Month: September 2006

últim dia per Irlanda i ha estat un dia amb un moment força autèntic. En una guia oficial vam veure que existia el castell de Leap. Vam buscar per internet i deia que truquessim. Avui hem anat a la oficina de turisme del poble més proper i han trucat per nosaltres. Ens han dit que anessim rapid que ens esperaven per la visita. El castell l’ha comprat un particular (l’hi va costar 15 quilets) i ara si el truquen i li va be, accepta visites. Hem arribat al tal castell, hem entrat a la sala principal i l’espectacle pagava per si sol. Un grup turístic amb el penjat de turno (el propietari del castell) expl,icant coses en un anglès bastant dificil d’entendre. Us descric rapidament el tio i la sala, un home grassonet, amb cabell llarg, barba i boina, amb la camisa per fora i tot campechano. La sala, un munt de trastos ficats en una sala vella amb teranyines amb la llar de foc encesa. Un cop fetes les explicacions hem pujat al pis de dalt, una sala força idèntica on ens hem sentat tots a la vora de la taula i ha seguit explicant coses fins que ha pensat que prou i aleshores ha tret la flauta i ha fet venir la seva pobra filla de 15 anys, i ens han oferit una magnífica actuació. Després la filla s’ha calçat unes sabates especials i s’ha posat a saltar i ballar per la sala. Espectacular. Quan ja s’han cansat i la fill ha marxat hem pogut mirar la sala de dalt on encara no havien posat finestres. En un moment en què l’home no estava present hem vist el seu lavabo, la seva habitació i la de la seva filla, seguia en la línia del castell. Sense desperdici. Cal dir que el castell es deia que estava encantat i que la pobra nena (que havia viscut quasi tota la vida al castell, comprat al 1991) havia tingut problemes a l’escola. Sense comentaris. La visita ens ha costat 30 euros als 4, però són coses que no es paguen amb diners.

Després hem anat a menjar un “take away” a les montanyes wicklow, on s’han rodat força películes, entre elles, bravehearth. Al cor de les wicklow hem visitat un monestir que va fundar St Kevin, un maniàtic que era molt amable amb els animals però que clavava agulles a les galtes de les dones que se li acostaven perquè les considerava tentacions del dimoni. Pobre home, també anava una mica escorat. El monestir en questió ara és un cementiri rodejat d’una zona d’esbarjo amb un parell de llacs.

Altres coses han passat però es tard i millor explicar-les bevent una cerveseta. Per cert, he entrat a l’spar a les 11 i mitja per comprar cerveses per endurme a casa. No tinc remei.

Se que voleu fotos del castell morbòs, però jo no les tinc, ja les penjaré al seu moment, us deixo mentrestant amb la creu de St Kevin amb el llac al fons.

Donem per acabat també el seguiment del viatge a través del blog. Com diria la fada madrina de shreck 2, “Tot allò que vulgueu saber de més, es troba a una cervesa de tu”. Gràcies als que heu estat llegint algun dels posts penjats.

Prometo contestar comentaris.

Havia de passar, tant escorar-se a l’esquerra, canvis de prefixos, cotxes pel mig, un poble amb un carreró estret. Mira que el laguna no em deia res, ara que me li he carregat el mirall de l’esquerra, menys em diu. Es una mica com tornar a conduir l’r5, sense mirall al costat contrari però amb aire acondicionat i techo solar. Per això serveix llogar a tot risc. Miralls trencats a part, avui els pocs kilòmetres han estat intensos. El moment estelar del matí ha estat quan un dels berguedants a la hora de oferir-li cafè, ha respos “moniato? si jo també en vull!”, i es que com ha dit, el cafè d’aquesta gent és el que sobra de bullir moniatos. Però jo per arreglar-ho ja m’he pres a mig matí un doble expresso amb un got de gel i ben despert que he nat (fins a la hora del mirall, que aleshores anava borni). El cafè ens l’hem pres a Gallway, animada població que podria passar alguns moments per castelldefels (sobretot la costa) però on m’he comprat dos llibrets, un sobre l’IRA i l’altre sobre els disturbis. Amb aquests llibres a la mà m’he presentat a caixa i he fet de pas algunes preguntes sobre el gaèlic, i l’encantadora venedora m’ha adreçat a una especie de club de friquis de l’irlandès, on una agradable dona m’ha passat per la cara que el gaèlic (que amb prou feines el parlen 1 o 2 milions de persones) és llengua oficial a europa. Li he dit que vingui a negociar amb Madrid que veuria lo be que ho passaria, això si, jo li he passat per la cara els 9 milions de parlants. Aqui, tots a presumir de llengua minoritària i oprimida.

