Els núvols no entenen de fronteres ni política

Irlanda és una illa principalment verda. Això no vol dir que s’hagi de pagar per tot arreu, vol dir que està plena de herbetes, plantes, arbres tot d’un color verd intens, i així no apareix del no res, falta pluja. I ves per on que tot el dia d’avui ha estat plovent, amb boira i núvols. Desde que ens hem llevat, cruixits perquè els llits eren d’aquests de molles vells (tot i que no superaven els acabats del lavabo), ha estat plovisquejant. Al principi no molestava perquè hem anat a visitar el Ulster American Folk Park, on ens han explicat penúries i problemes dels immigrants irlandesos que anaven cap a cercar una nova vida als estats units. La visita era entretinguda perquè era una mica com un pesebre vivent, però els figurants per mi que eren una mica jetes i donava la impressió que estaven vivint del cuento.

Després de veure les casetes autèntiques de l’oeste, amb idees tant innovadores com una nevera que consistia en una caseta per on hi passava un riu, hem anat més cap al sud, acostant-nos poc a poc cap a la república d’irlanda. Abans però, jo duia el cotxe i he vist “WW II flying boats base” i de pet me n’hi he anat, però només era una petita exposició sobre una base de hidroavions durant la segona guerra mundial. Tant sols una petita peça de l’enorme puzzle que a poc a poc em vaig fent. Tot plegat era perquè buscavem una vista de un llac molt famós que hi havia per les rodalies, però és el problema de viatjar per un país una mica pla, que després de voltes i voltes no hem acabat de veure res.

Cap al final del dia hem intentat veure unes muntanyes espectaculars i famoses però de lluny la boira les envoltava, així que ens hem decantat per unes cascades vistes sota la pluja.I aleshores corrent cap al B&B que hem vist al matí xurrant wireless a algun pobre desgraciat i al qual hem trucat per demanar lloc. A Castlebar, i és aquí on hem descobert que menjar quelcom decent després de les 8 de la tarda és impossible. Els pobles estan plens de bars, però només cerveixen cervesa, rés mes. I parlant de cerveses, haig de reconeixer que la Guinness em comença a cansar una miqueta. On hi hagi una helles ben fresqueta…

Be, avui el post no m’acaba de fer gaire el pes, però es el que ha quedat, tot és culpa del reportatge que la televisió gaèlica ha fet sobre els espanyols deportats a Mathausen. Demà, més paisatge, muntanyes i costa, esperem que el temps acomanyi.

Per cert, tornem a estar a la república d’irlanda, el canvi ha estat molt transparent, de cop i volta els límits de velocitat estaven en kilòmetres i els cartells en gaèlic. Ara que m’enrecordo, es impossible superar el límit de velocitat de les carreteres irlandeses, 100 km per hora en carreteres sense voral i plenes de curves. Cal?