El server indestructible

El primer ordinador de la “era windows” a casa nostra va ser un Pentium a 200 Mhz i 32 Mb de RAM, un ordinador complet a principis de l’any 1998. Amb ell vaig aprendre a programar i a navegar per Internet. En dos anys ja estava connectat en xarxa amb un 486 tret de ves a saber on, i va rebre el nom de GRAN dins la xarxa local. 3 anys més tard va ser substituït com a ordinador principal per un Pentium III i ell va substuïr en funcions al 486. L’any 2004 un AMD venia a substituir el Pentium 200 després de 6 anys i mig de servei. Durant un any i mig va restar en l’oblit del traster de casa, fins que va ser necessari restaurar el servidor de casa que estava en un altre Pentium 233 tret de la brossa i que tenia per nom MANEIRO, l’hi vaig instalar una debian, un disc dur de 40 Gb i vaig augmentar la ram fins a uns 140 Mb amb combinacions extranyes de memòria. Només tenia endollada la corrent i un cable de xarxa, ni teclat ni pantalla, i compartia un directori a través de samba per tal de ser usat com a servidor de fitxers per els ordinadors de la xarxa local de casa. Quan marxava la llum, senzillament es reiniciava, molts pocs cos es va arribar a apagar de forma correcta, i malgrat això sempre ha arrancat.

Fa cosa d’un mes el vaig desconnectar perquè la seva funció la pot dur a terme un NSLU2 perfectament amb molt menys consum i perquè està en marxa la posta a punt del media center que hauria de complir aquestes funcions i algunes més. Avui l’he tornat a connectar per recuperar totes les dades que hi havia emmagatzemades i segurament serà l’últim com que haurà estat arrencat. Després de 10 anys de servei (i amb un funcionament sense aturades els dos últims anys) sense donar CAP problema i amb una fiabilitat fora límits, el dia en què finalment sigui llençat a la brossa s’acosta. O potser n’haig de fer alguna altra cosa? Us deixo amb la foto de la carcassa, que juntament amb la placa i el processador és l’únic que en queda.