Divisió amb esperança

Belfast, nom que ha resonat en els diaris dels últims anys com a lloc de violència, disturbis i divisions religioses i polítiques. Una ciutat que malgrat certa tristor en els seus edificis, es veu que té vida. Ahir a la nit vam veure bastants bars i locals oberts amb gent anant amunt i avall, i avui al matí malgrat ser dia festiu hi havia gent al carrer i una cosa sorprenent: les botigues (les grans això si) estaven obertes de 1 a 5 de la tarda. Després de mouren’s pel centre de la ciutat, amb monuments victorians típicament anglesos, hem anat a cercar el recorregut una mica més morboset, on la història s’està escribint avui en dia. Hem estat visitant la zona on la situació era més violenta, on es podia veure un mur dividint barris (i travessant i tallant carrers) i dues zones clarament diferenciades. La “irlandesa”, amb banderes irlandeses, murals utòpics sobre la llibertat i reclamant una sobirania que algú no dona i locals amb aire irlandès (els noms dels carrers estan escrits en gaèlic); i després l'”anglesa”, amb les union jack onejant orgulloses a qualsevol pal que estigués dret, a les portes de les finestres i enmig dels carrers, els murals exclamant que anglaterra és inamobible, exaltant grups paramilitars i dient la religió catòlica és una forma de control papal de la qual s’ha d’alliberar als irlandesos. I tranquils que el tema no s’acaba aquí, tornarà a sortir quan anem a (London)derry.

Un cop quedat força impressionats per l’espectacle que la història ens posava davant dels nassos, hem fet cap al nord. Per admirar els glens i la costa. Paisatges de penyassegats al costat de boscos frondosos però que oh! sorpresa!, un cop entres una mica cap a terra ferma es tornen zones extenses de herba i rocam.

Ep, ara m’acabo de recordar del dinar, deliciós, en un local amb força ambient, hem pogut degustar un puré de patata amb ceba acompanyat de salsitxetes d’aquestes angleses (no se que tenen que son força diferents a les del continent) i de segon un magnífic pastís de bou i guinness. I per la nit, un “entrepanet” d’hamburguesa del país, no gaire típic però adeqüat per al fi al qual ha estat destinat. Evidentment, tot regat amb cervesa, em pregunto fins a quin punt me n’hi estic tornant adicte.

I per ara res mes, seguirem cap al nord per veure més paisatges i poblets, i a cada lloc on entrem ens preguntarem si els qui hi viuen son republicans (tirant a irlanda i catòlics) o loyalistes (tirant cap a anglaterra i protestants) o si la història a poc a poc va corregint els errors que cometeren avantpassats dels que ara es pregunten fins a quin punt té sentit barrejar religió i política.

Us adjunto una fotocomposició perquè d’aquesta forma només puc posar una imatge.