September 2008

Armari sofà

Quants cops no ha vingut gent a casa i us heu donat compte de que l’armari on teniu el vi, la minicadena i la tele podria ser un sofà per estar tots en plan tranquils xerrant i fent mojitos? Però no, hi ha el armari-moble que ara mateix no té cap funcionalitat.

Això s’ha acabat amb el revolucionari armari-sofà. Imagineu un armari on poder posar la tele plana, les ampolles de vi, i els records que la tieta us va portar de tailandia, la part de sota del qual s’estira (junt amb uns coixins) i es convergeix en un sofà per sentar els amics. S’ha de reconeixer que per series de 2 o 3 mojitos les cadires de plastic de 5 euros de l’ikea o les cadires de fusta de la brossa es tornen incòmodes. El disseny es va gestar ahir a la nit i suposo que fins que no marxi a viure sol no veurà la llum.

Mentrestant podeu mirar altres idees revolucionaries en aquest post.

Ets creatiu? Fes negoci!

Ets creatiu? No tens el meu problema de fer uns dissenys patètics? Se t’acudeixen frases enginyoses? Doncs aleshores es moment de rentabilitar la teva habilitat! Fa temps vaig trobar per internet una pàgina web per crear tot tipus de merchandising i material a un preu mes o menys acceptable, i sense haver de fer unes comandes mínimes. Pots pujar el teu disseny, crear una botiga i vendre. I amb una mica de sort fer uns calerons.

Aqui us deixo quatre direccions:

La inversió inicial es baixa, i les oportunitats bastant grans. No us deixeu enganyar però, una de les principals dificultats a internet es diferenciar-se de la resta. Així que a part de bons dissenys, és important pensar una estratègia de posicionament i marketing coherent. Una possibilitat pot ser la següent: Llogar un local a un lloc vistós de una ciutat, buscar la quantitat òptima de samarretes a tenir en stock i fer constants dissenys. Tenir dissenys propis pot ser força costós i enredat, gràcies a aquestes webs podriem canviar molt sovint els dissenys sense els costos fixes que suposen. Creant així una imatge d’exclusivitat.

Came Back

Ja sóc aqui! S’ha de dir que la tornada va estar bastant accidentada, però finalment he arribat a Barcelona. My Lovely Barcelona. La maleta però, no va arribar fins dijous, tota oberta i dins d’una bossa de plastic transparent. Pel que sembla, em van trobar les armes que vaig comprar al Wal-Mart i me les van requisar. El llibre de fotografies de la Segona Guerra Mundial també va arribar malmès i estripat.

I ara toca treballar, i molt!

I també penjar les fotos i algun video suelto. Espero tenir temps aviat!!!

Wedding Chapel

Poc queda a dir ja, en unes escasses 7 hores ja farem cap a l’aeroport per agafar el munt d’avions que ens han de tornar a casa. Primer de San Francisco a Chicago, després fins a Heathrow i finalment fins a Barcelona. Avui hem fet la primera fase dels 4 avions, de Las Vegas a San Francisco. L’únic remarcable ha estat el fet que per tornar els cotxes de lloguer has de sortir molt abans d’arribar a l’aeroport, i com que no t’ho acabes de creure, dones la volta del 15.

Ahir però, abans de anar a dormir, vam agafar el cotxe per veure Las Vegas downtown, que segons sembla era on estaven els inicis de la ciutat. El tros de ciutat en si, tampoc es tant diferent, sembla com la zona moderna, però més antiga. El que es sorprenent però, es tot el camí fins al downtown, ple de motels a cual més cutrillo, i amb un comú denominador: la wedding chapel. De tots tipus i colors, i amb un nom cada cop més imaginari. Un casament, la mar de romàntic.

I aquesta tarda, l’hem aprofitada per anar de últimes compres, concretament a la llibreria Borders, on m’he aprofitat dels saldos. Llibres de la segona guerra mundial per 2 o 5 USD, no es poden deixar a la prestatgeria. Mirar llibres amb l’estòmac buit és impensable, millor abans passar per el Munch Haven (o algo similar), fast food autèntic i sense marques.

