La noticia del dia no es que haguem estat al Death Valley a temperatures superiors a 45 graus, o que haguem vist el pic més alt dels Estats Units (sense Alaska ni Hawaii) o que haguem conegut la història dels japonesos mig deportats a camps de concentració. La notícia del dia es que m’he comprat un barret nou! Reconec que venia amb certa idea de comprar-me un barret perquè el vell ja estava passat de moda, descolorit i massa conegut. L’he trobat al Rangers Station del Parc, d’ala ampla i amb un sistema que si el mulles 5 minuts en aigua freda et garanteix frescor durant hores. No el podia deixar!
Tal i com he dit, a part hem visitat un centre d’internament de japonesos durant la segona guerra mundial, i hem conegut la seva contradictòria història. Com es pot parlar de democràcia quan es retenen ciutadans americans sense cap tipus de justificació aparent ni judici previ? Malgrat que Reagan va admetre que va ser un error, potser els caldria revisar la història recent …
També hem passat per la base del Mt Whitney, un 4000 passats que es el mes alt de tots els Estats Units contintentals que en diuen. La dona del motel (l’esmorzar no valia tant la pena …) ens ha garantit que veuriem ossos. Enlloc d’això hem vist un munt de gent pescant amb canyes com de joguina en una bassa plena de peixos a reventar, i que malgrat això, no picaven.
Finalment, l’estrella del dia ha estat el parc de Death Valley, senzillament espectacular, esfereidor, impressionant. No m’extranya que fos una barrera pràcticament infranquejable per als volien arribar a Califòrnia. Fins i tot amb cotxe, ha estat duret de la calor que hem passat. 48 Graus al seu punt màxim. Just abans de dinar. Travessar el parc ha inclòs passar tres ports de muntanya entre els 1500 i els 2000 metres, i baixar en un dels moments fins a 80 metres sota el nivell del mar. Dificil descriure el paisatge, valls enormes, desèrtiques i sobrecoixidores. Muntanyes que mostraven tots els tons de color possibles. El sol caient, i la carretera com un fil que travessava un mar enorme. Era tal la pujada en alguns moments que haviem d’aturar el aire acondicionat (perquè si no estava al màxim no servia per res) perquè el cotxe no tirava del tot. Crec que segueixo enamorat dels deserts.
Per acabar el dia hem anat a dormir a Parhump, poble autèntic (amb xèrif fent senyals a la carretera i forats de bala a les senyals de tràfic del voltant) de Nevada. El sopar no ha estat menys autèntic, sports bar, pizzes americanes, bowling, partit de la NFL i els desert knights tocant amb la guitarra.
Un dia complet i molt calorós. Sort del Barret!