alCel

Què hi ha més amunt que els cims? Doncs els helicòpters! Tot i els dubtes de últim moment, avui hem acabat agafant un helicòpter per sobrevolar el Gran Canyon. És senzillament espectacular. Una de particularitats d’aquesta formació rocosa es que si t’hi acostes per terra, no veus el Canyon fins que estàs a la vora. Amb l’helicòpter primer has de sobrevolar tot el bosc, però ja veus de lluny que el bosc acaba de forma abrupta. I quan entres al Canyon, sense res a sota, veus amb detall com el riu ha anat excabant cada una de les capes de roca. 1500 metres en vertical. Veus l’amplada del riu i el seu traçat. Veus com a la part nord del Canyon, passa exactament el mateix que al Sud, i segueixes preguntante com es pot haver fet aquell forat i on ha anat a parar la terra. El vol ha durat 30 minuts, i el sol ens ha acompanyat tota l’estona, anavem 6 i el pilot, i l’helicòpter era especial per a fer tours turístics. Com que m’és especialment dificil seguir la descripció, faré ma del video que hem fet, el muntaré i el publicaré al seu degut moment.

Mentrestant, acabaré d’explicar el dia, és massa tard i el llit aquest autèntic del oeste m’espera. Després de l’helicòpter hem fet just el contrari, hem buscat un dels camins que s’adentrava al Canyon i l’hem baixat. Anar d’excursió per un Canyon es llaminer, perquè vas baixant, cada cop més, amb la terra cada cop més vermellosa i el paisatge més impressionant, i no acabes de ser conscient de que per tornar, has de pujar. De fet, està ple de advertències de la perillositat que amaga el Grand Canyon. El camí però esta molt marcat, ample i de sorra vermellosa, i la impressió es de estar en una película i que en un moment donat t’apareixerà el cowboy amb la mula i el cavall.

No estava dintre del pla inicial, però ens hem adonat de que passavem per la reserva dels Navajo, i hem aprofitat per fer un incís ràpid en la cultura. Això inclou parar a algunes de les paradetes de carretera amb els Indis venent artesania i la parada en un restaurant mig-navajo on he deleitat un estofat navajo. De fet, era un estofat suau com tots, però acompanyat de un pa rodo gran amb gust de xurro. Al costat del restaurant hem pogut agafar una pasta, uns noodles, ous, salsa de tomàquet i salsitxetes per sopar. Teòricament teniem cuina.

I ja per acabar, la guinda, haviem d’anar a dormir a unes 200 i pico milles i eren les 6 i mitja de la tarda.  El límit teòric es de 65 mph, però a Arizona tothom se’l passava pel forro i la mitja era d’unes 80 mph. Tot i així, hem arribat tan tard al lloc on dormiem (Panguitch, Utah), que era massa tard per corregir l’error, a la pràctica, no teniem cuina. Teniem un microones. Solució? fer uns entrepans de salsitxa amb la torradora, fer ous al microones (al plat tal cual) i bullir els noodles en una ampolla de gatorade tallada. Als meus també els he tirat un ou. Un sopar complet.

Estem a Utah, estat on quan entres el cartell només diu que s’hi van fer els jocs olímpics, i abans?

Wendy’s Sunset

No haviem de veure “res”. Només calia fer més de 5 hores en cotxe per arribar a la posta de sol al Grand Canyon. Hem arribat just a l’hora per veure com es ponia i admirar el Grand Canyon, però abans, sense voler hem acabat veient un munt de coses diferents i particulars. Just després de sortir del Motel, ens hem adonat de que el poble de Pahrump semblava més animat de nit que no pas de dia. Abans de continuar el viatge però, era imprescindible visitar el WalMart, com a icona nord-americana de centres comercials. Coses diverses i variades s’hi podien trobar, però el més impactant han estat les fotografies a l’entrada dels soldats caiguts de Pahrump.

A través de carreteres rectes i anuncis de propietats i cases prefabricades hem arribat a Las Vegas, només preteniem anar a un Best Buy a buscar quatre coses, i hem acabat donant una volta enorme. Hem sobreviscut als carrers rectes i mig desèrtics de la perifèria de Las Vegas i amb el que voliem a la butxaca hem anat anat de pet cap al Grand Canyon. Però sense ni menjar-ho ni beure-ho hem acabat passant per la presa de Hoover (enorme presa dels anys 30 per controlar les inundacions provocades pel Colorado), dinant en un drive-thru del Wendys (cadena de hamburgueses on si volies un extra -formatge, bacon- havies de demanar una hamburguesa extra) i un bar autèntic de la Ruta 66 (on m’han servit ni més ni menys que 800 ml de cafè amb gel).

I finalment, on voliem arribar, al Grand Canyon, sempre havia sentit gent que deia que era impressionant, però no m’imaginava pas això. Desde la vora Sud, veus com hi ha una enorme depressió abans d’arribar a la vora Nord, a baix de tot el riu, i entre mig, parets abrubtes que mostren els diferents colors de les diferents capes de terreny. Mentrestant el sol, ponent-se, fent canviar les tonalitats de les diferents capes. Un espectacle que no t’esperes mentre vas per la carretera recta vers la vora. I de cop i volta, arribes, i no hi ha res sota teu, només quilòmetres i quilòmetres de muntanyes vermellesoses creant formes dretes majestuoses. I em sap greu, però potser es l’hora i el cansament però no acabo de trobar les paraules. Crec que demà penjaré foto.

Però com sempre passa, em veig incapaç amb les fotos captar la immensitat i sensacions que desprenen aquests paisatges.