I com a postdata al viatge mes o menys, reconec que no he posat fotos, i que molen més els posts amb fotos, però ja prou cansat anava a la nit com per dedicarme a triar fotos. A part, perquè enganyar-nos, soc un neci fent fotos, així que sempre confio en aprofitarme de les del meu pare i la meva germana. Quan les tingui totes, prometo selecció, si es possible amb comentaris, que les fa menos sosses.

Fins aviat!

Vici i Perdició

Dia accidentat avui a Las Vegas per la nostra expedició. Tot i haver pogut anar a la Apple store a fer alguns encàrrecs que m’havien fet, la Núria no s’ha trobat gaire be i hem hagut de tornar a l’hotel. Per postres, a la hora de canviar l’habitació per una non-smoking hi ha hagut un problema amb les Photo-id, el meu pare i jo, i ens hem trobat amb un cacau de maletes i habitacions desaparegudes de por. Finalment m’ha acabat trucant el manager del hotel, un tal Kevin, per confirmarme que tot s’havia arreglat.

Així que tard i amb gana, hem sortit a veure aquesta aberració hortera de nom Las Vegas. A les quatre i algo hem acabat entrant al primer garitu que hem trobat, un tal Denny’s, on ens han deleitat amb uns pseudo entrepants prou menjables. Cada cop, però em costa més menjar aquestes coses. On hi ha plats de pasta lleugers o una sopeta? Després de omplir l’estòmac hem anat a donar una volteta per tots els hotels, casinos i anomenats resorts del carrer principal. Tots aquests establiments es concentren al llarg d’unes dues milles d’un sol carrer. Tots tenen un casino a l’entrada, i una ambientació donada. Pasat el casino, hi ha restaurants de diferents ambientacions, i botigues. Un munt enorme de botigues. I gent, un munt de gent. La majoria d’ambientacions son de caire un tanto horteret, amb uns acabats de cartró pedra dignes de Port-Aventura, però en gran i variat. Quan es pon el sol, comencen a veure’s totes les llums i els espectacles que monta cada establiment a l’entrada. Per acabar-ho de rematar hi ha un munt de llatinoamericans repartint paperets que posa “Girls-direct-to-you”, i que fa la pinta de ser un holding de prostitució espantós. Cada paperet hi ha la foto d’una noia, el nom, i un telèfon. I el mes fotut es que si no hem vist 100 tios repartint paperets i varios camions anuncis, no n’hem vist cap. També venen moltes altres coses pel carrer, per excelència tours al Gran Canyon.

Amb la nit a sobre, i altre cop amb gana, hem acabat menjant un take-away del abans citat Denny’s a l’habitació. Una delicia.

Inexplicablement tinc internet en aquesta habitació on estem ara (el post d’avui l’he penjat amb el wifi de la piscina), i suposo que deu ser la del antic hoste, i s’acabarà aviat. Així que penjo això abans d’agafar el cotxe i fer una altra volteta per veure la nit sense destrossar els peus.

Tot plegat, vici i perdició.

In the middle of nowhere

Ja estem a Las Vegas! Veníem del nord i de cop i volta vam veure resplendint en la foscor uns quants edificis voltats de un mar de llums. Inconfusible suposo. Havíem estat Utah, que tampoc es que es pugui dir que hi hagi gaire població, però això de Las Vegas ho supera una mica bastant. Un malbaratament d’energia que es veu a milles lluny!