Després de Gallway (noteu que la doble ela és comuna amb Calafell, el Vendrell, Palafrugell, Calella, altres animades poblacions de costa) hem anat cap als Burren, zona càrstica, on quan van arribar els anglesos van dir: “aqui no hi ha ni arbres per penjar, ni agua per ofegar, ni terra per enterrar”, tenien poca imaginació, les lapidacions haguessin estat un èxit, amb la quantitat de rocs que hi havia. El paisatge és una mica com el Garraf, però amb la diferència que els del Neolític si que sabien què fer amb les pedres i es van dedicar a dòlmens i monuments similars, cosa que li dona una miqueta més de catche. Si es que el catche es pot mesurar en dólmens. Vosaltres quants dolmens teniu al pati de casa? Això també em planteja l’enigma de comparar els anglesos amb els neolítics, deixem les conclusions a la imaginació del lector però recordem abans alguna figura aleatòria com el rei carles, el mister bean o les spice girls.

Sense haver saciat la set de rocs, hem anat cap als clifs of moher (penyasegats de moher), on hem afinat la nostra tècnica d’entrar tard als llocs per evitar-nos de pagar. Els tals penyasegats son molt impressionants, 200 metres de paret que van directe al mar, amb ocellets volant per allà, les illes aran cap al nord i el sol ponent-se. Abans però de que el sol enfosquís Irlanda un dia més, hem passat per un monestir medieval, amb una torre rodona a lo pisa i un cementiri amb creus celtes. Una mica terrífic però captivador. Tot plegat abans de anar corrents cap al poble on haviem reservat el Bed and Breakfast. Hem arribat a les 10 amb el cul encongit de pensar què ens trobariem, però al final exceptuant la moqueta estampada, l’empaperat de la paret i el meu llit que té una sospitosa inclinació podem estar satisfets. El dia ha acabat amb un punt autèntic, hem anat a un bar amb “live music” a prendre una guinness. L’home hi posava esforç però era bastant similar al cantamania, i la pinta de guinness (mig litre) ha acabat entrant com si de helles es tractés. Parlant de cerveses (ho sento yaki, ja intentaré compensar-ho), he descobert la smitis. Un creuament entre la meva helles i la guinness amb gust torradet. Aquesta si que estic segur que no n’hi ha per aqui a Barcelona.

Demà, castell amb fantasmes i més muntanyes, i això s’acaba … aixi que fins encara més aviat!

per cert saforenc, espera una miqueta i et resoldré tots els teus enigmes.

No, contra el que puguin pensar els més paranoics lectors, no m’he anat a donar un volt amb bici a la Vall d’Aran, he anat una mica més a propet (tenint en compte que prop es un adjectiu completament relatiu a la posició del escriptor i no de la majoria dels lectors). Avui ens hem aventurat amb bicicleta per la més gran de les Illes Aran, Inishmore. Reconec que el Laguna que hem llogat no sigui el cotxe dels meus somnis (on hi hagi un Mazda 6 amb superpoders…) però no és aquesta la raó de tornar a la bicicleta. Senzillament no s’hi pot arribar en cotxe. Si vols dur-hi el cotxe has de demanar els serveis d’un vaixell especial. Així que hem agafat el ferry i ens hem plantat allí amb poc més que la motxilla petita i la jaqueta. Un cop allà teniem tres opcions: Minibus (una opció cutre i que fa massa turista, a més de que treu “llibertat”), Carreta amb pony (si l’altre opció era guiri total, ja ni us dic aquesta) i llogar una bicicleta, la més hippy de totes. S’ha de dir que valia tot el mateix, 10 euros. Total que hem agafat unes superbicis i apa, a fer el cabra per les illes. Hem seguit un petit tour que estava mes o menys senyalat en un mapa que ens han donat, entremig dels camps abandonats i fins a un fort celta. No és que la illa fos excessivament muntanyosa, però tenia allò que es diu “fals llà” (traducció literal i burda de falso llano), i els 20 km de tour veies que deixaven cruixit i desanimat a més d’un. El terreny oscilava entre carretera mal asfaltada amb algun cotxe perdut, pista super cutre i camí de pedres.

Al final del tour hi havia un fort celta. Una construcció molt particular, no pel grup de catalanes amb un accent de fora de barcelona encantador (com la majoria) que feien xivarri, ni per l’espectacularitat dels penyasegats i la construcció en si, era particular perquè un cop allí un es preguntava qui podia intentar envair el poble fortificat. També cal dir que aquests celtes eren espavilats, el fort estava fet al costat d’un penyasegat de 200 metres, així s’estalviaven la meitat de la muralla, i de pas podien treure el culet i fer les necessitats, com deiem ahir, curiositats de l’evolució.

