Month: August 2015

Com que el dia d’avui amençava amb pluja, ahir a la nit ja havia caigut una bona tempesta, ens hem llevat amb la calma. Però com que de bon matí hi havia sol, ens hem espavilat per pujar al Nockspitze, un impressionant cim que es veu desde tots els racons de Innsbruck i que a part de tenir una estació d’esqui a la seva falda, es un lloc que els habitants d’aqui sovintejen. La vista desde dalt, es més que impressionant, veient Innsbruck al fons de la vall i el munt de muntanyots que l’envolten. I evidentment la creu i el llibre de visites a dalt.

Després de dutxarnos a l’apartament hem anat fent via cap a la ciutat, i tot el nostre objectiu era menjar fora del centre en un restaurant recomanat, donat que era 15 de Agost hem hagut d’anar a menjar pel centre. El centre de Innsbruck es eminentment turístic, suposo que venen a carretades amb autocar, els pugen a algun dels miradors amb telefèric i els duen a una altra banda. La gran atracció es la teulada daurada, un balcó que es troba al centre mateix de la ciutat i que té la particularitat que es daurat. La catedral també es força impressionant, i molt menys freqüentada per turistes. Te un quadre de Cranach, però està posat a dalt de l’altar i molt amunt, així que costa bastant de veure. El que si que es força impressionant es la Hofkirche, un mausoleu que l’emperador Maximilà I es va fer construir per esser-hi enterrat.

Després de acabar de donar una volta pel centre i veure que si sorties del centre estricte, la ciutat ja es tornava més normal i veies molta més gent que semblava autòctona hem fet cap a l’apartament.

Avui ha estat el torn del Stubaital, que es troba a uns 40m de Innsbruck. De mig matí hem anat a la estació de informació de un dels pobles, hem comprat el mapa topogràfic amb les excursions de la regió i ens hem dirigit a un altre poble d’on sortia un telecabina. Aquest cop però, com que s’havia fet tard i ja estavem una mica cansat dels entrepans de cada dia, hem decidir integrarnos més i dinar en un dels Hütte, que es com es diuen els refugis aqui.

Així que després de caminar fins al Burgstall, i veure una bona vista de tota la zona hem fet via cap a un dels refugis on hem fet un dinar de forquilla i ganivet. De fet, fins i tot de postre hem demanat un pastís sacher! I el millor es que ens ha costat menys de 14 Euros! Venint de suissa ens semblava impossible. El cert es que si que es nota que ens trobem en un país no tant ric com Suissa, i que les coses estan a una escala més raonable per al que estem acostumats.

Després de quedarnos sols a la zona (quan vam començar a dinar pràcticament volien tancar la cuina) i baixar just quan faltaven 30 minuts perquè tanquessin el telecabina mentre una tempesta ens queia a sobre, vam anar a donar una volta per els dos pobles de la zona, Neustift i Fulpmes.

Abans de tornar cap a l’apartament vam pujar fins al glaciar de la vall, i de baixada vam visitar una cascada enorme que justament la noia de informació s’habia oblidat de esmentarnos! Vam sopar a Neustift i vam anar cap a l’apartament.

Innsbruck es la capital del Tirol, i desde allà es poden anar per les diverses valls, cada una amb les seves estacions d’esqui, glaciars i cims que sobrepassen amb facilitat els 3.000 metres. Nosaltres avui hem anat a la vall de Ötz, famosa perquè al seu glaciar s’hi va trobar fa uns anys un home prehistòric congelat en un dels glaciars. Les excursions que es poden fer te les indiquen sense cap problema a les oficines de informació, i fins i tot et donen mapes topogràfics amb els caminets ben indicats. En la nostra tònica de muntanya assistida, vam agafar un telecabina que ens va situar a 2100 metres i desde allà vam començar a pujar el Grieskloge (2.900m). El primer tros de l’ascenció semblava fàcil, però els últims 200m de desnivell van ser a base de cables i pius enganxats a la paret. Un petit detall dels mapes topogràfics austríacs es que t’indiquen on hi ha vies ferrates, llocs amb escales, etc i llocs on als pirineus hauriem de grimpar, aqui posen tot de cables per a que et puguis agafar.

Una altra particularitat dels cims austríacs es una creu enorme a dalt del cim (enganxada amb cables o com sigui), un llibre de visites i un segell amb el nom i alçada del cim. El que és evident es que per aquesta gent, la muntanya forma part de la seva vida en una dimensió mai vista.