Després de despertar-nos i adonar-nos de que estàvem al mig de un ranxo, amb galls, gallines i vaques pul·lulant per allí, hem esmorzat el que ens quedava del opípar sopar de la nit anterior. Bàsicament uns cereals de canyella, llet i unes magdalenes que quedaven. Sort del cafè del restaurant autèntic que hem trobat anant cap al Bryce Canyon. El parc de Bryce Canyon es petit (però té tarifa alta!) i és encantador. Després de la immensitat del Gran Canyon, arribes a un Canyon completament diferent, només té un dels penya-segats, però els tons vermellosos i les columnes aparentment fràgils son espectaculars. Vam tenir la oportunitat de endinsar-nos una mica seguint el Navajo Loop i des de dins, les formacions son encara més espectaculars. Malgrat que amenaçava pluja al final va sortir una mica el cel blau. Però el temps aquí canvia molt ràpid, així que mentre estàvem donant una altra volteta pel sud del parc (a unes escasses 15 milles), ens va sorprendre una pluja acompanyada d’un vent molt fort. Una de les coses més sorprenents del parc, son les roques que es troben tan aquí com al parc de Zion (res a veure amb Matrix!), les anomenades Sandstones, pedres vermelloses amb “aigües” dibuixades, que formen uns dibuixos com si s’haguessin pintat.

Després de menjar-nos una hamburguesa com deu mana (cosa que volia fer des de que vaig trepitjar el país), va començar el llarg camí fins a Las Vegas, passant però pel parc de Zion, mig de retruc. Només passàvem de llarg, i quasi ja era fosc, però el guarda del parc va ser inflexible, si no vols pagar, dona la volta. En tot cas va valer la pena, tot i que les fotos han sortit lleugerament fosques.

Era tant tard quan vam arribar a Las Vegas, que el post l’estic escrivint avui, dimecres, tot i el luxe del hotel, tenir internet val 10 USD, tiraré de vestíbul després de ser incapaç de recarregar la targeta de AT&T amb 15 USD per demanar l’internet il·limitat. Els hotels aquí son despampanants, roçant l’horterisme. Ara anirem a donar una volta, i a la nit, us explico.

Si abans no caic víctima del vici i perdició d’aquesta ciutat.

alCel

Què hi ha més amunt que els cims? Doncs els helicòpters! Tot i els dubtes de últim moment, avui hem acabat agafant un helicòpter per sobrevolar el Gran Canyon. És senzillament espectacular. Una de particularitats d’aquesta formació rocosa es que si t’hi acostes per terra, no veus el Canyon fins que estàs a la vora. Amb l’helicòpter primer has de sobrevolar tot el bosc, però ja veus de lluny que el bosc acaba de forma abrupta. I quan entres al Canyon, sense res a sota, veus amb detall com el riu ha anat excabant cada una de les capes de roca. 1500 metres en vertical. Veus l’amplada del riu i el seu traçat. Veus com a la part nord del Canyon, passa exactament el mateix que al Sud, i segueixes preguntante com es pot haver fet aquell forat i on ha anat a parar la terra. El vol ha durat 30 minuts, i el sol ens ha acompanyat tota l’estona, anavem 6 i el pilot, i l’helicòpter era especial per a fer tours turístics. Com que m’és especialment dificil seguir la descripció, faré ma del video que hem fet, el muntaré i el publicaré al seu degut moment.

Mentrestant, acabaré d’explicar el dia, és massa tard i el llit aquest autèntic del oeste m’espera. Després de l’helicòpter hem fet just el contrari, hem buscat un dels camins que s’adentrava al Canyon i l’hem baixat. Anar d’excursió per un Canyon es llaminer, perquè vas baixant, cada cop més, amb la terra cada cop més vermellosa i el paisatge més impressionant, i no acabes de ser conscient de que per tornar, has de pujar. De fet, està ple de advertències de la perillositat que amaga el Grand Canyon. El camí però esta molt marcat, ample i de sorra vermellosa, i la impressió es de estar en una película i que en un moment donat t’apareixerà el cowboy amb la mula i el cavall.

