Com us podeu imaginar, tot i tenir 600 km fins a Alemania, ens hem passat el matí passejant per Varsòvia, concretament visitant el Gran Bazar del Este, que era com els encants però a lo semi rus i on podies comprar tot tipus de mòbils, lliures, fixos i esclavitzats, així com un assortiment variat de baratijes, trajos, sostens i calces. No hi mancaven els xinos tampoc. També hem tingut la oportunitat d’afegir la nota tràgica al dia visitant el museu de l’aixecament de Varsòvia durnat la segona guerra mundial. En fi, que els trobava a faltar a aquests alemanots (especialment les seves carreteres), espero demà poder degustar un bon rostit de porc!

Fins aquell punt un no és conscient de la tragèdia que va suposar la segona guerra mundial per la gent de Varsòvia i per Polònia en general. És quan un entra al casc antic que un s’adona que allò no és normal, que tot plegat està reconstruit. Un reconstruit propi d’una posguerra d’un país que no disposava de gaire recursos i que a poc a poc deixa veure el llautó. Totes les esglésies, van quedar a ras del terra, les fotos que hi ha a nombroses botigues de souvernirs en son un testimoni. Més endavant, quan un busca el mític "Gheto" on els jueus esperaven la deportació, s’adona que ja no existeix i que la història és esfereïdora. L’any 43, després de que els jueus que quedaven al Gheto es revoltessin, els alemanys van utilitzar quilos i quilos de dinamita per deixar-ho tot completament en ruines. No en queda res. I just a la línia divisòria entre el casc antic i el que sembla més modern, un monument colpidor ens recorda que l’any 44, els habitants de Varsòvia juntament amb unitats clandestines de l’exèrcit Polac es van revoltar. Ni la superioritat numèrica del poble, ni les seves ganes, van poder contra els tancs i avions alemanys que van trigar 63 dies a forçar la rendició dels revoltats. L’exèrcit Roig, es trovava a l’altra banda del riu, a uns escassos 10 km, Stalin va ordenar impassivitat davant la massacre. Com a represàlia, Varsòvia va ser arrassada per segona vegada.

Malgrat tot això, Varsòvia és una ciutat molt animada, amb grans avingudes, grans magatzems, encantadors venedors de kebabs i conductors amables. I un element certament curiós, malgrat estar mig prohibida la homosexualitat i el topless, es freqüent trobar als parabrises dels cotxes (en carrers concorreguts) flyers de puticlubs. Alguns fins i tot, assegurant al 100% que es disposaria dels serveis d’alguna de les noies de les fotos. El punt esperpèntic a un dia prou rodó.

Doncs si, avui hem visitat Auswitch, i podria posar un post d’aquests reflexius però estic massa cansat. El dia ha estat una mica desastrós, primer ens han ben enredat amb unes mines de sal que hi ha al costat de Cracòvia. Després ens hem perdut per anar cap a Auswitch, i el que havien de ser 40 minuts han estat més de dues hores. Fins al punt d’acabar davant del Vístula, amb la carretera tallada i una barca per passar a l’altra banda, però sense barquero. Auswitch ha estat impressionant, suposo que ara us deixo amb la foto i un altre dia pensaré un text més adeqüat per l’ocasió. D’allà hem anat fins a Czestochowa, amb el temps just de veure en Marcin, menjar una pizza en un local situat en un carrer que no es podia vendre alcohol (ja que temps enrere, els joves de la ciutat es van liar a osties amb la policia "a causa de l’alcohol" just en aquest carrer) i donar una ullada ràpida al temple marià. El que m’ha sabut més greu ha estat no poder passar per estona amb en Marcin. En fi. I finalment ens esperaven 200 km de autopista hiperxunga fins a Varsòvia amb zones molt interessants on fer aquaplaning.

Avui hem pogut veure la part polaca de les Tatra, i el que semblava per una banda, s’ha confirmat per l’altra. Les Tatra son unes muntanyes molt altes per l’entorn on es troben, 2000 i pico metres enmig d’una planura immensa. Malgrat que no hem pogut pujar a cap cim pel temps i perquè el telefèric que pujava estava en obres, hem pogut caminar una estona pels boscos del voltant. Magnífics, coníferes que s’estenen fins més enllà d’on arriba la vista i que amaguen tot un món de bolets per explorar. Abans però, hem passejat pel poblet de Zakopane, el centre hivernal per excelència de Polònia. Amb les seves casetes "estilo Zakopane" rollo teuladet de fusta i les esglésies fetes totalment de fusta. Evidentment amb la foto del Woytila dins.

