alCim

Amb declaracions com aquestes, em quedo patidifuso. Em pregunto també com va aguantar la periodista, una setmana, sense menjar pa …

Millor no fer comentaris ….

Quants cops no hem tingut la oportunitat de veure un video, llegir un text, escoltar una canço o provar aquella xarxa social que algun tweet-spammer / social-junkie ens ha comentat?

I quants cops no hem acabat fent el que hauriem d’haver fet per culpa de que les coses no funcionaven com pertocaven? La xarxa anava lenta, el procés de registre era etern, el video no es carregava, etc … El més curiós de tot es que si el producte en questió (generalitzem una mica si us plau) no te un bon nom, o no ha creat suficient expectativa, segurament ens n’oblidarem per sempre, i haurem perdut una oportunitat.

Crec que és molt important reduir el temps d’enamorament del client amb el producte (ni que sigui virtual) si nosaltres amb 30 segons, encara que la cosa falli conseguim convencer el nostre client de que el producte val la pena, ens esperarà i ho tornarà a intentar, sinó, serà un client perdut.

Tampoc es tan greu, seriem incapaços de manegar tanta informació i per tant tard o d’hora haguessim abandonat el producte o ens haguessim oblidat del video.

Feia setmanes que no veia al Killu/Enric/Verro i no podia ser. Calia fer una trobada culinària que ens dugués a experimentar amb els fogons. Cal dir que la seva cuina m’encanta, jo de gran, vull una cuina així. Un cop allà, estavem valorant les opcions, i va sortir la idea de fer un Rissotto, tot pensant que l’altre si sabia com fer-lo. Finalment vam buscar al google, i vam arribar a la conclusió que conceptualment, un rissoto es una paella crua i cremosa amb bolets enlloc de marisc o carn. Improvitzant va sortir el següent.

Vam posar a remullar ceps secs en aigua calenta. Posava 20 minuts en aigua freda i vam pensar que 15 en aigua calenta farien el fet. Després de desfer una mica de mantega en oli d’oliva calent, vam saltejar els xampinyons frescos tallats a làmines, la ceba trossejada i el carbassó també tallat. Un cop començaven a estar cuits i mig rossejats, vam afegir els ceps remullats (no tireu l’aigua que la farem servir després!). Al moment de tirar  l’arròs vam veure que no en teniem prou, cap problema, estava tan ben dissenyat aquell saltejat, que vam interrompre la cocció i anar a buscar arròs a la botiga de conveniència (alias badulaque). Un cop l’arròs ja s’havia barrejat amb el saltejat, amb una mica més d’oli el vam rossejar lleugerament fins que va ser el moment de tirar aigua i el suquillo que havien deixat els ceps. Nosaltres el vam anar tirant a poc a poc, que l’arròs l’anés “xupant” tranquilament. Primer suquillo, i quan s’acabi el suquillo, doncs aigua. I sobretot, bastanta sal, penseu que si fessim un ranking de verdures sosses, el carbassó estaria al top-ten, i cal compensar-ho. El toc final va ser un rajolí de llet. I finalment formatge parmesà fins que quedi ben cremòs. Tot plegat remenant tota l’estona, amb l’objectiu que quedi mes o menys com a la foto, com que està mig desenfocada tampoc es tant dificil ;).

Va quedar senzillament deliciós. Un vici. O potser teniem molta gana?

Crec que no m’oblido res. Dubtes, precs i preguntes: als comentaris.

Una de les zones de la Val d’Aran que més m’agraden és la dels estanys de Liat. S’hi arriba per una pista forestal una mica complicada que surt de Bagergue mateix. Durant 14 km de precipicis, torrenteres i una mica de pedra solta ens anem acostant poc a poc a un paisatge aparentment inhòspit i erm. La terra es torna negra, el riu cada cop més vermell, i finalment es poden veure vestigis del que antigament eren les mines de Liat. El Mauberme, un dels cims més imponents de la Val d’Aran, està present en tot moment.