No estava dintre del pla inicial, però ens hem adonat de que passavem per la reserva dels Navajo, i hem aprofitat per fer un incís ràpid en la cultura. Això inclou parar a algunes de les paradetes de carretera amb els Indis venent artesania i la parada en un restaurant mig-navajo on he deleitat un estofat navajo. De fet, era un estofat suau com tots, però acompanyat de un pa rodo gran amb gust de xurro. Al costat del restaurant hem pogut agafar una pasta, uns noodles, ous, salsa de tomàquet i salsitxetes per sopar. Teòricament teniem cuina.

I ja per acabar, la guinda, haviem d’anar a dormir a unes 200 i pico milles i eren les 6 i mitja de la tarda. El límit teòric es de 65 mph, però a Arizona tothom se’l passava pel forro i la mitja era d’unes 80 mph. Tot i així, hem arribat tan tard al lloc on dormiem (Panguitch, Utah), que era massa tard per corregir l’error, a la pràctica, no teniem cuina. Teniem un microones. Solució? fer uns entrepans de salsitxa amb la torradora, fer ous al microones (al plat tal cual) i bullir els noodles en una ampolla de gatorade tallada. Als meus també els he tirat un ou. Un sopar complet.

Estem a Utah, estat on quan entres el cartell només diu que s’hi van fer els jocs olímpics, i abans?

Wendy’s Sunset

No haviem de veure “res”. Només calia fer més de 5 hores en cotxe per arribar a la posta de sol al Grand Canyon. Hem arribat just a l’hora per veure com es ponia i admirar el Grand Canyon, però abans, sense voler hem acabat veient un munt de coses diferents i particulars. Just després de sortir del Motel, ens hem adonat de que el poble de Pahrump semblava més animat de nit que no pas de dia. Abans de continuar el viatge però, era imprescindible visitar el WalMart, com a icona nord-americana de centres comercials. Coses diverses i variades s’hi podien trobar, però el més impactant han estat les fotografies a l’entrada dels soldats caiguts de Pahrump.

A través de carreteres rectes i anuncis de propietats i cases prefabricades hem arribat a Las Vegas, només preteniem anar a un Best Buy a buscar quatre coses, i hem acabat donant una volta enorme. Hem sobreviscut als carrers rectes i mig desèrtics de la perifèria de Las Vegas i amb el que voliem a la butxaca hem anat anat de pet cap al Grand Canyon. Però sense ni menjar-ho ni beure-ho hem acabat passant per la presa de Hoover (enorme presa dels anys 30 per controlar les inundacions provocades pel Colorado), dinant en un drive-thru del Wendys (cadena de hamburgueses on si volies un extra -formatge, bacon- havies de demanar una hamburguesa extra) i un bar autèntic de la Ruta 66 (on m’han servit ni més ni menys que 800 ml de cafè amb gel).

I finalment, on voliem arribar, al Grand Canyon, sempre havia sentit gent que deia que era impressionant, però no m’imaginava pas això. Desde la vora Sud, veus com hi ha una enorme depressió abans d’arribar a la vora Nord, a baix de tot el riu, i entre mig, parets abrubtes que mostren els diferents colors de les diferents capes de terreny. Mentrestant el sol, ponent-se, fent canviar les tonalitats de les diferents capes. Un espectacle que no t’esperes mentre vas per la carretera recta vers la vora. I de cop i volta, arribes, i no hi ha res sota teu, només quilòmetres i quilòmetres de muntanyes vermellesoses creant formes dretes majestuoses. I em sap greu, però potser es l’hora i el cansament però no acabo de trobar les paraules. Crec que demà penjaré foto.

Però com sempre passa, em veig incapaç amb les fotos captar la immensitat i sensacions que desprenen aquests paisatges.

Barret Nou

La noticia del dia no es que haguem estat al Death Valley a temperatures superiors a 45 graus, o que haguem vist el pic més alt dels Estats Units (sense Alaska ni Hawaii) o que haguem conegut la història dels japonesos mig deportats a camps de concentració. La notícia del dia es que m’he comprat un barret nou! Reconec que venia amb certa idea de comprar-me un barret perquè el vell ja estava passat de moda, descolorit i massa conegut. L’he trobat al Rangers Station del Parc, d’ala ampla i amb un sistema que si el mulles 5 minuts en aigua freda et garanteix frescor durant hores. No el podia deixar!

