Month: September 2010

Avui ha estat el últim dia sencer a Jordània, i hem anat a un lloc que no es podia deixar passar, el Mar Mort! De camí cap allà hem passat per Màdaba, una de les ciutats amb més tradició cristiana de Jordània, bàsicament degut a l’església de Sant Jordi, on hi ha un mosaic que representa un mapa de Galilea. I perquè una mica més enllà hi ha el Mont Nebo, el lloc desde on Moisés va veure la terra promesa i es va morir. Actualment es lloc de peregrinatge de catòlics. De totes formes, el podriem considerar timillo del dia, perquè el que es veu desde la muntanya es veu desde la seguent curva al recinte.

Després hem fet cap al Mar Mort, que està bastant mort. De fet, es una zona es un mar vorejat per un desert (basicament perquè el mar no te cap bitxo ni planta de la quantitat de sal que hi ha) únicament interromput per els complexos de bany que s’hi han instalat. Hi ha varies opcions, desde hotels amb diferents luxes, fins als banys públics, on l’afluència de autòctons exigeix banyarse de forma discreta (alias semivestit). Nosaltres hem anat al mes cutre dels hotels, on tot i que hi havia molts guiris, hi havia molts autòctons, algunes de les cuals es banyaven vestides, tan a la piscina com al mar. Banyarse al mar en questió es una mica fastigosillo, l’aigua està bruteta i molt calenta, per si fos poc hi ha fang per embadurnarse. Si teniu ferides pel cos, al tanto! que us picaran molt més enllà del que us penseu! I si per desgràcia us arriba aigua a la boca, perdreu el gust per uns minuts! Com mostra la foto es fàcil aguantarshi i llegir el diari!

Continuant la carretera que voreja la part Jordana del mar mort, allà on es torna quiet i tranquil com una bassa d’oli, apareix el canyó del wadi mujib, un canyó en plan colorado però que a la part on passa el riu fa uns escassos 3 o 4 metres d’ample i que si arribeu d’hora, podeu seguir el curs del riu amunt. Equipats amb xancletes i pantalons arremangats, tot i que era tard i el sol s’estava ponent, ens han deixat tirar cap endins. Llàstima que ens hem entretingut al hotel d’abans, perquè ens han dit que mes amunt d’on haviem arribat hi havia unes cascades molt grans. Els tres quarts d’hora i l’entrada al parc natural han estat molt profitosos!

A continuació, hem pogut admirar la posta de sol sobre el mar mort i hem desfilat cap a Amman, amb el temps just per cambiarnos (hem acabat xops al final del riu) i anar a sopar. Tot i haver anat al mateix restaurant que el segon dia, hem pogut veure la alta societat Ammanesa vestida de festa i celebrant el Eid, la festa que toca al final del ramadan. Estava a reventar, les botigues eren obertes i el tràfic era infernal!

Demà ja toca el avió de tornada, i molt aviat!

Avui ha estat dia de castells i paratges impressionants. Hem seguit la ruta que va fer Moisès en el seu temps per arribar fins a la terra promesa, la mateixa ruta que en el seu moment van dominar els cristians en temps de les croades. La primera parada ha estat el castell de Shouback, a la guia posava que agafessis llanterna, i malgrat l’escepticisme al veure el munt de pedres que s’amuntegaven sobre un turó, ha estat encertat! En mig de les runes, un cop dintre es podia veure que el castell estava molt ben conservat i que tenia molt intactes bona part de les estances. Llanterna en mà hem pogut ficarnos per un passadís que s’endinsava ben be 50 metres endins. El castell era d’accés gratuit i ben be valia la parada.

Més tard, just quan el sol estava amunt, hem entrat a la reserva natural de Dana. Hem tornat a pagar per entrar en una reserva, tot i que aquest cop si que valia la pena. Ens han dut en una camioneta xunga fins a unes tendes, i d’allà hem iniciat una volta per una muntanya que ens ha dut a veure tota la vall que separa Israel de Jordània, amb tots els penyasegats que desemboquen al desert. Els bitxos que prometia la guia no els hem vist, però el paisatge era impressionant.

Haviem agafat gana i hem comencat a buscar un restaurant de camí cal al castell de Karak, però com que no ens convencia res, hem acabat agafant uns shawarmes molt autèntics en un lloc lleugerament rural. El shawarma estava bo, i les patates fregides també, però el lloc potser no complia les exigències d’alguns comensals. Hem completat l’apat amb fruita d’una parada uns metres mes enllà. Una cosa que hem vist avui es que ahir deuria haver nit de regals (algo aixi com nadal) perquè les nenes anaven amb coses noves i tots els nens tenien pistola, de fet, a la parada del shawarma, m’han rebut tots els nens apuntantme amb pistoles. Encisador.

