Month: September 2007

Ja està, finalment hem arribat a Potsdam. No ha estat fàcil, durant el camí em tingut algunes experiències polaques i els mateixos polacs ens han demostrat que l’espai i el temps són dos conceptes moldejables. Perquè tenir una autopista si pots tenir una carretera nacional amb un arcén enorme que permeti el pas simultani de dos cotxes? També hem pogut tastar les carreteres amb asfalt deformat, obres contínues i bonys de fins a 5 cm entre carrils, ideal per adelantar. Per si fos poc, i seguint el contrari de la tendència de casa nostra, amaguen les autopistes, és cert que són de peatge i per tant poden afectar a la butxaca. Però es que davant el calvari que suposava la nacional nosaltres pagavem 3 cops els túnels del Garraf!!!!! Gastronòmicament també hem tingut sorpresa, un home molt eficient, sobretot a la hora de escriure la nota ens ha servit de forma diligent un tros de carn arrebossada, que jo diria que encara tinc per l’estomac dient "hoooolaaaa, sóc aqui …. i fins d’aqui tres dies no estaré digeriiiiit". Per si fos poc, ens ha ofert una "xocolata calenta" que per poc s’acostava als meus pitjors malsons. Espera’t a que tot plegat s’ajunti amb l’embotit, cervesa i pa que ens ha ofert el bonhome de l’hotel a la una de la matinada i veuràs com vaig de ventre just amb el temps d’enganxar els Mc Donnalds de Boston!

Com us podeu imaginar, tot i tenir 600 km fins a Alemania, ens hem passat el matí passejant per Varsòvia, concretament visitant el Gran Bazar del Este, que era com els encants però a lo semi rus i on podies comprar tot tipus de mòbils, lliures, fixos i esclavitzats, així com un assortiment variat de baratijes, trajos, sostens i calces. No hi mancaven els xinos tampoc. També hem tingut la oportunitat d’afegir la nota tràgica al dia visitant el museu de l’aixecament de Varsòvia durnat la segona guerra mundial. En fi, que els trobava a faltar a aquests alemanots (especialment les seves carreteres), espero demà poder degustar un bon rostit de porc!

Per fi avui ha sortit el sol, be, això de sortit és un dir, ha començat el dia amb menys núvols i s’ha anat esclarint. Així que just sortir de l’hotel ja hem pogut admirar els nous gratacels de Varsòvia. I es que m’he quedat molt sorprès de veure tants gratacels i tant nous. I dalt dels gratacels, emblemes de conegudes marques. En un primer moment m’ha semblat fins i tot haver estat teletransportat cap a Frankfurt, però aleshores he vist quelcom i la confusió m’ha colapsat. Estava a casa? Havia estat tot plegat un somni? Era jo, o estava veient una estrella de la Caixa davant meu? No era cap miratge, era una oficina de la Caixa en plena Varsòvia. On els empleats parlaven castellà i el caixer parlava en català (tot i que era dels caixers d’abans de juntar-se amb la caixa de Barcelona). Entre els gratacels destaca un de curiós, el centre de cultura de Varsòvia. Un edifici de més de 200 metres d’alt i una amplada considerable que va ser edificat pels russos, com un regal del poble rus al poble de Varsòvia. Des d’allà es pot apreciar tota la ciutat, i es pot apreciar el contrast entre els gratacels, els edificis de tall més socialista, el casc antic reconstruit i els edificis que bonament sobreviuen el pas del temps.

