar a matar, no mosquits, especies de aranyes enormes volants. El millor de tot es que apareixen quan pensaves que tenies l’habitació tancada, sort que son tant grans que son mes lentos que el caballo del malo i amb un simple prospecte turístic (abunden a les habitacions dels bed & breakfast) es pot enviar al susodicho elemento al terra i rematar-lo amb el peu. Ho se, sóc cruel i la vida també. També són curiosos perquè apareixen morts en qualsevol lloc de l’habitació, sense haver-los fet pasar prèviament pel ritual del folleto turístic i prometo que no em poso més axe del necessari, aquest matí n’hi havia un al fons del vàter. Parlant d’espècies mutants i lavabos, em ve al cap un enigma de importància crucial: Perquè els irlandesos (els de l’irlanda del nord també) es resisteixen a usar aixetes convencionals (demanar un monomando seria massa, ho reconec) enlloc de utilitzar una aixeta per l’aigua freda i una altra per la calenta??? Em diràs, són cases velles, passi en algunes, però es que hem vist cases de construcció recent amb les dues aixetes de rigor. Arrivant a la perversió de proporcionarte un artilugi amb goma, amb dos tubs que s’enganxen un a cada aixeta per simular una dutxa normal. Un es queda de pasta de moniato, llàstima que m’oblidés de fer una fotografia mostrant el “perfecte” funcionament de l’artilugi en questió.

A part de fer de Sant Jordi cada nit, avui hem passat per Westport, ciutat super important amb 2 carrers importants (de la longitud de dos cops la rambla del prat) això si, amb casetes de 2 pisos a cada banda 2 carrils de circulació i dos carrils d’aparcament, sorprenent. Per després seguir cap a Connemara, una regió encantadora, on les muntanyes surten com bolets (no cada any evidentment) i donen un efecte espectacular. I és més encara, hem pujat a una d’elles, només eren 450 metres d’alçada, però s’ha de tenir en compte que hem deixat el cotxe a tocar del mar i que eren les 5 i algo de la tarda.

Per acabar el dia hem buscat allotjament, som així de xulos i hem deixat per l’últim moment (les 8 de la tarda) buscar un lloc per dormir. I ves per on que tothom ens deia que 4 persones no cabien. Sortosament (o no) al final ens hem encabit tots en una habitació de 4 a casa d’un avi molt amable que m’ha dit que si que no tenia internet però si un endoll. Innocent de mi he pensat que tindria la casa cablejada amb xarxa, però no, m’ha desendollat el telèfon públic que tenia al rebedor i m’ha ofert l’endoll amb un somriure. Pobre home, li he hagut de dir que gaire gaire, no em servia, “we will see…”. Així que un altre nit penjant el post per GPRS. I jo que tinc ganes si algú segueix visitant la web i llegint les animalades que cada dia escric.

I demà… La gran aventura, anirem a unes illes on no es pot anar en cotxe (malgrat que crec que allà en pots llogar) però nosaltres serem més xulus i llogarem bicis! Apa siau!