Ja estic sentat en un cafe esperant a que obri la oficina dels trens per comprar el bitllet de tren cap a Matsumoto. Ahir va ser un dia de mig relax a Tokyo, tant caminar per asfalt al final et deixa els peus macos macos.
Abans de dinar vaig anar a un carrer a Asaksua on hi ha els proveidors dels restaurants de tot Tokyo, un carrer on b’asicament hi ha botigues de tot tipus de accessoris necessaris per obrir un restaurant. Neons, plans, cadires, maquines de vending, farolillos fins i tot una cosa imprescindible en els restaurants d-aqui, menjar plastificat per posar a l-aparador!
Com que no en tenia prou de botigues i a mes volia comprarme un mapa topografic de la zona on anire avui, vaig anar a Jombochi, on hi ha una zona de llibreries i botigues d-esport (vaig trobarho a un blog d-un australia que venia fins aqui a comprar material d-esqui). I malgrat que vaig haver de preguntar perque els noms dels mapes estaven en Japones, vaig aconseguir i ja tinc un magnific mapa escala 1:50.000! Per dinar vaig entrar en un lloc d-aquests casolans, pero que enlloc de demanar tenen un maquina de tickets, i tambe vaig haver de demanar que em diguessin quina tecla corresponent al suculent plat plastificat de l-aparador.
De tots els parcs i jardins de Tokyo, els que mes m-han agradat son els de Harakiyu, s-ha de pagar l-entrada, pero paga molt la pena. Basicament perque hi ha gespa on seure i una especie de bancs enormes on et pots estirar.
A la tarda havia quedat amb el Mune, un couchsurfer, pero abans havia de passar per un dels pocs barris que quedava, Ropongui, on hi ha els extrangers i les embaixades. Doncs be, que m-ho expliquin pero seguia sense haverhi extrangers …. Aixo no va evitar que em deixes enredar per pujar a un mirador, desde on vaig tornar a veure Tokyo desde dalt. I es que cada cop que puges, penses, com pot ser tant gran? D-aquest mirador (Sky View) respecte la resta dir que aquest esta molt menys concorregut, te llocs per seure i una serie de cafes on prendre algo. Per si fos poc amb l-entrada pots entrar a un museu d-art.
Finalment em vaig trobar amb el Mune, que em va ensenyar casa seva i em va dur a sopar. Doncs be, viure en 25 m2 per 900 Euros, barat barat no es …. I de fet, jo pensava que menjar a Tokyo tampoc era tant car, i vet aqui el matis, menjar no es tan car fins que no comences a prendre cerveses ….
Ah, i per cert, a un restaurant japones no es deixa mai propina, el cambrer no sabria que ferne, acceptarla aniria contra la seva moral. O almenys aixo em va explicar.
M’encanta anar coneixent la cultura japonesa a poc a poc!. Pero ja tinc ganes de sentir-la a viva veu. Que t’ho segueixin passant molt bĂŠ. đPitonets
xavi, per això passen directe al sake, aixĂ s’emborratxen abans xDD