Avui en dia es un lloc bastant poc concorregut si ho comparem amb altres de l’Aran, avui tant sols m’he trobat un parell de cotxes (que no han arribat fins a dalt) i un parell d’excursionistes. Em queden dos assignatures pendents, anar-hi a l’hivern, i arribar fins al final de tot de la vall, allà on comença la Vall de Toran.

Evidentment, els 14 km es poden fer a peu

M’oblidava d’un tema important que es va comentar al Mobile 20 i que crec que cal recordar i qui sap si discutir.

A vegades em dona la impressió que ens fixem massa en els arbres i que ens oblidem per complet de que els arbres formen un bosc, l’exemple? l’iPhone. El seu llançament ha tingut un ressó brutal, tothom en parla, i si no fas una aplicació per iPhone sembla que estiguis mort. Hi ha fins i tot qui s’atreveix a preguntarse què fa Nokia per contraatacar. Nokia es el fabricant més important de telèfons móbils, té el 40% de la quota de mercat mundial. Cal recordar un parell de coses: ni tothom pot comprar-se un iPhone, ni totes les operadores podran fer servir l’iPhone. Nokia va vendre 117 milions de telèfons durant els 3 primers mesos del 2008 (això son uns 15 telèfons per segon). Sens dubte que l’adquisició i overtura del codi de Symbian pot ser un determinant a la hora de dibuixar el futur de la telefonia mòbil. Ni android, ni linux ni macosx per mòbils, si nokia fa les coses com deu mana, la quantitat de software creat i executat en dispositius nokia pot posar les coses interessants.

I per acabar, recordar una reflexió que va fer un dels assistents al Mobile 20, “Apple sap fer prototipus i coses disruptives, però mai serà una empresa de consum massiu, nokia en canvi sap fer mòbils en massa”. I dispositius en massa son usuaris en massa.

Tampoc em feu cas, que ja sabeu que soc un nokia man xD

Ahir vaig fer vacances de Dexma i vaig assitir amb l’Elies al Mobile 2.0 Europe que es va celebrar al fòrum de ESADE (Barcelona, of course). Primer de tot cal dir que es una notícia boníssima el fet que es faci un event d’aquestes característiques a Barcelona. Em dona la impressió que poc a poc Barcelona està sent un lloc de trobada per diferents emprenedors del mon internet, ara només falta que Acció actuiï de catalitzador i les Universitats es posin les piles. Malgrat que l’event al final es va fer una mica llarg, va ser molt interessant i considero que vaig aprendre molt.

Com a opinió general, comentar la gran quantitat d’startups que feien més o menys el mateix. Media Based Social Networks. És a dir, xarxes socials mòbils perquè t’enviessis fotos, smailis i videos entre els teus coleguis. S’afegia el component de posició i proximitat. No fer-ho, crec que hagués estat de pecat absolut. De totes formes, no vaig saber veure un gran diferenciació entre els projectes d’aquest tipus, és més, no donaven pas a alternativa, o els usaves, o no els usaves, però era certament dificil utilitzar-los en conjunció amb altres sistemes.  També comentar la dubtosa monetització de totes aquestes xarxes socials. Totes es posicionaven com un canal de marketing de proximitat, fent especial èmfasi en el fet de que el mòbil es el dispositiu més íntim que duem a sobre. Es trobava a faltar en general el que va demanar Inma Martínez de Stradbroke Advisors: un producte, amb un preu i que la gent estigui disposada a comprar. Micropagaments per a microserveis. Cosa però, que requereix de un sistema de micropagaments senzill, fiable i sobretot proporcionat econòmicament. Sorprenent la carnisseria quan van sortir els representants de les operadores (Movistar, Vodafone, Tmobile, Telecom Italia i Orange). Fins i tot va ser necessària la intervenció de la organització per aturar la cridòria. La mestressa de Tmobile va deixar anar que el 17% del trafic 3G és només amb Youtube, i tots van coincidir que cal repensar unes quantes coses, models de negoci i tipus de continguts, per tal de trobar un escenari estable i equilibrat a llarg termini. Va deixar clar, que el concepte de Tarifa Plana Total és pelut.

