Tag: las vegas

Vici i Perdició

Dia accidentat avui a Las Vegas per la nostra expedició. Tot i haver pogut anar a la Apple store a fer alguns encàrrecs que m’havien fet, la Núria no s’ha trobat gaire be i hem hagut de tornar a l’hotel. Per postres, a la hora de canviar l’habitació per una non-smoking hi ha hagut un problema amb les Photo-id, el meu pare i jo, i ens hem trobat amb un cacau de maletes i habitacions desaparegudes de por. Finalment m’ha acabat trucant el manager del hotel, un tal Kevin, per confirmarme que tot s’havia arreglat.

Així que tard i amb gana, hem sortit a veure aquesta aberració hortera de nom Las Vegas. A les quatre i algo hem acabat entrant al primer garitu que hem trobat, un tal Denny’s, on ens han deleitat amb uns pseudo entrepants prou menjables. Cada cop, però em costa més menjar aquestes coses. On hi ha plats de pasta lleugers o una sopeta? Després de omplir l’estòmac hem anat a donar una volteta per tots els hotels, casinos i anomenats resorts del carrer principal. Tots aquests establiments es concentren al llarg d’unes dues milles d’un sol carrer. Tots tenen un casino a l’entrada, i una ambientació donada. Pasat el casino, hi ha restaurants de diferents ambientacions, i botigues. Un munt enorme de botigues. I gent, un munt de gent. La majoria d’ambientacions son de caire un tanto horteret, amb uns acabats de cartró pedra dignes de Port-Aventura, però en gran i variat. Quan es pon el sol, comencen a veure’s totes les llums i els espectacles que monta cada establiment a l’entrada. Per acabar-ho de rematar hi ha un munt de llatinoamericans repartint paperets que posa “Girls-direct-to-you”, i que fa la pinta de ser un holding de prostitució espantós. Cada paperet hi ha la foto d’una noia, el nom, i un telèfon. I el mes fotut es que si no hem vist 100 tios repartint paperets i varios camions anuncis, no n’hem vist cap. També venen moltes altres coses pel carrer, per excelència tours al Gran Canyon.

Amb la nit a sobre, i altre cop amb gana, hem acabat menjant un take-away del abans citat Denny’s a l’habitació. Una delicia.

Inexplicablement tinc internet en aquesta habitació on estem ara (el post d’avui l’he penjat amb el wifi de la piscina), i suposo que deu ser la del antic hoste, i s’acabarà aviat. Així que penjo això abans d’agafar el cotxe i fer una altra volteta per veure la nit sense destrossar els peus.

Tot plegat, vici i perdició.

Wendy’s Sunset

No haviem de veure “res”. Només calia fer més de 5 hores en cotxe per arribar a la posta de sol al Grand Canyon. Hem arribat just a l’hora per veure com es ponia i admirar el Grand Canyon, però abans, sense voler hem acabat veient un munt de coses diferents i particulars. Just després de sortir del Motel, ens hem adonat de que el poble de Pahrump semblava més animat de nit que no pas de dia. Abans de continuar el viatge però, era imprescindible visitar el WalMart, com a icona nord-americana de centres comercials. Coses diverses i variades s’hi podien trobar, però el més impactant han estat les fotografies a l’entrada dels soldats caiguts de Pahrump.

A través de carreteres rectes i anuncis de propietats i cases prefabricades hem arribat a Las Vegas, només preteniem anar a un Best Buy a buscar quatre coses, i hem acabat donant una volta enorme. Hem sobreviscut als carrers rectes i mig desèrtics de la perifèria de Las Vegas i amb el que voliem a la butxaca hem anat anat de pet cap al Grand Canyon. Però sense ni menjar-ho ni beure-ho hem acabat passant per la presa de Hoover (enorme presa dels anys 30 per controlar les inundacions provocades pel Colorado), dinant en un drive-thru del Wendys (cadena de hamburgueses on si volies un extra -formatge, bacon- havies de demanar una hamburguesa extra) i un bar autèntic de la Ruta 66 (on m’han servit ni més ni menys que 800 ml de cafè amb gel).

I finalment, on voliem arribar, al Grand Canyon, sempre havia sentit gent que deia que era impressionant, però no m’imaginava pas això. Desde la vora Sud, veus com hi ha una enorme depressió abans d’arribar a la vora Nord, a baix de tot el riu, i entre mig, parets abrubtes que mostren els diferents colors de les diferents capes de terreny. Mentrestant el sol, ponent-se, fent canviar les tonalitats de les diferents capes. Un espectacle que no t’esperes mentre vas per la carretera recta vers la vora. I de cop i volta, arribes, i no hi ha res sota teu, només quilòmetres i quilòmetres de muntanyes vermellesoses creant formes dretes majestuoses. I em sap greu, però potser es l’hora i el cansament però no acabo de trobar les paraules. Crec que demà penjaré foto.

Però com sempre passa, em veig incapaç amb les fotos captar la immensitat i sensacions que desprenen aquests paisatges.