buscant sempre nous reptes
… no em vaig comprar el EEE PC.
Avui n’he vist un al Fnac, dec tenir uns manotes i uns ditots perquè era pràcticament impossible escriure amb el teclat aquest tant minúscul. La interficie en windows però està be, i es carrega super rapid, la interficie del linux dona bastant que desitjar.
En canvi, amb el n810 només amb dos dits, escric super rapid!
I hi ha el majong …
Tenir una consola a mà em facilita molts cops la feina. Sobretot a la hora de programar i automatizar tasques. Desde que deu fer uns 10 anys l’Ismael em va ensenyar aquell sistema operatiu anomenat Linux, ha plogut molt i he arribat a tenir cert coneixement del sistema, especialment les distribucions basades en Debian. Inexplicablement jo sóc encara un home windows, que dius, si no jugues perquè no et passes a linux? Crec que la resposta està en que sóc molt detallista i no m’acabava de fer la forma de renderitzar la pantalla del Gnome (del KDE ja ni t’explico). A dexma treballava cada dia amb linux, però de forma remota, compartia una carpeta d’un ordinador amb linux i hi accedia per SSH. Es a dir, feia servir windows d’escriptori de Linux. Completament irracional.
Finalment dilluns vaig fer el salt a tenir un escriptori completament Linux, tot va ser perquè el Guillem em va enredar i va instalar ell el divendres l’Ubuntu 8.04. Malgrat alguns problemes de configuració del programador per el MSP430, porto tota la setmana treballant amb l’Ubuntu i realment n’estic encantat. Havia provat anteriorment Ubuntu, i bueno, be, però tampoc per tirar coets. La facilitat amb què s’instala tot plegat, la quantitat de howtos i manuals que hi ha, es espectacular. Tan espectacular que enlloc de muntar una linux cutre sobre una VMWARE al portàtil per poder generar l’esquelet d’unes aplicacions amb Cake (amb linux es infinitament més fàcil), m’he decidit a instalar Ubuntu a l’altra partició del portàtil. La clau està en instalar el paquet de fonts microsoft, que aleshores fa que pràcticament l’experiència sigui idèntica.
Ara només em falta un editor com deu mana de PHP, potser el Eclipse … ? O el netbeans per a desenvolupadors web … ?
Per cert, a la que actives correctament el Compiz i tens un escriptori rollo mac, aleshores ja ….. Ah, i el openoffice obre a pèl els fitxers del office 2007 ;)!
Amb declaracions com aquestes, em quedo patidifuso. Em pregunto també com va aguantar la periodista, una setmana, sense menjar pa …
Millor no fer comentaris ….
Quants cops no hem tingut la oportunitat de veure un video, llegir un text, escoltar una canço o provar aquella xarxa social que algun tweet-spammer / social-junkie ens ha comentat?
I quants cops no hem acabat fent el que hauriem d’haver fet per culpa de que les coses no funcionaven com pertocaven? La xarxa anava lenta, el procés de registre era etern, el video no es carregava, etc … El més curiós de tot es que si el producte en questió (generalitzem una mica si us plau) no te un bon nom, o no ha creat suficient expectativa, segurament ens n’oblidarem per sempre, i haurem perdut una oportunitat.
Crec que és molt important reduir el temps d’enamorament del client amb el producte (ni que sigui virtual) si nosaltres amb 30 segons, encara que la cosa falli conseguim convencer el nostre client de que el producte val la pena, ens esperarà i ho tornarà a intentar, sinó, serà un client perdut.
Tampoc es tan greu, seriem incapaços de manegar tanta informació i per tant tard o d’hora haguessim abandonat el producte o ens haguessim oblidat del video.
Feia setmanes que no veia al Killu/Enric/Verro i no podia ser. Calia fer una trobada culinària que ens dugués a experimentar amb els fogons. Cal dir que la seva cuina m’encanta, jo de gran, vull una cuina així. Un cop allà, estavem valorant les opcions, i va sortir la idea de fer un Rissotto, tot pensant que l’altre si sabia com fer-lo. Finalment vam buscar al google, i vam arribar a la conclusió que conceptualment, un rissoto es una paella crua i cremosa amb bolets enlloc de marisc o carn. Improvitzant va sortir el següent.
Vam posar a remullar ceps secs en aigua calenta. Posava 20 minuts en aigua freda i vam pensar que 15 en aigua calenta farien el fet. Després de desfer una mica de mantega en oli d’oliva calent, vam saltejar els xampinyons frescos tallats a làmines, la ceba trossejada i el carbassó també tallat. Un cop començaven a estar cuits i mig rossejats, vam afegir els ceps remullats (no tireu l’aigua que la farem servir després!). Al moment de tirar l’arròs vam veure que no en teniem prou, cap problema, estava tan ben dissenyat aquell saltejat, que vam interrompre la cocció i anar a buscar arròs a la botiga de conveniència (alias badulaque). Un cop l’arròs ja s’havia barrejat amb el saltejat, amb una mica més d’oli el vam rossejar lleugerament fins que va ser el moment de tirar aigua i el suquillo que havien deixat els ceps. Nosaltres el vam anar tirant a poc a poc, que l’arròs l’anés “xupant” tranquilament. Primer suquillo, i quan s’acabi el suquillo, doncs aigua. I sobretot, bastanta sal, penseu que si fessim un ranking de verdures sosses, el carbassó estaria al top-ten, i cal compensar-ho. El toc final va ser un rajolí de llet. I finalment formatge parmesà fins que quedi ben cremòs. Tot plegat remenant tota l’estona, amb l’objectiu que quedi mes o menys com a la foto, com que està mig desenfocada tampoc es tant dificil ;).