Tal i com he dit, a part hem visitat un centre d’internament de japonesos durant la segona guerra mundial, i hem conegut la seva contradictòria història. Com es pot parlar de democràcia quan es retenen ciutadans americans sense cap tipus de justificació aparent ni judici previ? Malgrat que Reagan va admetre que va ser un error, potser els caldria revisar la història recent …

També hem passat per la base del Mt Whitney, un 4000 passats que es el mes alt de tots els Estats Units contintentals que en diuen. La dona del motel (l’esmorzar no valia tant la pena …) ens ha garantit que veuriem ossos. Enlloc d’això hem vist un munt de gent pescant amb canyes com de joguina en una bassa plena de peixos a reventar, i que malgrat això, no picaven.

Finalment, l’estrella del dia ha estat el parc de Death Valley, senzillament espectacular, esfereidor, impressionant. No m’extranya que fos una barrera pràcticament infranquejable per als volien arribar a Califòrnia. Fins i tot amb cotxe, ha estat duret de la calor que hem passat. 48 Graus al seu punt màxim. Just abans de dinar. Travessar el parc ha inclòs passar tres ports de muntanya entre els 1500 i els 2000 metres, i baixar en un dels moments fins a 80 metres sota el nivell del mar. Dificil descriure el paisatge, valls enormes, desèrtiques i sobrecoixidores. Muntanyes que mostraven tots els tons de color possibles. El sol caient, i la carretera com un fil que travessava un mar enorme. Era tal la pujada en alguns moments que haviem d’aturar el aire acondicionat (perquè si no estava al màxim no servia per res) perquè el cotxe no tirava del tot. Crec que segueixo enamorat dels deserts.

Per acabar el dia hem anat a dormir a Parhump, poble autèntic (amb xèrif fent senyals a la carretera i forats de bala a les senyals de tràfic del voltant) de Nevada. El sopar no ha estat menys autèntic, sports bar, pizzes americanes, bowling, partit de la NFL i els desert knights tocant amb la guitarra.

Un dia complet i molt calorós. Sort del Barret!

3200

Suposo que es considera com a “fer un 3000” el fet de sortir de sota 3000 metres d’alçada i pujar pel teu propi peu fins a un pic amb alçada superior a 3000 metres. Tot i haver estat força cops tant amunt, sempre havia estat amb ajudes externes, aquest cop ha estat pel meu propi peu, hem sortit des de 2900 metres i hem pujat fins als 3200 del Gaylor Peak. Gran excursió no? La veritat es que pel pic xungo que hem fet, la vista era impressionant!

Després de caminar una miqueta i deixar definitivament Yosemite, ens hem endinsat en unes zones una miiiica més desèrtiques: fins al poble fantasma de Bodie. Catapultat a la fama per una veta d’or i la conseqüent febre posterior, just abans de la 2 GM es va cremar i va ser abandonat. Ara en queda un 5% de les cases que mostren el que en queda de la febre d’or, sota un sol abrasador i sense cap arbre en un quilòmetre a la rodona.

L’objectiu era dormir a Independence, poble compost per dues benzineres, un subway, un motel i un bistro francès (i algun edifici dispers al voltant). Abans però hem passat pel Mono Lake, 5 vegades més salat que el mar i 3 vegades més pudent que el port. A mig camí, sort que es podia fer una petita volta per passar per uns quants llacs envoltats de muntanyes quasi alpines.

Ara ens trobem enxubats tots quatre en una habitació de l’únic motel en 50 km a la rodona que no te wifi, està net i demà ens han de servir un esmorzar fabulós. Si aconsegueixo penjar aquest post i els 2 pendents, crec que haurà valgut la pena.