Fins aquell punt un no és conscient de la tragèdia que va suposar la segona guerra mundial per la gent de Varsòvia i per Polònia en general. És quan un entra al casc antic que un s’adona que allò no és normal, que tot plegat està reconstruit. Un reconstruit propi d’una posguerra d’un país que no disposava de gaire recursos i que a poc a poc deixa veure el llautó. Totes les esglésies, van quedar a ras del terra, les fotos que hi ha a nombroses botigues de souvernirs en son un testimoni. Més endavant, quan un busca el mític "Gheto" on els jueus esperaven la deportació, s’adona que ja no existeix i que la història és esfereïdora. L’any 43, després de que els jueus que quedaven al Gheto es revoltessin, els alemanys van utilitzar quilos i quilos de dinamita per deixar-ho tot completament en ruines. No en queda res. I just a la línia divisòria entre el casc antic i el que sembla més modern, un monument colpidor ens recorda que l’any 44, els habitants de Varsòvia juntament amb unitats clandestines de l’exèrcit Polac es van revoltar. Ni la superioritat numèrica del poble, ni les seves ganes, van poder contra els tancs i avions alemanys que van trigar 63 dies a forçar la rendició dels revoltats. L’exèrcit Roig, es trovava a l’altra banda del riu, a uns escassos 10 km, Stalin va ordenar impassivitat davant la massacre. Com a represàlia, Varsòvia va ser arrassada per segona vegada.

Malgrat tot això, Varsòvia és una ciutat molt animada, amb grans avingudes, grans magatzems, encantadors venedors de kebabs i conductors amables. I un element certament curiós, malgrat estar mig prohibida la homosexualitat i el topless, es freqüent trobar als parabrises dels cotxes (en carrers concorreguts) flyers de puticlubs. Alguns fins i tot, assegurant al 100% que es disposaria dels serveis d’alguna de les noies de les fotos. El punt esperpèntic a un dia prou rodó.

Doncs si, avui hem visitat Auswitch, i podria posar un post d’aquests reflexius però estic massa cansat. El dia ha estat una mica desastrós, primer ens han ben enredat amb unes mines de sal que hi ha al costat de Cracòvia. Després ens hem perdut per anar cap a Auswitch, i el que havien de ser 40 minuts han estat més de dues hores. Fins al punt d’acabar davant del Vístula, amb la carretera tallada i una barca per passar a l’altra banda, però sense barquero. Auswitch ha estat impressionant, suposo que ara us deixo amb la foto i un altre dia pensaré un text més adeqüat per l’ocasió. D’allà hem anat fins a Czestochowa, amb el temps just de veure en Marcin, menjar una pizza en un local situat en un carrer que no es podia vendre alcohol (ja que temps enrere, els joves de la ciutat es van liar a osties amb la policia "a causa de l’alcohol" just en aquest carrer) i donar una ullada ràpida al temple marià. El que m’ha sabut més greu ha estat no poder passar per estona amb en Marcin. En fi. I finalment ens esperaven 200 km de autopista hiperxunga fins a Varsòvia amb zones molt interessants on fer aquaplaning.

Després del "magnífic" esmorzar de l’hotel on hem pernoctat, ens hem disposat a coneixer una ciutat que ahir ja m’havia donat bona impressió. I amb la llum del dia (que no del sol, per variar) la impressió ha estat quasi perfecta. Dic quasi, perquè de coses perfectes n’hi ha poqueS. Tot i que l’entrada a la ciutat vella es fa a través d’uns edificis una mica menys restaurats que els de la plaça central, d’entrada es nota aquell ambient de ciutat amb un rerefons modern i actual. Darrere els grisos murs de les velles cases s’endevinen pisos amb aquell toc de disseny propi d’una ciutat en plena efervescència. Quan entres una mica més endins i veus les botigues, et trobes les mateixes botigues amb aspecte molt cuidat, mig de disseny, que et pots trobar a qualsevol racó de Barcelona. Botigues en carrers comercials enmig de anuncis que mostres les últimes tendències. Els restaurants i bars abunden i segueixen la mateixa tònica. Aquell punt de pintat de nou amb estil i encant. Cada un amb el seu segell distintiu. Les atraccions purament turístiques abunden, així com els grups de turistes principalment alemans. I una cosa curiosa, es regeixen pel concepte de micropagos per dur a terme l’expoli sistemàtic del turista despistat. Consisteix en fer el preu de les entrades als llocs el més barat possible dintre de una certa lògica, per exemple, 2, 4 o 5 euros, i multiplicar de forma sistemàtica el nombre de coses a cobrar. D’aquesta forma, el pobre turista al qual li abunden a la butxaca les monedes de zlotis, les anirá deixant una rere l’altra. Torres, museus, catedrals, parquings, … tot es susceptible de aplicar els micropagos. Després de passar tot el dia caminant, finalment he tingut la oportunitat de tornar a veure un amic que feia més d’un any que no veia, en Maciej, llàstima que es trobés malament i haguem hagut de sortir abans d’hora de l’encantador bar d’estudiants on estavem prenent alguna cosa. Entre les coses que m’ha explicat, una de prou reveladora era el fet que "polonez" és el nom del ball nacional. En definitiva, Krakow una ciutat encantadora per repetir i perdre’s entre bars, cafes, restaurants i gent que passeja pel carrer. Que em perdonin els meus estimats lectors sosos que no posen cap comentari que avui no posi cap fotografia, però estic massa cansat i demà toca llevar-se molt aviat per observar de prop una dels pitjors escenaris del passat segle XX.

