No haviem de veure “res”. Només calia fer més de 5 hores en cotxe per arribar a la posta de sol al Grand Canyon. Hem arribat just a l’hora per veure com es ponia i admirar el Grand Canyon, però abans, sense voler hem acabat veient un munt de coses diferents i particulars. Just després de sortir del Motel, ens hem adonat de que el poble de Pahrump semblava més animat de nit que no pas de dia. Abans de continuar el viatge però, era imprescindible visitar el WalMart, com a icona nord-americana de centres comercials. Coses diverses i variades s’hi podien trobar, però el més impactant han estat les fotografies a l’entrada dels soldats caiguts de Pahrump.
A través de carreteres rectes i anuncis de propietats i cases prefabricades hem arribat a Las Vegas, només preteniem anar a un Best Buy a buscar quatre coses, i hem acabat donant una volta enorme. Hem sobreviscut als carrers rectes i mig desèrtics de la perifèria de Las Vegas i amb el que voliem a la butxaca hem anat anat de pet cap al Grand Canyon. Però sense ni menjar-ho ni beure-ho hem acabat passant per la presa de Hoover (enorme presa dels anys 30 per controlar les inundacions provocades pel Colorado), dinant en un drive-thru del Wendys (cadena de hamburgueses on si volies un extra -formatge, bacon- havies de demanar una hamburguesa extra) i un bar autèntic de la Ruta 66 (on m’han servit ni més ni menys que 800 ml de cafè amb gel).
I finalment, on voliem arribar, al Grand Canyon, sempre havia sentit gent que deia que era impressionant, però no m’imaginava pas això. Desde la vora Sud, veus com hi ha una enorme depressió abans d’arribar a la vora Nord, a baix de tot el riu, i entre mig, parets abrubtes que mostren els diferents colors de les diferents capes de terreny. Mentrestant el sol, ponent-se, fent canviar les tonalitats de les diferents capes. Un espectacle que no t’esperes mentre vas per la carretera recta vers la vora. I de cop i volta, arribes, i no hi ha res sota teu, només quilòmetres i quilòmetres de muntanyes vermellesoses creant formes dretes majestuoses. I em sap greu, però potser es l’hora i el cansament però no acabo de trobar les paraules. Crec que demà penjaré foto.
Però com sempre passa, em veig incapaç amb les fotos captar la immensitat i sensacions que desprenen aquests paisatges.