Després de baixar del cim, i baixar a la vall amb el telecabina, vam donar una volta pel poble de Sölden, que dona nom a la estació d’esqui on estavem. Allà es podia veure com les rebaixes estaven a l’ordre del dia, i que els venedors austríacs negocien sense miraments i t’estan a sobre per a que compris! Finalment vam pujar una carretera fins a 2.800m d’alçada, per veure un dels glaciars, que ja es veia que no era tant espectacular com els que haviem trobat a suissa.

Tot i que haviem d’anar a dormr a Innsbruck, de camí passavem per dos llocs singulars: la ciutat de Zürich i el Principat de Liechenstein. Zurich es la capital econòmica de Suissa, i això es nota de sobres. D’entrada té molts més edificis al voltant del centre, moltes més entrades i molt més tràfic. Les botigues són de primer ordre (marques que ni sabia que existien, però que pel preu de les sabates deuen ser de alto standing) i es veu molta més animació autòctona molt més enllà del turisme. Només per posar un exemple, tant a Bern com Luzern, va ser impossible trobar una botiga de mapes i una de modelisme, a Zürich les vam trobar totes dues.

Els preus, tot i seguir essent desorbitats, es poden tolerar millor perquè hi ha moltes més opcions a la hora de menjar, pizzes, kebaps, asiàtic …. Ben al centre i amb un munt de terrasses que omplen els carrers. Només hi vam estar dues hores, però crec que van ser suficients per veure que allò era una ciutat com deu mana.

De camí cap a Innsbruck, vam parar al Principat de Liechnestein, un país amb 30.000 habitants (i unes 60 o 70 mil empreses) que te la fama de ser el més ric d’europa per càpita. La sensació després de passar-hi i passejar-hi una estona, es que si be la gent que hi viu no té pinta de morirse de gana, tampoc crec que lliguin els gossos amb llonganisses. Veus pagesos amb els seus tractors, i si be si que veus algún que va amb un bon cotxe, la majoria tampoc son molt nous. La capita es Vaduz, on viuen unes 5.000 persones, i per on vam donar un volt. Molts carres no hi ha com us podeu imaginar, i el centre està ple de turistes que suposo que feien el freak com nosaltres. Schaan, el poble més gran del país, ja tenia una pinta una mica més de poble amb més animació més enllà dels turistes freaks o els empresaris que van a muntar empreses opaques. Però no ens enganyem tampoc era la alegria de la huerta.

Finalment vam entrar a Àustria, pen-últim país del nostre periple pels alps, on tot ja té preus acceptables, la gent sembla més normal, i no tens aquella sensació de pobre i estar envoltat de turistes constantment.

Luzern (altrament coneguda com “Lucerna”) és una ciutat força turística. Ens havien dit que amb un sol dia n’hi havia prou per veure el més important, així que vam dormir les nits anterior i posterior a un airbnb de la ciutat. De bon matí vam baixar en bus a la ciutat (estavem als afores), bàsicament perquè els parkings suissos poden costar més de 4 Fr a l’hora, i realment ho tenen muntat perquè no tinguis cap lloc on aparcar el cotxe. El bus ens va deixar a la estació principal, i d’allà vam anar a informació a confirmar el què calia veure, i ens van donar una guia amb un petit planol que duia un itinerari, així que ens vam disposar a seguirlo.

Una de les coses més importants de la ciutat són els ponts de fusta que travessen el riu, ponts que s’han cremat força cops però que mantenen l’escència i unes miniatures pintades a l’interior. N’hi ha dos, un més conegut, més a prop de la estació i l’altre més cap a dintre la ciutat, a mi em va agradar més el segon ja que es notava la fusta més antiga. L’itinerari visitava una església (on tot i ser de les principals de la ciutat es podia veure la feina dels nens de la parròquia) i una escultura d’un lleó adormit. El lleó és un homenatge als soldats suissos que van defensar un palau durant la revolució francesa … Posteriorment el itinerari s’endinsava al centre de la ciutat, on es podien veure com combinaven edificis antics i tipicament suissos amb botigues noves i de marca per finalment pujar fins a dalt la muralla.

