Ras, curt i traduït, el títol del post és: perquè donen pel sac el video i l’audio?
Ja se que són les tendències que estan a la moda, i estic segur que algú em posarà l’exemple de youtube. Però deixeume explicar. La raó per la qual el video i l’audio donen pel sac es perquè el temps de consum per part del usuari és SEMPRE el mateix. L’usuari no té cap control sobre la velocitat a la que es vol tragar el video o escoltar el so. Quan tenim davant nostre un video de youtube, o una cançó no podem mirar-la en diagonal, o donar un cop d’ull com en una fotografia, hem d’escollir i evaluar si consumirem aquell contingut en base a una informació molt limitada.
I això, en l’actual economia de l’atenció, és massa perillós.
Podrieu argumentar el fet de que si aguantes 30 segons d’un video és que val la pena, però això no s’aguanta per enlloc, d’aqui 10 anys només n’aguantarem 5.
Doneu-vos compte que la societat en la que vivim s’accelera. Cada cop estem sotmesos a més quantitat d’informació i hem de ser capaços d’asimilar-la. Encorsetar-nos en tipus de mitjans de velocitat de consum constants en el seu moment van semblar revolucionaris, no té sentit en un mon que ens obliga a absorvir més quantitat d’informació en la mateixa unitat de temps.
De la mateixa forma, la velocitat de consum d’informació es diferent en totes les persones. Suposem que accelerem la velocitat a la que el video o l’audio proporcionen informació, aleshores discriminarem a les persones a les quals els costa més asimilar la informació (alto, no em tregueu de context, que en se més d’un que asimila molta informació i no sembla que l’aprofiti).
Així doncs, desde aqui només proposo tornar a la forma tradicional de imatges i text, que permeten que cada usuari els consumeixi a la velocitat que li ve de gust.
Per a tots aquells que encara estan aferrats a la anacrònica idea del vídeo o l’audio, els proposo el següent: analitzar sintàcticament i semàntica el speech del video i extreure’n tags, captar els frames més importants del video i posar-los en forma de mosaic. Publicar el video amb els tags i el mosaic. Aleshores qualsevol persona, podrà decidir si consumeix o no consumeix aquesta forma arcaica de distribució de continguts.
Sort que els blogs són dificils de cremar.