n810

Finalment m’ha arribat gràcies als intríngulis logístics de la Clàudia i la Blanca el meu Nokia n810. Malgrat que li va ser otorgat el premi al millor handheld del 2007, aqui ofereixo la meva crítica.

– La primera impressió al veure’l es bona, te un bon acabat i la pantalla i el teclat desplaçable el fan molt resultón. La funda es de símil de pell i compleix força be la seva funció. Tot i això, pesa una mica per la mida que és. Tenint en compte que l’alternativa era un EEE pc, el pes tampoc es un problema.

– La pantalla de 800×480 es molt agraida, pots veure be pràcticament totes les webs, algunes es desquadren una mica, però a la majoria apareix la barra de desplaçament i es pot veure la resta de la web. També té la opció de treballar a pantalla completa, molt interessant per videos o per aplicacions web com google docs.

– Porta un software per trucar amb voip, parlar amb el gtalk i organitzar els contactes. Força còmode de fer anar, ja que no cal treure les mans del teclat per fer-la anar. El teclat es comode i permet mantenir converses amb el gtalk sense tornar-se lelo. La retroiluminació del teclat és molt útil.

– El software de RSS es bastant decent, però no permet llegir usant la fletxa de desplaçament (ja que va saltant de link en link el focus) i per tant has de tenir a la ma l’stylo.

– El stylo el perdré, n’estic segur, es de plàstic cutrillo (no té el tacte del de la Palm) i a vegades quan vols treballar només amb el teclat no tens on deixar-lo (per això dic que el perdré).

– La webcam es una webcam, no es una càmara de fer fotos, he fet algun video i funciona mes o menys, la calitat es acceptable dintre de les webcams. Encara no he pogut provar la video conferència.

– El sistema operatiu està molt ben lograt, es còmode la interficie gràfica, i el fet de ser linux li dona una potència enorme. Hi ha aplicacions per pràcticament tot, trobo a faltar un client de twitter i una suite ofimàtica, però per la resta, pots trobar innumerables repositoris amb un munt d’aplicacions. Totes instalables desde una instalador d’aplicacions molt còmode. El multitasking sorpren, es còmode canviar entre aplicacions enceses, però cal anar amb compte amb les aplicacions que estan en marxa, ja que al processador potser li falta una mica de potència. Disposa d’una consola, i amb una petita aplicació es pot aconseguir accés com a root i fer servir el apt-get, entre d’altres, com si estiguessim en una debian qualsevol. Fins i tot ja li he instalat el sevidor de ssh.

De moment es un trastet la mar d’agradable i que crec que compleix perfectament el que jo volia, només li falta una cosa que encara no he acabat de trobar, un sistema de calcul de rutes gratuït per a les aplicacions de mapa (tant el programa per defecte que porta, com per el maemo mapper). De fet el programa de mapes que porta, porta uns mapes bastant complets (amb molts POI) però si vols sistema de navegació cal pagar extra (i va per mesos, no és one time licence!).

Us deixo amb una foto d’ell (he intentat fer-la davant el mirall per fer-la amb el mateix n810 però era una mica xungo, i he desistit).

El server indestructible

El primer ordinador de la “era windows” a casa nostra va ser un Pentium a 200 Mhz i 32 Mb de RAM, un ordinador complet a principis de l’any 1998. Amb ell vaig aprendre a programar i a navegar per Internet. En dos anys ja estava connectat en xarxa amb un 486 tret de ves a saber on, i va rebre el nom de GRAN dins la xarxa local. 3 anys més tard va ser substituït com a ordinador principal per un Pentium III i ell va substuïr en funcions al 486. L’any 2004 un AMD venia a substituir el Pentium 200 després de 6 anys i mig de servei. Durant un any i mig va restar en l’oblit del traster de casa, fins que va ser necessari restaurar el servidor de casa que estava en un altre Pentium 233 tret de la brossa i que tenia per nom MANEIRO, l’hi vaig instalar una debian, un disc dur de 40 Gb i vaig augmentar la ram fins a uns 140 Mb amb combinacions extranyes de memòria. Només tenia endollada la corrent i un cable de xarxa, ni teclat ni pantalla, i compartia un directori a través de samba per tal de ser usat com a servidor de fitxers per els ordinadors de la xarxa local de casa. Quan marxava la llum, senzillament es reiniciava, molts pocs cos es va arribar a apagar de forma correcta, i malgrat això sempre ha arrancat.

Fa cosa d’un mes el vaig desconnectar perquè la seva funció la pot dur a terme un NSLU2 perfectament amb molt menys consum i perquè està en marxa la posta a punt del media center que hauria de complir aquestes funcions i algunes més. Avui l’he tornat a connectar per recuperar totes les dades que hi havia emmagatzemades i segurament serà l’últim com que haurà estat arrencat. Després de 10 anys de servei (i amb un funcionament sense aturades els dos últims anys) sense donar CAP problema i amb una fiabilitat fora límits, el dia en què finalment sigui llençat a la brossa s’acosta. O potser n’haig de fer alguna altra cosa? Us deixo amb la foto de la carcassa, que juntament amb la placa i el processador és l’únic que en queda.

Desengany i Esqui a final de temporada

Els peazo freaks que em seguiu el twitter ja sabeu que estic a Bagergue, la resta, us n’acabeu d’enterar ara! Feia dies que tenia ganes de pujar, una de les raons, provar la targeta simyo juntament amb la turbosim per nokia per tal de navegar com deu mana a Bagergue. No ha estat possible, Orange no té cobertura 3G a Bagergue (Movistar si!) i per tant la velocitat de connexió es de GPRS. Senzillament patètica. D’altra banda té un ping bastant més decent que yoigo (que roçava l’exasperació) i és més còmode que tirar de línia de telèfon, no haig d’estar sentat al costat del telèfon i no m’haig de preocupar per el temps que porto connectat. El límit amb simyo es de 100 Mb, no vull saber el que trigaria a arribar aquesta xifra.

Una altra de les raons era aprofitar el que quedava de temporada per fer alguna sortideta amb els esquís, avui he conseguit enredar al meu pare per llevar-nos aviat i anar fins als estanys de Colomers. Matinar ha valgut la pena, malgrat que hem caminat una bona estona amb els esquis (jo) i les raquetes (el meu pare) a l’esquena, finalment hem estat les nostres dos horetes fent exercici i gaudint de la natura. Quan la neu ja començava a estar pastetes només calia gaudir de la baixada. Per postres, a la hora que nosaltres baixavem (les 11) començava a pujar força més gent, lo qual ens donava un aire com a pros que tampoc acabavem de tenir. La quantitat enorme de cotxes que ens hem trobat pujant cap a la zona de Aiguamotx un cop ja dins el cotxe, ens ha convençut d’havernos llevat aviat. Aviam si hi ha sort i podem anar a llogar esquís per el meu pare i demà podem pujar més amunt!

Per els que vulguin riure’s del prójimo deixo un parell de fotos!