Ahir vam intentar anar a sopar a un restaurant, però aquesta gent tenen la "mala costum" de tancar les cuines a les 8.30-9.30 i clar, anant com anem, doncs no vam arribar. Però avui al migdia hem pogut compensar-ho. Sopa. Por per totes bandes. Una especie de creps de patata boníssims. Una plat de ceps amb crema. Un remenat de porc i sauerkraut (xucrut) i per acabar, com un impuls a lo més carpanta i vulgar, no he pogut resistir la temptació de menjar-me de postres una butifarra negra amb col fermentada feta amb crema. Deliciós. Tant deliciós que encara ara estic tip i amb un pastisset de xocolata i una xocolata al rom (si, ho reconec, acabo últimament a les nits força semi-alcoholitzat) ja n’he tingut prou per sopar. El tastet en questió l’hem fet a la mítica plaça de Cracòvia, on avui i demà passarem la nit. L’hotel on estem no té desperdici, desde fora sembla un altre mític edifici de tal socialista, però quan entres et dones compte de que és un hotel que només ocupa un pis, amb un passadís enorme que té unes vitrines amb vestits tradicionals. Prometo foto, perquè no té desperdici. Tampoc té desperdici la carretera per venir de les Tatra fins a Cracòvia, un creuament interessant entre nacional, autovia guarra i passos de zebra i creuaments en canvis de rasant. Tot plegat combinat amb una actitud al volant lleugerament suicida. Encantador. A cada minut que passa, crec que m’agrada més aquest país!

Per cert, desde aquí ànims a la Elena i al Sergi que avui (dilluns) comencen nova feina!!!!!

Diuen que a vegades quan fas una cosa malament, tard o d’hora ho acabes pagant. Jo un dia vaig fer-li una sopa de remolatxa al Sergi per posar-lo a prova. Jijiji, jajaja, jejeje, però allà es va quedar en una broma. Avui la broma s’ha retornat contra mi, a Zakopane, Polònia en un restaurant hem demanat "Beetroot soup with raviolis" i els mateixos raviols ens han fet caure al parany, era sopa de remolatxa. Però be, el segon plat era molt bo, i la cervesa calenta, que ha començat com una conya, entrava sola. Qui sap, potser estic escribint el post de tort. Tot i que estiguem a polònia i estigui ple de polacs, no parlen la nostra varietat del polac, per sort, la noia del B&B parla castellà après a Barcelona i la del restaurant parlava un "français com si com ça". Per arribar fins aqui hem passat per les Tatra, una cadena muntanyosa que malgrat la seva poca altitud, està plagada d’estacions d’esqui i hotels típicament hivernals. Demà les podrem apreciar millor perquè hi tornarem, això si el tio del pas fronterer de Eslovàquia ens deixa, perquè s’ha estat 10 minuts mirant passaports abans de obrir-nos la valla i deixar-nos passar. Que molta unió europea, però no deixem d’ensenyar el passaport a tot arreu!

Mentre travessavem Eslovàquia, hem parat dos cops per menjar alguna cosa, en un lloc ens hem entès en alemany (altre cop el meu super alemany de supervivència) bastant sec. Més endavant, per prendre alguna cosa per berenar, al lloc on hem parat ningú parlava anglès ni alemany, si més no, sorprenent. En cap moment demano que parlin cap d’aquestes llengues, em considero extrany i per tant toca acceptar el que hi hagi, seria el meu deure parlar eslovac, però no deixa de sorprendre. I per començar el dia, abans de sortir de budapest hem passat per el parc de les estàtues, un recinte on tenen algunes de les estàtues que queden de l’època comunista de Hongria. Alguna de les estàtues era curiosa i alhora sorprenent, però en general m’ha sonat bastant a timo de l’estampeta, però siguem realistes, quin tipus de turista som si no ens deixem timar?