Yosemite

Malgrat haver-hi passat tot el dia encara no se com es pronuncia. Avui també feia calor però el fet de caminar entre els arbres (enormes sequoies) ha estat molt més agradable. L’objectiu d’avui era veure sequoies, pujar a un cim de vaques i veure alguna cosa d’aigua (llacs o cascades). Les sequoies les hem vistes ben vistes, són realment impressionants. Recordo quan era petit que als llibres sortien uns arbres que es deien sequoies i que passaven autopistes per sota, aleshores jo me les imaginava realment grans, i quan arribes aquí veus que només passa un cotxe per sota (no pas una autopista) però que son enormes. Les formes que agafen les arrels i la manera amb que majestuosament s’alcen fins al cel, els dona un toc bastant diferent al munt de pins (també enormes que tenen pel costat).

L’altre objectiu del dia era de vistes panoràmiques, una milla i una mica més per un camí excessivament marcat ens ha dut al Sentinel Dome (Dome vol dir pic en llengua autòctona) des de on hem vist tota l’extensió del parc. Especialment el Half Dome, un pic amb forma de mitja lluna que s’ha convertit en l’emblema del parc. Allà ens hem menjar uns fabulosos entrepans de truita amb pa de hamburguesa, d’aquest pa mig sec que fa que se t’enganxi a les dens. A les 3, estaven boníssims. Especialment curiosa la presència d’un esquirol gras i gros que estava emprenyant tota l’estona a l’espera de una engruna d’alguna cosa. Ha acabat llepant unes gotes de coca-cola que han caigut a la roca. Sense comentaris.

L’últim objectiu no s’ha complert, després de milla i pico caminant per un camí polsegós (deu fer anys que no plou aquí, haurien de fer un pla antisequera i veurien com acaba plovent) ple de cagades de cavall també seques, i bastants mosquits emprenyadors, hem arribat al Mirror “Lake”. Lake entre cometes perquè un cop allà diu, aquest llac es preciós a la primavera, quan es reflexen les muntanyes. A final d’estiu, normalment, està sec. Magnífic.

Posats a parlar de coses folklòriques, avui he mirat la tele, estan que no caguen amb lo de la filla de la vicepresidenta del Mc Cain. Aquí segurament no ha arribat, però aquí es una festa digna del corazon de verano. Especialment commovedor el vídeo de la campanya del Mc Cain en que surt el 11 de setembre.

PD: segueixo sense tenir internet, demà anem a un motel molt “guai”, aviam si almenys hi ha cobertura de mòbil. Perquè el word no em reconeix la paraula sequoia???

Cal-(or)i-forn-ia

Ara mateix estem en una caseta de fusta molt autèntica als afores del parc de Yosemite. Els prop de 300 km que separen San Francisco de Yosemite son bastant secs. De fet, no m’esperava que Califòrnia fos tant mediterrània, me l’imaginava una mica més verda i florida. Però la realitat és la que és, i el calor que fa es considerable. Fins i tot ara al parc, pots sortir amb màniga curta a fora (i veure les estrelles), cosa que a San Francisco implicava una fresquíbilis notable.

A dins del parc hi ha just l’indispensable, algun hotel, apartaments, una petita botiga de records i quatre coses de menjar i sobretot, munts i munts de casetes de lona. Sorprèn si ho comparem amb els parcs de Jasper o Banff al Canadà, a primera vista més salvatges però amb ciutats a dintre. Això si, al Canadà no vam tenir la oportunitat de veure óssos, aquí si, poc després d’arribar hem vist un munt de gent parada a la carretera i era a causa de dos ossets petits. Sorprèn. De totes formes segons la guia, els ossos que estan massa acostumats a la gent, se’ls acaba sacrificant pel seu propi be. Qui sap què passarà amb aquests dos.

El temps però se’ns ha tirat a sobre i quan hem arribat al bosc de sequoies, hem tingut els minuts de sol justos per veure’n algunes. Demà hi tornarem.