Per acabar, referència a les millors startups segons la meva opinió i en les quals, no m’importaria posar algun duro si el tingués:

• Dial2Do: una cosa tant senzilla com un número de telèfon al qual trucar i fer operacions (enviar email, sms, twittejar, reminders, etc ..) amb la veu.
• Zipipop: malgrat que el model de negoci no estava clar, vaig veure un producte senzill i clar, un sistema per fer broadcasting de les teves intencions als teus amics. Tindran la oportunitat de presentar a San Francisco.
• Shout’em: Xarxes socials de marca blanca. Un producte clar, senzill, llàstima que al final diguessin que a la versió 2.0 ho farien tot. L’estil twitter del seu producte i la facilitat donava gust.
• Kooaba: Veus una imatge, fas una fotografia, i busques a internet. Redueixes el temps de cerca a una tercera part. Producte alucinant, però i el model de negoci? Sortits de l’ETH.
• Secufone: Senzill i clar, un telèfon amb un botó de pànic. Juntament amb interfícies per al iphone i companyia.
• Unkasoft: Malgrat que l’advergaming no sigui el meu tema preferit, l’enfoc i la facilitat de vendre el producte ho fan interessant.
• Viif: Recullen videos (tv, shows, series, podcats…) i els serveixen en format mòbil. Una mica la idea de shitting.tv, i tampoc tenia un model de negoci flipant…

És curiós, però no hi ha cap de les startups que staven com a “Post-series A”. Hi havia Futurlink, interessant, però la disruptivitat del qual ja ha passat.

Per acabar, una petita reflexió, malgrat que l’idioma clau era l’anglès, era interessant veure els diferents accents dels ponents, i un petit detall, els videos de demostració estaven en l’idioma original de la startup. Un altre cop l’enèssim repte de Europa, una sopa de cultures i idiomes que d’alguna forma caldrà afrontar. Pel que fa al meu, quan un polac em diu que ha estat capaç de llegir la meva pàgina amb nocions de Castellà i un traductor, em sento més tranquil i convençut que mai a escriure en Català.

Després de la primera part, calia superar-me. I finalment m’he banyat a la platja de Barcelona. Concretament a la part de davant del club natació barceloneta.

I no, no era el dia de Sant Joan.

I si, la companyia s’ho valia!

Ho poso a viatges? o a experiències purificadores?

És públic, no sé integrar. No en vaig aprendre amb prou solidesa a Batxillerat i a la carrera tampoc en vaig fer gaires. Encara em pregunto com vaig poder aprovar aquell exàmen de de Anàlisi Matemàtica en què anava en banyador (just després acabàvem exàmens i vam córrer cap a la platja de Castelldefels). I la dura realitat es que a la que comences a fer coses finetes requereixes de les matemàtiques. Avui m’ha passat. Estavem amb l’Enric mirant temes de consum de la tmote amb diferents softwares, i necessitavem fer més anàlisi sobre per on seguir investigant per tal de augmentar la vida de les bateries. L’Enric ha agafat i amb el matlab ha començat a fer funcions i gràfics. No he entès molt be com ho ha fet, però el resultat si que l’entenia, i gràcies a una cosa que a mi sempre m’ha costat, les integrals, hem vist que a partir de cert duty cycling és hora d’atacar el msp per a que consumeixi menys en mitjana.

I aqui ve la crítica, ens falten matemàtiques!!!! És una crítica doble, per una banda crec que falten matemàtiques a la carrera de informàtica, perquè en un futur ens podem trobar problemes d’aquest tipus i hem de ser capaços de resoldre’ls com a enginyers, no com a xapuceros del excel. Però per l’altra és indispensable ensenyar les matemàtiques donant exemples REALS de la seva aplicació. Poques ciències tenen tanta aplicació com les matemàtiques, perquè sempre s’ensenyen de forma tan pura? tan aïllada? Recordo les classes de àlgebra i anàlisi matemàtica, aborrides i completament fora de context. Veig la meva germana estudiant un munt de integrals, transformades i altres coses que a mi se m’escapen de molt.