Abans d’agafar el ferry de tornada hem parat en un restaurant que semblava força autèntic, així amb terrasseta de sostre de palla i aquestes coses, però que quan entraves dins se’t passava l’autèntic. Però vaja, el chowd (sopa de peix irlandesa a la qual m’estic aficionant) estava molt bo. Ja només ens quedava temps per tornar, agafar el cotxe i buscar lloc per dormir a prop de Gallway. Finalment l’hem trobat en una casa amb una dona encantadora que adorava els espanyols, i que per això aquesta nit està encara més encantada de tenirnos a nosaltres i uns de Berga. Espero que demà no tingui una decepció quan ens senti parlar català a taula per esmorzar, això si, alguns amb accent més pagesot que altres. Parlant de pagesos, aquells que insinuen lligams meus amb tant bucòlica professió, dirvos que me’he passejat amb un cistell lligat a la motxilla, perquè ma mare l’ha comprat i no s’atrevia a portar-lo.

Encantador vaja.

Prometo demà preguntar l’enigma de les aixetes. Adeu siau!

Algú em podria explicar amb què alimenten els mosquits irlandesos? Potser amb guinness? Impressionant, si alimentessin les ovelles amb el mateix que els mosquits serien el primer productor mundial de costelles (i segurament de barbacoes). Ja van 3 nits en què m’haig de posar la corassa, el casc i anar a matar, no mosquits, especies de aranyes enormes volants. El millor de tot es que apareixen quan pensaves que tenies l’habitació tancada, sort que son tant grans que son mes lentos que el caballo del malo i amb un simple prospecte turístic (abunden a les habitacions dels bed & breakfast) es pot enviar al susodicho elemento al terra i rematar-lo amb el peu. Ho se, sóc cruel i la vida també. També són curiosos perquè apareixen morts en qualsevol lloc de l’habitació, sense haver-los fet pasar prèviament pel ritual del folleto turístic i prometo que no em poso més axe del necessari, aquest matí n’hi havia un al fons del vàter. Parlant d’espècies mutants i lavabos, em ve al cap un enigma de importància crucial: Perquè els irlandesos (els de l’irlanda del nord també) es resisteixen a usar aixetes convencionals (demanar un monomando seria massa, ho reconec) enlloc de utilitzar una aixeta per l’aigua freda i una altra per la calenta??? Em diràs, són cases velles, passi en algunes, però es que hem vist cases de construcció recent amb les dues aixetes de rigor. Arrivant a la perversió de proporcionarte un artilugi amb goma, amb dos tubs que s’enganxen un a cada aixeta per simular una dutxa normal. Un es queda de pasta de moniato, llàstima que m’oblidés de fer una fotografia mostrant el “perfecte” funcionament de l’artilugi en questió.

A part de fer de Sant Jordi cada nit, avui hem passat per Westport, ciutat super important amb 2 carrers importants (de la longitud de dos cops la rambla del prat) això si, amb casetes de 2 pisos a cada banda 2 carrils de circulació i dos carrils d’aparcament, sorprenent. Per després seguir cap a Connemara, una regió encantadora, on les muntanyes surten com bolets (no cada any evidentment) i donen un efecte espectacular. I és més encara, hem pujat a una d’elles, només eren 450 metres d’alçada, però s’ha de tenir en compte que hem deixat el cotxe a tocar del mar i que eren les 5 i algo de la tarda.

Per acabar el dia hem buscat allotjament, som així de xulos i hem deixat per l’últim moment (les 8 de la tarda) buscar un lloc per dormir. I ves per on que tothom ens deia que 4 persones no cabien. Sortosament (o no) al final ens hem encabit tots en una habitació de 4 a casa d’un avi molt amable que m’ha dit que si que no tenia internet però si un endoll. Innocent de mi he pensat que tindria la casa cablejada amb xarxa, però no, m’ha desendollat el telèfon públic que tenia al rebedor i m’ha ofert l’endoll amb un somriure. Pobre home, li he hagut de dir que gaire gaire, no em servia, “we will see…”. Així que un altre nit penjant el post per GPRS. I jo que tinc ganes si algú segueix visitant la web i llegint les animalades que cada dia escric.

I demà… La gran aventura, anirem a unes illes on no es pot anar en cotxe (malgrat que crec que allà en pots llogar) però nosaltres serem més xulus i llogarem bicis! Apa siau!