Avui hem pogut veure la part polaca de les Tatra, i el que semblava per una banda, s’ha confirmat per l’altra. Les Tatra son unes muntanyes molt altes per l’entorn on es troben, 2000 i pico metres enmig d’una planura immensa. Malgrat que no hem pogut pujar a cap cim pel temps i perquè el telefèric que pujava estava en obres, hem pogut caminar una estona pels boscos del voltant. Magnífics, coníferes que s’estenen fins més enllà d’on arriba la vista i que amaguen tot un món de bolets per explorar. Abans però, hem passejat pel poblet de Zakopane, el centre hivernal per excelència de Polònia. Amb les seves casetes "estilo Zakopane" rollo teuladet de fusta i les esglésies fetes totalment de fusta. Evidentment amb la foto del Woytila dins.

Ahir vam intentar anar a sopar a un restaurant, però aquesta gent tenen la "mala costum" de tancar les cuines a les 8.30-9.30 i clar, anant com anem, doncs no vam arribar. Però avui al migdia hem pogut compensar-ho. Sopa. Por per totes bandes. Una especie de creps de patata boníssims. Una plat de ceps amb crema. Un remenat de porc i sauerkraut (xucrut) i per acabar, com un impuls a lo més carpanta i vulgar, no he pogut resistir la temptació de menjar-me de postres una butifarra negra amb col fermentada feta amb crema. Deliciós. Tant deliciós que encara ara estic tip i amb un pastisset de xocolata i una xocolata al rom (si, ho reconec, acabo últimament a les nits força semi-alcoholitzat) ja n’he tingut prou per sopar. El tastet en questió l’hem fet a la mítica plaça de Cracòvia, on avui i demà passarem la nit. L’hotel on estem no té desperdici, desde fora sembla un altre mític edifici de tal socialista, però quan entres et dones compte de que és un hotel que només ocupa un pis, amb un passadís enorme que té unes vitrines amb vestits tradicionals. Prometo foto, perquè no té desperdici. Tampoc té desperdici la carretera per venir de les Tatra fins a Cracòvia, un creuament interessant entre nacional, autovia guarra i passos de zebra i creuaments en canvis de rasant. Tot plegat combinat amb una actitud al volant lleugerament suicida. Encantador. A cada minut que passa, crec que m’agrada més aquest país!