De moment però, ja puc dormir tranquil, he vist sequoies i ossos al natural!

PD: No tinc ni internet, ni cobertura de telèfon, Així que aquest post queda guardat per quan el pugui penjar. De fet hi ha una linia telefònica, però desconec cap numero de telèfon d’accés a internet.

Pacificat

El dia d’avui ha començat picant, no perquè la veina del davant hagi fet topless (que no tinc ni veina ni fa top less) sinó perquè se m’ha acudit esmorzar un Breakfast Burrito. Estava bo, però picava, i rebaixar el picant amb cafè americà posa a prova l’estòmac de bon matí.

Avui hem fet una volta amb cotxe com deu mana, hem passat el Golden Gate per veure San Francisco desde l’altra banda (i per passar el pont que tenia gràcia) i hem anat a enganxar un altre pont per arribar fins a Berkeley. Si senyor, University of California Berkeley. Lloc que he pronunciat milers de cops per descriure les wireless sensor networks. Hem donat una volta pel campus, que si haig de ser sincer m’ha impressionat molt menys que Harvard (no direm el perquè ;)) i la meva germana s’ha comprat una samarreta, qual friki que es. L’objectiu del dia era anar a les platjes del Pacific, i per això hem hagut de travessar dos ponts més, un dels quals s’havia de pagar (ja m’extranyava això d’anar passant ponts enormes sense pagar), això si, 4USD i en cash, i sense justificant de pas … Ai el que han d’aprendre …

I a Pacifica (Beach) he fet el que a Vancouver vaig deixar pendent, banyarme de cos sencer al oceà Pacífic. Amb taurons i surfistes si calia. Haig de reconeixer que el fet que TOTHOM anés amb vestit de neopreno, i que de posar els peus se’m congelessin em tirava enrere, però el solet i la oportunitat m’han fet decidir. Banyador al canto i cap a dintre. L’aigua estava gelada, però el més impressionant eren les onades, que et deixaven sense respiració de la força amb la que venien. Així que ja estic batejat de Pacífic. Ara només em falta tornar a les Lofoten i banyarme més amunt del cercle polar àrtic.

A les tantes que ja eren, hem anat a un poble anomenat Pescadero a menjar peix (de fet, peix de hawaii i marisc autòcton). Amb el entrepà de calamar obert en canal arrebossat i les ostres també arrebossades hem fet tranquilament fins a Santa Cruz, meca dels surfistes del Nord de California. On reinava un clar ambient surfero, malgrat que les onades no apareixien per enlloc. L’intent de passar per San José, ha acabat amb nosaltres mig perduts pels límits de Silicon Valley buscant un lloc per menjar. De San José hem vist poc, però ens hem integrat com deu mana amb una hamburguesa i unes fajitas en un garito autèntic de Santa Clara. Per fer baixar l’hamburguesa (i avançar en la cua de la digestió) hem fet algo molt yanki, demanar un hot chocolate en un Starbucks Drive In (amb el cotxe vaja) i beure’l per l’autopista.

I aprofitant que no m’ha mossegat cap tauró ni m’ha agafat una galipàndria, aniré demà a Sand Hill Road a buscar alguna cosa de calderilla…..

Driver

No ens enganyem, desde que vaig jugar al driver o vaig veure “La Roca” tenia ganes de conduir per San Francisco i emular als meus herois cutres de pantalla, res més desestressant que un salt per una de les pujades o baixades que poblen la ciutat, la realitat, per sort o desgràcia, es lleugerament diferents. Anem però per parts i situemnos al principi del dia, molt abans d’agafar el cotxe.

Mentre a Barcelona ens plantegem el tema de la lliberalització de horaris, aqui a San Francisco amb prou feines es podia dir que fos diumenge si no fos pels horaris del autobús i el tancament una mica més aviat de la majoria de botigues que quedaven obertes. Així que hem anat al cafè que ja haviem anat ahir on he repetit l’experiència del Bagel i el cafè americà. Amb l’objectiu d’agafar forces per la volta del dia.