Irlanda és una illa principalment verda. Això no vol dir que s’hagi de pagar per tot arreu, vol dir que està plena de herbetes, plantes, arbres tot d’un color verd intens, i així no apareix del no res, falta pluja. I ves per on que tot el dia d’avui ha estat plovent, amb boira i núvols. Desde que ens hem llevat, cruixits perquè els llits eren d’aquests de molles vells (tot i que no superaven els acabats del lavabo), ha estat plovisquejant. Al principi no molestava perquè hem anat a visitar el Ulster American Folk Park, on ens han explicat penúries i problemes dels immigrants irlandesos que anaven cap a cercar una nova vida als estats units. La visita era entretinguda perquè era una mica com un pesebre vivent, però els figurants per mi que eren una mica jetes i donava la impressió que estaven vivint del cuento.

Després de veure les casetes autèntiques de l’oeste, amb idees tant innovadores com una nevera que consistia en una caseta per on hi passava un riu, hem anat més cap al sud, acostant-nos poc a poc cap a la república d’irlanda. Abans però, jo duia el cotxe i he vist “WW II flying boats base” i de pet me n’hi he anat, però només era una petita exposició sobre una base de hidroavions durant la segona guerra mundial. Tant sols una petita peça de l’enorme puzzle que a poc a poc em vaig fent. Tot plegat era perquè buscavem una vista de un llac molt famós que hi havia per les rodalies, però és el problema de viatjar per un país una mica pla, que després de voltes i voltes no hem acabat de veure res.

Cap al final del dia hem intentat veure unes muntanyes espectaculars i famoses però de lluny la boira les envoltava, així que ens hem decantat per unes cascades vistes sota la pluja.I aleshores corrent cap al B&B que hem vist al matí xurrant wireless a algun pobre desgraciat i al qual hem trucat per demanar lloc. A Castlebar, i és aquí on hem descobert que menjar quelcom decent després de les 8 de la tarda és impossible. Els pobles estan plens de bars, però només cerveixen cervesa, rés mes. I parlant de cerveses, haig de reconeixer que la Guinness em comença a cansar una miqueta. On hi hagi una helles ben fresqueta…

Be, avui el post no m’acaba de fer gaire el pes, però es el que ha quedat, tot és culpa del reportatge que la televisió gaèlica ha fet sobre els espanyols deportats a Mathausen. Demà, més paisatge, muntanyes i costa, esperem que el temps acomanyi.

Per cert, tornem a estar a la república d’irlanda, el canvi ha estat molt transparent, de cop i volta els límits de velocitat estaven en kilòmetres i els cartells en gaèlic. Ara que m’enrecordo, es impossible superar el límit de velocitat de les carreteres irlandeses, 100 km per hora en carreteres sense voral i plenes de curves. Cal?

El dia ha despuntat ennuvolat però a poc a poc ha anat sortint el sol, be, de fet no l’he vist despuntat perquè se m’han enganxat els llençols com cada dia. Però un ou, salsitxetes, bacon, pancake i uns rice crispies m’han omplert d’energia per anar a visitar la costa més pròxima a Escòcia. On penyassegats escarpats van recorrent tota la vora del mar. Destacant tres punts particulars: Torr head, punt més pròxim a la costa escocesa on resta un edifici que va ser el garitu d’un guardacostes però que ara es el garitu d’uns guardabotelles (de whisky evidentment). El pont de corda, que es tracta com el seu nom bonament indica, d’un pont de corda en plan piratas del caribe, però sense caribe ni pirates i molt menys (ho sento noies) jonny deep, malgrat que l’aigua que passa per sota és ben transparent. El tal pont va ser construit perque els pescadors poguessin passar per sobre comodament i posar després una xarxa sota el pont per tal d’acabar en tropel els salmons que naven a desovar, diga-lis tontos (als salmons clar). I finalment el Giant’s causeway, que sincerament no se on acaben de veure el gegant (bueno, si clar, te conten que un tros de pedra es el fetge, l’altra la bota i l’altre el seient) però que es un paisatge curiós de veure perquè a tocar del mar hi ha unes columnes de basalt hexagonals (algunes desviades pentagonals, de les quals se n’està pactant l’extradicció).

Com apunt gracioset del dia podriem destacar l’espanyol que estava fent l’imbècil dalt del pont (que abans de sentir-lo bramar ja havies arribat a aquesta conclusió) i els grups de turistes que t’anaves trobant a tots els punts de la costa. Entre ells uns iaiets que anaven de viatge i als quals havien vestit tots amb el mateix impermeable d’un verd camuflatge, espero que no per contextualitzar-los dins el conflicte. No ens oblidem tampoc el castell de fades sense sostre, l’entrada del qual valia 2 lliures (3 euros) i que convidava de forma descarada a saltar-se la valla per veure’l, pero si no hi ha fades ni princeses poca cosa hi fariem.