Al castell de Karak, hem arribat tard, quan ja estava tancat, però quan hem dit que erem de Barcelona, el guarda ens ha deixat passar i hem visitat durant una hora el castell tots sols. Si el anterior era impressionant, aquest era enorme i molt mes espectacular. Malgrat semblar encara mes destrossat que el primer, dins tenia estances molt mes grans i un número enorme de habitacions i passadissos. Per si fos poc l’hem vist mentre s’estava ponent el sol. El que ha sorprès, es el mateix poble de Al-Karak, una de les que semblava una ciutat important, i per dintre els carrerons estava forca destrossada.

No donava temps de res més i hem anat cap a Amman, aviam si trobavem lloc per sopar, i l’hem trobat, a la zona “chic” de la ciutat, un grup de carrers plens de llocs amb menjar occidentalitzat i altres per fumar pipa d’aigua. Al lloc que hem entrat, hem preguntat si feien menjar, i ens han dit que si. Despres de demanarlo ens l’han portat d’un altre lloc. Semblava animada la nit Ammanesa (si amés tenim en compte que avui era un dia especial perquè s’havia acabat el ramadán) però he trobat a faltar alguna noia, més que res perquè faltava “varietat”.

Faltats de nit, festa i xerinola, amb la Núria hem intentat arribar fins a un local que m’havien dit per twitter. Després de passar per un carrer comercial ple a reventar de homes fumant al carrer i sentats en grups (alguns agafats de la ma) hem trobat el local gràcies a una noia Sudafricana (ens ha costat trobar una noia perquè la meva germana pogués preguntar). I creiem que alli si que hagues hagut festa, però estava buit i ens han dit que fins a les 3 no arribava gens. Així que amb la cua entre cames hem fet cap al hotel, conscients però d’haverho intentat fins al final.

Demà ja és l’últim dia i el nostre objectiu es arribar al Mar Mort.

El dia ha començat amb un esmorzar a la terrassa del hotel amb vistes a lentrada de Petra. Feia una fresqueta q no era pas presagi de la calor que passariem durant el dia.

Primer hem anat cap al desert de Wadi Rum, a uns 100 km de Petra, i del que diuen que es dels deserts mes bonics del món. Un cop a lentrada em deixat el cotxe i ens han assignat un beduí autentic que portava un toyota pickup completament destrossat. Al principi ens ha molestat una mica perque tot i anar per pista ens hem trobat un parell de autocars (dividits en varios jeeps) que treien una mica de mágia al moment. Pero com que ens hem atrevit a fer el tour de 3 hores per la zona remota, aviat ens hem endinsat i ja no hem vist ningu mes. Lhabilitat del beduí era sorprenent travessant dunes i pedrots. Nosaltres anavem a la caixa en uns banc rupestres i un toldo igual de rupestre. El desert es indescriptible, roques i canyons que salcen entre les dunes dibuixant formes impressionants.

Despres de la calor del desert hem pensat que banyarnos al mar roig x refrescarnos seria una bona idea. Quan despres de hora i pico hem trobat un hotel que ens deixes fer servir la seva platja (a la publica la gent es banyava vestida i estava una mica bruta) hem vist q laigua estava tant calenta com laire sufocant que bufava. Laltre rao danar a un hotel era per menjar alguna cosa (a Aqaba estaven tots els restaurants tancats) i resulta que la cuina del bar estava tancada fins q hem dit q erem dr Barcelona. Es pot dir q hem menjat gracies al barça.

Tot seguit del super bocata menjat al costat del mar, hem tornat corrents al desert per enganxar la posta de sol. Hem arribat tard pero hem pogut gaudir destar una estona mirant les estrelles desde la quietut del desert.

Per acabar dir que avui sha acabat el ramadan i la gent tirava petards, feia sopars a les terrasses i posava llumetes a les cases. I aquest cop els carrers estaven mes iluminats que mai!

Dema altre cop cap a Amman!

La sortida d’ahir d’Amman va ser cap a una zona més desplobada, i per tant no vam veure tan el tràfec dels pobles, però avui hem anat cap al nord, on hi ha molta mes densitat de població i hem vist els poblets en ebullició.

La primera parada ha estat Jerash, una ciutat que té una de les ruines romanes mes ben conservades del món. La ciutat romana es impressionant, queden dempeus els mítics cardus i decumanus (amb evacuació d’aigua, llambordes i columnes) i els temples estan bastant més conservats que les 4 columnes que queden a Barcelona. Entre les taquilles i el parking, estava ben situada una zona de souvenirs amb venedors molt pesats. Però com que estava una mica dormit m’he atrevit amb el cafe turc a 1 dinar (li he dit que era al mateix preu que a Barcelona però no ha volgut regatejar).

