Noms i cognoms (històries de la Segona Guerra Mundial)

Per sort o desgràcia no he viscut cap guerra. Algunes les he seguides, però desde un pla una mica distant com pot ser el que ens arriba per la televisió. Malgrat això tinc tendència a estar-ne interessat, especialment per la segona guerra mundial. Els que em coneixeu sabeu que soc un friki del tema, i que a part de saberme batalles, històries i demés sempre trobo als llocs on vaig, algun monument, museu o cosa relacionada amb la segona guerra mundial. No només m’interessa l’aspecte estrictament bèlic, un conflicte bèlic es un moment on les coses s’exageren fins més enllà del inimaginable, on les pors surten al carrer. Les guerres civils són esgarrifoses, però les altres no estan exemptes de conflictes interns entre la gent que l’està vivint en primera persona, perquè quan l’enemic està a casa, totes les guerres es tornen civils.

Fins ara, malgrat coneixer alguna història particular sobre algun personatge conegut o no de la segona guerra mundial (d’ara endavant, la guerra a seques), tenia una visió mes aviat generalista i poc determinista. Els morts i ferits eren nombres escrits en un paper, no tenien identitat. Però últimament he llegit dos llibres que porten ja a un nivell de frikisme més elevat. El primer el vaig comprar en una llibreria guarra de Greenwich: "Midway: the incredible victory", (digueume si coneixeu la batalla de midway, si no és aixi faré una petita descripció amb una ampliació del post) malgrat ser una història de victòries, hi ha força homes morts, d’una banda i de l’altra i l’autor, ens relata les històries més particulars, amb noms i cognoms. Però siguem realistes, el llibre està en anglès i son noms anglesos i vivien molt lluny quan tot això va passar. Però també he llegit més recentment un llibre bastant esfereidor: "Los españoles de Stalin" de Daniel Arasa, un llibre on explica amb pels i senyals les històries de TOTS i cada un dels espanyols que fugint de l’horror i la desesperació de la guerra civil van anar a parar al que es considerava la pàtria de l’obrer, el paradís del socialisme, i on es van trobar en més d’un cas una situació encara més angoixant i confosa, i per postres, una continuació corregida i augmentada de la guerra civil. La, diga-li, gràcia d’aquest llibre és que cada persona té nom i cognom, lloc de naixament i història. Això fa que cada personatge el coneguis una mica més. I quan t’adones que aquell nom es real, i que en alguns casos havia viscut en els mateixos carrers on ara fem les compres de nadal, sents aquell moment i aquella persona més pròxims en la distància i en l’espai.

Tot plegat et dona una visió molt més pròxima i crua d’una guerra que semblava llunyana, amb xifres de víctimes que es quedaven curtes escrites en el paper. L’autor ha estat prop de 20 anys per recollir la informació dispersa entre testimonis i documents, alguns classificats, per treure l’entrellat del que va passar als prop de 5000 espanyols que van ser rebuts per la mare rússia, especialment als que van combatre als nazis durant la guerra.

El post quedaria bastant buit si no expliqués a mode de resum les conclusions i fets mes rellevants, així fem un breu resum. La majoria d’espanyols van ser rebuts amb els braços oberts per les autoritats russes. El problema va venir quan alguns van voler continuar el seu exili en alguna altra banda, aleshores les autoritats russes van començar a recel·lar i a evitar que els espanyols viatgessin del país. Si be, la major part eren comunistes convençuts, molts espanyols es van donar compte que la vida dels habitans de rússia no era tant pròspera com s’anunciava, i encara no havia començat la guerra. Els espanyols es van anar repartint pel país, però en tots els llocs, creaven comunitats per mantenir-se units. Els joves i nens, van rebre formació i atenció. Els que no mostraven afecció al règim de stalin, aviat van començar a tenir problemes, i alguns van acabar en camps de concentració de Sibèria, dels que es comenta que eren pitjors que els nazis. Quan va començar la guerra però, van començar part dels conflictes, molts dels espanyols volien combatre al costat dels russos contra els nazis, però què farien 2000 possibles combatens espanyols en un exèrcit que passava dels milions d’homes? Aixi que en un principi van ser marginats. La insistència amb què els espanyols demanaven lluitar va fer que finalment l’exèrcit rus acceptés els soldats. Principalment es van trobar en cossos d’enginyers, pilots i guerrillers gràcies a l’experiència de la guerra civil. Altres van ser destinats a formar els futurs oficials i guerrillers russos.

Cal dir que la guerrilla russa era especial, donat que l’estepa russa era tant extensa, els grups guerrillers eren petits exèrcits de fins a 10.000 homes que estaven dins del territori aparentment nazi, però que disposaven de infrastructures com aprovisionament regular, artilleria, aeròdroms i hospitals. Més d’un poble o ciutat petita estava controlada exclusivament per la guerrilla. Alguns dels espanyols van ser destinats al NKVD (el conegut KGB), i actuaven també en colaboració amb la guerrilla si be era un cos que estava destinat als més fervents comunistes i servia de control polític sobre altres cossos de l’exèrcit. Les activitats de la guerrilla es centraven en fer la murga a les tropes nazis, especialment volant trens, ponts i camions. Les històries de cada espanyol que actuava a la guerrilla estan descrites, la seva iniciació, els seus millors moments, i en més d’un cas, la forma exacta de com va morir. En una forma de detall que fa que sentis aquell moment molt més pròxim i esgarrifós.

També s’expliquen les històries de espanyols que desertaven per ser enviats de tornada a espanya, així com de ex-combatens republicans que s’havien enrolat a la "Legion Azul" per passar-se als russos en plena batalla. Un dels principals problemes però, era la desconfiança que generaven els espanyols sobretot a causa del seu deficient rus, i que va portar a més d’un espanyol a acabar la guerra i els anys posteriors al Gulag (camps de treball). Un altre dels aspectes sorprenents del llibre es que explica que la "Legion Azul" tractava perfectament a la població russa a diferència de les tropes nazis. Després del final de la guerra, la majoria dels espanyols van seguir el seu exili en altres països, o van tornar a espanya per fer front al franquisme, d’altres no van poder decidir per ells mateixos fins a finals dels anys ciquanta, quan van poder sortir dels camps de treball i les presons. Mil històries mes es podrien explicar, sobre pilots que van derribar avions alemanys, enginyers que van construir ponts o guerrillers que van volar carreteres, així com de unitats d’espanyols que van ser aniquilades per la poca planificació i desajustament d’algunes de les operacions. També podriem explicar els intríngulis i les friccions del PCE i el PSUC, la feina dels quals era de dubtosa utilitat. Però a qui vulgui saber tot això, li proposo dues coses, que es compri el llibre o que em convidi a berenar que gustosament em posaré a parlar sobre la batalla de Stalingrad, Leningrad, Moscú o Kursk.

Crec que a partir d’ara aniré explicant històries d’aquesta època, així que he creat una nova categoria, només apta per a frikis de la història.