Fins ara, malgrat coneixer alguna història particular sobre algun personatge conegut o no de la segona guerra mundial (d’ara endavant, la guerra a seques), tenia una visió mes aviat generalista i poc determinista. Els morts i ferits eren nombres escrits en un paper, no tenien identitat. Però últimament he llegit dos llibres que porten ja a un nivell de frikisme més elevat. El primer el vaig comprar en una llibreria guarra de Greenwich: "Midway: the incredible victory", (digueume si coneixeu la batalla de midway, si no és aixi faré una petita descripció amb una ampliació del post) malgrat ser una història de victòries, hi ha força homes morts, d’una banda i de l’altra i l’autor, ens relata les històries més particulars, amb noms i cognoms. Però siguem realistes, el llibre està en anglès i son noms anglesos i vivien molt lluny quan tot això va passar. Però també he llegit més recentment un llibre bastant esfereidor: "Los españoles de Stalin" de Daniel Arasa, un llibre on explica amb pels i senyals les històries de TOTS i cada un dels espanyols que fugint de l’horror i la desesperació de la guerra civil van anar a parar al que es considerava la pàtria de l’obrer, el paradís del socialisme, i on es van trobar en més d’un cas una situació encara més angoixant i confosa, i per postres, una continuació corregida i augmentada de la guerra civil. La, diga-li, gràcia d’aquest llibre és que cada persona té nom i cognom, lloc de naixament i història. Això fa que cada personatge el coneguis una mica més. I quan t’adones que aquell nom es real, i que en alguns casos havia viscut en els mateixos carrers on ara fem les compres de nadal, sents aquell moment i aquella persona més pròxims en la distància i en l’espai.

Tot plegat et dona una visió molt més pròxima i crua d’una guerra que semblava llunyana, amb xifres de víctimes que es quedaven curtes escrites en el paper. L’autor ha estat prop de 20 anys per recollir la informació dispersa entre testimonis i documents, alguns classificats, per treure l’entrellat del que va passar als prop de 5000 espanyols que van ser rebuts per la mare rússia, especialment als que van combatre als nazis durant la guerra.

El post quedaria bastant buit si no expliqués a mode de resum les conclusions i fets mes rellevants, així fem un breu resum. La majoria d’espanyols van ser rebuts amb els braços oberts per les autoritats russes. El problema va venir quan alguns van voler continuar el seu exili en alguna altra banda, aleshores les autoritats russes van començar a recel·lar i a evitar que els espanyols viatgessin del país. Si be, la major part eren comunistes convençuts, molts espanyols es van donar compte que la vida dels habitans de rússia no era tant pròspera com s’anunciava, i encara no havia començat la guerra. Els espanyols es van anar repartint pel país, però en tots els llocs, creaven comunitats per mantenir-se units. Els joves i nens, van rebre formació i atenció. Els que no mostraven afecció al règim de stalin, aviat van començar a tenir problemes, i alguns van acabar en camps de concentració de Sibèria, dels que es comenta que eren pitjors que els nazis. Quan va començar la guerra però, van començar part dels conflictes, molts dels espanyols volien combatre al costat dels russos contra els nazis, però què farien 2000 possibles combatens espanyols en un exèrcit que passava dels milions d’homes? Aixi que en un principi van ser marginats. La insistència amb què els espanyols demanaven lluitar va fer que finalment l’exèrcit rus acceptés els soldats. Principalment es van trobar en cossos d’enginyers, pilots i guerrillers gràcies a l’experiència de la guerra civil. Altres van ser destinats a formar els futurs oficials i guerrillers russos.

Cal dir que la guerrilla russa era especial, donat que l’estepa russa era tant extensa, els grups guerrillers eren petits exèrcits de fins a 10.000 homes que estaven dins del territori aparentment nazi, però que disposaven de infrastructures com aprovisionament regular, artilleria, aeròdroms i hospitals. Més d’un poble o ciutat petita estava controlada exclusivament per la guerrilla. Alguns dels espanyols van ser destinats al NKVD (el conegut KGB), i actuaven també en colaboració amb la guerrilla si be era un cos que estava destinat als més fervents comunistes i servia de control polític sobre altres cossos de l’exèrcit. Les activitats de la guerrilla es centraven en fer la murga a les tropes nazis, especialment volant trens, ponts i camions. Les històries de cada espanyol que actuava a la guerrilla estan descrites, la seva iniciació, els seus millors moments, i en més d’un cas, la forma exacta de com va morir. En una forma de detall que fa que sentis aquell moment molt més pròxim i esgarrifós.