Desde les ruines es veia la ciutat nova, també bastant en ruines, i hem pensat que potser trobariem un super on comprar alguna cosa per menjarla mes tard pel camí. Hem intentat entrar, però hi havia un embús per un camí de terra que ens ha fet fixarnos en l’especie de super que hi havia al costat. Hem entrat. L’experiència  ha estat molt enriquidora, però poc profitosa. No tenien res per menjar mes tard sense cuinar, ni aigua, ni fruita. Hem acabat comprant llaunes de refrescs locals, unes galetes i una especie de nachos. El super estava tirant a guarrillo, les caixeres eren una mica lentes i nose molt be perquè tenien neveres si les tenien obertes i no refredaven. Al final hem trobat l’aigua en un altre super, pa de pita a uns nois al costat de la carretera i fruita a la parada del costat. Els nois ens han cobrat com tocava. La resta, per variar, un dinar.

Abans de menjar hem visitat l’impressionant castell de Ajlun, fortificació militar musulmana que es conserva en molt bon estat dalt d’un turó desde on es domina bona part del territori. La part graciosa ha estat trobarse amb els mateixos autocars que a Jerash. La veritat es que turistes sols, no n’hi ha gaires. Just després hem menjar i hem gaudit del timo del dia a la reserva de Ajlun (on havien muntat un centre de visitants amb ajuda del govern espanyol). Nosaltres voliem fer una petita caminada, i a part de no tenir mapa, ha dit que ens deia el que podiem fer si li pagavem l’entrada a la reserva (8 dinars més taxes). Ens ha cobrat, s’ha ficat els diners a la SEVA butxaca i ha enviat al colega a dirnos on estava la sortida del camí. El camí prometia diversió per mitja hora. 8 minuts més tard estavem de tornada al centre de visitants… Per si fos poc, hem demanat si ens podien fer un tè (hi havia un restaurant buit amb un paio vestit de cuiner) i ens ha dit que no, que era ramadan.

Per acabar el dia hem anat a veure si podiem veure el riu Jordà, i hem baixat fins a la vall. Per arribarhi però hem hagut de passar per un control militar, ensenyar els pasaports i dir que estavem fent. Poca conya que estavem a menys de 3 km de la frontera amb Palestina (cosa que ens ha recordat el mobil cambiant de companyia). Els pobles, almenys a la part nord de Jordània, son extensos, de cases baixes, i amb molts comercos al costat de la carretera, sobretot mecanics i parades de fruita. Les cases estan tirant a derruides, i n’hi ha on ja hi viu la gent tot i veure clarament que no estan acabades. La zona que delimitava amb el Jordà, encara es veia mes pobre que la resta. La indumentària de les dones es molt mes conservadora que a la capital.

Just abans d’arribar a Amman, hem parat a Salt, ciutat construida en una especie de forat gegant, i on s’entra i surt per una autopista de pendent considerable. Allà hem fet un shawarma local sorprenent, ni tenia salsa de yogur, ni verdura ni res. Tant sols pita i pollastre. Estava bo! Llàstima de les patates fregides congelades. Hem sopat a Amman, en un restaurant on hi havia un tio amb organillo que acompanyava un calco del Georgie Dann emulant al Julio Iglesias en Àrab. Impagable. Impagable també que li demanin al meu pare el pin de la VISA per ficarlo al TPV …

Demà, a fer l’Indiana Jones!

Ahir va ser de nit, i avui tocava de dia! Aixi que a les 8 i poc ja estavem sortint per la porta del hotel per baixar cap al centre. Orientarse per Amman es complicat, bàsicament perquè no tots els carrers estan transcrits a l’anglès i no hi ha cap carrer que sigui recte. tots fan una minima curva o el creuament es en curva. La primera sorpresa es que moltes coses estaven tancades i feien un horari diferent, a causa del ramadan. Això ens ho hem trobat a la botiga de orange i la majoria de botigues del carrer. Després de passar pel mercat de fruites i verdures hem passat pel teatre romà, molt impressionant i ben conservat. Una cosa que hem descobert, es que les coses petites sempre valen un dinar (suposo que per al turista), aixi que si per exemple agafes fruita, primer l’agafes tota, i dpres preguntes quan es. Serà un dinar. A mig matí ens hem enfilat fins a la ciutadella, antiga fortificacio utilitzada per totes les civilitzacions. El complexe com a tal no era res de l’altre mon, però la vista sobre la resta de la ciutat molt impressionant. De baixada hem anat a comprar un mocador palesti (i pel camí uns pastissets de verdures i carn) i ens l’han mig fotut. Hem volgut entrar a una botiga que nomes venien tuniques i mocadors (algo aixi com el emiddio tucci de Amman), i hem sortit amb un parell de mocadors made in england a un preu que potser era exagerat. Això si, eren bastant mes macos i acabats que els de la botiga de turistes. Per cert, el mocador vermell es el jordà, i el negre es el siri. Una altra cosa, quan us diguin que parlen anglès, no us en fieu! Només saben dir preus!