A la tarda hem tornat a veure quelcom esgarrifant, ens hem passejat pels carrers de (London)Derry on va tenir lloc el Diumenge Sagnant, quan un grup de paramilitars britànics va matar 13 persones que s’estaven manifestant pels drets civils (sense tenir res a veure amb l’ira ni res similar). El lloc es desolador, es veuen murals recordant el moment de la tragèdia i allò que es demanava. Però també hi havia onejant una bandera palestina al costat de la irlandesa i una enganxina reclamant la independència de catalunya. I quelcom bastant impactant, una llosa recordant a membres de l’Ira morts en accions de combat/servei, aquells a qui han anomenat terroristes. Però be, tot depén del punt de vista, salmó o pescador, fada o princesa o gegant o tap de bassa.

I ara estem dormint en un lloc que podriem definir de “vell” a Omagh, poble on una facció de l’ira que no estava d’acord amb els acords de pau va fer volar un cotxe i amb ell els somnis de 22 paseantes. Demà, cap al sud, i abandonarem l’Ulster.

Per cert, a pesar de ara no tenir internet, dret en una cantonada i amb la pda he pogut llegir els comentaris que alguns heu posat, procedeixo a la contracomentació en aquest petit espai:

saforenc: ja buscarem una canço per ferte cantar a tu, per cert recorda que s’acosta el 11 de setembre.

guillem: els suissos no són extranys, son associals i una mica secs, per no dir bordes :P!

sir william: gracies per seguir el viatge, espero de tu les correccions necessàries per no dur als lectors per
camins desviats.

Belfast, nom que ha resonat en els diaris dels últims anys com a lloc de violència, disturbis i divisions religioses i polítiques. Una ciutat que malgrat certa tristor en els seus edificis, es veu que té vida. Ahir a la nit vam veure bastants bars i locals oberts amb gent anant amunt i avall, i avui al matí malgrat ser dia festiu hi havia gent al carrer i una cosa sorprenent: les botigues (les grans això si) estaven obertes de 1 a 5 de la tarda. Després de mouren’s pel centre de la ciutat, amb monuments victorians típicament anglesos, hem anat a cercar el recorregut una mica més morboset, on la història s’està escribint avui en dia. Hem estat visitant la zona on la situació era més violenta, on es podia veure un mur dividint barris (i travessant i tallant carrers) i dues zones clarament diferenciades. La “irlandesa”, amb banderes irlandeses, murals utòpics sobre la llibertat i reclamant una sobirania que algú no dona i locals amb aire irlandès (els noms dels carrers estan escrits en gaèlic); i després l'”anglesa”, amb les union jack onejant orgulloses a qualsevol pal que estigués dret, a les portes de les finestres i enmig dels carrers, els murals exclamant que anglaterra és inamobible, exaltant grups paramilitars i dient la religió catòlica és una forma de control papal de la qual s’ha d’alliberar als irlandesos. I tranquils que el tema no s’acaba aquí, tornarà a sortir quan anem a (London)derry.

Un cop quedat força impressionats per l’espectacle que la història ens posava davant dels nassos, hem fet cap al nord. Per admirar els glens i la costa. Paisatges de penyassegats al costat de boscos frondosos però que oh! sorpresa!, un cop entres una mica cap a terra ferma es tornen zones extenses de herba i rocam.

Ep, ara m’acabo de recordar del dinar, deliciós, en un local amb força ambient, hem pogut degustar un puré de patata amb ceba acompanyat de salsitxetes d’aquestes angleses (no se que tenen que son força diferents a les del continent) i de segon un magnífic pastís de bou i guinness. I per la nit, un “entrepanet” d’hamburguesa del país, no gaire típic però adeqüat per al fi al qual ha estat destinat. Evidentment, tot regat amb cervesa, em pregunto fins a quin punt me n’hi estic tornant adicte.

I per ara res mes, seguirem cap al nord per veure més paisatges i poblets, i a cada lloc on entrem ens preguntarem si els qui hi viuen son republicans (tirant a irlanda i catòlics) o loyalistes (tirant cap a anglaterra i protestants) o si la història a poc a poc va corregint els errors que cometeren avantpassats dels que ara es pregunten fins a quin punt té sentit barrejar religió i política.

Us adjunto una fotocomposició perquè d’aquesta forma només puc posar una imatge.