No ens enganyem, desde que vaig jugar al driver o vaig veure “La Roca” tenia ganes de conduir per San Francisco i emular als meus herois cutres de pantalla, res més desestressant que un salt per una de les pujades o baixades que poblen la ciutat, la realitat, per sort o desgràcia, es lleugerament diferents. Anem però per parts i situemnos al principi del dia, molt abans d’agafar el cotxe.
Mentre a Barcelona ens plantegem el tema de la lliberalització de horaris, aqui a San Francisco amb prou feines es podia dir que fos diumenge si no fos pels horaris del autobús i el tancament una mica més aviat de la majoria de botigues que quedaven obertes. Així que hem anat al cafè que ja haviem anat ahir on he repetit l’experiència del Bagel i el cafè americà. Amb l’objectiu d’agafar forces per la volta del dia.
A San Francisco hi ha com a transport característic un tramvia que puja i baixa pujades, una especie de funicular amb el cable sota el carrer. Vaja, el que el Sean Connery envia a pendre vent a La Roca. D’aquests tramvies n’hi ha 3 linies, dues que van de Powel Station fins a Fisherman’s Wharf (a cual puesto mes turístic) i l’altre que fa un bon tros del California Street. El problema es que el que uneix els llocs turístics va especialment ple. Aixi que hem agafat el de California Street per anar fins a Pacific Heights, ple de cases victorianes aixi una mica pijes. La visita al barri ha inclòs els dos parcs que hi ha al costat, llàstima que no son prou alts i no s’acava de veure res. D’allà hem agafat l’autobús fins a Alamo Square, on hem vist més casetes mones i pijetes. Abans però hem descobert Fillmore Street, increiblement animat i ple de botigues (obertes) pel voltant d’on es trovaba. Per canviar una mica d’ambient hem fet fins a Hashbury Haigts, a toc d’autobus (si, avui teniem el pase de transport!) on hem descobert un entorn també completament diferent. Malgrat que a les guies posava que era el “barri hippy”, la veritat es que crec que en queda poc de hippy, jo m’inclinaria una mica més per pijipis, tot i que l’ambient del barri (carrer Haight principalment) era especialment bohemi. Hem dinat en un lloc teòricament famòs però la qualitat del qual deixava una mica que desitjar, això si, era super mono.
Després de dinar i fer el cafè de rigor en alguna de les “copies” del Starbucks (en aquest cas era un garitu de reminiscències comunistes de nom “Coffee to the people”) hem anat de pet cap a Mission Dolores, orígen ancestral de San Francisco, perquè tancaven a les 5. Al costat de l’esglesieta, hi ha el barri de Mission, amb “certes orientacions” llatines, per no dir que es com una reproducció d’Amèrica Llatina completa concentrat en 4 carrers. Inexplicablement hi havia un lloc on feien barretes de pa de Viena…. això si, li posaven French Bread, cosa que tampoc s’acaba d’entendre. Amb el pa sota el braç i la T-dia (on rascaves el dia del any que volies fer-la servir) a l’altre, hem agafat un trolebús i hem fet cap al barri de Castro, meca Gay de San Francisco. No diré res més.
Els peus ja no responien, així que hem anat a buscar el cotxe (en part per tocar els collons al del parking i que l’hagués de desaparcar) i hem intentat per tercer cop veure el Golden Gate. Aquest cop ja no hi havia boira ni s’havia post el sol, i hem pogut gaudir d’uns minuts d’una magnífica vista sobre l’entrada de la bahia de San Francisco. Per acabar el dia, res millor que una hamburguesa del Lori’s Dinner, local d’ambientació anys 50 i una hamburguesa que segurament encara estaré digerint per la diada.
San Francisco té pujades i baixades, és un fet. D’acord que soc home de muntanya (per casa meva) i que als jocs i películes s’havia vist. Però això es molt més sorprenent del que em pensava. Deixant de banda que el Chevrolet Uplander que hem llogat no té embrague, conduir per aqui es una grata experiència. Haver d’agafar embranzida per pujar un carrer perquè es com la baixada de la glòria però amb l’amplada d’Aribau, no te preu. Trobar-se un embús amb una pujada brutal i fer patinar les rodes cada cop que avançava, tampoc. Per si fos poc, això d’arribar a un creuament desde baix, amb un stop, es bastant catxondo, perquè fins que no tens mig morro dintre, poc veus la gent que ve. Per solucionar això, son molt espavilats, posen un stop a cada un dels carrers que convergeixen, i que siguin ells els que s’espavilen. El que també sorprèn es que com a Barcelona la gent té tendència a convertir en Cedas els stops amb visibilitat, aqui els fan TOTS.
Segurament una consequència de menjar aritos de cebolla.