alCim

Vet aqui una vegada, que hi havia tres amics que volien trobar-se, i quin lloc van escollir? Copenhague, potser pel fred? Potser per la immillorable situació geogràfica? Potser per les daneses? Potser per la dificultat de trobar un trist lloc per menjar? Potser per els llocs margaritos? Potser perquè el Sergi marxarà de Dinamarca aviat i qui sap quan hi tornarà? Potser per coneixer la Charlotte, l’Alejandro o el Rafa? O per tornar a veure la Mireia, l’Arnau i el Miquel?

Descobrim doncs què va passar i el perquè de tot plegat!

#fis#

Dijous 18 de Maig: Plou, està ennuvolat i decideixo sortir cap a Copenhague, com qui pren l’autobús. L’avió es petit, quasi un jet privat, tal com toca a una personalitat com jo. Mira si soc personalitat que sort del croata que em va convidar a un cafè, perquè jo passava de pagarlo. També em va tenir entretingut. Arribo a Copenhague i tot sol emprenc el viatge entre la pluja, el vent i el fred cap a Lyngby, pronunciat algo aixi com “lenbe”. On em trobo una habitació que semblava més un camp de refugiats amb un refugiat malaltó que no pas una habitació d’un aplicat estudiant. Dinem i passem la tarda per la residència, vaig a comprar i fem unes delicioses cuixetes de pollastre al forn amb patates.

Divendres 19 de Maig: Em llevo amb tranquilitat, vaig a comprarme panets per esmorzar, el Sergi va al metge i jo vaguejo fins que és hora d’anar a buscar el cotxe i el Salva (el orden de los factores no altera la importancia de los mismos). Després d’estar 2 hores a la terminal esperant que apareixi el Salva, agafem el cotxe i anem a l’aventura. De camí cap a Cristiania se’ns escalfen els culs i no pas precisament pel sol (que era força generós) sinó pel sofisticat sistema escalfa culs del Mazda. Dinem un kebab en una botiga on no parlen anglès, situada a la part gens turística de copenhague, i després anem fins a Cristiania, on admirem el folklore que en pocs mesos desapareixerà. Quina pena, és entretingut veure els ionquis i els polis junts passejant. Visitem la sireneta, el castell i finalment ens disposem a deixar el cotxe i acabar la volta a pota per Copenhague, després de preguntar com s’aparca als llocs, rebre explicacions i fugir corrents dels 4 euros per hora que valia el parking cobert, decidim deixar-lo en un carrer on curiosament, és gratuït. Enganxem tot Copenhague tancant les botigues, i seguim passejant pel centre fins que la pluja comença a fer-se pesada. Per desgràcia tot està tancat. Agafem el cotxe i anem per carrers mig secundaris fins a Lyngby, on ens esperen uns suculents macarrons fets pel Rafa. Abans d’anar a dormir plantegem quin serà el pla d’acció dels pròxims tres dies. Finalment decidim esperar a com es troba el Sergi i depen com, marxar cap a l’aventura.

Dissabte 20 de Maig: Finalment hem sortit. Anem primer cap a la illa de Fyn i l’explorem a través de les rutes margarites. En un poble que al mapa surt com a “gran” però que es un encreuament de carrers, trobem una pizzeria on uns turcs ens deleiten amb una suculent pizza. Seguim visitant la illa i fins i tot arribem fins a la costa. Davant l’afirmació del Sergi de que no es podia dormir al Mazda, li demostro que si és possible. Quan em desperto ja hem abandonat Fyn i estem de cami de la muntanya més alta de Dinamarca. 150 metres, això es el que vam haver de salvar per pujar fins a dalt (bueno, de fet no van arribar als 20 de les escales), però la vista sobre el llac i els boscos, val la pena. Finalment tirem cap a Arhus, ciutat bastant industrial que visitem lleugerament de nit mentre busquem un lloc per menjar abans d’anar a dormir al meravellós youth hostel amb vistes al port. Abans d’anar a dormir separats juguem al billar mentre presenciem de reüll la derrota humiliant de Malta (si, jo soc un fervent patriota de Malta!)

Diumenge 21 de Maig: Després de donar voltes i voltes per la península de Djursland, amb preciosos boscos, prats i molins de vents (aerogeneradors per ser més exactes) ens dirigim cap a la nostra meta final, la punta de més al nord de Dinamarca (si traiem Groenlàndia es clar) parant abans per fer un mos de pa i fuet, no hem trobat res similar a un restaurant. És més, hem trobat abans un solarium obert que un bar. Tirem amunt amunt i més amunt, deixem el cotxe, caminem entre la sorra i contra el vent, i finalment arribem on no podem tirar més enllà, no perquè no vulguem, sinó perquè està prohibit banyar-se als voltants de la punta. De fet, es veu com els dos mars s’ajunten i xoquen de forma violenta. De cop i volta però, els nuvols desapareixen i surt, el sol! Ooooh, apreciem el sol danès! Tornant cap a baix, passem per les dunes, que semblen més el desert del Sahara, que no pas Dinamarca, però els avets que hi ha al costat ens recorden on som. Terra de contrastos. Seguim avall i ens endinsem a un aplatja amb el cotxe, i abans de correr cap a un alberg de més avall, decidim buscar l’alberg més pròxim, menjar els macarrons que hem trucat al turc del matí i anar amb el cotxe a la recerca de una platja orientada a l’oest. I a poc a poc vam veure com el sol s’anava amagant darrere les ones.

Dilluns 22 de Maig: Decidim baixar per l’autopista directes fins més al sud a la costa occidental. I ens trobem que allò es l’extensió de Mallorca, no per què sigui platja, sinó perquè està ple d’alemanys. Després de entrar en un Bar de carretera i parlar alemany, seguim tirant cap avall mentre sentim com el viatge es va acabant i el temps s’escola lentament com la sorra de la platja es mou amb el fort vent de Jutlàndia. Entrem a l’autopista i posem la sisena, ens queden 300 quilòmetres per Lyngby.

Dimarts 23 de Maig: Sense més novetats que la de llevar-se mitja hora més tard del que tocava, el Salva i jo sortim de Dinamarca i anem cap a les nostres temporals llars, mentre el Sergi es queda per acabar de gaudir de l’escàs més que li queda a la terra del vent.
Espai, vent, camps, boscos i tranqulitat. Aixi deifiniria Dinamarca després de visitar-la un altre cop, i veure-la sense neu i desde una prespectiva molt més àmplia. És un país que no té res en especial però que el conjunt atrau. Només els hi falta una mica de vida social i de llocs per menjar, sempre menjar, ho sento, que hi farem!

Galleria amb les fotografies: /dinamarcamaig