La meva pregunta, és doncs oberta, quan es revisen els plans d’estudis, a qui es consulta?

Per si algú m’escolta, ja teniu la meva proposta per al pròxim pla d’estudis de l’enginyeria informàtica:

+ mates

+ temari d’empresa

Mira, ves per on, …., dues combinacions que han donat google …

Emblemàtic Bar del barri d’Horta on avui per casualitat he anat a parar. De fet, crec que l’entrepà que he menjat podria entrar perfectament al Top-Ten. No pensava que fos possible fer un entrepà de:

Botifarra

Llom

Bacon

Ou

Formatge

És evident que ens trobem davant un clar exemple de dieta mediterrània. El bar en questió té una extensa oferta de entrepans (alguns més lleugers!) i un ambient molt agradable. Està just a la plaça Eivissa, una mica desplaçat per no tenir el tràfec de la gent que entra i surt del metro.

Malgrat que he buscat a salir, i no el deixaven del tot be, jo estic pràcticament segur que hi tornaré en breu.

Esquinica, Quimet, … Haurem d’afegir Horta al grup de barris preferits (juntament amb Gràcia i Sarrià)?

Dintre de la nova etapa que estem afrontant a dexma, una de les coses que haviem de canviar era la web, tant el disseny com el domini. Massa cops deletrejant el domini per telèfon, massa preguntes de si feiem ascensors. Donat que DEXMA fa software per gestionar i recollir informació utilitzant tecnologia sense fils de baix consum, i no ens centrem pas en els sensors, hem decidit canviar de domini, reforçar la marca dexma, i oblidar-nos dels sensors.

Així que si teniu links cap a la nostra web o els voleu afegir: www.dexmatech.com !

Ja de pas, dir que també estem posant en marxa el blog: blog.dexmatech.com (però encara ens falta saber exactament quin tipus de posts hem de fer etc) i el twitter de dexma (twitter.com/dexma).

Per cert, ahir DEXMA va ser premiada com a millor iniciativa empresarial per l’Associació de Joves Empresaris de Catalunya. Especialment motivador i engrescador el discurs de Cristian Rovira, president de l’associació.

6 Anys - 40.000 Km

……

Ras, curt i traduït, el títol del post és: perquè donen pel sac el video i l’audio?

Ja se que són les tendències que estan a la moda, i estic segur que algú em posarà l’exemple de youtube. Però deixeume explicar. La raó per la qual el video i l’audio donen pel sac es perquè el temps de consum per part del usuari és SEMPRE el mateix. L’usuari no té cap control sobre la velocitat a la que es vol tragar el video o escoltar el so. Quan tenim davant nostre un video de youtube, o una cançó no podem mirar-la en diagonal, o donar un cop d’ull com en una fotografia, hem d’escollir i evaluar si consumirem aquell contingut en base a una informació molt limitada.

I això, en l’actual economia de l’atenció, és massa perillós.

Podrieu argumentar el fet de que si aguantes 30 segons d’un video és que val la pena, però això no s’aguanta per enlloc, d’aqui 10 anys només n’aguantarem 5.

Doneu-vos compte que la societat en la que vivim s’accelera. Cada cop estem sotmesos a més quantitat d’informació i hem de ser capaços d’asimilar-la. Encorsetar-nos en tipus de mitjans de velocitat de consum constants en el seu moment van semblar revolucionaris, no té sentit en un mon que ens obliga a absorvir més quantitat d’informació en la mateixa unitat de temps.