Després de veure la muralla vam dinar en un lloc que tenia trampa de menú, això vol dir que el menú valia 22 (prou barat pels estàndards suissos) però faltaven la beguda i el cafè, total: 30 euros per persona …. Com que feia molta calor, vam decidir que fariem tarda de museus abans de continuar veient els carrers que ens quedaven. Primer va ser el torn de la col·lecció Rosengard, que té quadres de Picasso i Paul Klee principalment. La col·lecció, malgrat ser petita estava molt be, i incloïa una serie de fotografies dels artistes en la seva vida privada que t’ajudaven a contextualitzar millor les obres. Després va ser el torn del museu dels transports! Jo hi havia anat de molt petit, i el recordava enorme i ple de coses, i si, es gran, i té molts trens, i algunes de les atraccions encara estaven allà, però ja no em va semblar tant gran. Això si, molt recomanable per veure com va influir en la tecnologia dels trens el fet que suissa fos un dels primers paisos a electrificar línies de tren i que tingués el repte de haver de travessar muntanyots contínuament.

Quan el sol ja havia baixat, vam acabar de veure els carres i el centre, places amb fonts, i rellotges a les torres, tot encantador i bastant ple de turistes (de totes procedències). I abans de sopar vam anar a prendre una cervesa en un Bar “guarro”, mira si era guarro que la cervesa petita valia 5 Fr. A la hora de sopar, vam decidir repartirnos una pizza i fer un yogur amb cereals de postre al lloc on dormiem.

Aquest cop si que haviem d’agafar el cotxe per anar a la següent parada: Interlaken. I per arribar-hi vam passar per el “grimselpass”, un coll de muntanya de més de 2.000m que només està obert a l’estiu. El nombre de cotxes que passaven per allà era enorme, però el nostre objectiu era pujar un petit cim que es trobava a prop del coll: el Sidelhorn, quasi 3.000 m i una magnífica vista sobre els glaciars i les muntanyes del voltant.

Tal i com he dit anteriorment, la gent es concentra molt allà on es pot arribar en cotxe, però 1km més enllà ja no hi ha quasi gent. Nosaltres durant la pujada al cim ens vam trobar la gent suficient per no semblar que anavem sols. Una altra cosa a remarcar dels camins suissos es l’enorme quantitat de cartells i marques que hi ha. De fet les marques son enormes, uns 30 per 40 cm, ben pintades 2 franges vermelles envolant una blanca.

Malgrat l’alçada, la calor no ens havia abandonat, així que quan vam ser de nou al cotxe, ens vam posar el banyador (aquest cop si) i ens vam donar un banyet en un llac que hi havia al mateix coll. Aigua gelada però que et deixava com nou!

Finalment, abans d’arribar a Interlaken vam passar per el Rosenlauital, la vall on hi ha una cascada que es on neix el riu Ar, el mateix al que ens vam banyar a Berna.

El dia d’avui l’hem dedicat a observar amb atenció el Aletschgletscher, el glaciar més gran dels Alps i segurament de l’Europa continental (els de Islàndia son molt més grans encara). Fa 23 km de llarg i ocupa 120 km2! La forma més fàcil de veure’l es anant a Betmeralp, un poble lliure de cotxes al que només s’hi pot arribar en telefèric, d’allà es pot agafar un telecabina que et porta a un mirador del glaciar. Nosaltres però no en teniem prou i desde allà vam començar a caminar vorejant el glaciar fins a un refugi. Un cop al refugi vam començar l’ascenció al Eggishorn, una muntanya de quasi 3.000m amb una vista espléndida sobre la regió i el glaciar. Com molts dels cims de la zona, hi havia a prop un telefèric que ens va estalviar els més de 1.000m de desnivell, i ens va deixar al mateix nivell de Betmeralp on vam agafar un altre telefèric per anar fins al cotxe.

El que es pot veure a suissa (i que hem corroborat més tard) es que si be els telefèrics permeten a gent gens preparada acostar-se a la muntanya, a la que t’escapes una mica de les zones pròximes als telefèrics i cabines pots gaudir tranquilament de la muntanya. I al final acabes fent prous km i metres de desnivell, però t’estalvies llargues aproximacions. Aproximacions que potser al pirineu es van amb pistes de terra, aquí es fan amb telefèric, aprofitant l’enorme infraestructura desplegada per a l’esquí.

La gran majoria d’estacions d’esqui, tot i no ser molt grans, posen en marxa alguns telefèrics i miradors per tal de aprofitar el gran nombre de turistes que s’acosten a les muntanyes.

Una altra cosa curiosa de la regió del Valais (wallis en alemany) són els venedors de préssecs ambulants! En trobes a cada poble 3 o 4, punts de venda tipus remolc amb la mateixa inscripció a tots: “Wallis Aprikose”. I el cert es que tot i que la fruita es cara, la de la regió es bona, especialment pomes i préssecs. Això si, una coliflor val 4 FR i un carbassó 2.5!