A San Francisco hi ha com a transport característic un tramvia que puja i baixa pujades, una especie de funicular amb el cable sota el carrer. Vaja, el que el Sean Connery envia a pendre vent a La Roca. D’aquests tramvies n’hi ha 3 linies, dues que van de Powel Station fins a Fisherman’s Wharf (a cual puesto mes turístic) i l’altre que fa un bon tros del California Street. El problema es que el que uneix els llocs turístics va especialment ple. Aixi que hem agafat el de California Street per anar fins a Pacific Heights, ple de cases victorianes aixi una mica pijes. La visita al barri ha inclòs els dos parcs que hi ha al costat, llàstima que no son prou alts i no s’acava de veure res. D’allà hem agafat l’autobús fins a Alamo Square, on hem vist més casetes mones i pijetes. Abans però hem descobert Fillmore Street, increiblement animat i ple de botigues (obertes) pel voltant d’on es trovaba. Per canviar una mica d’ambient hem fet fins a Hashbury Haigts, a toc d’autobus (si, avui teniem el pase de transport!) on hem descobert un entorn també completament diferent. Malgrat que a les guies posava que era el “barri hippy”, la veritat es que crec que en queda poc de hippy, jo m’inclinaria una mica més per pijipis, tot i que l’ambient del barri (carrer Haight principalment) era especialment bohemi. Hem dinat en un lloc teòricament famòs però la qualitat del qual deixava una mica que desitjar, això si, era super mono.

Després de dinar i fer el cafè de rigor en alguna de les “copies” del Starbucks (en aquest cas era un garitu de reminiscències comunistes de nom “Coffee to the people”) hem anat de pet cap a Mission Dolores, orígen ancestral de San Francisco, perquè tancaven a les 5. Al costat de l’esglesieta, hi ha el barri de Mission, amb “certes orientacions” llatines, per no dir que es com una reproducció d’Amèrica Llatina completa concentrat en 4 carrers. Inexplicablement hi havia un lloc on feien barretes de pa de Viena…. això si, li posaven French Bread, cosa que tampoc s’acaba d’entendre. Amb el pa sota el braç i la T-dia (on rascaves el dia del any que volies fer-la servir) a l’altre, hem agafat un trolebús i hem fet cap al barri de Castro, meca Gay de San Francisco. No diré res més.

Els peus ja no responien, així que hem anat a buscar el cotxe (en part per tocar els collons al del parking i que l’hagués de desaparcar) i hem intentat per tercer cop veure el Golden Gate. Aquest cop ja no hi havia boira ni s’havia post el sol, i hem pogut gaudir d’uns minuts d’una magnífica vista sobre l’entrada de la bahia de San Francisco. Per acabar el dia, res millor que una hamburguesa del Lori’s Dinner, local d’ambientació anys 50 i una hamburguesa que segurament encara estaré digerint per la diada.

San Francisco té pujades i baixades, és un fet. D’acord que soc home de muntanya (per casa meva) i que als jocs i películes s’havia vist. Però això es molt més sorprenent del que em pensava. Deixant de banda que el Chevrolet Uplander que hem llogat no té embrague, conduir per aqui es una grata experiència. Haver d’agafar embranzida per pujar un carrer perquè es com la baixada de la glòria però amb l’amplada d’Aribau, no te preu. Trobar-se un embús amb una pujada brutal i fer patinar les rodes cada cop que avançava, tampoc. Per si fos poc, això d’arribar a un creuament desde baix, amb un stop, es bastant catxondo, perquè fins que no tens mig morro dintre, poc veus la gent que ve. Per solucionar això, son molt espavilats, posen un stop a cada un dels carrers que convergeixen, i que siguin ells els que s’espavilen. El que també sorprèn es que com a Barcelona la gent té tendència a convertir en Cedas els stops amb visibilitat, aqui els fan TOTS.

Segurament una consequència de menjar aritos de cebolla.