Abans de agafar el taxi per anar al hotel, hem fet les ultimes compres, uns pastissets àrabs per postre, i una sim de prepago de orange. Un cop a l’hotel, capbussada rapida a la piscina i a dinar les 4 coses que habiem comprat. Per tot just després comprovar que sortir d’Amman pot costar MOLT mes del que un es pensa. Sortir d’Amman però ens ha permès descobrir cap al sud tota una zona plena de botigues que no tenia res a envejar al centre. Aixó si, l’hem definit com uns encants en gran i en àrab.

L’objectiu de la tarda era veure els castells del desert, que hi ha cap a l’est, en direcció a la frontera amb Iraq. El desert com a tal es bastant impressionant, pel fet que hi discorre la carretera molt transitada, i els castells son molt més petits del que un es pensava. Al que hem acabat entrant, no ens han volgut donar tiquets i per postre ens han convidat a tè en una tenda que tenien montada al costat del centre de visitants. En un principi ens havia donat les claus del castell i ens havia dit on estava, però al final s’hi ha repensat i ha vingut a vigilarnos, per acabar fumant davant del cartell que posava “no smoking please”. Abans que es pongués el sol, ens ha donat just temps de veure el oasi de Arzaq, sota una ventolera impressionant que li donava un toc molt autèntic.

Conduir per Jordània es una experiència, de dia la carretera es veu clara, i els camions que adelanten davant teu també. De nit, intueixes que hi ha asfalt per on vas, però la mala iluminació, els camions que van pel mig i el mal estat del mateix, te’n fa dubtar constantment. Algun susto hi ha hagut …

Avui hem anat a sopar més fino, en un restaurant on semblava que hi hagués la burgesia ammanesa, perquè anaven tots molt ben posats i hi havia mes “occidentalitzats” que més cap al centre (i les botigues del voltant eren bastant occidentalitzades també). Tot i així, 4 kebabs en plato amb guarnició, pastisset de ramadan, humus i mutabal i te per tothom, menys de 10 euros per cap. Segueix costant mes car l’esmorzar del hotel, però dificilment substituible perquè a aquelles hores no hi ha res obert i menys per menjar!

Ja sóm a Jordània! Hem arribat sobre les 7 i pico i just sortir de l’avio ens hem hagut d’esperar una bona estona per entrar al país. Primer havies de fer cua per pagar el visat (10 Dinars que havies de canviar al garitodel costat) i després cua per passar immigració. A la sortida dels equipatges ens esperava el tio de Sixt per durnos fins al cotxe, un chevrolet sedan prou gran. Li hem dit que portariem tots el cotxe i ens ha dit que no paguessim el suplement, que seria massa car, i que no passava res perquè el portessim tots. Per mi que tenia pressa. Ha estat ell mateix qui ens ha fet seguirlo per portarnos fins al hotel. Parlant de l’hotel, estan tots mig fortificats, hi ha controls de metalls a l’entrada i barreres de ferro per entrar amb el cotxe.

Un cop deixades les coses al hotel, hem agafat un taxi, que ens ha portat fins al downtown, ens ha timat perquè ens ha donat una volta innecessària, però be, no hi ha res com promocionar l’economia local. Eren passades les 10 d’un diumenge i l’animació al carrera era sorprenent! Li hem intentat preguntar al taxista perquè era, però el seu anglès era massa xungo d’entendre. Un cop al centre hem buscat el Hashem restaurant, garito que en certa forma ha recordat al bismilla (pel tipus de local i la higiene) però on feien nomes humus (i variants) i falafel (ah, i patates fregides). El atracon de falafel i humus que ens hem fotut per 2 euros cada un, no te nom! El millor era l’home del garito que portava els falafels en un bol, i els anava servint per les taules amb les mans. Els coberts, tovallons i plans, eren un luxe innecessari (amb un paper sobre la taula fas). Sortint d’allà hem anat a menjar pastissets, un altre atracon al canto. Finalment hem pujat caminant al hotel, un bon tros però que ens ha permes veure amb mes detall la animada nit d’Amman. No hi havia gaire dones, i algunes d’elles vestides de forma bastant occidental, però el que si que hi havia era molts homes sentats al carrer o en terrasses improvitzades fumant pipa o prenent cafè. Mentre estavem pujant, hem notat que els cotxes pitaven molt, finalment hem descobert que li pitàven a la Núria ….

Demà l’objectiu es passar el matí per Amman, i a la tarda sortir cap a l’oest per veure castells!