No hi ha manera, som força gafes! un altre cop que intentem mirar muntanyes, un altre cop que està emboirat i nuvolós. Avui ens plantejavem pujar amb un telefèric a un dels punts importants de les Tatra, però la conversa amb la noia dels tiquets ens ha fet dubtar de la decisió: "how is the weather in the summit", "it’s cloudy", "completely cloudy?", "mmm, yes", "completely foggy?", "yes …", "so, you don’t see anything…", "no …" (i una cara de circumstàncies). Així que ens hem disposat a pujar només el primer tram per veure una mica de prop el tinglado. El tinglado en questió era una estació d’esqui de dues pistes de 300 m de desnivell (ampliables a una més de 700 si hi havia bon temps) per la friolera de 20 euros. Després de baixar ens hem decidit a buscar un lloc per menjar, on hem pogut degustar els bollitos dolços amb xocolata i altres especialits de la casa. Sorprenentment, aquest cop no ens han intentat timar. Després de negociar en alemany amb l’home del parking (dur una matrícula alemana suposa que molts cops directament se’ns dirigeixen en alemany) hem intentat pujar a un llac que hi havia a prop. Interessant la conversa amb la guarda del parking, ella parlava en eslovac i jo en català. Però ens hem acabat entenen, bàsicament ens ha vingut a dir que si pujavem al llac trigariem 3 hores (en 1:45 ja estavem altre cop al cotxe) i que el parking tancava a les 8. I ja era tardet. La questió es que li hem acabat pagant les dues hores de parking i quan hem tornat creiem que feia una bona estona que havia abandonat el seu lloc de guarda. L’excursió ha estat be, però decepciona una mica el concepte que tenen de park natural, una mica brutot i deixat tot plegat. Si a l’anada cap a eslovàquia ja ens han tornat a mirar ben mirats els passaports, a la tornada ha passat llista cridant el nostre nom i mirant-nos un per un. Em sembla que no han acabat de creure’s això de la "lliure circulació de persones" i la unió europea. Per sopar hem acabat al mateix lloc d’ahir, amb una petita diferència, ens hem entès en anglès i per acabar jo m’he pres un vodka calent. Ha entrat sol, encara millor que la cervesa, crec que en buscaré la recepta.

Per cert, desde aquí ànims a la Elena i al Sergi que avui (dilluns) comencen nova feina!!!!!

Diuen que a vegades quan fas una cosa malament, tard o d’hora ho acabes pagant. Jo un dia vaig fer-li una sopa de remolatxa al Sergi per posar-lo a prova. Jijiji, jajaja, jejeje, però allà es va quedar en una broma. Avui la broma s’ha retornat contra mi, a Zakopane, Polònia en un restaurant hem demanat "Beetroot soup with raviolis" i els mateixos raviols ens han fet caure al parany, era sopa de remolatxa. Però be, el segon plat era molt bo, i la cervesa calenta, que ha començat com una conya, entrava sola. Qui sap, potser estic escribint el post de tort. Tot i que estiguem a polònia i estigui ple de polacs, no parlen la nostra varietat del polac, per sort, la noia del B&B parla castellà après a Barcelona i la del restaurant parlava un "français com si com ça". Per arribar fins aqui hem passat per les Tatra, una cadena muntanyosa que malgrat la seva poca altitud, està plagada d’estacions d’esqui i hotels típicament hivernals. Demà les podrem apreciar millor perquè hi tornarem, això si el tio del pas fronterer de Eslovàquia ens deixa, perquè s’ha estat 10 minuts mirant passaports abans de obrir-nos la valla i deixar-nos passar. Que molta unió europea, però no deixem d’ensenyar el passaport a tot arreu!

Mentre travessavem Eslovàquia, hem parat dos cops per menjar alguna cosa, en un lloc ens hem entès en alemany (altre cop el meu super alemany de supervivència) bastant sec. Més endavant, per prendre alguna cosa per berenar, al lloc on hem parat ningú parlava anglès ni alemany, si més no, sorprenent. En cap moment demano que parlin cap d’aquestes llengues, em considero extrany i per tant toca acceptar el que hi hagi, seria el meu deure parlar eslovac, però no deixa de sorprendre. I per començar el dia, abans de sortir de budapest hem passat per el parc de les estàtues, un recinte on tenen algunes de les estàtues que queden de l’època comunista de Hongria. Alguna de les estàtues era curiosa i alhora sorprenent, però en general m’ha sonat bastant a timo de l’estampeta, però siguem realistes, quin tipus de turista som si no ens deixem timar?