El buf ve del cansament. I es que avui no hem parat amb prou feines, però es que Budapest es tant gran i hi ha tantes coses per veure. Per descomptat ens estem oblidant de museus i altres llocs on podriem estar-hi hores, donat que és una visita de tast a Budapest ens estem centrant més en la vida, que al capdavall és el que més m’agrada: quedarme embadalit mirant petits detalls del que sembla la vida quotidiana d’una ciutat "qualsevol". Ahir la ciutat em va sorprendre, avui m’ha captivat! I em repeteixo, però la veritat es que veig que és una ciutat amb escenari de nord (cases així tipus viena, avingudes una mica més grans, tramvies…., però amb una ànima molt forta del sud, que es veu en el trassegar de la gent, en el menjar i en el color que tenen la majoria de coses. De fet, després de menjar uns quants cops el que es podria considerar menjar "húngar" o magyar, són clares dues coses, la poca predisposició a menjar porc (propi dels paisos del sud) i la predisposició a fer menjar picant, sobretot amb pebrot i algunes traces de salsa de yogur!!! (molt propi de grècia, bulgària o turquia!), això si, sense perdre de vista el concepte estofat, pa negre o els speztles. En resum, una agradable combinació entre nord i sud.

Tornant a la questió més "monumental" de la ciutat, cal dir que ha seguit impresionant, els edificis recorden a Praga, Bratislava (la part vella) o Viena, però amb uns aires una punta més mediterranis. I els monuments i esglésies son prou interessants, tant en quant a varietat (desde el rollo disneylandia del bastión de los pescadores fins a un estil més estilitzat del Parlament) com en la monumentalitat (valgui la redundància). Espectacular el parlament mateix, l’interior de l’esglèsia d’en Maties (un rei es veu, prou important), l’església de san esteve (quina mania en catalanitzar noms oi?) i un monument que tenia ganes de veure des que vaig rebre la postal del Sergi, la plaça dels herois! certament curiosa.

I ja per acabar els quatre apunts dels autòctons: la senyora amb xàndal que es dedica a posar multes dins d’una bosseta, el venedor de tickets que ens ven 4 tiquets de metro just a l’entrada que valien 920 florints, curiosament sabia anglès fins a la hora de tornar-nos el canvi, l’hem deixat per impossible. També sorprèn la adaptació als euros de la ciutat, els preus de moltes coses estan ja posats en Euros, i a sobre a un contravalor prou interessant pel viatger. En fi, i altres històries que ara no em venen al cap, serà potser el moment de passar-se al live blogging?

Fins demà!

S’ha de reconeixer que la plaça on tenim l’hotel ha millorat molt amb la llum, dic la llum a seques perquè el sol no ha lluït en cap moment del dia, és més, ens ha acompanyat una fina pluja bona part de l’estona. És curiós que després de veure la capital d’un país amb "diverses" coses per veure et quedis amb el concepte "El macho de la alcantarilla": es tracta d’una estàtua de bronze que hi ha al terra d’un carrer del centre on es pot apreciar un home sortint de la claveguera, teòricament se li diu "home treballador" en eslovac, però una guia d’un grup d’espanyols que hi havia per allà ha dit, "los españoles les llaman, el macho de la alcantarilla". No cal buscar més, ja tinc un ídol a seguir. Per cert, el home en questió es veu que només mira noies maques. Qui sap. El que si que mirava noies maques era el sucedani de estàtua de la rambla que s’encarregava de fer de "macho de la alcantarilla" viu, saludava i tot. Lleugerament esperpèntic. En general s’ha de reconeixer que Bratislava es una ciutat tirant a especial, passant per esperpèntica. Com a hits de la ciutat podriem destacar: el fet de derruir una part del casc antic per passar l’autopista per dins de la ciutat (cosa que els ha ocasionat problemes a la catedral que estava al costat), el fet de que les cases no tenen cap flor ni element distintiu que les diferencii (a saber on deuen anar a dormir els borratxos), l’escassetat o falta total de parkings que fan que TOTHOM aparqui al carrer, (referent a les cases i els cotxes, especificar que molts dels carrers que no son avingudes, no son sinó ramificacions que acaben en tot de carrers sense sortida), el fet que a tot arreu t’acceptin els euros i et facin mala cara amb la VISA, això si, cada u aplica el canvi Euro-Corona que li satisfà i diverteix. A part dels hits, aclarem que Bratislava és una ciutat amb una part antiga prou encantadora (tenint en compte el passat comunista) i que es nota que està reeixing poc a poc com a capital amb un cert moviment. De totes formes, són freqüents els edificis que semblen abandonats (juraria que ho son) que donen un aspecte una mica deixat. Suposo que al capdavall és una questió de injecció de diners.