Va quedar senzillament deliciós. Un vici. O potser teniem molta gana?
Crec que no m’oblido res. Dubtes, precs i preguntes: als comentaris.
Una de les zones de la Val d’Aran que més m’agraden és la dels estanys de Liat. S’hi arriba per una pista forestal una mica complicada que surt de Bagergue mateix. Durant 14 km de precipicis, torrenteres i una mica de pedra solta ens anem acostant poc a poc a un paisatge aparentment inhòspit i erm. La terra es torna negra, el riu cada cop més vermell, i finalment es poden veure vestigis del que antigament eren les mines de Liat. El Mauberme, un dels cims més imponents de la Val d’Aran, està present en tot moment.
Avui en dia es un lloc bastant poc concorregut si ho comparem amb altres de l’Aran, avui tant sols m’he trobat un parell de cotxes (que no han arribat fins a dalt) i un parell d’excursionistes. Em queden dos assignatures pendents, anar-hi a l’hivern, i arribar fins al final de tot de la vall, allà on comença la Vall de Toran.
Evidentment, els 14 km es poden fer a peu 😉
M’oblidava d’un tema important que es va comentar al Mobile 20 i que crec que cal recordar i qui sap si discutir.
A vegades em dona la impressió que ens fixem massa en els arbres i que ens oblidem per complet de que els arbres formen un bosc, l’exemple? l’iPhone. El seu llançament ha tingut un ressó brutal, tothom en parla, i si no fas una aplicació per iPhone sembla que estiguis mort. Hi ha fins i tot qui s’atreveix a preguntarse què fa Nokia per contraatacar. Nokia es el fabricant més important de telèfons móbils, té el 40% de la quota de mercat mundial. Cal recordar un parell de coses: ni tothom pot comprar-se un iPhone, ni totes les operadores podran fer servir l’iPhone. Nokia va vendre 117 milions de telèfons durant els 3 primers mesos del 2008 (això son uns 15 telèfons per segon). Sens dubte que l’adquisició i overtura del codi de Symbian pot ser un determinant a la hora de dibuixar el futur de la telefonia mòbil. Ni android, ni linux ni macosx per mòbils, si nokia fa les coses com deu mana, la quantitat de software creat i executat en dispositius nokia pot posar les coses interessants.
I per acabar, recordar una reflexió que va fer un dels assistents al Mobile 20, “Apple sap fer prototipus i coses disruptives, però mai serà una empresa de consum massiu, nokia en canvi sap fer mòbils en massa”. I dispositius en massa son usuaris en massa.
Tampoc em feu cas, que ja sabeu que soc un nokia man xD
Ahir vaig fer vacances de Dexma i vaig assitir amb l’Elies al Mobile 2.0 Europe que es va celebrar al fòrum de ESADE (Barcelona, of course). Primer de tot cal dir que es una notícia boníssima el fet que es faci un event d’aquestes característiques a Barcelona. Em dona la impressió que poc a poc Barcelona està sent un lloc de trobada per diferents emprenedors del mon internet, ara només falta que Acció actuiï de catalitzador i les Universitats es posin les piles. Malgrat que l’event al final es va fer una mica llarg, va ser molt interessant i considero que vaig aprendre molt.
Com a opinió general, comentar la gran quantitat d’startups que feien més o menys el mateix. Media Based Social Networks. És a dir, xarxes socials mòbils perquè t’enviessis fotos, smailis i videos entre els teus coleguis. S’afegia el component de posició i proximitat. No fer-ho, crec que hagués estat de pecat absolut. De totes formes, no vaig saber veure un gran diferenciació entre els projectes d’aquest tipus, és més, no donaven pas a alternativa, o els usaves, o no els usaves, però era certament dificil utilitzar-los en conjunció amb altres sistemes. També comentar la dubtosa monetització de totes aquestes xarxes socials. Totes es posicionaven com un canal de marketing de proximitat, fent especial èmfasi en el fet de que el mòbil es el dispositiu més íntim que duem a sobre. Es trobava a faltar en general el que va demanar Inma Martínez de Stradbroke Advisors: un producte, amb un preu i que la gent estigui disposada a comprar. Micropagaments per a microserveis. Cosa però, que requereix de un sistema de micropagaments senzill, fiable i sobretot proporcionat econòmicament. Sorprenent la carnisseria quan van sortir els representants de les operadores (Movistar, Vodafone, Tmobile, Telecom Italia i Orange). Fins i tot va ser necessària la intervenció de la organització per aturar la cridòria. La mestressa de Tmobile va deixar anar que el 17% del trafic 3G és només amb Youtube, i tots van coincidir que cal repensar unes quantes coses, models de negoci i tipus de continguts, per tal de trobar un escenari estable i equilibrat a llarg termini. Va deixar clar, que el concepte de Tarifa Plana Total és pelut.
Per acabar, referència a les millors startups segons la meva opinió i en les quals, no m’importaria posar algun duro si el tingués:
És curiós, però no hi ha cap de les startups que staven com a “Post-series A”. Hi havia Futurlink, interessant, però la disruptivitat del qual ja ha passat.
Per acabar, una petita reflexió, malgrat que l’idioma clau era l’anglès, era interessant veure els diferents accents dels ponents, i un petit detall, els videos de demostració estaven en l’idioma original de la startup. Un altre cop l’enèssim repte de Europa, una sopa de cultures i idiomes que d’alguna forma caldrà afrontar. Pel que fa al meu, quan un polac em diu que ha estat capaç de llegir la meva pàgina amb nocions de Castellà i un traductor, em sento més tranquil i convençut que mai a escriure en Català.