De la mateixa forma, la velocitat de consum d’informació es diferent en totes les persones. Suposem que accelerem la velocitat a la que el video o l’audio proporcionen informació, aleshores discriminarem a les persones a les quals els costa més asimilar la informació (alto, no em tregueu de context, que en se més d’un que asimila molta informació i no sembla que l’aprofiti).

Així doncs, desde aqui només proposo tornar a la forma tradicional de imatges i text, que permeten que cada usuari els consumeixi a la velocitat que li ve de gust.

Per a tots aquells que encara estan aferrats a la anacrònica idea del vídeo o l’audio, els proposo el següent: analitzar sintàcticament i semàntica el speech del video i extreure’n tags, captar els frames més importants del video i posar-los en forma de mosaic. Publicar el video amb els tags i el mosaic. Aleshores qualsevol persona, podrà decidir si consumeix o no consumeix aquesta forma arcaica de distribució de continguts.

Sort que els blogs són dificils de cremar.

D’on treuen temps la resta dels mortals per escriure al blog?

Qui sap, en tot cas a mi el temps se m’en va entre dexma (que espero que aviat hi hagi novetats molt molt interessants), filoxeo i la mica de vida social que em queda.

I posats a recordar vida social, dir que finalment he pagat el compte pro de flickr. Podeu trobar la meva galeria de fotografies a: www.flickr.com/xorduna. De fet, sabeu allò de volies caldo, tres tasses? doncs pagant pagant a lo tonto (siguem sincers, em sobra la pasta) vaig comprar el compte pro de flickr per al compte xavier.orduna, pensant que l’havia comprat per l’usuari xorduna (que és el que vull potenciar, per què es molt més còmode). Després de enviar l’email de rigor a flickr, em van dir, que tonto, uno nace y se se aguanta. Total, que tinc dos comptes de flickr. Només en un però, hi ha les mítiques fotografies del 2006.

Up to you.

PD: posant els tags ara al post (un dia parlaré sobre el tema perquè es massa complex) m’he recordat de que l’he copiat de forma burda per filoxeo. Amén.

Estic de Relax, descansant lleugerament a Bagergue. I he pensat, ves per on que ara és bon moment per trencar el silenci blogueril com han fet els meus socis. Tal i com li passa al guillem no em queda temps per gaire cosa. Els posts d’altri se m’acumulen, surto a les tantes de Dexma després de dures batalles titàniques amb el msp430, per si fos poc, enlloc del social networking em dedico a programar coses per filoxeo. I evidentment haig de complir les meves obligacions amb la UOC.

La setmana ha estat lleugerament intensa. La meva batalla personal amb un microcontrolador de nom msp430 començava a convertir-se en una guerra de desgast, fins que el dijous a les tantes de la nit (per estar a la oficina) vaig trobar la clau que em permetia comunicar-lo correctament amb el xip de radio CC2420. Tot era un problema de timers. Reconec que aquest últim paràgraf es bastant friki, però era un tema que em preocupava i amb el qual portava dues setmanes encallat. Així que us podeu imaginar la meva alegria el dijous a la nit. Divendres pel mati, ja llegia un acceleròmetre amb el msp430 i enviava les lectures al ordinador.

Tal i com he dit ara estic a Bagergue, esperant a veure si apareix el Varsavsky per fer-li proposicions indecents. I sentat a la taula, mirant per la finestra sembla que el hivern no hagi marxat encara. De fet, acabo de tornar d’anar a passejar una estona per la vall de Liat, he pujat fins a 2000 metres d’altitud i sorprenentment, estava nevant!!!