També s’expliquen les històries de espanyols que desertaven per ser enviats de tornada a espanya, així com de ex-combatens republicans que s’havien enrolat a la "Legion Azul" per passar-se als russos en plena batalla. Un dels principals problemes però, era la desconfiança que generaven els espanyols sobretot a causa del seu deficient rus, i que va portar a més d’un espanyol a acabar la guerra i els anys posteriors al Gulag (camps de treball). Un altre dels aspectes sorprenents del llibre es que explica que la "Legion Azul" tractava perfectament a la població russa a diferència de les tropes nazis. Després del final de la guerra, la majoria dels espanyols van seguir el seu exili en altres països, o van tornar a espanya per fer front al franquisme, d’altres no van poder decidir per ells mateixos fins a finals dels anys ciquanta, quan van poder sortir dels camps de treball i les presons. Mil històries mes es podrien explicar, sobre pilots que van derribar avions alemanys, enginyers que van construir ponts o guerrillers que van volar carreteres, així com de unitats d’espanyols que van ser aniquilades per la poca planificació i desajustament d’algunes de les operacions. També podriem explicar els intríngulis i les friccions del PCE i el PSUC, la feina dels quals era de dubtosa utilitat. Però a qui vulgui saber tot això, li proposo dues coses, que es compri el llibre o que em convidi a berenar que gustosament em posaré a parlar sobre la batalla de Stalingrad, Leningrad, Moscú o Kursk.

Crec que a partir d’ara aniré explicant històries d’aquesta època, així que he creat una nova categoria, només apta per a frikis de la història.

Cero Absoluto, és un d’aquests, mira si en feia de cops que tant el Marc com el Sergi m’havien dit que m’el llegís, i finalment m’he enfrentat a les 700 i pico pàgines de thriller força emocionant. El llibre comença relatant unes històries que aparentment no tenen res a veure (com la majoria de thrillers) i poc a poc les va relacionant. Tot s’ha de dir que a l’autor se li en va una mica la pilota, i que el que arriba a plantejar supera amb escreix la imaginació d’alguns, també s’ha de dir que a vegades el que passa es veu una mica agafat pels pels. Els protagonistes semblen més un parell de schwarzeneggers (per cert, visiteu la web del Schwarzenegger, no té desperdici, està en castellà i tot) que no pas un policia de 60 i pico d’anys i un doctor (que de cop i volta apren a fer servir de forma sorprenent be la pistola), contínuament els hi peguen, disparen i de tot, i ells tant feliços. Per sort, tots dos acaben a l’hospital abans de acabar el llibre (només ni que sigui per curar-se les rascadetes).

#fis#

I parlant de pistoles i finals, de pistoles, dir que el lligre es una contínua sagnia, en pocs llibres he vist tants assassinats de forma tant contínua i indiscriminada, i sobre finals, doncs sobretot que no us llegiu el final! Sobretot, no feu ara com la Sara que amb la seva encantadora memòria de peix es va oblidar de que el Marc li deia expressament de que NO llegís el final, perquè si llegiu el final us enterareu de que …. (ai, que el final no es pot dir). Però si, el final es sorpenent, si més no, és el punt culminant d’un relat trepidant i entretingut.

Si teniu temps llegiu-lo, és d’aquells llibres que es pot llegir ràpid a pesar de les seves 700 planes i t’entreté bastant.

I per acabar, una frase de les moltes de humor lleugerament gore que desprèn el llibre: "aquesta llum que veiem, és la sortida del túnel, o el tren que ve de cara?".

Existeix el concepte post-data en el post? en tot cas l’inventarem i de pas farem un concurs. Acabo de veure el titol original del llibre ara mateix (quan estava apunt de publicar l’article) i em pregunto, què empeny algú a canviar el nom d’un llibre de forma TANT descarada? Si us plau, vull coneixer algú que dobla títols de películes i llibres. I proposo un concurs de noms originals i traduccions inversemblants, com per exemple: "The Bourne Supremacy -> La mort dans la peau", 1, 2, 3, comente otra vez!

#fis#

Dic angoixa perquè moltes de les anèctodes, inventades i no, que s’hi relaten posen la pell de gallina i inviten a la reflexió, sobretot quan parla de les dues grans guerres des de una prespectiva completament anònima. Es comprenen també alguns aspectes d’Alemanya i el perquè del què han fet i del caràcter de la gent.

El llibre en cap moment es fa pesat, si be tampoc incita a devorar-lo com un d’intriga o aventures, senzillament es va llegint de forma relaxada, i es va digerint amb tranquilitat. Infinitament recomanable.

Amb aquest esgarrifós raonament lògic com a premisa arrenca el llibre de Joseph Heller publicat als anys 70. On se’ns mostren l’estupidesa, la bojeria i la astúcia totes elles mesclades en el marc de la vida quotidiana d’una base aèrea del nord d’Itàlia. Durant tot el llibre Yossarian ens va presentant als personatges amb els qui li ha tocat conviure. Mentre es questiona el patriotisme que exigeix sacrificis inadmisibles.

La majoria dels capitols són històries relacionades amb un sol personatge que tenen un humor bastant irònic i que en molts cops ratlla la tragèdia. Personatges que moren i dels quals només en queden els records que conserven els seus companys i la carta de suport als familiars. Errors burocràtics que proven les escenes més dantesques juntament amb ordres i contraordres militars que redueixen a l’absurd les relacions entre superiors i subordinats.

En un principi no sabia si posar pàgines sobre llibres, però com que alguns m’han acusat de golafre per el nombre de pàgines sobre cuina i restaurants, doncs he volgut treure una mica la part més intelectual. A saber on arribarem.