Els teus ulls, que són els meus en les nits fosques, plenes d’estrelles enmig dels arbres i les planes.
El color de la teva pell, blanca com la neu que t’acaricia a l’hivern quan ets el meu abric enmig de la tempesta.
La teva veu, única, inconfusible i dolça, i la teva respiració, que s’accelera quan t’acaricio.
Deixa’m que t’agafi fort entre els braços i que et guii, cada dia, fins allà on tu i jo ens proposem, si pot ser, una mica més a prop del cel.#fis#
L’última frase m’ha agradat molt.. 🙂 em sembla que él primer cop que llegeixo un post romantic del Xavi 😛
Una braçada
( el teu bloc tenia algun tipus de problema amb el meu nom blocaire, perque no em deixava comentar degut a això xDD)
ui ui, no en faig gaires així quan en faig algun està molt més valorat … :P!
mare meva… tu també ets un monyes… Aiiins però que maco és ser monyes, oi?
monyes, monyes, …, tots tenim la nostra part monyes no? lo q es xulo es la paraula monyes!