Diuen que l’home es savi i que no sempre acostuma a ensopegar amb la mateixa pedra. Doncs be, recordant encara frases del meu gran amic Marc Querol com "estic fins als collons de la neu", aquest home no té cap més ocurrència que anar cap a Noruega en ple gener per cercar a la rossa perfecta (quan tots sabem que les noies mes encantadores No estan tant lluny, Ni tant aprop). Què faré altre cop sense ell? Se’n recordarà de mi quan estigui fora? Crec que començaré a mirar vols per presentarmi tot de seguit que pugi, per fer tal com va fer ell. Sempre i quan espero que durant aquells dies no coneguem a alguna noruega que després ens surti rana com alguna que jo em conec.
La resta no se, jo espero que em convidi a un sopar com deu mana. Tot i que crec que per aquelles dates Ca la Nuri ja fa els descomptes, espero que s’ho treballi i em porti a algun lloc decent i amb classe, perquè aquest cop si, aquest cop aniré amb traje.
Home, jo no sé qui t’ho ha dit això, però jo més aviat tenia entès tot el contrari: Que l’home ensopega no dues ni tres vegades, sinó que hi torna, i hi torna, i hi torna… és còm un vici que tenim, vès…
Una abraçada des de terres septentrionals! (tot i que no tant al nord com l’amiga del teu amic)
Christiaan
Oi aixi q ja tens altre viatge a la vista? deu ni do…ul inquiettt!! 😛
Indignant! Això és vergonyós! Jo mai faria servir una paraula tan lletja per descriure la neu! Seguramet deuria usar “pebrots”, que sona molt millor! I a més, no vaig a cercar la rossa perfecta allà, ja que segur que no és noruega! Ja la conec, i tot i ser d’un país llunyà, està ben a prop en aquests moments… Una abraçada! Marc