Tornant a l’inici del paràgraf, què millor que poc abans d’abandonar Berlín, que anar amb una combinació de tramvies i metro més cap a l’est per apreciar els encantadors blocs construits pels comunistes?

Una cosa és clara, el fet de tenir espai et permet tenir aquests carrers enormes, voreres per passejar tranquilament, parcs, tramvies, metros per sobre el nivell del carrer o espais enormes entre les cases. Jo crec que els ciutadans del nord que baixen cap a casa nostra deu preguntar-se com podem viure amb tant poc d’espai.

Ara, a punt de creuar els pirineus altre cop de tornada, i amb la bateria pròxima al 12%, l’eterna pregunta: t’ha agradat Berlín? És evident que és una ciutat que s’ha de veure per poder contrastar amb la resta d’alemanya, però potser no es la ciutat més encantadora de les que he vist. Malgrat això, m’hi quedaria a viure sense cap tipus de problema. Tornar-hi? quan algú m’hi acompanyi. Ja sabeu que la meva tercera vocació és la de guia turístic.

Tot i que el sol que ens va acompanyar durant el dia ens va permetre veure la porta de Brandenburg, el Reichstag i el memorial dels soldats russos caiguts amb una prespectiva molt diferent, el fred va ser molt present durant tot el dia. Quina mania tindran algunes ciutats del nord de cobrir-se d’una fina capa de núvols?

Amb la tonteria s’havia fet tard i teniem molta gana, per sort vam trobar un lloc bastant autèntic on ens van servir un bon tros de "codillo" de porc amb les conseqüens Bratkartoffeln. Direu el que vulgueu de la gastronomia alemanya, però aquestes patates mig saltejades mig fetes al forn amb trossets de bacon, all, ceba i alguna cosa més són una delícia. Tot just després ja vam anar per l’Unten del Linden fins a la porta de Brandenburg, no sense abans passar però per el museu d’història alemanya per veure una interessant exposició sobre art i propaganda durant la segona guerra mundial en 4 dels paisos que van prendre’n part (Estats Units, URRS, Alemanya i Itàlia). Després de passar per la porta en questió, vam fer cap al Reichstag, on després de passar per un estricte control de seguretat (començo a estar una mica fins als dallonses dels controls aquests) vam poder pujar a dalt de tot de la cúpula de Norman Foster i veure Berlín de nit. Dos dies mes tard vam trobar i la cua, tal com m’havien explicat, era enorme.

El segon dia va ser bastant més profitós que el primer. Primer de tot cal dir que la nostra missió en les primeres hores era clara: arrassar amb tot el merchandising possible. I ho vam fer. Vam arrambar amb tot, bolígrafs, blocs de paper, cintes per les claus, pomes, bosses de roba, un trineu, obridors d’ampolles, boles anti estrés etc…. De fet, vam anar una mica més enllà i vam participar a una sèrie de jocs com un futbolin automàtic (vam jugar contra una màquina), sortejos diversos, posar una resistència al nas d’un porc dibuixat, fer un combat de sumo amb un robot o posar una fitxa en una ranura. Gràcies a això ens vam endur un paraigua, una pilota de futbol, una ampolla d’aigua, una baralla de cartes i una tassa. I per si fos poc, el dia anterior jo havia guanyat un paraigues en un sorteig. De totes formes, s’ha de dir que el preu oficial de tot plegat era la business card. "Do you have a business card for me?" si dona si, com no la vaig a tenir …. I la targeta tal qual, grapada a la fulla del sorteig es posava dintre de la urna. A nivell professional (que no oblidem era l’objectiu del viatge) també va ser bastant més profitós. Vam contactar amb força empreses que ens poden ajudar a donar encara més empenta al nostre projecte.

A la tarda però, ja estava reventats, així que vam anar cap al centre, on haviem quedat amb la Lena. I més sentats, vam reposar forces amb un parell de drei im weckla i una cerveseta. I després de trucar a la central per donar el parte del dia, va venir el punt final de la primera part del viatge, un sopar de despedida d’una noia francesa a una residència molt pròxima, amb la conseqüent passada per la kneipe a fer la parella de cervesetes.

Només del hardware pel gateway, nosaltres que ens centraven en un fabricant, n’hem trobat a patades. Al principi feia força gràcia anar fotent el rollo, però després cansava una miqueta sobretot quan veies que t’acaven venent mes o menys el mateix hardware i al mateix preu. Això si, targetes n’hem donat a patades.

Despres de estar fins cuasi les 5 passejant per la fira hem decidit anar cap al centre, fer uns drei im weclka i passar pel Treibhaus a prendre alguna cosa.

Ara ja estem altre cop a la pension “jansen” on estem magníficament hospedats !

I demà, altre cop a la fira!

(ja posaré alguna de les fotos quan arribi a Barcelona)

ni tant sols una trista foto !

Escriuria alguna cosa més, però els nervis que em provoca el fet de viatjar i agafar un avió m’ho impedeixen .