I per acabar fer referència a tota la voràgine de crisis/no crisis web 2.0 que hi ha últimament. L’altre dia el Varsavsky es preguntava com podia rentabilitzar una web que ha creat de nom twitxr. Totes les respostes passaven per la publicitat. Perquè hem d’assumir que les coses a internet han de ser totalment gratis? Es que podem gastarnos un euro per un cafè que es una porqueria en algun bar, però no podem pagar 1 trist euro a Internet per rebre un servei? Podem deixar-nos atracar per una pizza mediocre en un restaurant pseudo-italià de Gràcia però no podem pagar els miserables 20 dòlars que val el compte PRO de flickr? Crec que aqui son necessàries dues reflexions, primer, plantejar-nos quans dels serveis que ens ofereixen a través de internet son vitamines, i quants són medecines. Les medecines les podem pagar ben a gust, les vitamines segurament han de seguir buscant models de finançament esotèrics. I segon dir que potser seria necessari crear un sistema de similar a paypal però especial per a micropagos, que fos senzill pagar cèntims d’euro sense comissions fixes. Tot plegat per passar del crowdsourcing al crowdfunding. Micropagaments per a Microserveis.

Tot això es per justificar que un dia de la setmana vinent pagaré els tristos 20 USD de flickr i pujaré totes les fotos allà. S’ha acabat perdre temps intentant fer una galeria.

Finalment m’ha arribat gràcies als intríngulis logístics de la Clàudia i la Blanca el meu Nokia n810. Malgrat que li va ser otorgat el premi al millor handheld del 2007, aqui ofereixo la meva crítica.

- La primera impressió al veure’l es bona, te un bon acabat i la pantalla i el teclat desplaçable el fan molt resultón. La funda es de símil de pell i compleix força be la seva funció. Tot i això, pesa una mica per la mida que és. Tenint en compte que l’alternativa era un EEE pc, el pes tampoc es un problema.

- La pantalla de 800×480 es molt agraida, pots veure be pràcticament totes les webs, algunes es desquadren una mica, però a la majoria apareix la barra de desplaçament i es pot veure la resta de la web. També té la opció de treballar a pantalla completa, molt interessant per videos o per aplicacions web com google docs.

- Porta un software per trucar amb voip, parlar amb el gtalk i organitzar els contactes. Força còmode de fer anar, ja que no cal treure les mans del teclat per fer-la anar. El teclat es comode i permet mantenir converses amb el gtalk sense tornar-se lelo. La retroiluminació del teclat és molt útil.

- El software de RSS es bastant decent, però no permet llegir usant la fletxa de desplaçament (ja que va saltant de link en link el focus) i per tant has de tenir a la ma l’stylo.

- El stylo el perdré, n’estic segur, es de plàstic cutrillo (no té el tacte del de la Palm) i a vegades quan vols treballar només amb el teclat no tens on deixar-lo (per això dic que el perdré).

- La webcam es una webcam, no es una càmara de fer fotos, he fet algun video i funciona mes o menys, la calitat es acceptable dintre de les webcams. Encara no he pogut provar la video conferència.

- El sistema operatiu està molt ben lograt, es còmode la interficie gràfica, i el fet de ser linux li dona una potència enorme. Hi ha aplicacions per pràcticament tot, trobo a faltar un client de twitter i una suite ofimàtica, però per la resta, pots trobar innumerables repositoris amb un munt d’aplicacions. Totes instalables desde una instalador d’aplicacions molt còmode. El multitasking sorpren, es còmode canviar entre aplicacions enceses, però cal anar amb compte amb les aplicacions que estan en marxa, ja que al processador potser li falta una mica de potència. Disposa d’una consola, i amb una petita aplicació es pot aconseguir accés com a root i fer servir el apt-get, entre d’altres, com si estiguessim en una debian qualsevol. Fins i tot ja li he instalat el sevidor de ssh.

De moment es un trastet la mar d’agradable i que crec que compleix perfectament el que jo volia, només li falta una cosa que encara no he acabat de trobar, un sistema de calcul de rutes gratuït per a les aplicacions de mapa (tant el programa per defecte que porta, com per el maemo mapper). De fet el programa de mapes que porta, porta uns mapes bastant complets (amb molts POI) però si vols sistema de navegació cal pagar extra (i va per mesos, no és one time licence!).

Us deixo amb una foto d’ell (he intentat fer-la davant el mirall per fer-la amb el mateix n810 però era una mica xungo, i he desistit).